dissabte, 22 de gener de 2011

PORRERA: COSTERS, VINYES I RELLOTGES DE SOL

A Porrera arribo aviat. Al carrer no hi ningú, el termòmetre marca els 5 sota zero i el sol encara no escalfa la vall del Cortiella. Això em fa espavilar i de seguida carrego la motxilla per començar a caminar en direcció al Coll Major.

Surto del poble pel camí de l’Horta, encaixat entre murs de pedra, que em fa travessar a gual el riu Cortiella i seguir el camí ral de Porrera a Falset per on transita una de les etapes el sender GR 174 “Sender del Priorat”. El camí de ferradura conserva encara alguns trams d’empedrat malgrat que el pas del temps, la pluja i el pas de les motos no ajuden gaire a la seva conservació. Vaig guanyant alçada fent giragonses per entre vells costers on s’han anat plantat noves vinyes fins arribar al Collet de la Sentiu. L’esforç de la pujada m’ha fet entrar en calor i m’aturo en arribar a la lleu collada on, girant la vista enrera, veig com Porrera i els turons que l’envolten reben els primers raigs del sol.


Continuo endavant, ara per carretera, però aviat el camí decanta cap al curs del barranc de les Sentius, que albiro a sota meu i on destaca, entre les vinyes, el mas del Porrerà. El barranc neix a la partida de les Sentius, davall dels Rosegalls o Arrossegalls, vora la Roca Roja. Abans de tributar les seves aigües al riu Cortiella, rep els cabals de la rasa o barranc de l’Ardèvol, així com de dues rases més a l’altura dels masos anomenats d’en Germinal o d’en Simó.

Baixo per l’ample camí fins travessar la seva llera i començo a pujar en direcció al Coll Major allunyant-me del mas del Porrerà. De primer, la pujada és força suau, però arriba un moment en què es torna ardida i guanyo alçada ràpidament. Faig els darrers revolts esbufegant de debò i ja sóc al Coll Major.
Guaito cap a la vall de Cortiella i la panoràmica és excepcional. Porrera la presideix envoltada de turons mentre que per una banda es retallen els cingles Montsant i, per l’altra, la serra del Molló tanca l’horitzó.



No m’hi estic gaire estona perquè el fred és intens. Si continués endavant arribaria a Falset, però em decideixo a seguir el camí que planeja, per la dreta, i que és el Camí dels Masos, fins arribar a un revolt on toca el sol i m’aturo a descansar i gaudir de la seva escalfor i de la panoràmica que tinc al meu davant. Trescant per aquestes alçades, a poc més de 500 metres d’altitud i agradables de caminar, Montsant és omnipresent i per damunt del coll d’Albarca també apareixen els relleus de la serra de la Gritella.


Aviat arribo al Coll dels Masos on trobo una bifurcació amb un indicador de camins que assenyala el camí de retorn a Porrera pel camí dels Masos d’en Cubells, un vell camí de ferradura amb amples revolts delimitats per marges de pedra seca. Tot i que la vegetació que creix a la vora el comença a envair, la seva traça és molt clara per damunt d’aquest terreny de llicorell.



Baixo dreturerament per entre costers, alguns erms i altres conreats de vinya, fins arribar a les envistes del curs del riu Cortiella on enllaço amb un camí ample que primer pren el nom de camí de Sant Miquel per transformar-se, després, amb el de camí dels Quins i que enllaça amb el camí ral de Porrera a Falset el qual segueixo per arribar de nou al poble.

Però l’excursió no la vull acabar tant d'hora i decideixo passejar-me pels carrers de Porrera i seguir la Ruta dels Rellotges de Sol, gairebé tots del segle XIX. Amb l’ajut d’un tríptic editat per l’ajuntament, on hi ha la descripció dels rellotges i un mapa de situació, començo aquesta singular gimcana.  
  
El primer rellotge que localitzo és el de Cal Ros, situat a la façana d'una casa entre el Pont Nou i el Pont Vell, però que aprecio molt millor mirant-lo des de la barana sobre el riu a la Plaça de Catalunya. Té una posició vertical declinant amb una orientació sud-est. Les línies horàries, que van des de les 6 del matí a les 5 de la tarda, són escrites amb numeració romana. Té un escut al centre amb les quatre barres. Va ser pintat sobre l'arrebossat i a la part inferior porta la data, amb números romans, de l’any 1887.

Aviat arribo a la Plaça de la Guineu on, al davant meu, apareix el rellotge homònim que va ser restaurat l’any 1970.

