dissabte, 19 de maig de 2012

EL TOSSAL GROS I PRENAFETA VELLA

De les muntanyes que separen el Camp de la Conca a la que més m’agrada pujar és al Tossal Gros, sense desmerèixer, però, els cims de la Cogulla i de la Somerota, a la serra de Miramar, o bé les de la Muntanya de Sant Ramon o d’en Serrils. Les alçades són molt modestes, no abasten els 900 metres d’altitud, però les panoràmiques que et regalen a banda i banda, no tenen preu.   


       La serra de Miramar és el límit sud-est de la comarca de la Conca de Barberà i constitueix una barrera geogràfica natural quasi bé infranquejable que la separa de la comarca de l’Alt Camp. La zona del Tossal Gros, també anomenat com a Morrot de Sant Jordi o Tossal d’en Jordà, està situada a la part nord de la serra de Miramar, fent de línia divisòria entre els termes municipals de Montblanc, Cabra del Camp i Figuerola del Camp. Per vorejar aquesta imponent muralla rocosa existeixen dos punt d’alçada inferior, el coll de Cabra que, amb els seus 570 metres d’altitud, es troba a l’extrem nord-est de la serralada; i el pas del coll de Lilla (580 metres) situat a l’extrem sud-oest, encara que, més enlairades, també trobem dues collades més a la part central del muntanyam: el coll de Coloma i el coll de Prenafeta a cavall entre ambdues comarques.”

Començo a caminar des de Prenafeta, just al davant de la petita església, seguint el camí asfaltat que porta al capdamunt del llogarret i que deixa, a banda i banda, els xalets de nova construcció.

       Després del total despoblament de Prenafeta Vella al segle XVIII i del procés de construcció del poble en la seva nova ubicació, Prenafeta Nova era sufragània de Figuerola del Camp, però en l’ordre jurisdiccional depenia de Poblet, essent la capitalitat d’una baronia que comprenia, a més, Figuerola, Miramar, el Mas de n’Amill i Puigdespí. A partir de la dissolució del règim senyorial, l’administració municipal anà a càrrec de Figuerola, amb la figura de l’alcalde pedani fins l’any 1850, data en la qual els veïns de Prenafeta van demanar la segregació i la unió amb la vileta veïna de Lilla. Finalment, l’any 1878, Lilla i Prenafeta conjuntament, es fusionaren amb el municipi de Montblanc.


La toponímia actual del terme encara és viva de noms de masos, com el Mas de Gassol, el Mas de Magraner, el Mas Vell, el Mas Nou, el Mas de la Sabatera i la Barceloneta; masos hereus de les antigues possessions que existien a l’indret entre els segles XV i XVII. Dins l’antic terme de Prenafeta hi havia la Quadra de Montornès, una petita extensió de terreny amb un nombre d’una dotzena de confessions comptabilitzades, on s’aixeca l’ermita de Santa Anna, a la qual acudien devotament els veïns de la rodalia per demanar a la Mare de Déu ajut, pluja o guarir les malalties.”

Josep Maria Grau.: “El terme de Montblanc.”

A principis del segle XIX consta que existeixen trenta cases de camp amb cent vint-i-una ànimes de comunió i a la meitat del segle XIX, el nou poble de Prenafeta és descrit, a través del treball de Pascual Madoz, com:

 lugar en la provincia y diócesis de Tarragona (4 leguas), partido judicial de Montblanch (1/2), audiencia territorial y capitania general de Barcelona (14), ayuntamiento de Figarola del partido de Valls. Situado en el declive de una sierra, próximo á un torrente, con buena ventilación, y clima templado y sano, tiene 35 casas y una iglesia parroquial, la Transfiguración del Señor, aneja de la de Figarola, servida por un vicario. El término confina al Norte con Barbará; al Este con Figarola, Miramar y Valls; al Sur con Lilla y, al Oeste, Montblanch. El terreno es de buena calidad en general, le cruza un barranco de curso perenne en invierno, y un camino de herradura que comunica el campo de Tarragona con la conca de Barberá. Produce trigo, vino, cebada, aceite, almendras y patatas; caza de conejos, liebres y perdices. Su industria es un molino de aceite y fabricación de aguardiente. Tiene una población de 25 vecinos, 139 almas”.

