LA MOLA DE COLLDEJOU

Quan amb els companys de camí parles de pujar a la Mola és com dir “anem a fer una clàssica” i gairebé sempre tots s’hi apunten sense posar cap excusa ni impediment. Tothom sap que és una de les muntanyes més singularitzades  del nostre territori i que, pujar-hi, no ens estalviarà esforç i suor.

“La Mola, mirada des de la Torreta fa respecte i sembla protegir el poble de les ires de més amunt. De les muntanyes que environen el Camp és la més coneguda i, per consegüent, fins ha provocat literatura. La seva silueta, des de la plana, és inconfusible i el seu posat noble i greu desperta admiracions. Els noms de les altres muntanyes que fan mitja rodona en direcció a la mar i encerclen tota una comarca són ignorats per la major part del poble; són només “muntanyes” i, si d’alguna se’n sap alguna cosa més, és per l’aplec de casinyots que s’hi encimbellà o per l’ermita que s’hi assenta. És natural: no es retallen en l’horitzó d’una manera que les caracteritzi i no s’hi ha pogut parar esment. En canvi, la Mola mostra al lluny una tossa superba, coronada per una gran cinglera i s’acusa bellament. Ningú, per tant, no deixa de reconèixer-la. És ben bé la muntanya per excel·lència per a la gent del Camp.

Una especial situació topogràfica ajuda a fer-la distingir. Les muntanyes que enronden el Camp tenen uns cims que n’emergeixen a poca altitud de la collada. La Mola, al revés, s’eleva alterosa entre les valls de Colldejou i de Marçà i dos baixos colls la solden a les serres de l’Argentera i de Llaberia i, per aquest motiu torreja entre el Camp i la comarca geogràfica del Priorat. És, per consegüent, una muntanya solitària dreçant-se amb un gran desnivell sobre les dues clotades on fan cap els seus vessants. Per això es destaca tant des de la plana; sobrepuja la serra de l’Argentera i amaga la de Llaberia, el cim de la qual, la Miranda, és dos mestres més baix que no pas ella. La Mola assoleix els 914 metres d’altitud.”

Joaquim Santasusagna. “La Mola”. 1971

Tot i els grans panys de cingle que sostenen la muntanya, hi ha nombrosos camins per on podem franquejar-la. Canals com la del Mig, la Fosca o del Corb; i portells com el de Mora, de la Cova i el de les Professons, ens permetran assolir el gran planell superior i arribar al cim de la Mola. La pujada és constant i no ens estalviarem d’aturar-nos més d’una vegada per recuperar l’alè amb l’excusa de guaitar cap a totes bandes per contemplar el paisatge que es va estenent als nostres peus.

Avui m’he decidit pel camí més fàcil i, potser, el més transitat: el Portell de les Professons. Partint des de Colldejou només cal seguir l’ampla pista que puja cap al coll de Guix, senyalitzada amb pals indicadors i on es troben les marques de color blanc i vermell del GR 7; un coll que uneix la Mola amb la serra de Llaberia, situat a 650 metres d’altitud i formant els aiguavessos de les valls de Massanes i de Colldejou.

"Les muntanyes que l’envolten es drecen altes i poderoses, empetitint la collada. El nom li pervé de la seva composició geològica: de pertot, afloren els guixos de colors.

Si hom passa pel coll provenint de la direcció de Marçà es té, enfront, una preciosa vista sobre la vall de Colldejou, tenint la mar i el Cap de Salou en darrer terme. Per l’esquerra es té el Camí del Portell de les Professons que permet assolir la capçada de la Mola i, per la dreta, en surt un altre que puja en direcció a Llaberia.”

Ara ja només toca seguir el fressat sender que va passant per dintre la pineda i que, a poc a poc, va guanyant alçada pel vessant sud que és el menys accidentat dels que la circumvolten. Tot i el seu senzill traçat no deixa de sorprendre la seva història i la seva antiguitat:

“Farem especial menció d’aquest camí perquè creiem que es tracta d’un dels camins més antics de nostra Comarca, conjuntament amb la Via Hercúlia i el Reds de port de Salou a Ulldemolins... La primera cosa a considerar és el nom del camí recollit a l’antic plànol del Cadastre, editat a les primeries del segle XX, on es recull com a “Camí de la Professó”, el qual enllaça amb el eu actualment pujà al cim des del coll del Guix per un collet anomenat per Josep Iglésies “Portell de les Professons”.

Ens podem preguntar: quines processons passaven per quest camí i portell? Evidentment no eren processons cristianes, j que ni al cim ni als vessants de la Mola existeix cap Santuari, ni ermita, ni tant sols un senzill Calvari; forçosament va rebre aquest nom per processons que s’hi feien en temps més antics, quan anaven a oferir sacrificis a la divinitat dalt de les muntanyes”...

Enric Aguadé i Sans. “Els camins mil·lenaris del Baix Camp”. 1992.

En arribar al portell, on destaquen petits claps d’alzines escampats aquí i allà, ja m’aboco a l’extens pla on segueixo guanyant alçada seguint les lleus ondulacions que el solquen i on pasturen un bon grapat de cabres que m’observen encuriosides des de la llunyania.

“La capçada de la Mola de Colldejou és un extens pla de calma, suportat per una gran cinglera. És llarg de més d’un quilòmetre i ample de tres a quatre cents metres. Aquesta planura està solcada, en algun lloc, per ondulacions. En unes bandes, damunt la roca, s’estén una capa de terra vegetal i un herbei baix hi arrela produint una grata visió de prat; en altres, la pedra és al descobert, tota clivellada, però a les escletxes arrelen mates: eriçons i borrasses, generalment.