És un rellotge de sol vertical declinant. L’autor, a més, va deixar constància de l’orientació a la paret. Construït durant la segona meitat del segle XIX, el quadrant està pintat al fresc. Les línies horàries, en xifres aràbigues, van de la 1 del migdia fins a les 8 del vespre. Els senyals anteriors a la 1 del migdia no hi figuren , ja que el sol no toca a la façana fins passat el migdia. Per poder ser paral·lel a l’eix terrestre, el gnòmon s’ha de col·locar paral·lel a la paret.

Continuo endavant i passant pel carrer Unió arribo a la Cooperativa on es troba el rellotge a la façana principal. La seva posició és vertical declinant, amb una orientació sud-est, i pintura al fresc sobre arrebossat de calç.


Seguint el mapa, ara em desvio per un bocí de barranc per visitar el rellotge del Barranquill. Està situat en una façana d’un pati interior entre les parets de les cases adossades que sobresurten i que en dificulten una bona observació. És vertical declinant i pintat sobre arrebossat de calç amb pintura mixta al fresc al tremp. Torno enrera i m’enfilo per un carrer costerut per veure el rellotge de Ca les Viudes. Després d’anar amunt i avall del carrer el localitzo al capdamunt d’un pany de paret que fa cantonada a força alçada i mig tapat per una heura. És vertical declinant, amb una orientació sud-est i té la particularitat que es troba gravat sobre una placa de pedra. Aquest, he de dir, que m’ha decebut una mica, suposo que per la distància que me'n separa, ja que no el puc apreciar en detall. Però no em desanimo i continuo pel carrer del Mestre Llurba on trobo un altre rellotge que es veu molt millor: el de Ca l’Amorós, de pintura al tremp sobre arrebossat de calç.


El plànol em fa pujar en direcció a la Plaça de l’Església, presidida pel notable edifici de l’església de Sant Joan Evangelista, per continuar pel carrer del Castell fins a la Plaça de l’Encastell ja als afores del poble. Aquí trobo una de les curiositats d’aquesta ruta: el rellotge de l’Encastell..., un rellotge d’ombra! Està en procés de restauració però la llegenda que hi posava deia així: “Que mires mussol, si aquí mai toca el sol”. Sort que no em veu ningú i faig el mussol  per mi tot sol!

Baixo del capdamunt del poble pels carrers de l’Hospital i de la Peixateria fins arribar al carrer Obac. Segons el tríptic aquí he de veure el rellotge de Cal Pla, tan amagat que amb prou feines el puc albirar i, una mica més avall, el del carrer Vilanova, situat a l’extrem d’una façana que em fa aixecar el cap fins que el clatell em diu prou.


Porto una mica més de la meitat de l'itinerari i el coll ja em comença a fer mal. Sort que ara en trobo dos de ben seguits: el de Cal Peirí, de l’any 1909, i el de Cal Vallvé; tots dos amb orientació vertical declinant, orientats al sud-est i pintats sobre arrebossat de calç.



La passejada continua el seu camí i em torna a apropar als carrers paral·lels al curs del riu Cortiella on puc veure el rellotge del Serrallo i el de Cal Rabascall, aquest pintat al fresc.



I per fi arribo a la joia de la corona d’aquesta ruta: el rellotge de sol del Portal. És un rellotge vertical declinant orientat al sud-est. En el quadrant apareixen dos anys, 1858 i 1995, aquest darrer fa referència a la restauració. De forma rectangular, és un dels exemplars més grans de Catalunya, fet per Jaume Asens i Simó. Està pintat, amb una tècnica mixta, al fresc i al tremp.


Duu la inscripció “Reloj meridional declinante de 25 grados al Oriente y altura de Polo 41 grados i 6 m” i el lema “Tu que mirándome estàs atiende bien lo que digo, esto tiene gran sentido, a ver si lo entenderás, después te divertiràs, cuando lo hayas entendido, si no entiendes lo que digo a Salamanca te irás // El sol va por la eclíptica del Zodíaco, nunca pasa con un alfabeto basta saber que significa, a que signos se dedica y a qué grado se halla el Sol. Las dicciones latinas son el geroglífico que lo indica”.

