MONTAGUT

Avui he decidit pujar a caminar per l’antic lloc de Montagut i fer un recorregut històric per un bocí de la terra de frontera que va ser el riu Gaià a partir del segle X.  Montagut es troba a l’extrem meridional de terme municipal de Querol, als peus del Puig de Montagut i presidit per l’antiga església de Sant Jaume de Montagut, que centrava el terme de la població disseminada.

En temps reculats, transitar per aquest indret només es podia fer mercès als camins de ferradura que enllaçaven els pobles i masos disseminats; però molts d’ells, actualment, són amples camins asfaltats que en faciliten l’accés. Tot i això, el seu rastre encara perdura i permet descobrir les romanalles de parets i pedres treballades que, a poc a poc, van desapareixent sota la vegetació que els va colgant.  

A primera hora del matí el silenci que envolta  l’indret és gran i només el trenca la remor del vent que fa balancejar les capçades dels pins. De fet, hom diu que Montagut sempre ha tingut la fama d’isolat i solitari tot i que, en aquests encontorns, s’hi van arribar a aplegar prop de 500 habitats. A la meitat del segle XIX el trobem descrit d’aquesta manera:

“Lugar y cabeza de ayuntamiento que forma con Querol, en la província y diócesis de Tarragona, partido judicial de Montblanch, audiéncia territorial y capitanía general de Barcelona. Situado en terreno escabrosos con buena ventilación y clima frío, pero sano. Tiene seis casas diseminadas por el término; una iglesia parroquial (San Jaime) servida por un cura de primer ascenso, de provisión real y ordinaria y el cementerio contigua á ella; una ermita con culto público, del cual cuida un beneficiado, dedicada a Nuestra Señora de Valldocera.

El termino confina al norte con Querol, al este con Pontils, al sur con Selma y al oeste con Ordres; estos dos últimos del partido judicial de Valls. El terreno es montuosos, árido y secano; el monte nombrado Puig de Montagut, de figura cónica, se halla en este mismo término y se cree que de él nace la etimologia del nombre de este pueblo. Abunda de piños pequeños y monte bajo, y le cruzan varios caminos locales de herradura. El correo se recibe de Valls. Produce vino, trigo y legumbres; cría ganado lanar y hay caza de perdices, conejos y liebres. También existe un molino harinero. La población y la riqueza va unida a la de algunas cuadras. Tiene 116 vecinos, 493 almas.”

 Pascual Madoz. “Diccionario gográfico-estadístico-histórico de España”. 1845.

Més tardana, gairebé amb un segle de diferència entre l'una i l'altra, també tenim aquesta descripció que en fan Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna a la guia “Les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles” publicada l’any  1934:

“Al coll de l’Església, a 860 metres d’altitud, és on s’alça l’edifici que va ésser parròquia del poble disseminat de Montagut, la qual havia aplegat uns 500 feligresos. És molt gran, de planta romànica amb arcs gòtics recolzats en les mènsules, al nivell de les quals circula un ornament neoclàssic de morter. Té adossada la casa rectoral, que va queient de mica en mica, d’ençà que el darrer rector que l’habità fou maltractat, robat i assassinat el dia 7 de març de 1869. Des de llavors, el rector viu a l’ermita de Valldossera i atén l’església de Montagut. Aquesta parròquia fou instituïda al segle XIII. Els pocs veïns que ara li resten li són tossudament addictes i no es volen desfer, per a traspassar-les a Valldossera, de les relíquies de mèrit artístic i de valor material que tenen dipositades, atesa la solitud d’aquesta església, en un banc de Valls.

En aquests encontorns o bé dalt del puig, degué alçar-se el castell de Montagut del qual parlen repetidament els documents. Era un edifici construït al segle X. L’any 988 el seu nom figura en un escrit sobre el monestir de Sant Cugat del Vallès. L’any 996, Sandred ven a Irene de Cervelló el castell de Montagut i els de Querol i de Pinyana. Referent al primer es diu “amb torrers, murs i tot allò que hi ha edificat”, la qual cosa sembla indicar que era important i tenia dependències.”

El que més sorprèn de l’església de Montagut, d’estil gòtic i restaurada recentment, són les seves grans dimensions. Molt vistent des de qualsevol lloc per on t’apropes, destaquen els seus campanars sense campanes, una part de la façana de migdia que queda retallada per una motllura que podria ser part de l’anterior església romànica, i per una remarcable portalada de triple arquivolta adovellada amb una motllura li fa de guardapols.