L’aigua és absent de tot ell, però una rústega cisterna, protegida per una cabana de pedres superposades, que es coneix amb el nom del Pouet, és situada al mig d’una ondulació i, a prop seu, l’aigua s’embassa en una lleu clotada on beu el bestiar.

Vora els Corralets; unes cledes que ara cauen, ara les aixequen; hi ha un altre bassal anomenat del Galàpat, el qual s’omple amb l’aigua que surt d’un forat en temps de pluges, però que desapareix en estroncar-se el doll i, per això, gairebé sempre és sec.

Sembla que aquesta muntanya va ésser coneguda pels sarraïns per Mont d’Aiguarit i que hi edificaren alguna obra. Hom pensa que, vora els Corralets, hi ha sepultures de moros. L’indret era conegut a l’edat mitjana amb el nom de Montjou i formà part de la baronia d’Escornalbou mercès a la donació que rebé la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou l’any 1203. Un fortí de parets desballestades, record de les guerres dinàstiques del segle XIX, s’aixeca en l’indret més alt del pla.”

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. “Del Camp de Tarragona a l’Ebre”. 1931.

En assolir el planell superior de la Mola, en el seu extrem més oriental i elevat, es troba aquesta fortificació, un record de les guerres carlines que tingueren, en aquesta zona, una gran importància degut  la seva posició estratègica. La construcció, avui en dia és troba força malmesa i en recorda una de semblant bastida al cim del Puigcabrer de la Riba i utilitzada com a torre de senyals òptics i per vigilar el moviment de les tropes combatents.

Un cop descanso a l’ombra dels seus murs, encamino les passes cap a la vora dels cingles calcaris que envolten el pla per copsar la gran panoràmica que des d’aquí s’albira abans de desfer el camí que m’hi ha dut.

“Un gran panorama s’atalaia des d’aquest pla. Al nord, es veu la serrat de la Pòpia, retallada per la carretera de Falset, al darrera de la qual s’eleva el Montsant. Al nord-est, la serra d’Argentera és davant el coll d’Albarca i es veu bon tros de la serra de Prades amb els cims de la Baltasana i de la Moleta, i guaita al darrera la del Bosc de Poblet amb la mola de Roquerola.

A l’est, es veu pròxim el turó d’Escornalbou i escalonades, darrera seu, el braç de la serra de Puigcerver i la serra de la Mussara. Al sud-est, el Camp de tarragoní estén la seva plana fins a la mar i es veu el cap de Salou retallat endins l’aigua i com les ones besen la platja; la Muntanya Blanca interromp la planúria. Al sud, hi ha la vall de Colldejou, amb les cases del poble color de burell, destacant-se de la verdor dels conreus i de la rojor del terreny i, després, les muntanyes de Pratdip i Santa marina i la serra de Llaberia; a l’horitzó hi ha els Dedalts de Vandellòs, la serra de Tivissa, la de Cardó i els Ports de Beseit.

A l’oest, es veu la serra de Fatarella, la de Cavalls i terres de l’Ebre. Al nord-oest, la vall que estatja Falset i Marçà, limitada per les muntanyes de l’alt Priorat i, a l’horitzó, serra la Llena, la de Moses i la muntanya de Sant Pau de la Figuera.”

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. “Del Camp de Tarragona a l’Ebre”. 1931.

I abans d’acabar, un apunt literari sobre la Mola. És un article d’en Joaquim Santasusagna aparegut el dia 9 de juny de 1929 al diari “La Publicitat”.

“El gran altiplà, vist de qualsevulla de les valls de Colldejou o de l’Argentera, sembla inaccessible. La cinglera, poderosa i alta, s’imposa i es diria que només es pot assolir per la cinglada i saludar-ne, d’allí estant, el cim inabastable. Però la paret que, en ser-ne lluny, dóna la sensació d’estar unida; tot just una mica sinuosa; és oberta per canals i portells.

Des de la Torre de Fontaubella es pot arribar dalt amb relativa facilita per la canal de la Cova, nom que li pervé d’un llarg forat que traspassa el cingle; la del Mig, el pas per la qual és espectacular; i la Fosca o del Corb. Des del coll de Guix s’hi pot pujar; és el camí més bon minyó, pel portell de les Professons. I, per la banda, de Colldejou es pot fer l’ascensió pels portells del Móra i dl Llamp i per la canaleta del Bondia. La pujada sempre vol una mica de coratge i d’aplom: les canals, sobretot, són restes i poc fàcils. Quan s’ha guanyat l’altiplà, però, es té la inefable sensació d’estar alliberat de perill i un se sent, sorprès pel gran panorama que té a l’entorn, com una mica dominador.

Si hom ha pujat per un lloc difícil i li agrada de davallar pel camí mansoi del portell de les Professons farà cap al barranc de Maçanes, tot un tou de vegetació, i els vessants del qual, coronats per l’alta pedra calcària, gallardament hi corre el vell caminet que, provinent de Llaberia i de Colldejou, mena a Marçà. Si es vol baixar cap a Colldejou o cap a la Torre de Fontaubella, pel portell de la Cova i la Canaleta del Batllet, el corriol que trobarà al coll Roig li ho facilitarà sense dificultats. En ser a Colldejou, si se n’emprèn la direcció, hom arribarà en un poblet pintoresc, les cases del qual s’eleven en un indret tot aprofitat per conreus en terra vermellosa i en contrast amb la foscor del bosc d’unes muntanyes molt pròximes.”