Amb poc temps arribo a la Font d’en Guàrdies i aquí ja puc decidir cap a on encamino les meves passes. Seguint el camí ample de la dreta aniria cap a Lilla passant per Cal Giró i la Barceloneta; pel de l’esquerra, cap a Cabra del Camp, i el del mig, el vell camí de Prenafeta Vella i el Coll de Prenafeta que és per on començo a pujar. Aquests camins estan ben indicats amb un bon grapat de pals indicadors... i perdre’s és gairebé impossible! Espero que no passi com en altres llocs on els brètols que “surten a muntanya”, que d’haver-hi, n’hi ha, no els acabin destrossant. Encara ara em pregunto quins són els motius que tenen per fer-ho. Com en d’altres coses, no sé la resposta.  

El vell camí passa per entre un alzinar ben obac, on els pins també volen tenir protagonisme, i va pujant sense gaire descans. L’ombra i la frescor s’agraeixen mentre m’aturo de tant en tant per contemplar les flors de les plantes del bardissar que ocupa les vores del camí: romaní, estepa negra... i sobretot les petites roses del roser caní. En arribar a la clotada de l’Estret el camí passa encaixonat entre panys de roca i em mostra l’antic empedrat. Algú ha netejat recentment aquest tram de l’itinerari i tot té una perspectiva diferent.























Segueixo pujant i arribo a un eixamplament on trobo una trifurcació. Per la dreta marxa el vell camí del Coll de Prenafeta; al davant, l’ample camí de la Planota del Faló i, per l’esquerra, el que va a passar per l’antic assentament de Prenafeta Vella que és per on vull continuar. Les alzines, pins i bardisses ho ocupen tot però no el suficient per tapar les restes dels antics murs de les cases del lloc avui totes enderrocades.   

       Les restes del vilatge abandonat de Prenafeta es troben situades al vessant meridional del tossal on s’alça el castell del lloc, al sector sud-est del poble actual. Mentre que el poble nou es bastí al final de la plana, el poble vell s’arredossà en una vall tancada a sota mateix del castell. La història de l’antic poble de Prenafeta o Prenafeta Vella, edificat en aquest indret a la darreria del segle XI, no es pot deslligar de la història de la fortalesa. Un camí vell, empedrat en molts trams, permet anar de la font del poble actual fins a un pas engorjat conegut com la clotada de l’Estret on es troben les restes de les primeres cases del poble, munts de rocs i diverses parets mig arruïnades que corresponen a habitatges i a alguns marges. Al llarg del camí que permet accedir al cim del turó es veuen aproximadament una dotzena de possibles habitatges, separats els uns dels altres. Moltes d’aquestes cases de pagès són força grans, amb unes dimensions mitjanes de 8 metres de llarg per 6 d’ample, i tenen un pis superior. Cal pensar que corresponen a habitatges construïts ja en un moment tardà, proper a la data en què s’esdevingué l’abandonament del lloc, que hom suposa que fou entre els segles XV i XVIII.


       A les acaballes dels anys setanta i començaments dels 80 del segle passat es van realitzar diverses campanyes d’excavació arqueològica on també es van fer tasques de desbrossament i de topografia. En el transcurs d’aquestes campanyes es van excavar i estudiar sobretot dues habitacions situades a prop del camí de l’església i el castell. A l’angle nord d’una d’aquestes cambres s’hi va trobar una sitja, amb materials datats des de l’inici del segle XIV fins al principi del segle XVI. Malgrat la troballa d’aquests materials tardans, l’existència en aquest indret de nombrosos murs que pertanyien a habitatges rurals, va motivar que hom pensés, com a hipòtesis de treball, que hi hagué una repoblació d’aquest lloc cap al segle XII.”


