SELMA, UN POBLE TEMPLER

Anar d’excursió a pobles abandonats sempre té el seu punt d’emoció i, algunes vegades, un altre d’incomprensió. I això darrer ho dic perquè, quan ho faig, de boca dels meus companys he arribat a escoltar aquest comentari: “Ves tu, el Jordi avui ha anat a veure munts de pedres caigudes!”. Potser sí que tenen una mica de raó, però si aquests munts de pedres els vesteixo d’història i de llegenda, fins i tot d’un toc de romanticisme, segurament els faria canviar d’opinió.

Aquest és el cas de Selma, un vell poble deshabitat i enrunat de fa molts anys, a la comarca de l’Alt camp, que fou la seu d’una comanda rural del Temple que controlà el territori del castell de Selma, una ampla zona muntanyosa del nord-est del Camp de Tarragona. Aquesta comanda va ser eminentment agrícola, amb control sobre un bon nombre de masos disseminats per l’ample terme del castell. Originàriament els masos, situats en llocs estratègics de fàcil defensa havien estat torres aloeres, és a dir, petites unitats familiars autònomes, però poc a poc esdevingueren masos censalistes del Temple.

Des del Coll de Santa Agnès o de l’Arboçar arrenca un dels camins que porten a Selma i des d’allí encamino les meves passes cap al poble abandonat. Ben aviat arribo a Cal Martí de Santa Agnès, un mas avui encara habitat i modernitzat, que fou establert en l’època de consolidació del senyoriu templer. 

Vist del davant pensaríeu que és un mas com un dels molts que podem veure a la vora del camí, però si pica la curiositat, cal que passem a tocar la seva part posterior i apreciarem realment com era en temps reculats.  

I és des d’aquest indret d’on segueixo el camí que em porta dreturer fins a l’esglesiola de Santa Agnès, una capella sufragània de la parròquia de Sant Cristòfol de Selma que fou bastida isolada a poca distància del mas i que presenta un bon estat de conservació després de ser restaurada.

“Santa Agnès constitueix un bon testimoni de les capelles que devien acompanyar els masos censalistes dels templers de Selma. La seva funció era per als serveis espirituals de la gent del mas. És un edifici petit d’una sola nau de planta rectangular i capçalera plana, orientada canònicament a sol ixent, sense cap obertura.

Els murs són obrats de mamposteria amb les cantonades de carreus i a la façana de migdia es conserven dues finestres d’espitllera. L’actual teulada està sostinguda per una gran jàcena que aguanta l’embigat a dues aigües i coberta per rajoles decorades i teula àrab. Destaca la portalada que ocupa la major part del frontispici de ponent; un arc de mig punt amb un ample adovellat coronat per un elegant guardapols motllurat amb impostes decorades amb un petits daus refondits.

La dovella clau ostenta la creu patent inscrita en un cercle com a testimoni del senyoriu templer i gual a la que també es conserva en una pedra de la paret de tramuntana. La seva pica baptismal d’immersió es troba guardada a l’església de les Pobles.”

Torno al camí principal i segueixo endavant per travessar el curs del barranc del Mas de Prat, que en aquesta banda es forma per l’aiguabarreig de diversos torrents de fondos i comes que baixen del Puig de les Marietes, i que s’endinsa per la Vall de Santa Agnès. Aviat deixo enrera els edificis de Cal Saperó i començo a guanyar alçada seguint un corriol que em porta, dreturerament, cap al Coll de la Portella. En arribar a la collada, al davant meu s’obre un extens comellar amb una gran extensió de terres dedicades a la sembradura, un solitari indret presidit per la Portella, una gran masia amb diversos cossos d’edifici bastida al bell mig de la collada.

El camí m’hi vol portar, però abans decideixo fer una mica de marrada per tal d’apropar-me a la masada de la Masó de Selma seguint un bocí de camí que baixa decidit per l’obaga del Puig del Colomer. El bosc de pins, amb alguns roures i alzines, ocupa els vessants de la muntanya, mentre que la bardissa mig amaga la llera del barrancó que baixa a aiguabarrejar-se amb el torrent del Miracle. De sobte, entre les capçades dels pins, començo a albirar les teulades del gran mas i cap allà m’encamino.

“La Masó de Selma és un gran mas bastit en un indret una mica elevat, a 610 metres d’altitud, vora del torrent de la Masó, a un quilòmetres escàs a l’est de Selma, que disposa d’edificis annexos, com capella, casa dels masovers, celler, molí, pallisses i estables, rodejats d’un recinte més o menys rectangular. 

