dissabte, 4 d’agost de 2012

EL TOSSAL DE LA BALTASANA

Caminar pels voltants de la vila de Prades sempre té alguna cosa d’especial i, encara més, quan arriba la calor forta i et pots escapar per unes poques hores de la xafogor de la terra baixa. Avui m'he decidit per fer una matinal pels voltants del Tossal de la Baltasana i redescobrir alguns dels seus indrets més coneguts.

El Tossal de la Baltasana, enlairat a 1.201 metres d’altitud, també conegut com la Torre que és com prefereixen anomenar-lo la gent de Prades,  és el cim culminant del conjunt del nucli orogràfic de les Muntanyes de Prades. Se situa al nord-est i dins del terme municipal de la vila de Prades, al sud-est del coll del Bosc i a 750 metres de la Moleta, que només li queda tres metres per sota.


El Tossal forma part de la cresta que parteix la conca hidrogràfica de l’Ebre a través del riu de Montsant de la del riu Francolí, així com de partió de les comarques del Baix Camp i la Conca de Barberà. Les aigües se li escolen per la banda nord cap al Tillar del Bosc, pel sud cap al barranc dels Bassots i, per l’oest, cap al barranc dels Tillans. El vèrtex geodèsic que el culmina ha servit per treballar aspectes de l’interior del massís, el recobriment vegetal, la fixació de la població i l’encaixament de la xarxa hidrogràfica. Atès el predomini de formes tabulars que dificulten una percepció total de l’orografia pradenca fa que el cim de la Baltasana sigui un lloc idoni per admirar el muntanyam que envolta el massís dominant un extens panorama en totes direccions.


El Tossal de la Baltasana, amb els vessants molt emboscats, es caracteritza per ser l’únic lloc de Catalunya que acull una comunitat de roure reboll, de tendència atlàntica. També s’hi localitzen pinedes de pi roig i boixerola, localitzades a la part més obaga de les carenes més properes al Tossal; l’alzinar muntanyenc, poblant els vessants més septentrionals en companyia d’arbres caducifolis com aurons, moixeres, til·lers, blades...; les castanyedes, i puntuals bosquets de grèvols i teixos que podem trobar en alguns fondals ombrívols de les obagues de les zones més enlairades i de les terres interiors, sempre ocupant extensions molt reduïdes.”


Surto des de la Font d’en Grau prenent el Camí dels Bassots que va pujant per entre casetes i xalets i per on transita el GR.171. En arribar al capdamunt del carrer abandono el camí principal per un branc que marxa cap a l’esquerra que continua pujant i que ben aviat esdevé senderó que s’endinsa al bosc. L’ombra agraïda de roures, pins i castanyers m’acompanyen durant aquest tram de camí.



Després de deixar enrera el bassiol on s’acumula l’aigua de la font del Ferro continuo endavant pel sender fressat que zigzagueja pujant suaument pel costat mateix del barrancó fins arribar a un pany de roca força singularitzat on es troba el Parany del Macip. Aquí us recomano que abandoneu per un moment el camí principal per un corriolet que et permet pujar al capdamunt del rocam ja que des d’allí tindreu una excel·lent panoràmica sobre el curs del barranc dels Bassots i, més enllà, sobre la vila de Prades i les muntanyes i serrets que l’envolten.    



Són un petits clots excavats a la roca de saldó vermell que es van fer amb la finalitat de retenir l’aigua de la pluja perquè els ocells anessin a beure i així disparar-los fàcilment. Es troben al capdamunt d’un petit pany de cingle roig que cap a ponent guaita cap al barranc dels Tillans i, cap a l’altre costat, al barranc dels Bassots.

De retorn al camí principal continuo guanyant alçada, ara per un indret solcat d’escòrrecs amb pinc caiguts, que em porta a traspassar les petites colladetes del Lledó i de la Foguina fins enllaçar amb l’ampla pista que porta al Coll del Bosc. El camí és suau, ombrívol i va resseguint els peus dels vessants occidentals de la Baltasana. A les envistes del Coll del Bosc deixo la pista per un senderó a la dreta, on trobo un indicador de camins, i començo la forta pujada cap al cim del tossal transitant pel bell mig d’un bosc de pi roig.





















M’aturo unes quantes vegades per a recuperar l’alè i m’enganyo innocentment dient-me que ho faig per contemplar l’alçada que abasten aquests pins i el color del seu tronc que destaca per entre la penombra que cobreix aquest vessant. Unes quantes esbufegades més, una grimpada final per poder superar el rocam i arribo al cim de la Baltasana. Solitud total només acompanyat per un penell de ferro, el vèrtex geodèsic que corona el cim, una taula d’orientació col·locada per la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus i la caseta del guaita.  


M’enfilo al damunt de la peanya que sosté el vèrtex geodèsic i em quedo una bona estona contemplant la panoràmica que m’envolta.

"Al capdamunt d'aquest tossal hi ha una torre per a telegrafia òptica. Hi creix una espessetat de rebolls que dificulten els pas. A la part obaga davallen petites tarteres i, a la solana, un bosc bastant espès de pins cobreix el vessant. El tossal de la Baltasana o de la Torre és el punt culminant del conjunt orogràfic de Prades i, del seu cim estant, hom pot formar-se perfecte càrrec de les serres i les valls que el formen.


El panorama que s'hi atalaia és extens i superb. Al N., en primer terme, hi ha el pla de Conesa i, darrera seu, la serra d'Albi, el pla d'Urgell i la serralada pirinenca al fons; al NO., el serret de Vilanova davant de serra La Llena i, darrera d'ella, les terres lleidatanes, on lluu el Segre, amb el Pirineu al final; a l'O., el coll d'Albarca lliga les serres de Prades al Montsant i la massa imposant d'aquesta muntanya tapa tota altra perspectiva; al S.O., es veu la vall que estotja la vila comtal de Prades, amb els Plans de la Guàrdia al darrera, i més enllà, la silueta esfumada de les serres de vora l'Ebre; al S., el puig de Gallicant, el serret de les Deveses i, darrera, la Mola de Colldejou i les serres de Llaberia i de Tivissa ; al S.E., els Motllats amb el turó de Mont-ral i aquest poblet encimbellat, al seu final; la vall superior del Brugent cau enclotada en primer terme, veient-se el campanar de la vila de Capafonts; a l'E., la Mola de Roquerola i tota la serra del Bosc de Poblet, gairebé a tocar; al N.E., el tossal de la Moleta, ben a la vora, el barranc del Tillar obert cap a la Conca de Barberà, amb Vimbodí i Espluga al capdavall de cada braç i la plana d'aquella terra, limitada per la serra del Tallat i la muntanya de Sant Miquel de Montclar; enllà es retalla la serralada pirinenca, amb les terres lleidatanes davant."
Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna.


Marxo del cim seguint l’ample camí que marxa pel costat oposat per on he pujat, a trams pavimentat, i que baixa dreturer fins enllaçar amb el camí que transita pels Plans de Pagès el qual segueixo fins a trobar la bifurcació  que em porta a les Coves del Pere o del Perotis.


La Cova del Pere és també coneguda amb el nom de Cova del Perotis o Mas del Pere, tot i que la gent de Prades prefereix anomenar-la de la primera manera. És una grandiosa balma excavada en un serret de saldó que baixa en una direcció sud des de la Moleta, el segon cimal en importància del massís i per on passa la línia imaginària que separa el terme de Prades del de Vimbodí, i que s’acaba al coster de la Gallissana, situada entre la part més enlairada del barranc dels Bassots, allí conegut com la clotada de la Cova, i el pla del Calistro, a ponent seu.


La cova té una profunditat de ben bé 15 metres i una amplada que arriba als 12 a la seva boca. L’alçada li oscil·la entre els 3 i els 3,5 metres a l’entrada i va perdent altura a mesura que es va accedint al seu interior. Les restes que es poden veure corresponen a un bocí de paret de poca alçada que tanca l’entrada a la balma, amb una porta d’accés bastant deteriorada, i un altre mur situat entre 4 i 5 metres enfora d’aquesta i fet amb carreus de saldó. Al damunt mateix de la seva entrada, i força enlairats al seu exterior, encara es poden observar els forats on reposaven les bigues que sostenien la teulada quan anava fins al mur de carreus abans esmentat. Al cantó de ponent de la paret s’hi conserva una portalada amb un arc. Encara que entre la gent d’aquestes terres no hi ha el record d’haver-hi vist viure ningú, si que n’hi ha d’haver-hi vist tancar grans ramats de bens, ja que n’hi cabien més de cent. Al llom del serret de sota la cova hi ha un petit pla enllosat en el qual encara es pot distingir allà que havia estat l’era del mas. A una cinquantena de metres, sota aquesta, es troba la font.”


Després de refer forces aprofitant l’ombra i el recer de la cova decideixo continuar l’itinerari visitant la Roca del Gríngol, una roca singularitzada a la qual arribo seguint un corriol que neix de la pista que passa pel veïnatge del Mas de l’Espasa o del Celestino.

Aquesta singularitzada roca és un gran pilar de saldó que sobresurt en un serrat que separa el capdamunt de la clotada de la Cova del Pere del vessants del Pla d’en Pagès, a l’est d’on es troba la Moleta. Mirat el pilar des del cantó nord-nord-oest la seva figura recorda un Cavall Bernat i vist des de la banda ponentina sembla una carota estrafeta, amb dos forats per ulls i una gran bocassa. Diuen que Gríngol és el nom d’una família i que el Gríngol era un home molt fort i valent que anava amb una partida de carlins. Expliquen que, segons una dita, l’anomenat Gríngol havia planta aquella roca “amb un cop de cigala”. Potser aquesta llegenda va ser suggerida per la semblança de la roca amb un Cavall Bernat.





















Segons el senyor Obis, un bon coneixedor d’aquesta contrada, fa pocs anys s’hi van descobrir unes tombes fetes de llicorella als voltants de la roca i també afirma que vora seu s’hi havia viscut en un poblet. A un centenar de metres al sud de la roca hi ha les restes ben visibles del pou de neu del Mas de l’Espasa o del Celestino. Sobre la pronunciació del mot amb el qual s’anomena la singularitzada roca val a dir que probablement, tenint en compte les ortografies aportades, els excursionistes pronuncien la quarta consonant com a palatal fricativa sonora “grínjol” en lloc de pronunciar-la com a velar oclusiva sonora, “gríngol.”

Volto pels seus voltants intentant trobar el lloc idoni per fer una fotografia de la roca però els arbres han crescut i en dificulten la visibilitat. No m’hi escarrasso gaire i continuo endavant seguint unes fites de pedra que em porten a la clotada propera on hi ha les restes d’un pou de gel. Durant molt de temps vaig creure que aquest era el del Celestino, però llegint un dels llibres de Ramon Amigo que tracta sobre els pous de neu al Camp de Tarragona, vaig comprovar per la descripció que en fa, que aquest pou en qüestió era el que anomena com a Pou de la Roca del Gríngol. Qui diu que per anar a muntanya i conèixer els indrets que guarda no s’han de llegir llibres?


El pou de la Roca del Gríngol també se l’havia conegut com del Mas de Pagès, un mas desaparegut, amb una font abundant, que li quedava a poca distància. Dels altres pous que hi ha dalt, als Plans (el del Celestino o del Sabucar, i el del Dineral), aquest és el més occidental i una mica més enlairat que els altres, a uns 1.130 metres, tan sols una setantena per sota de l’altura màxima de la muntanya, el tossal de la Baltasana o de la Torre, que s’aixeca a un quilòmetre i quart cap a l’oest. És aiguavessant del barranc de les Marfanyes, afluent del riu Brugent i que drena la seva conca més enlairada, en un indret on abunden els pins, vora una colladeta que separa aquell aiguavessant del barranc dels Bassots, conca del riu de Montsant, i a un centenar de metres de la Roca del Gríngol. El paratge on hi ha el pou té fama de ser dels més freds de la comarca, i dels més afectats per la neu.


