UNA MOLA... I TRES NOMS (Mola d'Estat, dels Quatres Termes o de les Tres Creus)

Quina manera millor d’acomiadar l’any que fent una passejada per un dels indrets més bonics de les nostres muntanyes: la Mola dels Quatre Termes. Tot i que s’hi pot arribar des de diversos llocs, pel Coll de la Caldereta venint de Prades o pujant des del mas d’en Toni o la vall de Castellfollit; des de Farena pel collet de la Cova Fumada seguint el senderó del mas de Mateu i del coll de Viladecabres; des de la Pena per l’obac del Tossal Ras, el collet de la Mola, el bosc del Guerxet i el llogarret dels Cogullons...; avui he decidit fer-ho pel camí més fàcil i més planer: des del poble de Rojals passant pel collet de la Mola, el clot del Llop i la Taula dels Quatre Batlles.

En l’actualitat, aquest és un lloc de molta anomenada i molt visitat, però durant molts anys va restar en l’anonimat degut a que el bosc i el sotabosc que l’amagaven eren molt densos i la gent de Rojals i Prades preferien comunicar-se pel camí que transitava entre el Clot del Llop i el coll de la Caldereta pels peus del cingle rogenc acarats a la vall de Castellfollit. Així ho escriu en Josep Iglésies a “El soliloqui de la preferències sobre les Muntanyes de Prades” publicat al recull d’articles “Miscel·lània Muntanyenca” editat per l’Associació Excursionista de Reus l’any 1977, on es relata la redescoberta de la Mola cap allà els anys 20 del segle passat:

... “Nosaltres havíem anat altres vegades de Rojals a Prades pels alts del bosc de Poblet i no havíem vist el pla capçaler de la mola dels Quatre Termes. puix el sender fressat no passa per aquest cim. El voreja per dins del bosc de la banda de Castellfollit, sota la gran roca. Però sempre ens havia atret aquella massa rogenca que quedava damunt la sendera que seguíem, sense que ens haguéssim decidit a enfilar-nos-hi. Aquella vegada anàvem sols, havíem pernoctat a les semiruïnes del mas d’Espasa i anàvem cap al Clot del Llop i vam voler seguir ben bé el fil de la carena. Ens calgué obrir-nos pas com poguérem, puix l’espessetat del bosc i el sotabosc eren extraordinaris. Una esquerda ens permeté d’arribar al capdamunt de la gran pedra i ens trobàrem amb l’enxollament al bell mig del planiol que feia l’estrat horitzontal i un glever gemat, vorejat per grans pins en una sola vora.

L’espai quedava obert per totes les altres, amb un horitzó com no en coneixíem cap de semblant per les muntanyes de les comarques meridionals de Catalunya. Era un matí resplandent amb una transparència excepcional i per una banda albiràvem tota la Depressió Central Catalana amb el retall que hi feia a l’horitzó, sota la volta infinita del cel, l’allargassament dels Pirineus coberts de neu. A la banda oposada, s’apregonia la formidable barrancada atarterada de Viladecabres i tota la vall acongostada del riu Brugent. Ens vam posar a saltar d’entusiasme, anant d’un costat a l’altre amb els ulls esbatanats. D’aleshores ençà en vam fer el nostre lloc predilecte, en el qual hem passat hores solitàries de contemplació. Quina benestança hi trobàvem! En dines successius vam recórrer amb il·lusió creixent els seus encontorns. Vam lligar amistat amb la gent dels Cogullons i sobretot amb el patriarcal Mateu, que era el propietari del mas habitat més proper.” ...

Una Mola i tres noms.

Com passa en altres indrets, un mateix lloc pot ser conegut per diversos noms encara que es vulgui dir el mateix. Aquest és el cas de la Mola dels Quatre Termes, també coneguda com a Mola d’Estat o Mola de les Tres Creus.

Sobre el primer, la toponímia sembla clara doncs, a llevant del pla de la Mola, es troba el punt de coincidència dels termes municipals de Prades, Vimbodí, Mont-ral i l’antic territori de Rojals, actualment agregat al de Montblanc.

L’origen del segon nom amb el qual es coneix, el d’Estat, es deu als temps en què l’Estat va comprar aquestes terres per agregar-les a les del bosc de Poblet per dur a terme la repoblació forestal d’aquestes terres iniciada l’any 1903. Potser sigui aquesta la terminologia més emprada per la gent encara que hi hagi algú que s’entesti en dir-ho utilitzant el plural, o sigui, Mola d’Estats, definició del tot incorrecta i que pot provenir possiblement per analogia amb la coneguda Pica d’Estats.