En general, el conjunt aparenta ser dels segles XVI-XVIII. L’edifici principal és una gran construcció de planta rectangular amb baixos, planta noble i golfes, cobert de teulada a quatre vents. Al costat de ponent, hi té adossada una torre quadrada. La porta principal està situada a la meitat de la façana nord, mirant a un gran pati. A la planta baixa hi ha una estança d’una certa presència, coberta amb volta de creueria, que podria haver estat oratori. Tot i la modernització dels edificis, l’aspecte de l’actual Masó és encara el que tenien les comandes rurals del Temple.”

M’estic una bona estona contemplant de lluny aquest magnífic edifici mentre m’imagino, encara que em costa una mica, com devia ser la vida en aquest indret quan els templers dominaven el territori. Però toca tornar enrera i fer el camí de pujada. Ara sí que passo a tocar la masia de la Portella i en arribar als peus del Puig de les Forques m’inclino per prendre el branc de camí que porta al Coll de la Caça o de la Creu. En arribar-hi, em crida l’atenció la neteja que s’ha fet al bosc i que ha posat al descobert les ruïnes del que el mapa m’assenyala com a Cal Madro, uns vestigis que denoten el que fou un gran mas i del qual, malauradament, no he trobat cap referència documental.

Segueixo endavant fins que localitzo un senderó que em porta directament al despoblat de Selma. El campanar de l’església de Sant Cristòfol em dóna una lacònica benvinguda. Dels carrers que unien les cases no en queda rastre i l’herbassar tot ho ocupa. Únicament uns corriols poc fressats permeten anar saltant per entre les parets caigudes i sostres esfondrats; munts de pedres, que dirien els meus companys!

Després d’unes quantes esgarrinxades arribo al que fou una de les eres del lloc i no se m’acut res més que treure de la motxilla la guia de l’Iglésies-Santasusagna de l’any 1934 i posar-me a llegir:

“Selma, llogarret abandonat, posat a 643 metres d’altitud i guarnint el capdamunt del Puig del seu nom. Dalt de tot hi ha les ruïnes del que fou castell de Selma, a l’ombra del qual es formà el poblat. Ara extingit, d’unes vint cases. Aquest lloc fou poblat al segle X per Guillem Muradel. L’any 1142, Guillem de Sant Martí, cedeix e seu castell als Templers. Trenta any després, el bisbe de Barcelona dóna l’església del mateix lloc, amb totes les rendes i drets. L’any 1225, consta que els Templers ja tenien constituïda la comanda de Selma. En aquesta data, però, servava alguns drets sobre Selma Guília Ferrà i, amb ella i el seu fill Guillem, els Templers signen una curiosa concòrdia. L’any 1361 consta que a Selma els Templers tenien un castell en bon estat i que, al cap de la serra, n’hi havia un altre d’enderrocat, junt amb una capella que havia estat la parroquial del terme. Extingida l’orde de Temple, la comanda de Selma passà als Hospitalers de Sant Joan.

El llogarret de Selma, només vint-i-cinc anys enrera, era molt important, a despit de la seva insignificança demogràfica. Era l’indret de confluència de les grans masies que ocupen les valls d’alentorn. Estatjava veterinari, ferrer, fuster, paleta i tot home servint un ofici o una professió a utilitzar per la ruralia; també hi habitaven el mestre, el metge i el rector. Ara només hi ha solitud. Les cases van caient i aviat el castell, fet una ruïna, només coronarà un amuntegament d’altres ruïnes.

La construcció de la carretera fins a Cal Cendra, al veí Pla de Manlleu, colpí aquest llogarret. En aquest pla s’inicià un llogarret que anà agavellant les funcions de reduïda capitalitat que exercí Selma. La gent del poblet encimbellat ha anat abandonant-lo, però no ha davallat al Pla de Manlleu; ha deixat, més aviat, la muntanya de manera definitiva. L’església de Selma és tancada i desguarnida; el seu campanar roman mut. Per oir missa la gent ha de davallar a la capella del Pla de Manlleu, on viu el rector. El cementiri, però, encara és a Selma, baldament es parli de traslladar-lo al Pla. Selma només comunica per camins amb el Pla de Manlleu, Querol, les Pobles, Albà i Montmell.”

Déu n’hi do quanta vida hi havia a Selma... i ara ja no hi queda ningú. Després del descans decideixo seguir el corriol més vistent que em porta al capdamunt del turó on, entre més munts de pedres, es troben les ruïnes del castell que presidia l’indret.

“El castell de Selma que van rebre els templers era una construcció estratègica important, situat en un peny d’accés difícil. Actualment, tan sols en queden vestigis, però es pot veure que estava format per una torre de planta rectangular, situada en la part més alta de la roca, circuïda per un doble recinte poligonal. L’accés es feia pel costat oriental del segon recinte. Al costat de la torre hi ha restes d’alguna altra edificació.