D’aquesta manera acabo la ruta dels Rellotges de Sol però no marxo de Porrera sense atansar-me a l’ermita de Sant Antoni on, des de la plaça que presideix, tinc una magnífica panoràmica sobre la vila i la vall del Cortiella. Aturonada a l’esquerra del riu, l'ermita fou edificada l’any 1610 i és d'una sola nau amb un campanaret d'espadanya. En el decurs dels anys d'ençà la seva construcció ha sofert nombroses reformes: fou cremada pels francesos l'any 1809 i reconstruïda el 1813 quan es tallà una nova imatge; el 1837 fou fortificada per mor de les guerres carlines i l'any 1873 va ser cremada una altra vegada però tot seguit se n'emprengué la restauració. Una antiga descripció del poble i de l'ermita la tinc de Pascual Madoz que data de la primera meitat del segle XIX:


... "Villa con ayuntamiento en la provincia y diócesis de Tarragona, partido judicial de Falset, audiencia territorial, corregimiento general de Barcelona. Situada al pie de un monte en forma de anfiteatro, describiendo un triángulo que toca á un riachuelo por uno de sus estremos; le combaten con frecuencia los vientos del E. y O.; su clima es templado y sano, y las enfermedades comunes, son fiebres gástricas. Esta población es una de la siete, que componian el antiguo Priorato de Escala Dei; consta de 350 casas; la consistorial; cárcel; escuela de instrucción primaria para niños, dotada con 3,500 reales; otra de igual clase para niñas con 400 reales; iglesia parroquial (San Juan Evangelista), servida por un cura de término, de provisión real y ordinaria, un coadjutor y un beneficiado de patronato misto. El término confina N. Torroja, Poboleda, Morera y Cornudella; E. Alforja; S. Pradell y Falset, y O. Gratallops; en él se encuentra, muy próxima á la población, la ermita de S. Antonio de Padua, cuyo ermitaño, con sus toques de campana, es útil al vecindario para avisarles las horas de mediodia, anochecer, amanecer y de siesta; tambien hay muchas casas de campo, que habitan sus dueños ó colonos. El terreno es generalmente montuosos y pizarroso, pero todo poblado de viñas y frutales; discurre por él un riachuelo denominado Curtiella, que nace en los montes del mismo nombre y desagua en el Ebro; le cruza un puente de un solo arco de piedra, construido en 1804. Los caminos son locales, de herradura y se hallan en mal estado. El correo se recibe de Alforja por medio de balijero los domingos, martes y viernes; y se despacha los lunes, jueves y sábados. Productos: vino, avellanas, almendras, higos, seda, aceite, toda especie de granos y legumbres; cria ganado lanar, cabrio y de cerda, caza de conejos, perdices y liebres. Industria: 3 molinos de harina, 2 de aceite, 8 fábricas de aguardiente, 3 telares de linezos comunes. Comercio: esportacion de frutos sobrantes é importacion de cáñamo, pesca salada y efectos coloniales. Població: 330 vecinos, 1,321 almas." ... (Pascual Madoz, "Diccionario geográfico - estadístico - histórico de España y sus posesiones de Ultramar").

El recorregut pels voltants de Porrera pertany a un itinerari senyalitzat que porta el nom de "Camins del Vi de Porrera"

La Ruta dels Rellotges de Sol la trobareu a:

dissabte, 15 de gener de 2011

RECORDS D'UNA PRIMERA EXCURSIÓ: ELS GORGS I EL MAS D'EN RIBELLES

Avui he tingut ganes d’anar a caminar per un dels primers indrets on m’hi van portar quan vaig venir a viure a Reus ara farà vint-i-cinc anys: els Gorgs i Gallicant; dels quals en guardo bons records, tant pels paisatges que vaig descobrir i que em van atrapar, com pel company de camí que portava, explicant-me amb tot luxe de detalls tot allò que vèiem i que em recordava el monitor que vaig tenir de petit a l’esplai del poble i que em va iniciar en aquest món de caminar per la muntanya. Han passat molts anys i m'adono que vaig tenir una gran sort en haver-lo conegut ja que dels seus consells, les seves explicacions, del seu saber.., encara me'n recordo i em permeten continuar caminant, descobrint i aprenent.

Surto des de l’ermita de Sant Pau i, sense aturar-me, començo a enfilar el camí que porta al maset del Nadal. Ara està net, desembrossat i es veuen les filades arrenglerades de l’antic empedrat. Unes escales em permeten salvar un marge i passo pel bell mig de l’era deixant enrera les edificacions del maset del Nadal les quals, després de l’incendi que va patir, es van ensorrant a poc a poc. Continuo endavant i començo a baixar en direcció a la vall del riu Siurana que s’obre la meu davant per entre parades d'avellaners que aviat perdran la batalla contra el bosc que ho va envaint tot . Vaig llegir fa temps que el que ara trepitjo és l’antic camí d’Arbolí a Gallicant, un camí medieval, del temps dels sarraïns, que enllaçava els dos indrets pel grau de Vincabrer i superava els cingles de Siurana pel grau de la Trona.

Aviat arribo a la pista travessera que prové del camí encimentat que porta a Sant Pau i que segueixo per la vora del Mas del Salín. D’aquella primera excursió el recordo amb una gran porta d’accés amb grans dovelles i força enderrocat, però avui està completament reformat i dedicat al turisme rural.


... “El mas és en un replà del cingle, molt amunt de les Obagues, damunt el puntal del Salín, sota el cap del serrat que hi ha entre l’ermita de Sant Pau i Gallicant, i cap a mig camí i en avall d’aquests dos punts. Tenia el corral annex i deien que no s’hi havia viscut mai, però l’aspecte d’allò que en quedava feia pensar el contrari. A Arbolí diuen que era contigu al mas del Pubill i que el nom d'ara és modern. Abans es devia designar d’una altra manera, possiblement com a mas de n’Oriol, denominació que data del segle XVI.” ...

L’ampla pista comença a perdre alçada i destrio, per l’esquerra, el branc de camí que va a buscar el grau de Vincabrer. El bosc de pins es torna més ufanós i camí enllà, després d’un tomb, albiro les ruïnes del mas d’en Ribelles de Dalt i els cingles homònims que clouen la vall i que s’enlairen a la dreta del mas. Ara els meus records es difuminen i no n’estic del tot segur si per aquests cingles em va portar el meu company per visitar l’abric de Gallicant i veure unes pintures prehistòriques. No ho recordo, però al trobar un senderó que s’enfila dreturer pel vessant de la muntanya no m’ho penso dues vegades i el segueixo amb l’esperança que em vingui a la memòria algun detall que em posi sobre la pista. L’intent no és bo i el dret corriol marxa del veïnatge del cingle fins que, de sobte, amoroseix la pujada i es torna més ample i em fa desembocar a una pista forestal.

Consulto el mapa i m’adono que el senderó que he seguit no hi surt i que aquesta pista n’és una que puja a Gallicant i que he destriat quan seguia el camí principal. No em toca més remei que tirar enrera però mentre ho faig rumio perquè en arribar a certa alçada el corriol gairebé planeja i s’ha transformat en un camí més vistent amb l’amplada d’un camí de bast. La resposta la trobo en arribar a una gran roca des d’on es despenja el corriol i on observo una desdibuixada traça de camí que baixa més suaument. Està força embrossat, molt tapat per la vegetació, però com l’instint em diu que pot ser una bona opció el segueixo. Passo pels peus de la cinglera apartant les branques caigudes dels pins i salvant alguna esllavissada, i trobo alguns trams protegits amb pedres que prenen la direcció del mas d’en Ribelles que veig, proper, a sota mateix, i on arribo per la pista principal després de passar per entre unes parades de conreu plenes de pins i fenàs on el camí s’ha perdut.

Reposant a la gran era del mas després d’haver fet aquesta marrada, em pregunto si aquest “camí perdut i que no surt al mapa” no seria el que utilitzaven els habitants de Gallicant per anar a moldre als Quatre Molins, indret proper a l’aiguabarreig del barranc dels Gorgs amb el riu Siurana i on, suposadament, un d’aquests molins rebia el nom de molí de Gallicant. Pensant en si mai no tindré resposta a aquesta pregunta em dedico a tafanejar per les enrunades parets del mas i a guaitar de cara a la vall a través de les roques enlairades que configuren uns excel·lents miradors: els Masos de Galzeran, la Desenrocada dels Castellans, la Moleta del Mas d’en Porrera, el solc del Carcaix, el Mas de la Barba, el Molí de l’Esquirola..., desfilen davant dels meus ulls.


... “Del Mas d’en Ribelles es pot dir que n’hi havia dos, pròxims, l’un de l’altre: el de Dalt, que era el més important, i el de Baix. Van quedar deshabitats cap a l’any 1920 i ara són unes ruïnes que es troben a la part baixa i a l’extrem oriental de les Obagues, a poca distància del riu de Siurana i no gaire lluny, i a ponent, del Gorg, i a sol ixent en relació amb el molí de l’Esquirola. Entre els dos edificis es troba la font, que continua rajant, i dóna lloc a un barranquet que fa cap al riu, a cinc minuts del molí de l’Esquirola. Les hisendes havien d’ésser grans i podria ser que un dels dos masos fora el mas de n’Espills a mitjan segle XVI, i que més tard hagués correspost, el de Dalt o el de Baix, al mas Nou dels Frares. Aquesta sospita es confirma a la vista de l’afirmació de Scala Dei quan diu que el mas, en el qual el receptor general del comtat de Prades havia establert un veí de Siurana, va passar a la Cartoixa el 1581.” ...

Una altra descripció del mas i de la seva hisenda la tenim a través de Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna quan trescaven per aquests camins a la dècada dels anys 20 dels segle passat:


... “Es deixen, a la dreta, la drecera del mas de Ribelles de Dalt i, a l’esquerra, un caminet que va a Gallicant. Al cap de cinc minuts es troba, a la dreta, el camí d’aquell mas, travessant unes grans parades de sembra. Es troben, a la mateixa banda, dos altres caminets que també hi menen. A l’esquerra, n’hi ha un que porta a la font del Mas de Ribelles. Aquest mas s’ha vist a la dreta, espaiós i de bona planta. No és habitat, puix que la hisenda que l’envolta pertany al Mas dels Frares i allí viu la gent que conrea les seves terres.” ... 




Marxo de l’indret imaginant-me com devia ser el paisatge d’aquest llogarret quan totes les terres estaven conreades, els masos habitats i les llars de foc encara fumejaven. Ben aviat prenc un senderó que, a mitja alçada i amb algun tram embrossat per la vegetació que el va cobrint, remunta el curs del barranc o riuet del Gorg fins arribar al Gorguet i, uns metres més amunt, al Gorg. Després d’aquella primera excursió els havia visitat unes quantes vegades i m’hi havia remullat en les seves aigües unes quantes més gaudint de la seva transparència i fredor. No em puc estar de seure a les grans pedres i de badar una bona estona contemplant com l’aigua es despenja per la canal que ha forjat a la roca. És una sort que tots dos gorgs m’ofereixin aquesta tranquil·litat només trencada per la remor de l’aigua.


... “El camí davalla, després de trobat el senderó de Gallicant, entre roquissers i, al damunt, es veu la cova del Casat, balma en el bosc d’aquest nom. Després s’estreny. En un retomb del camí apareix el Gorguet, bella cascada, l’aigua de la qual es precipita de no massa altura; té un majestuós aspecte. Abans d’arribar-hi, un petit senderó, a la dreta, mena al magnífic espectacle del Gorg. L’aigua salta a diverses represes entre les roques, que formen un esgraonat. La vegetació creix pertot. L’aigua, després de cada saltant, s’enclota i esdevé quieta. Aquesta quietud transforma l’escumejant perleria en una tranquil·litat verda i blavosa. La disposició de les roques no permet de veure, en la seva totalitat, aquest indret, però la seva esplèndida bellesa immobilitza força d’estona en un estàtic efecte admiratiu. Si no pot, però, agafar-se el conjunt, és perfectament vistent el primer saltant. L’aigua es despenja d’un mur alt i corcat i forma, després, el Gorg pròpiament dit. És a aquest lloc on porta el senderó susdit.” ... (J.Iglésies i J,. Santasusagna.: Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena. 1929.)

    ... “Triem el Gorg del mas dels Frares, el qual magnifica un seguit de saltants entre grans rocs, amb el Gorguet, el Gorg pròpiament dit i la Gorguina. Les escumoses randes blanques del corrent, en caure per la graonada, alternen amb bassals verds i blaus d’aigua aparentment en repòs, emmarcats per una vegetació exuberant. L’oval que omple el mirall trèmol del gorg és el producte de la força excavadora de la cascada que generalment té poc cabal, però que ens dies de riuada s’ageganta. El sol tot just llepa aquell recer que ofereix aparences d’avenc. El gran òpal deixa transparentar el pedruscall i les sorres multicolors del fons, mudades en petites gemmes relluents, ensems que reflecteix la roca corba, des de la cornisa de la qual es desprèn el doll amb entonació profunda. Exhala una boirina irisada que s’espargeix damunt l’exuberant boixeda la qual intenta escalar l’alta faixa calcària drapada d’una dalmàtica de tons greus. La cinglera ruïniforme creua la gran cicatriu de la vall i marca una mena d’arc sarraí de ferradura disposat en horitzontal. El corrent que l’ha saltat per la clau de volta prossegueix el guimbar per arribar de pressa a l’aiguabarreig amb el riu Siurana. Llur remoreig és una permanent oració a la Verge siuranenca que senyoreja dins la seva esglesiola dalt del cingle bessó de l’altra banda del riu.” ... (J.Iglésies.: El soliloqui de les preferències sobre les Muntanyes de Prades. 1977.)

  
Però tot el que és bo s’acaba i unes veus alteren aquest “silenci”, així que decideixo que ja en tinc prou i m’encamino a remuntar el barranc de la Canaleta per on transita el traçat del sender GR.7 i que m’ha de portar al llogarret de Gallicant, on arribo després de pujar-hi a bon pas.


Avui, però, de Gallicant no en parlaré ja que crec que aquesta “ciutat del món”, del que va ser i de la seva història, es mereix molt més que quatre ratlles. Tot i això no m’estic d’atansar-me al caire de la roca que fa de mirador sobre Siurana, Montsant i la serra de la Gritella i gaudir d’una excepcional panoràmica abans d’emprendre el camí.

  

Marxo del lloc travessant la parada erma que presideix aquest pla i que no fa gaires anys estava conreada d'avellaners. Després de pujar per entre un marge trobo el camí que ve d'Arbolí el qual vaig seguint pels peus obacs i emboscats del Puig de Gallicant, deixant enrera el veïnatge del Mas del Valent, i arribar al Collet dels Colls. Travesso la collada i al poc temps abandono l'ancestral camí per seguir un senderó molt fressat que em porta, de nou, a l'ermita de Sant Pau, on reposo assegut a l'arrecerat banquet de pedra que es troba adossat a la façana principal mentre em vénen a la memòri els últims records d'aquella primera excursió per aquests indrets.        


... "Ermita de Sant Pau, situada gairebé al caire del serret dels Colls. És un lloc ben pintoresc. L'edifici és humil, d'un estil autòcton, pagès. Ara ha estat reconstruït, puix que, a causa de l'abandó, estava bastant malmès. El dia de St. Pau, primer ermità, hi puja la gent d'Arbolí i de la seva rodalia, s'hi celebra missa i després es continua la festa al poble. Aquesta ermita es compta si ja existia al segle XIII, puix que a l'Arxiu Diocesà de Tarragona hi ha un document d'aquella època, en el qual una família de Cornudella institueix una deixa per ella. Va ésser fundada per gent de Ciurana i Arbolí i va aprofitar-se, pel simbolisme, una petita cavitat que hi havia a la roca on és adossada. Per això va dedicar-se a Sant Pau, primer ermità." ... (J.Iglésies i J,. Santasusagna.: Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena. 1929.)

Els llibres de toponímia moltes vegades ens poden resultar feixugs de llegir, però gràcies a ells, podem saber per on caminem i el que anem veient. Per fer-ho per aquesta zona us recomano "Siurana de Prades, enllà de la història i la llegenda" de Ramon Amigó, amb moltes descripcions i anotacions dels llocs que he visitat.

Bona part d'aquesta excursió la podeu seguir amb el mapa Siurana. Escala 1:10.000. Editorial Piolet. 2a edició, abril de 2007.

dimarts, 4 de gener de 2011

EL SENDER DE LES TAULES

Ara fa poc temps em va caure a les mans un tríptic molt interessant que descriu la Ruta de la Pedra Seca a Capçanes i que avui em decideixo a seguir. Moltes vegades el poble m’havia servit de punt d’inici o d’arribada d’algunes de les excursions que he fet per aquesta part del territori: el sender de la Fou per pujar a Llaberia; el sender dels Marmellans per visitar el Mas d’en Francisco, lloc on va néixer el Carrasclet; o bé el camí de la Serreta fins a la Miloquera transitant per la vall de la riera de Marçà..., però de construccions de pedra seca n’havia vist ben poques i el meu record es limitava a la gran quantitat de marges que anava travessant mentre recorria aquests camins.

Segons la descripció que fa el fulletó “el municipi de Capçanes se situa en una de les dues àrees amb més riquesa de construccions de pedra en sec de la comarca del Priorat. A la zona de les Taules, situada a l’est del nucli urbà, s’hi troben gran diversitat d’elements de pedra en sec: marges, barraques, sopluigs, casetes, corrals, cocons, arneres, clapers, recers i un forn calç. I tot això situat al bell mig d’una zona conreada des d’antic pels mitgers, els pagesos i jornalers més pobres que treballaven les terres menys productives.”

Avui és dia d’eclipsi parcial de sol, però caminant enfonsat pel costat de la llera de la riera entre canyissars i camps conreats de vinyes, només albiro una mica de resplendor que surt per entremig de les muntanyes que s’estenen i tanquen el curs del barranc de la Vall. El camí carreter planeja presidit per les aturonades edificacions del mas d’en Ballester i aviat trobo l’indicador del Sender de les Taules que porta, també, a la Vall del Calàs i que segueixo de pujada. Si continués endavant arribaria a Marçà i a la Miloquera, però no és l'objectiu d'avui. Ràpidament guanyo alçada per entre marges que sostenen bancals d’oliveres mentre giro la mirada per guaitar sobre la vall on s’hi destaquen, en primer terme, el poble de Capçanes i l’embassament dels Guiamets.

Deixo enrere una cisterna i, un xic és amunt, trobo el plafó informatiu del Cocó de Cal Ximo de Cama, molt proper al camí, amb el dipòsit excavat a la pedra i en bon estat de conservació. Té un revestiment de calç i s’hi troba aigua durant la major part de l’any. Una part de la llegenda del plafó em crida l’atenció quan diu: “aquests dipòsits es feien a mà, o de vegades, emprant dinamita”.


Segueixo el camí principal i trobo el plafó d’inici de la “Ruta de Casetes de Pedra Seca Les Taules”, on m’entretinc una estona llegint les indicacions:

...“Mentre anirem caminant hem d’intentar recular en el temps, quan totes les Taules es treballaven i estaven plenes de vida. La jornada de treball era molt llarga, de la sortida de sol fins que s’amagava. Cap a la tardor quan hi havia tronades, la riera baixava forta i no es podia passar. Durant molts anys el paisatge es va anar modelant, poc a poc, amb les mans dels pagesos, anant traient alzines i pedres per construir els marges que donarien forma als bancals per poder plantar i sembrar, quasi al mateix temps s’anaven aixecant les casetes, cocons i sopluigs.”...

Reprenc la marxa i m’atanso al Sopluig de ca la Roseta. Aquest tipus de construcció es feia gairebé sempre dins el marge, utilitzant les seves parets per aguantar la llinda i el sostre.


"La petita cambra s’excavava dins del terreny o s’aprofitava el desnivell que es volia guanyar. Acostumava a ser de petites dimensions i es troba per tot el terme. S’utilitzava per guardar estris del tros, mantenir l’aigua o aliments en fresc i per refugiar-se quan feia mal temps."

Més endavant em desvio uns quants metres per visitar el Raser de cal Florit, una construcció que es caracteritza perquè té dos marges que formen una raconada que queda protegida del vent de serè S’utilitzava com a assecador i com a racó per poder encendre foc quan bufava el serè. El camí continua pujant, ara més acusadament, fins arribar a la primera de les Casetes de l’obaga de cal mas d’en Francisco, construcció de planta rodona sobre una llisera de pedra.


"Per tal de quedar més compactada, la coberta s’ha omplert de terra. Es pot contemplar encara tot el seu esplendor mentre que a terra, a la dreta de la porta, hi ha gravada una data (possiblement 1834) i una creu. A pocs metres de la caseta, en direcció al barranc, hi ha una arnera."

Aquí un indicador m’assenyala que he de seguir en direcció al barranc, però consultant l’esquemàtic mapa de la ruta m’adono que més amunt em queden per visitar un parell més de construccions: la segona de les casetes de l’obaga de cal mas d’en Francisco i la caseta de la Marina, així que retorno al camí principal i el segueixo de pujada fins arribar als llocs indicats.


"Caseta de l’obaga de cal mas d’en Francisco. És una caseta de petites dimensions que té una paret recolzada en forma d’ela per tal d’arrecerar-se i protegir-se del vent. La porta d’accés és molt petita perquè l’interior estigui més resguardat."



"Caseta de ca la Marina. Aquesta construcció recolzada al marge es caracteritza perquè l’aprofita per fer de paret. Cada caseta es diferencia pel material disponible, el terreny i les dimensions de la construcció. En aquesta caseta les pedres que s’utilitzen són lloses excepcionals: planes i de grans dimensions, que permeten una construcció més fàcil. Si ens posem sobre el marge podrem contemplar el magnífic sostre que recorda la closca d’una tortuga."
 
Retorno a la primera de les casetes de l’obaga de cal mas d’en Francisco i, ara sí, segueixo un corriol rocallós senyalitzat amb fites de pedra fins arribar al Sopluig de ca l’Espardenyer. En aquesta construcció les parets i la coberta sobresurten per damunt del terreny, destacant-se l’escaló de l’entrada i la fina llosa que fa de llinda.

A partir d’aquí, el reguitzell de construccions de pedra seca que vaig trobant és un continu. Primer, la Caseta de ca la Paula; després el Forn de calç i, per últim, la Caseta de ca l’Espardenyer.

"La Caseta de ca la Paula, de planta quadrada, és de petites dimensions i amb sostre fet de pedra i terra. No és gens freqüent trobar construccions d’aquests tipus, amb la planta quadrada ni amb la paret del front ben recta. A pocs metres de la caseta hi ha les restes d’un petit sopluig o magatzem d’eines ja caigut."

"El forn de calç es troba en un terreny on la terra és escassa i la pedra molt abundant. La pedra calcària s’escalfava al forn fins que es trencava i es transformava en calç. Després es traslladava fins al poble i s’emprava per a la construcció o per pintar. D’aquesta manera el pagès treia un petit rendiment econòmic extra a l’explotació agrícola."


"Caseta de ca l’Espardenyer. En aquest cas trobem dues casetes en filera. Allò més destacat és la mida de les pedres i l’acurat treball de col·locació en els muntants de la porta de la caseta més gran. La caseta petita pot ser que servís com a magatzem. Ambdues es troben en mal estat de conservació, potser degut a la dimensió i pes de les pedres que es van utilitzar."

Abandono l’indret i continuo endavant seguint el corriol que em porta al conjunt d’edificacions de ca l’Arengada. Havia llegit que aquest era el lloc de la ruta on es donava la concentració més important de construccions: un parell de casetes, un corral, diverses arneres, una quadra, un cocó doble, un sopluig, bancals amargenats... Realment és un indret espectacular pels amants de l’art de la pedra en sec, encara que pels que no ho són tant, penso que tal concentració d’elements no els pot deixar indiferents.  


"La caseta és àmplia, de teulada tradicional feta amb cairats, canyís i teula àrab, i amb una obertura en forma d’espitllera que ofereix vistes cap al poble. Probablement és la darrera construcció realitzada en aquest finca. Recolzada a aquesta caseta en trobem una altra amb sostre de terra i un marge a mode de tancament que s’utilitzava com a corral."


"En un replà proper es localitzen un parell d’arneres que no es recolzen al marge, Una de les arneres conserva l’escorça d’alzina lligada amb filferro. Una mica més amunt hi ha una altra construcció que servia de quadra per a l’animal. S’hi pot observar la coberta de cairats, ja caiguda, i la menjadora de pedra col·locada en sec."

"La caseta disposava d’un cocó per recollir l’aigua que té la peculiaritat de ser doble. Sembla ser que després de construir el primer cocó i veure que perdia aigua per una escletxa es va construir el segon. També s’observa una petita construcció que voreja la llosa o llisera des d’on capta l’aigua per abastir-lo."


"Formant part del conjunt, en els petits bancals acarats al curs de la rasa, es troba una arnera recolzada al marge, un sopluig construït amb les pedres i desnivells que ofereix el terreny, i una caseta força rústega que té la part del davant parcialment tapada de la qual se’n desconeix l’ús que se’n feia."

Després d’estar-m’hi una bona estona mirant i remirant, amunt i avall per entre marges, i disparant sense parar la càmera fotogràfica per no perdre cap detall, no veig l’hora de reprendre el camí. Però toca fer-ho i seguir la ruta que em porta, en poc temps, a la cadolleta, el sopluig i la caseta de ca la Roseta.


"La cadolleta s’utilitzava per mantenir l’aigua i els aliments frescos, mentre que el sopluig és un exemple de marge de dues cares amb acabat de pedra plana. Uns metres més avall es troba la caseta, de planta quadrada, porta amb llinda de llosa plana i un sostre amb amuntegament de grans pedres col·locades amb cert desordre."

A poca distància trobo el Cocó de cal Colom. De grans dimensions i construït utilitzant pedres grans, però irregulars, amb una contraforts que arriba fins al començament de la volta.


El deixo enrera i m’adono que estic arribant al camí principal. Però abans de trepitjar-lo passo a tocar mateix de les parets de la caseta doble.


"Es tracta d’una gran construcció, curiosa tant per la similitud de la coberta a dues grans gepes, i el gran gruix de les parets. Consta de la caseta del pagès i la de l’animal, en estances separades. L’interior destaca pel seu espai reduït i per la menjadora de l’animal."

Un cop em situo de nou al camí de les Taules el segueixo, ara de baixada, en direcció al poble de Capçanes on finalitzo aquesta interessant ruta, descansant als peus del monument al Carrasclet i pensant que aquest itinerari està a l’alçada dels que he anat fent per les construccions de pedra seca de Mont-roig del Camp, de la Capona, de Pradell, de la Fatarella, de la Vall del Flequer...

El tríptic de la ruta el trobareu a: http://www.serrallaberia.cat/senderisme.php?itine=1