I per saber d’on prové el nom de les Tres Creus, potser la nomenclatura menys coneguda de totes, el millor és llegir un bocí de relat que es troba al mateix Soliloqui on es descriu detalladament:

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ...

La Mola a la cartografia i itineraris de principis de segle XX. (Josep Iglésies)

Hem de dir que Artur Osona, en la seva “Guia-itinerària dels llochs més pintoreschs de les serres situades al noroest, nort i norest del Camp de Tarragona”, publicada el 1900, dóna alguns itineraris que passen a la vora dels Quatre Termes i no en fa el més mínim esment. A l’itinerari de “La Riba per Vilaverd á Rojals i Prades per la part superior de las Serras de Poblet” no diu absolutament res de la nostra mola i, per donar a entendre que el camí de Rojals a Prades travessa una regió deserta i difícil, anota que, per a fer-lo, “es indispensable un bon guía, puix sense un guía práctich la excursió no es factible”. Resulta evident que el rojalenc que Osona va prendre per acompanyar-lo, el ca menar sempre pel camí ral i, a jutjar per l’excessiva simplificació que fa de l’itinerari, el va informar de ben poques coses. Aleshores, però els naturals del país singularitzaven ben poc aquella eminència. Val a dir que no ofereix una silueta ardida damunt de la carena general. De lluny estant, no sobresurt i, passant-la pels seus lloms, no sembla oferir res de particular. Venint de Rojals es troba primer el coll de les Moles i, camí enllà, a continuació, vénen diversos indrets, als quals, degut a la seva configuració, s’aplica adequadament el nom de mola. La dels Quatre Termes, alguns pastors l'anomenaven Pla de les Moles, nom que no resulta gaire precís.

El millor mapa de què en aquells temps disposaven era el de Francesc Coello (Madrid 1858), el qual assenyala amb un convincent convencionalisme la carena major de Rojals a Prades amb el nom de Serra de Boquerola, convenientment esmenat en el mapa de B. Chias (1900) per Serra de Roquerola. El mapa itinerari militar (edició de 1916) l’indica com a Sierra del Bosque i, el de l’Institut Geogràfic i Cadastral de 1927, escala 1/50.000, posa solament Molas a la summitat que ens ocupa. A la primera edició de la guia itinerària “Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena” (1929), escrita amb la col·laboració del company Santasusagna, vam indicar-lo com a “cim de la Mola Roquerola” prèvia consulta amb estadans d’aquell veïnatge, i una mica suggestionats per aquella Serra de Roquerola, que provenia dels mapes de Coello, Chias i altres autors, i descrita d’aquesta manera:

... “Cim de La Mola de Roquerola (1.126 m.). Aquesta s’enlaira encinglerada per totes bandes, entre el riu Brugent i el seu afluent, el riu Sec, i la vall del riuet de Castellfollit, tributària del Francolí. El seu cim forma diversos planells gairebé perfectes, puix els estrats de conglomerats de ciment roig que l formen són quasi horitzontals. Al bell mig dels planells es mantenen petits entollaments. És en el de la banda més ponentina on fa de més bon romandre. L’entollament hi és perdurable i el paisatge s’ofereix obert amplament fins al Pireneu.

Per la banda del riu Brugent, hom es troba amb el gran espadat dominant l’eixamplament del mas d’en Toni, amb la gran masia al capdavall del decliu, vora la ratlla brillant de l’aigua corrent. la vila de Capafonts vistent dins l’amfiteatre de muntanyes que dóna els primers caudals al riu. La serra dels Motllats i el turó de Montral es disposen al vessant oposat. Per damunt d’aquest, s’atalaia la planura del Camp, amb la mar a l’horitzó i Tarragona dalt del seu petit promontori. Al SO. es veuen, en la llunyania, les siluetes dels Ports de Beceit.

A la banda de Castellfollit, el cingle es dreça damunt del bosc, que davalla cobrint el fondal. La Conca de Barberà s’extén al final de la barrancada i, per damunt de les collades que la clouen, s’allarga l’Urgell i mostra la Segarra el seu muntanyam. El Pirineu, amb els seus cims nevats, es retalla a l’horitzó coronant tot l’escalonament de les grans serres lleidatanes. S’ix del susdit planell davallant pel S. SO. i per un senderó obert en l’espadat. Uns vuit metres dessota de la part superior d’aquest, es continua lateralment, per la dreta, fins a petjar el collet de la Cova Fumada, el qual es troba al peu del cingle de la punta de la Mola.” ...