Quantes històries amaguen aquests murs enderrocats. Segur que a l’indret la vida en aquells temps no havia de ser gens fàcil i quan el castell ja va perdre la seva funció de protector les millors terres de la plana de ben segur que anaren cridant els seus habitants fins que tot va quedar abandonat. El senderó continua avançant fins arribar a l’única construcció que queda dempeus: l’església de Sant Salvador de Prenafeta.  

       A l’any 1166 correspon la referència documental més antiga que es coneix sobre l’església de Sant Salvador de Prenafeta, però no s’ha de deixar de pensar en les dates més reculades que es tenen sobre l’edificació del castell de Prenafeta i de la repoblació del lloc entre els segles X i XI. L’edifici de l’església devia ser constituït originàriament per una sola nau amb capçalera plana o carrada. Una reforma posterior, que es podria situar durant els primers anys del segle XIV, va implicar l’ampliació d’aquesta nau primitiva i s’hi afegí aleshores un nou tram, d’idèntica llargada a l’anterior, comunicades per una arcada de perfil apuntat, i en la capçalera es bastí un absis. La nau, bastida alhora que l’absis, es va cobrir amb una volta de canó apuntat que es construí sobre una cintra formada per un encanyissat de canyes juxtaposades, els senyals del qual han quedat en el morter que va servir per a lligar el reble...



       Els carreus de l’arcada que divideix les dues naus i que corresponen al mateix moment de les obres, estan tallats i col·locats acuradament. Es conserva el portal originari que s’obre a la façana de ponent de l’església resolt amb un arc de mig punt fet de dovelles totalment irregulars. Com a únic element decoratiu es troba, a la imposta que recorre la nau i d’on arrenca la volta, un petit cap humà esculpit esquemàticament.



M’aturo una bona estona contemplant la senzillesa de la construcció. S’hi està bé assegut a l’interior de l’esglesiola recolzant l’esquena contra el mur de la nau i aixecant la mirada cap al sostre encintrat i cada cop més emmascarat pel fum de les fogueres que fa la gent. Torno al camí i en un no res arribo a la font de Sant Salvador enllaçant amb l’ample camí del Coll de la Planota del Faló on em desvio per un senderó que porta al Castell de Prenafeta vorejant els peus del penyal on es va edificar. Uns graons ben vistents de l’antiga escala d’accés donen pas a un replà on es troben les restes de murs i parets i des d’on tinc una panoràmica immillorable de la Conca tot i la calitja que es comença a aixecar.     

       El castell de Prenafeta, conegut també com a Torre del Moro per la gent de la contrada, és esmentat ja l’any 980 en una de les donacions que efectua el comte Borrell II als senyors del castell de Cabra. Es troba situat al capdamunt d’un esquerp penyal rocós dominant la plana que s’estén als seus peus i als vessants del Tossal Gros. El seu topònim ve del llatí “Prena facta”, que vol dir penya o roca trencada. El conjunt és format bàsicament per un parell d’edificis que en realitat corresponen a dues construccions fetes en èpoques diverses. D’una banda, en un extrem de la cresta, hi ha un encimbellat petit castell roquer, molt reduït i actualment mig tapat per la vegetació. D’altra banda, a l’altre extrem del crestall, hi ha una casa forta. Entremig hi havia encara alguna que altra dependència, en part excavada durant els darrers anys.

  
La fortificació situada a l’extrem oriental és la més antiga i té una planta gairebé trapezial. A l’extrem oest del tossal hi ha les restes del que va ser una casa forta. Fins que va patir un enfonsament l’estiu de 2006, encara s’observava un pany de paret, amb una alçada d’uns 5 metres per 8 de longitud, construït a base de carreus de mides diverses, alguns de molt poc treballats, més o menys arrenglerats en filades i units amb morter, on hi havia dues espitlleres. En principi es pot pensar que en un primer moment, cap al segle XII, es va construir el castell de l’extrem est ocupant el que hom anomena un niu d’àligues que dominava el pla de la Conca, el camí de Figuerola i el poble que es degué bastir al seu dessota, prop d’aquesta via. En un moment més tardà, al segle XIII o ja al segle XIV, es degué edificar la casa forta com habitatge més còmode per als senyors d’aquest lloc.”