Guardo aquests apunts històrics a la motxilla i emprenc la marxa seguint el camí que voreja el puig del Montagut en direcció al mas de la Font. Just al destriar el corriol que mena al cim, ja que he pensat assolir-lo en fer el camí de tornada, em trobo amb un parell de ciclistes que s’aturen i em pregunten que si per aquí  la vora hi ha un llac i el volen anar a veure. Suposo que es refereixen a l’Estany de Formigosa, una bassa artificial que recull aigües per abastir algunes urbanitzacions situades al peu de la muntanya, i trec el mapa per mostrar-los on ens trobem. No se molt bé si estan situats o no i amb els anys que surto a muntanya no deixa de sorprendre’m que molta gent que també ho fa no portin ni documentació ni un trist mapa de la zona per on van! Ells continuen el seu camí... i jo també.  

El sender, per moments, es va embrossant a causa del sotabosc que creix entre la pineda i l’alzinar que m’envolta, i en arribar a un tomb apareixen al meu davant les ruïnes d’allò que fou el mas de la Font el qual, juntament amb La Serra, Cal Boada, Cal Rovira, Cal Ramonet, Cal Caselles, Cal Pilot i la Casa de Formigosa formaven el conjunt de les masies disseminades de Montagut.

Aquesta gran masia, molt propera a les ruïnes del mas Rossell i que presideix una gran clotada ara emboscada on es conreava la terra, va ser abandonada durant la dècada dels anys trenta del segle passat. Avui només queden bocins de parets i un munt d’enderrocs que a poc a poc van sent engolits pels esbarzers i l’herbassar. Gairebé davant de la seva façana rajava la font, d’aigua bona o abundant, que li va donar el nom.

Deixo enrera el mas i, en perdre alçada, entronco amb l’ampla pista que em porta  al Coll de la Torre de Querol i que dóna pas als Plans de Montagut gairebé tots ells plantats de vinya. Des d’aquí vull apropar-me al castell de Ramonet així què, en arribar al Coll de la Clota, prenc el camí que mena a Cal Boada, una de les poques masies que conserva parets i teulada però que no serva estadants, on la panoràmica que s’obre al meu davant d’un bocí del Camp i les muntanyes que el tanquen és esplèndida.

"Cal Boada és un vell edifici pagès de dues plantes que fins fa poc feia servitud d'habitacle temporer a un dels pastors de les Pobles que pujava a l'estiu amb el ramat d'ovelles per aprofitar les pastures més tendres dels plans de Montagut. La masia té ara un aspecte vetust i miseriós; sense ànima ni força malda per no enrunar-se, buida i abandonada com està. Situada a l'entorn dels vuit-cents metres i encarada a la plana tarragonina esdevé un excel·lent mirador".

Des d’aquí, un ja pot pujar cap al castell de Ramonet, però si es fa cas a la direcció que assenyala l’indicador de camins, arribar-hi suposa una petita aventura on podeu quedar ben esgarrinxats. Tinc a la memòria de quan ho vaig fer per primera vegada: primer travessar una vinya i, després, enfilar el petit turó que es té al davant buscant el millor pas per dins del bosc. La memòria no em falla però el bosc ha crescut molt des d’aquella visita i localitzar les restes del castell em porten una bona estona i moltes esgarrapades fins que trobo els enderrocats murs.  

“El castell de Ramonet s’aparta dels models de castell que es troben al seu voltant i, des dels seus inicis, va ser una gran explotació agrària on el desenvolupament arquitectònic s’apropa més al dels masos fortificats dels segles XII-XIII. El terme del castell de Ramonet, que depenia directament de la família dels Cervelló, senyors de Montagut, ha perdut tota la rellevància que tingué en temps passats i avui, quan ningú gairebé sap que allò va ser un terme amb identitat pròpia i que va arribar a comptar amb una població de 20 famílies sota domini del monestir de Santes Creus, és gairebé un desconegut i isolat paratge de la serra de Montagut.

Les restes de Ramonet són d’una construcció de planta més o menys quadrangular que sembla correspondre a l’edifici principal. Es tracta d’un mas-torre o mas fortificat sense clos emmurallat, on els mateixos edificis actuen com a espais defensius, bastit amb un parament força regular de pedres rectangulars disposades en filades horitzontals. Completament enderrocat, és fa difícil concretar el traçat dels murs de les habitacions internes i, per tant, comprendre la seva identitat.”

 M.Miquel, J.Santesmases i D.Saumell. “Els castells del Gaià”. 1999.

Després de passejar-me per entre els enderrocs marxo de l’indret en direcció contrària baixant del turonet cap a uns bancals plantats de pins on trobo les restes de Cal Ramonet, completament cobertes de vegetació. Al seu voltant es troben les restes d’un pou de neu de dimensions considerables, del qual ha cedit la coberta. Bastit amb pedra seca, és dels pocs exemplars conservats en aquestes contrades, i cal associar-lo a les diferents activitats econòmiques del mas a partir d’època moderna. Torno cap a Montagut seguint el camí herbat que planeja per entre la plantació forestal i que enllaça amb la pista principal que em retorna al Collet de la Torre de Querol on prenc la Carrerada del Bruell, transformada en pista asfaltada, i que voreja els contraforts meridional del puig de Montagut cap a on pujo dreturerament.

Montagut és, amb els seus 964 metres, darrere el puig Formigosa, el cim més enlairat de tot l’Alt Gaià i un dels millors miradors on l’esguard abasta del Montseny al Montsià i dels Pirineus a la mediterrània. Malgrat aquesta panoràmica el cim és poc vistent ja que, amb forma de con truncat, només s’aixeca uns cent metres per sobre els plans que l’encerclen entre els 800 i els 850 metres d’altitud.

Al punt més alt, entre el matollar i la bardissa, hi ha les romanalles del basament d’una torre de telègraf òptic i el cilindre cimentat del vèrtex geodèsic que assenyala el cim. També es conserven esparses en aquest pla superior les restes completament enderrocades i amagades per la vegetació del que va ser el castell de Montagut i que degué tenir unes dimensions veritablement importants si atenem a què l’entitat arquitectònica de l’edifici modificà el relleu del cim fins a convertir-lo en una superfície plana, un aspecte singularitzat que es pot constatar sobretot si s’observa la muntanya des de la llunyania.

“Quan ens fixem en l’extens panorama que s’abasta des d’aquesta alçada s’entén l’extraordinari posicionament d’aquesta fortalesa sobre el territori de frontera. Vers el sud-est, la serra del Montmell s’allargassa fent partió entre les terres camptarragonines i les penedesenques i treu en part la vista sobre la façana marítima. Girant l’esguard vers el sud-oest, la lluminosa plana del Camp s’estén fins a confondre’s amb la línia litoral que amb el tascó del Cap de Salou s’endinsa en la mar. La serra de Llaberia, la Mola, les Muntanyes de Prades i la serra de Miramar formen el cercle de muntanyes que barren el Camp de Tarragona.

Tenen continuïtat cap al nord amb el muntanyam del Gaià, que s’eixampla fins els altiplans segarrencs. Per aquest sector septentrional s’escola engorjat el riu Gaià. Ficat dins l’estret pregon del riu es destria el castellot de Santa Perpètua. Més enllà blanquegen els conglomerats del Montclar, i encara al seu darrere treuen el cap els poblets aturonats de Forès, Savallà del Comtat i Montargull. La vila de Santa Coloma de Queralt s’asseu plàcida al bell mig del seu altiplà. A llevant, resseguint el llarg carener de la serra d’Ancosa pel puig Formigosa i el Castellar, es retallen les restes enlairades de Montserrat. Les torres escapçades dels castells de Pinyana i Saburella, a banda i banda del trau sinuós del riu Gaià, assenyalen la línia defensa de la Marca Hispànica.

Les masies de cal Boada i de cal Rovira, aquesta per complet enderrocada, agreugen la sensació de solitud que plana sobre els rodals de Montagut. La carretera de fa poc apariada que travessa indiferent les lates sembradures, ara vinyars novells, no minora aquella aparença. La plana del Camp de Tarragona farcida de pobles, les grans plantes industrials properes a la costa i les ciutats de Reus, Tarragona i Valls contrasten de ple amb els encontorns silenciosos de l’antic terme de Montagut.”

 Ignasi Planas de Martí. “L’Alt Gaià, entre la Segarra i el Camp”. 1999.

Després de gaudir d’aquesta panoràmica des dels quatre punts cardinals del Montagut, només em cal seguir un corriol que des del vèrtex geodèsic travessa el cim i comença a baixar molt dreturerament per entre el bosc fins a la vora mateix de l’església de Sant Jaume de Montagut, que s’amaga i apareix constantment per entre les capçades dels pins.