Però en la segona edició de la mateixa guia (1930), posàvem “Cim de la Mola de Roquerola, conegut també pel Pla de les Moles o Quatre Termes”, i afegíem: “Hom anomena més aviat Mola de Roquerola un repeu inferior que conté les ruïnes del mas de Roquerola, damunt la vall de Farena”. Per fi, a la tercera edició composta pels autors anteriors amb la col·laboració de Ramon Amigó, restava ben clar que una cosa és la Mola de Roquerola i una altra el “cim de la mola d’Estat o dels Quatre Termes”. El nom de mola d’Estat, que avui és generalitzat, és molt modern i prové de poc abans de la darrera guerra civil, per haver adquirit la propietat el Ministeri d’Agricultura per a afegir-la al Bosc de Poblet.

La Mola... i algunes coses més.

Si bé el bloc emergent de conglomerats de ciment vinós on es drecen les tres creus ja per natural fa una basseta on s'hi abeuraven els ramats que pasturaven per aquest indret, l'any 1956 els excursionistes de l'Associació Excursionista de Reus van construir al seu redós una cisterna que encara avui es troba en bon estat de conservació i que pot fer servitud als excursionistes que descansen en aquest indret. Es va fer aprofitant una gran roca de saldó que es troba al caire de la cinglera mirant a la vall del Brugent, a la qual hi van afegir, en la part inferior, una paret de pedra lligada amb morter i un petit brocalet de totxo que protegeix la pedra on s'hi va col·locar l'aixeta. L'aigua de la pluja continua recollint-se mercès a les canaleres excavades al capdamunt de la mateixa roca, les qual van a parar a un punt de reunió que fa d'embut d'entrada a la cisterna protegit per un filtre metàl·lic.
 
Al llarg dels anys i després del seu redescobriment, la Mola dels Quatre Termes ha acollit nombroses manifestacions excursionistes, tant per la seva privilegiada situació com pels seus atractius geològics, naturals i paisatgístics. Entre els actes de  més anomenada caldria ressaltar els organitzats per la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus: el  IV Congrés Excursionista Català de l'any 1977 on, entre molts altres actes, es va preparar un excursió matinal a la Mola, amb una classe magistral de la geografia de les Muntanyes de Prades a càrrec de Josep Iglésies i la col·locació d'una placa recordatori;  i el Xè Aplec Excursionista dels Països Catalans, amb una excursió de Prades a l'Espluga passant pel pla de la Mola.

L'any 1988, durant els treballs de reparació dels seients de la Taula dels Quatre Batlles, els excursionistes de la Secció de Muntanya del Reus Deportiu van aprofitar per barrar el pas de vehicles al planell herbat de la Mola amb unes roques de gran tamany, col·locades amb l'ajut d'una màquina excavadora, amb l'objectiu de preservar l'encant de l'indret. Una placa commemorativa encastada en una d'aquestes pedres de l'entrada a la Mola és el testimoni d'aquesta encertada acció.

ELS MOTLLATS DE CAPAFONTS

A Capafonts hi ha una gran varietat de paisatges que venen marcats per un territori amb una orografia singular, pels colors i les formes que prenen roques i cingles, pels comellars i valls que formen barrancs i torrents, pels boscos, per les terres conreades..., els quals formen uns conjunts de gran qualitat cromàtica i panoràmiques molt extenses. Segurament, la calma dels Motllats i les grans cingleres que els circumden, siguin el seu paisatge més original.

... “Els cingles que envolten el gran planell dels Motllats són com un colossal cinyell de pedra de ben bé un centenar de canes d’alçada vertical, interromput només per dos istmes d’enllaç, amb Mont-ral i amb Prades, i per la línia de contacte amb els plans de la Mussara, cap al cantó de mar. Alguna vegada s’esquerden i aleshores s’obren pregones barrancades, encaixonades per parets grises, verticals, clapades de negre per la humitat que somica i amb el fons cobert de pins i lleugerament remorós d’aigües que aprenen de saltar per entre els estimballs per esdevenir, poc després, uns torrents de debò.” ...

Començo a caminar des de Capafonts passant pels carrers Nou i de la Barceloneta i vaig a buscar el camí que puja als Motllats per la Foradada. Baixo a la carretera seguint-la en direcció a Mont-ral tot creuant el Pont Nou sobre l’aiguabarreig dels barrancs del Ribatell i de l’Horta, que a partir d’aquí comença a prendre el nom de riu d’en Seguer, i ben aviat ja trobo l’entrada al camí. M’hi enfilo decidit per entre el bosc seguint la clara traça, fent alguna giragonsa i travessant diverses vegades un ample camí que, malauradament, ha tallat el vell recorregut.

En arribar a un replà envoltat de marges i d’antigues parades avui envaïdes per alzines i algun escadusser roure de fulla petita, aixeco la mirada i al davant meu apareix la fondalada de la cova de les Gralles, ben vistent, i per on es despenja el curs del barranc de la Font Nova.  

Continuo endavant, pujant de nou, i el camí em mostra en algun tram el seu vell empedrat. Sempre que camino pel damunt de les pedres d’un camí de bast m’assalta el pensament quimèric de poder tenir una màquina del temps, poder recular una centúria, i veure de primera mà com era el traginar d’homes i bèsties per aquests camins, anant i venint dels alts comellars conreats o transportant tot allò que el bosc podia proveir. Alguns llibres ho expliquen i la imaginació m’ajuda a fer una composició del moment. Sé que no és el mateix però m'hi he de conformar.

Amb aquest pensament reprenc el camí guanyant alçada fins que albiro, entre les capçades dels arbres, una claror que travessa la paret del cingle: és la Foradada. La travesso per entre l’arc de llum i en pujar un esglaó del rocam m’aturo per contemplar aquesta petita meravella natural foradada al llarg dels temps per l’erosió de l’aigua, del vent i l’ensulsida d’algunes roques. La paret té uns deu metres d'alçària i des de la part posterior hi ha una original vista del poble de Capafonts emmarcat enmig del forat de la roca. Quin bon efecte fa veure passar el camí dels Motllats pel bell mig de l'arc natural. 

... “Les foradades són una altra de les gràcies d’aquesta mena d’enorme rai petrificat... La foradada de Capafonts, al peu de l’espectacular cingle de l’Escudelleta, tot banyariquerat d’enormes balmes que infonen com un baticor, és una portalada majestuosa, lleugerament esvelta i altament distingida, per solemnitzar l’entrada en aquesta mena de relicari de silencis expressius dels Motllats.” ...

... “En girar una recolzada a què obliga una enorme roca, es troba al davant aquest gran pont natural, per sota del qual passa el camí. Per l’arc de llum d’aquest pont, es veu el sot on és assentada la vila de Capafonts, amb aquest poble al mig i la serra rogenca de l’Abellera fent de fons. Es passa per sota i, en giragonses, el camí davalla entre boixos, pins i alzines.” ...

Després de gaudir de la panoràmica de Capafonts per entre aquest singular forat continuo pujant, ara més suaument però sense descans, fins arribar als peus del cingle de l’Escudelleta i el veïnatge del barranc de la Pixera, on el camí començar a planejar. Les balmes i coves aquí són abundoses i se succeeixen l’una al costat de l’altra fins al punt que, en un tram de menys d’un quilòmetre se’n troben deu i totes a la mateixa alçària. Arribat el moment, abandono la traça principal per un corriol que m’apropa a elles i que em permet entrar per aquests forats i perdre una mica de temps visitant-ne algunes.

 ... “Cinglera de l’Escudelleta, d’allò més característica, puix que es troba cavada de balmes i coves; de primer només semblen iniciades, però cap a la part central de la cinglera les coves aconsegueixen grandioses proporcions, com en el cas de la del Grèvol. Al final, un forat gairebé circular té comunicació a banda i banda. El camí passa sota la cinglera i sembla que vagi desfilant una llarga successió de cavitats.” ...                               

Retorno al camí i, de nou em desvio per un corriol, ara a l’altra banda, que m’apropa al caire del curs del barranc que em mostra un sot feréstec i aspriu amb la intenció d’aconseguir un petit mirador sobre el Salt de la Pixera, molt vistent al davant mateix i per on es despenja un fil d’aigua per entre clapes de gel. En aquesta època de l’any, amb molt fred i vents gelats, és normal trobar aquest indret completament glaçat i amb una gran sensació d’espectacularitat ja que l’aigua que hi degota es gela i forma figures curioses. Moltes vegades he pogut gaudir d’aquesta fotografia però avui, tot i el fred que ha fet aquest darrers dies, veig que no ha estat prou suficient per arribar a tal extrem.

... “Més avall, el comellar de la Beurada acaba en una paret llisa, que va al fons d’una petita vall pregona i estreta, continuació del comellar. El torrentet de la Pixera s’hi despenja en llarga cascada. Com que, per aquesta vall el vent puja acanalat, xoca amb la paret de roca i eleva l’aigua, en ruixims, a gran altura. Aquest fet s’esdevé molt sovint i per molta aigua que baixi. El camí passa suspès pel damunt d’aquesta petita vall anomenada Racó de la Pixera i gairebé fa basarda mirar al fons. El conjunt té un aspecte salvatge i abrupte; la vegetació és frondosa i pertot es veuen grandioses masses rocoses clapejades per arbrissons que surten de les esquerdes.” ...

    

Pujo al camí principal i ben a prop trobo la font de l’Escudelleta, arran del peu de cingle ombrívol i amagada darrere d’un dens boixar.És una de les fonts més enlairades del conjunt del petit massis que es forma per una petita escletxa arran de terra per on surt un fil d’aigua que es recull en una petita concavitat excavada a la roca com una petxina de la mida d’un plateret, altrament dit, escudelleta. Diuen que no s’estronca gairebé mai, amb el mateix cabal, i resulta una de les fonts més originals del terme de Capafonts.

Una mica més de camí i arribo en poc temps a la cova del Grèvol, una de les de més anomenada de tot el conjunt d’aquesta cinglera i que serví d’aixopluc dels ramats que pasturaven als Motllats. Té dues boques, una situada a 7 metres del nivell del terra, i una altra de fàcil accés per la qual m’endinso i guaito a l’interior només entrant-hi fins on em permet la llum que prové de l’exterior ja que no porto cap llanterna a la motxilla. Tot i això puc albirar algunes cavitats interiors i faig algunes fotografies abans d’abandonar el lloc.

... “La cova del Grèvol, la més imposant de la llarga renglera, pren aquest nom per créixer-hi dins una d’aquestes plantes. Al capdamunt del grèvol hi ha un forat, així com en altres indrets de la cova, els quals la continuen i són bellament exornats d’estalactites i estalagmites. Després d’aquesta cova ve la font de l’Escudelleta, posada en una gran balma. La seva aigua és rica i fresca.” ...

En arribar al capdamunt del Salt, decideixo fer una petita marrada i seguir el senderó que continua, travessant a gual el barranc, per la Moleta, el qual pertany a un bocí del vell itinerari anomenat “Tomb als Motllats” i que està senyalitzat amb punts de pintura de color vermell blau. Fa molts anys que el vaig resseguir amb tota comoditat però ara em pregunto en quin estat es trobarà. La resposta no es fa esperar i aviat me n’adono que per aquest camí gairebé no hi passa ningú, tot i que al mapa apareix ben marcat. La dèbil traça molts cops es perd i els arbres i arbust em dificulten seguir-lo. Amb tot, les vistes sobre el curs del barranc de la Pixera, el cingle de l’Escudelleta, el barranc de la Font Nova i el Pont de Goi, del qual es despenja una cascada de gel, mereixen l’esforç d’anar apartant branques i triar el viarany més clar.

Sense l’angoixa de sentir-me en cap moment perdut arribo a una de les amples pistes de terra que solquen la calma dels Motllats i que segueixo en direcció a la Font Nova, destriant les que marxen per la meva esquerra i que porten als arruïnats xalets de la fracassada urbanització que es va voler edificar en aquests paratges per allà els anys 70 del segle passat. Després de deixar el senderó que porta a la cova de les Gralles i a la font de la Llúdriga arribo finalment a la Font Nova, desfigurada sense escrúpols per la llarga pista circumvalatòria de la dita urbanització i on, a la seva vora, es va arribar a bastir una bassa de ciment.

... “Ens referim a la Font Nova, modesta i silenciosa, com a poruga, ajaguda damunt un llit de joncs, presidint un minúscul pradell fistonejat per alguna alzina i amb recolliment seductor. Els grisos juguen per allí llur gamma més clara i més llímpida, i es combinen; en un prodigi d’harmonies, amb el verd obscur d’algun pi que s’allunya enfilant-se en direcció a la Creu Trencada.” ...

Abandono el lloc i prossegueixo la marxa fins arribar a un encreuament de camins, un dels quals porta al Pont de Goi, una altra foradada d’aquest sector dels Motllats. Avui, però, no tinc previst visitar-lo i continuo endavant travessant el Clot del Perelló i arribant en poc temps a la Creu Trencada.

... “La Creu Trencada, indret conegut per aquest nom, puix que no fa massa temps que hi havia una creu de pedra, de la qual només es conservava el sòcol i un poc de la columna, avui tot desaparegut. En aquest lloc conflueixen dos camins; el de la dreta va a Capafonts i és molt fressat, puix que és el pas obligat de la gent d’aquella vila en les seves sovintejades anades a Reus; el de l’esquerra, és el de Prades. En molts llocs, de tant feble, amb prou feines és vistent. La gent de Prades prefereix anar a Reus per Espluga o per Albarca, utilitzant la carretera i no el vell camí directe, que cal fer a peu o en cavalleria.” ... 
                                                         

A partir d’aquí començo la darrera part del recorregut que m’he proposat avui i prenc el camí de Capafonts a Reus. El segueixo, aigües avall, pel costat del curs del barranc d’en Fort, passant pel Grau, i arribant de nou al poble després de més d’una hora de continuat descens. Una bona descripció d’aquest ancestral camí ens la van deixar Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna en la seva guia “Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena” de l’any 1929 on es descriu l’itinerari amb tot detall i que, a dia d’avui, encara es pot seguir salvant la distància dels temps en què fou descrit.

... “El camí davalla pel costat esquerre del comellar del Pepó. Al cap de cinc minuts es travessa aquest i se segueix per l’altra banda. Després d’altres cinc minuts, al mig del comellar, es troba la font del Pepó, toll permanent d’aigua. Es passa després per davant de la cova del Pepó, tota negrenca i de poques proporcions. El camí davalla lleugerament i comença a giragonsejar. Es passa per damunt del barranc del Fort, que ací conflueix amb el del Pepó.

Es travessa el barranc i es tenen, sobre un camí, uns marges que abans sostenien uns conreus, ara completament abandonats. Es passa sovint per damunt de roca, i ací el camí no pot ésser gens traçat. Es veu, al fons del barranc, la cova de l’Argany, grandiosa i ampla. En temps de pluges, es produeix un salt d’aigua al seu costat i fa un bell efecte. A la dreta, tocant al camí, uns altres marges sostenen encara uns ametllers, dels quals ningú no en té cura. En un retomb, es veu al dessota tota la cova de l’Argany. Es passa pel costat d’un gran roquer, conegut per Roques de Sant Humit. En un levíssim abalmament hi ha un degotís també levíssim i permanent. Aquestes roques formen una grandiosa paret grisa i són ben imponents.

S’és al caire del grau de Capafonts des d’on s’atalaia una magnífica vista sobre la vall superior del Brugent, amb la vila de Capafonts dalt del seu petit turó. L’església d’aquest poble es veu de façana i sembla que porti l’avantguarda de les cases. El camí descriu amplíssims retombs tocant-se els primers arbres del bosc de la Vila, avui propietat d’un particular, el qual bosc queda a la dreta. Es troben, a l’esquerra, dos senderons que van a la cova de l’Argany.

Es passa entre mates i arbrissons i s’entra a la partida dels Timonals, així coneguda per abundar-hi les farigoles; és constituïda d’erms i conreus magres. Es troba, a l’esquerra, una ampla drecera que evita els retombs i abreuja una mica el camí. Es deixa, a la mateixa banda un camí que porta a la font Vella. S’és a les Guixeres, amb belles plantacions d’ametllers. Es travessa el barranc del Ribatell i s’arriba a Capafonts després d’una curta pujada.” ...

Per conèixer millor els Motllats us recomano una lectura molt interessant; l’article “Els Motllats”, escrit per Ramon Amigó i Anglès, i que podeu trobar a "Miscel·lània Muntanyenca. Recull de treballs efectuats amb motiu del Centenari de l’Excursionisme Català i del XXVè aniversari de l’Associació Excursionista de Reus", editat per aquesta entitat l’any 1977.

I si voleu seguir el recorregut consulteu el mapa: “Cingles de la Mussara. Muntanyes de Prades Sud”, escala 1:15.000. Editorial Piolet, 1a edició: maig de 2007.

PEDRA SECA A PRADELL (... I DUES COVES)

Avui volia pujar a l’Enderrocada de la Serra de Pradell des del mateix poble seguint els camins que transiten aprofitant el solc format pels barrancs que davallen de la serra. No ha pogut ser. Els núvols ho cobreixen tot, les alçades estan completament cobertes i, a més, el temps amenaça pluja. Però no vull desaprofitar el dia i decideixo canviar el recorregut i caminar per les cotes més baixes d'aquest terme municipal.

Trec el mapa i de seguida trobo un nom que hem crida fortament l’atenció: la Cova del Petitó, lloc on no hi he estat mai i és cap allà on encamino el pas. Penso si la decisió que prenc és l'encertada ja que no sé si l'arribaré a trobar perquè tinc l’experiència que moltes vegades, potser massa, la situació que marquen alguns mapes sobre el punt exacte on es localitzen les coves no es correspon a la realitat. La sorpresa la tinc, però, quan apareix un indicador de fusta que m’indica que estic transitant per un Itinerari de Pedra Seca i no dubto en seguir-lo.

L’ample camí, gairebé planejant, em porta a les envistes del Mas Mariona, difuminat per la boira i on trobo un trencall de camins des d’on començo a guanyar alçada cap a la partida de les Guixeres. Aviat, un plafó de situació m’indica que ja sóc proper a la cova, però quan consulto el mapa veig que aquest marca la seva situació molt més enllà d'on em trobo. Amb tot, abandono el camí i el senderó fressat m’hi porta en un tres i no res.

... “Sota una gran llosa de pedra natural. És de dimensions petites que fou utilitzada, com moltes altres, pels primers habitants del territori i aprofitada com a refugi durant la guerra civil pels vilatans de Pradell de la Teixeta. Té un mur frontal adaptat a la topografia del terreny que configura la porta d’accés. Les coves, balmes i avencs naturals usades generalment com a aixopluc, podien convertir-se en corrals pel bestiar. Per aquest fet, el llegat s’ha transmès mitjançant les escriptures de propietat entre generacions degut a la seva vàlua i versatilitat.” ...

Després d’estar-m’hi una estona dins la petita cavitat retorno a l’ample camí des d’on segueixo pujant fins a trobar el corriol que em porta a visitar la barraca de Ca la Rogera.

... “És de dimensions petites i porta d’accés baixa amb volta rodona. A diferència d’altres barraques de planta circular o rectangular, aquesta es caracteritza per tenir una forma força peculiar, de base rectangular i lleugerament corbada a un dels costats, amb un sostre on s’aprecien grans lloses de pedra.” ...

I encara una mica més de camí i passo a tocar les parets de la cisterna del Tossal enganxada a una caseta de camp.

... “Al costat mateix i adossada a un cobert d’ús agrícola. És de dimensions petites i tant les parets exteriors com la teulada estan construïdes en pedra seca, tot i que s’aprecia algun bocí encimentat. L’interior és de planta rectangular amb les parets arrebossades i l’obertura d’accés acarada a l’oest, obrada amb totxo i amb una petita porta metàl·lica que protegeix l’interior. Les cisternes es feien servir per recollir l’aigua de la pluja que s’escolava per petits canals també típicament construïts amb lloses de pedra seca. Sovint, una argelaga a l’orifici d’entrada servia de filtre.” ...

No m’aturo gaire estona perquè la boira que m’acompanya és pixanera i començo a estar xop. Continuo endavant fent més viu el pas i un altre plafó m’indica que arribo al veïnatge de la cisterna i la barraca Barrejat Tossal, les quals es troben molt properes al camí.

... “De forma quadrangular, de dimensions mitjanes i una alçada que ateny els 1,3 metres. La porta, sense protecció, està acarada al sud. Des d’aquí, a la part inferior, en surt un conducte en forma de canal soterrada, de pedra i d’uns 5 metres de llargada, que condueix l’aigua fins a un petita bassa feta de pedra i rajola del país, i que es troba situada en un bancal del nivell inferior.” ...

... “La cabana es caracteritza per la porta encarada al sud i una porta d’accés d’arcada ampla aprofitant les parets laterals i el darrere de roca. Aquesta construcció és un clar exemple de l’aprofitament dels elements naturals per a poder minimitzar els treballs per a la construcció de la mateixa i obtenir, estalviant materials, un resultat més consolidat i resistent.” ...

Ara l’ample camí es desdibuixa i passa pel bell mig d’uns bancals d’avellaners on tinc sort de localitzar els indicadors que assenyalen la direcció a seguir i que em porten directament a la caseta de pedra seca del Tossal.

... “Amb porta rectangular acarada al sud, va ser construïda aprofitant una de les parets del marge i, a diferència d’altres barraques, queda totalment ubicada en una raconada. L’arc adquireix gran bellesa en arrencar de la mateixa margenada.” ...

Faig unes quantes fotografies, pujo per entre un marge, i encara més avellaners fins que el camí es torna a fer present i em fa passar a tocar la barraca de Cal Tions.

... “Es troba situada a prop del camí, integrada al marge, amb la peculiaritat de tenir la coberta feta de pedres i terra quasi bé anivellada amb el terreny del bancal superior. Els pagesos la utilitzaven, bàsicament, com a magatzem per guardar-hi eines, càntirs, cistells... S’hi pot accedir mitjançant una petita portalada d’entrada situada al parament frontal del mur.” ...

Continuo endavant i just en un tomb em decanto per un corriol que desemboca en una placeta d’avellaners, actualment envaïda per les estepes i alguns pins joves, on hi són bastides la barraca i la cisterna Balma.

... “És una barraca de notables proporcions amb porta d’arc de mig punt, mitjançant el qual la càrrega vertical que gravita sobre el portal es desvia cap al muntant. Els constructors d’aquest tipus de construccions triaven minuciosament les pedres per fer l’arc de la portalada ja que aquestes eren de gran importància perquè tota l’estructura quedés ben lligada, especialment la part central que cloïa l’arc. Ben propera es troba la cisterna, amb una porta d’entrada de llosa rectangular de llinda plana de bona mida, col·locada sobre els muntants i construïda seguint el mateix marge.” ...

Després de refer forces a l’ampara de la balma reprenc la marxa i començo a perdre alçada en direcció a la balma i la cisterna de la Ca la Fiquènia, també indicades amb un plafó explicatiu. La boira em fa difícil localitzar-les, però aprofitant un moment en que es dilueix, les albiro a l’altra banda del comellar entre els bancals d’avellaners.

... “La balma és una cavitat natural sota un gran bloc de pedra de dimensions mitjanes. Aquest refugi o aixopluc natural va ser eixamplat amb la construcció de la barraca i amb una porta d’accés que permetia un millor aprofitament de l’espai. La cisterna, en un bancal superior, és de planta quadrada i tota ella està suportada per una llosa de pedra, amb l’obertura d’accés de llinda de llosa plana protegida per una petita porta de fusta.” ...

A poca distància el camí bifurca i marxo a buscar l’antic camí de bast que pujava des de Pradell al capdamunt de la serra i on encara es poden veure, tot i que escadussers, els senyals grocs i blancs del sender de Petit Recorregut que hi transitava. Aviat el localitzo i començo a baixar en direcció al poble fent amples ziga-zagues per entre bancals reconquerits per la pineda. Si en lloc de desviar-me i hagués continuat el branc principal, hauria arribat al que fou una pedrera de guix on encara es troben els vestigis del forn i de les seves edificacions.

En arribar a les envistes del poble i del curs de la Riera, al davant apareixen unes feixes de terreny completament amargenades  on s’albira la barraca del Capdavall de la Vila.

... “Construïda a l’interior del mateix marge emprant els materials propis de la zona. Disposa d’una llinda d’una sola llosa plana situada sobre els brancals inclinats. Al costat també hi trobem unes escales fetes amb lloses gruixudes que tenen la funció de facilitar l’accés al bancal o terrassa superior per tal de salvar els forts desnivells de la zona. Totes aquestes margenades estan comunicades a través de rampes o pujadors, un altre tipus de construccions de pedra seca, d’amplària considerable i amb la mateixa funció que les escales, és a dir, facilitar l’accés de les persones, animals o maquinària d’un bancal a l’altre.” ...

Baixo fins al fons de la vall de Pradell on l'antic camí de bast mostra el seu vell empedrat. Aquesta és la capçalera del que després es coneixerà com la Riera de Marçà i que es forma per la confluència dels diversos barrancs que es configuren als vessants ponentins de la Serra de Pradell, de règim irregular, i que només solen portar aigua en temps d'abundants pluges.

En lloc loc de pujar directament al poble, em decanto per allargar l’excursió i visitar una de les coves més grans i de més anomenada del terme, la cova del Rector. El camí que segueix la llera de la Riera aviat fineix i destrio, per la dreta, el sender dels Abeuradors i el de la Coma Tornera, l’antic camí de l’Argentera, que pugen a la carena de la serra. Continuo pel bell mig de la llera sense llei de camí fins a trobar el corriol que, dreturer, s’enfila fins a la cova, amb aparença de balma i protegida la seva entrada per una paret de pedra seca.

M’hi passo una bona estona al seu interior descobrint tots els seus racons abans de retornar al poble, pel camí del barranc de la Font del Pèlig i el Corral Nou, i finalitzar l’excursió a la barraca dels Vellets, punt d’inici d’aquest itinerari de la Pedra Seca de Pradell de la Teixeta.

... "Cabana construïda l'any 2009 i representativa del nostre patrimoni. L'art en pedra seca engloba un ampli ventall de construccions: cabanes, carboneres, paravents, marges, forns, cisternes, basses, escales, aigüeres, camins..., totes elles de gran solidesa, funcionalitat i bellesa estètica. Antigament, en el món rural, posar pedra en sec era una activitat creativa a l'bast de tothom, ben lluny de la realitat actual. Aquestes construccions, sòbries i humils, que podem trobar arreu del terme de Pradell són una base ferma de la nostra cultura."...

Si voleu seguir l'Itinerari de Pedra Seca de Pradell en tota la seva extensió i detall, podeu consultar el document explicatiu que ha elaborat l'Ajuntament de Pratdip i que podeu trobar a:
http://pradelldelateixeta.cat/IMAGES_6/Ruta_cabanes_Pradell_1.pdf