M’estaria molta més estona contemplant tot el que se m’obre davant els ulls però encara no sóc ni a mig camí i ja tinc ganes de fer cim. Desfaig el senderó que m’ha portat i torno al camí principal des d’on començo la feixuga pujada. Suo de valent fent amples llaçades i aturant-me més d’un cop per a recuperar l’alè i amb l’excusa d’anar girant la vista enrera per contemplar la vista i comprovar el desnivell que estic pujant. Per aquest camí he pujat moltes vegades i sempre penso el mateix: no podria ser més suau? Doncs es veu que no. Les llaçades se succeeixen i sembla que no s’acabin mai però per fi assoleixo el Coll de la Planota del Faló on em trec la motxilla i m’estiro damunt el fenàs. El descans dura poc perquè sé que la pujada encara no s’ha acabat. Abandono el camí ample per un senderó que s’endinsa per entre la pineda i que continua pujant acusadament. A poc a poc el bosc s’aclareix i dóna pas als garrics que em comencen a esgarrapar les cames abans d’aconseguir el carener del Tossal i arribar al cim.


Des del cim del Tossal Gros, en dies clars, s’obtenen unes immillorables panoràmiques sobre els pobles i muntanyes de bona part del Camp i de la Conca de Barberà.

"Coll de la Planota (771 m.), entre el serret del Coll i el tossal Gros o morrot de Sant Jordi o d'en Jordà. Aquest collet és tapissat d'herbei i hi creix un bosquet de pins. El sender hi acaba. Si des d'ací es volia anar vers el cim del tossal Gros, només hi ha uns deu minuts de pujada poc forta. Des del capdamunt d'aquesta muntanya es destria un panorama considerable.


Al nord, tancant l'ampla clotada de la Conca de Barberà, s'albira la serra del Tallat, amb les ruïnes de l'abadiat i les cases de Forès encimbellades. Al nord-est, hi ha el coll de Deogràcies, el Montclar, la serra de Comaverd, per damunt de la qual guaita el castell de Queralt, i la de Salmella; al fons, el Montserrat es veu per sobre el coll de la Rovira Seca.
A l'est, s'eleven els puigs de Formigosa i de Montagut. Al sud-est, hi ha el turó de Selma i la serra del Montmell; en el camp del pla de Tarragona, a primer terme, es veuen els pobles de Figuerola i del Pla de Cabra.
Al sud, amb gran visió, hi ha el Camp, amb la mar al fons. Al sud-oest, el poble de Miramar i la Cogulla; després, el puig de Marc, el turó de Sant Pere de la Selva i, com a darrer terme, les serres blavisses de Vandellós. A l'oest, es veuen els Motllats i les muntanyes de Prades.
Al nord-oest, la vila de Montblanc i, tancant la Conca, la collada de Tarrés i part de la serra del Tallat; a primer terme, la Torre dels Moros i, sota d'ella, les cases de la Prenafeta nova."

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. 1934.


Ara si que l’aturada la faig llarga. Bufa el vent en totes direccions i m’obliga a tapar-me i a buscar recer per entre el rocam però no m’impedeix gaudir de la panoràmica i de la solitud de l’indret. Un altre regal que m’emporto d’aquest cim abans d’emprendre el camí de baixada de nou cap a Prenafeta.

El recorregut el podeu seguir a través dels pals indicadors que es troben instal·lats al llarg de tot ell. Si voleu fer altres variants més llargues, des de Cabra del camp, Miramar o Figuerola del Camp, us recomano el mapa “Serra de Miramar, del Francolí al Coll de Cabra” editat per Editorial Piolet l’any 2008 amb motiu del 44è Dia del Camí de Muntanya de la IV Vegueria de la FEEC. Si voleu més informació sobre el vilatge de Prenafeta Vella, la seva església i el seu castell, consulteu el volum XXI de l’obra “Catalunya Romànica”. No us decebrà.

1 comentari: