EL LLOGARRET DE TORLANDA

De pobles, llocs i llogarrets abandonats n’hi ha un bon grapat i no cal anar gaire lluny per descobrir-los. Passejar pels seus antics carrers mig tapats per l’herbassar acompanyat únicament per parets esventrades i sostres caiguts, em porta a imaginar allò que van ser abans que el pas dels temps i perquè no dir-ho, la mà de l’home, no en deixi res més que un munt de caòtics d’enderrocs. Torlanda, a la Baixa Segarra, n’és un d’ells.    

El llogarret de Torlanda, despoblat i ruïnós, es va bastir al capdamunt d’un petit turó dels estreps meridionals dels plans de Conesa a 698 metres d’altitud. Les panoràmiques que des d’allí es tenen sobre les contrades pròximes són esplèndides però a l’embat de les dures condicions climàtiques d’aquest bocí de territori. Pels seus vessants s’escolen les aigües de diverses rases que configuren la vall de Torlanda, que aflueix per la dreta al riu de Vallverd, i per on s’estenen extensos comellars i planes enlairades conreades de cereals.

Des de sempre els seus moradors han estat minsos i es van agrupar als voltants del castell de l’indret. A finals dels segle XIV tenia 12 focs i l’any 1719 era habitat per 3 famílies i comptava amb 13 habitants. Durant el segle XIX, l’any 1830, ja només hi habitaven dues famílies i eren 10 habitants que vivien migradament de la producció de blat, ordi, llegums, patates i una mica de vinya. Tot això no devia ser suficient per a la seva subsistència i el poble es va abandonar definitivament al començament del segle XX.   

Del castell de Torlanda ja se’n parla en diversa documentació del segle XI en la qual consta com un dels límits de la frontera o marca del comtat de Barcelona. Durant el segle XIV tingué diversos castlans fins que passà al domini del monestir de Santes Creus que mantingué la senyoria sobre l’indret fins a la desamortització del segle XIX.

Del que fou el castell de Torlanda en l’actualitat només en queda una torre cilíndrica que hi ha entre les cases abandonades. Els carreus de la cara exterior són de mida mitjana, on n’hi ha d’horitzontals i alguns de disposats verticalment. Aquests carreus, poc escairats o molt, són posats en filades ben horitzontals i units amb molt de morter. En època moderna aquesta torre restà inclosa dins d’un habitatge i degué fer la funció de trull o cup ja que a l’interior, just al fons, hi ha unes rajoles grosses força modernes.

L’emplaçament d’aquesta fortalesa i del poblament que hi hagué al seu voltant, encimbellats al damunt del turó des d’on es domina la plana de la Conca, és molt representativa de la de molts dels indrets triats per fer els llocs de poblament al segle XI, tot i que podia haver estat abandonada en haver pogut fracassar una antiga repoblació. Cal tenir present que les ruïnes de les cases actuals corresponen a habitatges moderns, però els habitatges medievals devien estendre’s, si fa no fa, pel mateix espai.

Torlanda no tingué mai un poblament important i sembla ser que la majoria dels terratinents d’aquest antic territori feien residència en els termes dels castells veïns. Durant el segle XIII es va produir una explotació intensiva de les terres al voltant del castell amb la conversió d’algunes garrigues en terres de conreu i amb farraginals que es dedicaven a la pastura de vaques, cabres i ovelles. El cultiu majoritari era probablement el cereal, blat i ordi, encara que tampoc no hi faltava la vinya i les oliveres, i algun petit hort dedicat a la verdura aprofitant el cabal d’aigua de la migrada font. Una font que es troba prop del poble, mig amagada per entre les mates de fenàs i al peu d’un marge d’una parada de conreu, i que es tracta d’una obertura i una cambra amb forma d’arc feta de pedra picada on l’aigua hi és present, aparentment entollada.

De l’església romànica de Sant Llúcia, bastida al costat mateix del castell al qual pertanyia, només en queda un tros d’absis, juntament amb trossos de murs entremig d’un munt de ruïnes. Pels vestigis que han arribat als nostres dies se sap que el seu aparell era de carreus ben tallats i que sofrí remodelacions al llarg dels anys.

Sobre l’esglesiola i els aplecs, en Josep Ballabriga, va recollir el següent relat:

“En el castell de Turlanda hi havia una capella dedicada a Santa Llúcia, on cada any s’hi aplegava força gent dels voltants de Conesa, les Piles, Rocafort de Queralt, etc. A finals del segle XIX, Turlanda encara era habitada per dues famílies, els senyors Turlanders, la família Moncosí, i cal Pinyol; el primer dels quals era el propietari de la imatge de Santa Llúcia. De la importància de l’aplec en dóna fe un camí que anava de les Piles a Turlanda, dit precisament camí de Turlanda, del qual encara en l’actualitat en queda algun rastre. Aquest aplec adquirí amb el temps caràcter de segona festa major. Els menjars d’aquella diada estaven reduïts a menjar fesols tous i cansalada fregida ja que així, d’aquesta manera, les mestresses de cada casa i tots plegats podien assistir als diferents actes. De bon matí arribaven els romeus junt amb les diverses parades: la tirada al colom, les bitlles, la rifa dels torrons d’Agramunt, algun cansalader... De primer eren els Gallarins de la Llacuna els qui alegraven la festa; més tard ho feren les gralles de diferents llocs. L’aplec agafà tanta embranzida que fins i tot, l’any 1922, la Hispano Igualadina hi féu un servei d’auto-òmnibus. A mesura que passà el temps aquesta festa quedà reduïda quasi únicament a la celebració d’una missa on només hi acudien els veïns del poble, i encara.”

Si algun dia voleu visitar Torlanda ho podeu fer des de Conesa seguint un bocí del vell camí de Forès a Santa Coloma de Queralt transitant per entre els nombrosos camps de conreu i per l’indret de les Eres, els llocs on es batien i es ventaven els cereals. Ja al segle XVII la sembradura representava el 96% del conreu del terme i d’aquesta tradició secular han quedat com a vestigis aquestes eres singularitzades com les del Solàs, del Duc, del Sant, del Fuster, entre d’altres, que mostren encara al seu voltant les velles parets dels edificis que servien d’habitatges i de pallers.

L’itinerari de l‘excursió el trobareu curosament descrit al llibre de Xavier Martorell “Conesa. Itineraris a peu per aquest bocí de terra”. Col·lecció Azimut-24. Cossetània Edicions. 2002.