Quan els hospitalers van ser senyors de Selma recuperaren la carlania del castell. Al segle XIV era una de les fortaleses més inexpugnables de la marca penedesenca, on es refugiaven els homes del priorat hospitaler de Selma en moments de perill. De la guerra contra Joan II, en la segona meitat del segle XV, el castell en deuria sortir bastant malparat, ja que els documents immediatament posteriors el descriuen es estat ruïnós.”

L’esforç esmerçat en la pujada paga la pena. Avui el dia és molt clar i des del petit replà superior la panoràmica que tinc als quatre vents és, senzillament, espectacular.

“De dalt seu estant es percep un bell panorama de muntanyes. Al N., hi ha el Montagut, davant del qual es té el clot del Romanill i el de Valldossera. Al NE., el puig Farrera, la vall d’Infern i les penyes de la Roca Blanca; sobre un pròxim petit altiplà, entre bosc i garriga, es veu l’edifici del Coll de la Casa.

A l’E., es té el Pla de Manlleu, el puig de l’Àliga, i el de les Gatelletes; darrera guaiten difuminades les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i del Montseny i, clara, la de Foix; després, a l’horitzó, hi ha les muntanyes d’Ordal i, pròximes, les de Marmellà, amb l’esvoranc de la riera. Al SE., es té l’emboscada muntanya de la Torre i, llunyana, la mar. Al S., hi ha el Montmell, en el qual es destaquen el puig de l’Atalaia i l’agulla que sosté el Castellot, el collet de Montmell i el puig de les Forques i les muntanyes de Can Ferrer; al fons lluu la mar.

Al SO., es veu un bocí del Camp de Tarragona acabant en el blau de la mar i, pròxim, hi ha el puig d’Albà. A l’O., es veuen, a l’horitzó, les muntanyes de Cardó i Llaveria, la Mola, el turó d’Escornalbou, la serra de l’Argentera, la de la Mussara i les muntanyes Carbonàries; davant de les darreres hi ha una llenca del Camp. Al NO., el molt pròxim puig de les Forques, verd de bosc, tapa tota altra perspectiva.”

El vent comença a bufar, m’espavila de l’embadaliment en el que estic immers contemplant aquestes panoràmiques i em diu que ja va sent l’hora de tornar cap al coll de l’Arboçar. Baixo del puig i marxo del poble amb un interrogant: si algun dia torno a Selma, encara hi serà?

En arribar a casa, i com a record dels munts de pedres que he visitat, no m’he pogut estar de posar-me a llegir un fragment del llibre Les Ciutats del Món, on la descripció que es fa de Selma, ara fa gairebé setanta anys, és idèntica a la que es podria fer avui.  

“Pàl·lida, com escau a una morta, apareix Selma, enretirada del colletó, damunt del verd obscur de la pineda, sota el cingle cendrosenc del vell castell que havien edificat els Templers. Allò que resta són fragments de parets que s’alcen iguals que troncs morts, que no aguanten cap ramatge. A Selma no queda altra teulada que la del campanaret. Les parets caigudes a trossos deixen enlaire, amb incert equilibri, dents i agulles, que donen un aspecte alat a les ruïnes. Tètrica expressió d’un pregon i mut desconsol, la d’aquests murs a mig enderrocar. Ells impressionen més que els deformes amuntegaments de carreus i romanalles de maons i de teules, que envaeixen els vells carrers i la base dels edificis.

Tot és horriblement obert. Portals i finestres, que donaven accés als interiors, ara es baden inútils, amb l’espai lliure a cada banda. Semblen ulls esbatanats sense pupil·la. Al ell mig de l’esmicolament prenen una nova gràcia les blanques dovelles de saldó dels portals rodons o de les roges de pedra esmoladora de les voltes gòtiques de qualque edifici. Travessar aquestes obertures produeix un estrany respecte. Algunes pertanyen a murs prou alts per donar encara la impressió de travessar un llindar i irrompre en l’expressió darrera d’un domicili. Descobrir una simple anella o bé una estaca en un mur, un lleu gravat a la pedra del llindar, les restes d’un faldar de xemeneia, en fi, quelcom que servi un record precís de la vella utilitat domèstica, colpeix...”

Si en voleu saber més sobre les Comandes dels Templers i Hospitalers a les nostres terres no deixeu de llegir els llibres de l’erudit Joan Fuguet Sans. D’ell són les descripcions dels llocs i de les edificacions que he anat trobant al llarg d'aquesta excursió. De ben segur que no us deixarà indiferents.