Fa l’efecte que no era un pou rodó sinó rectangular, puix que es veuen dues arrencades dels arcs que sostenien el sostre, una al costat de l’altra i a una certa distància l’una de l’altra. Són les dues arcades de què parla un document de l’any 1702. L’amplada del clot és d’uns 9 metres des de l’inici de les arcades fins allà on es veu que feien cap. Queda un bocí de paret d’uns 3-4 metres d’altura, i alguns altres bocins més poc importants permeten de comprendre que eren fets amb blocs de saldó bastant grossos. Al clot, no hi ha gaire vegetació, potser perquè arbustos i arbres tenen dificultats per a arrelar-hi per la gran quantitat de pedra que hi ha soterrada, caiguda del sostre, que es devia sostenir amb un embigat. Aquests pous tingueren activitat econòmica i productiva al llarg dels segles XVII i XVIII, períodes on es constata un febril comerç amb els pobles de la plana i del Camp. El decliu d’aquesta activitat i l’enrunament dels pou pot ser ocasionat per la seva inutilització per la soldadesca francesa l’any a principis del segle XIX. Després, les guerres carlines, durant les quals la vila de Prades fou incendiada dues vegades l’any 1837, no devien encoratjar la reconstrucció dels pous i la represa del comerç de la neu.”

Després de passejar-me per entre les runes del pou torno al camí principal i m’atanso a veure el que queda del Mas del Celestino, molt proper al camí i completament arruïnat, abans que les bardisses tapin qualsevol vestigi de les seves parets.


Aquest nom és relativament modern ja que pocs anys enrera se l’anomenava com a mas de l’Espasa, i encara tota la gent de la contrada encara se’n recorda. L’edificació, situada a 1.130 metres d’altitud, havia estat gran i de molta anomenada tot i que ja fa molt de temps que es va ensorrar.  El mas estava arredossat en un penyal, a l’extrem meridional d’un serradet a l’altre cap del qual hi ha la roca del Gríngol, vora els Plans del Mas d’en Pagès i acarada a l’aiguavessant del barranc de les Marfanyes. També disposava d’una era, d’una grandiosa font i, dins de les seves terres, dedicades majoritàriament al conreu de la sembradura, es va bastir un pou de gel. Molt proper al mas encara hi passa l’antiga carrerada que es va transformar en el vell camí de ferradura de Prades a Montblanc.


Aquests masos configuraven els assentaments humans més enlairats de les Muntanyes de Prades i es conformaven com a petites unitats autàrquiques que aprofitaven els recursos naturals que extreien del bosc, dels migrats conreus que donaven les terres artigades en aquests plans enlairats, dels ramats d’ovelles i cabres, i d’una l’activitat comercial considerada com a preindustrial basada en l’elaboració i comerç del gel. El despoblament dels masos del nucli orogràfic, iniciat ja al començament del segle XIX i que continuà davallant inexorablement cap a la fi de la centúria coincidint amb el flagell de la fil·loxera, també arriba als masos més enlairats del massís i que es trobaven més incomunicats i amb terres més exigües i de mal treballar.

Ja és migdia, el sol comença a picar i la calor comença a ser enutjosa, així que decideixo tornar cap a Prades desfent el camí. Aquesta vegada, però, sense tornar a fer el cim i passant per la font de la Mina de l’Obis, una mina de barita que es va deixar d’explotar fa uns cinquantena d’anys, i el Coll del Bosc. L’ombra dels arbres fan més amable el camí i en passar de nou per entre el Coll de la Foguina i el del Lledó em trobo amb la sorpresa del dia: un grup de bolets ben eixuts que es troben a la mateixa vora del camí. Ja tinc una altra cosa per explicar als amics encara que no estic segur de si em prendran seriosament.


Per saber-ne més sobre els llocs que he trepitjat avui us recomano un parell de llibres d’en Ramon Amigó. El primer, sobre toponímia: “Noms de lloc i de persona del terme de Prades”, i el segon, més general, però que tracta sobre els pous de neu i de gel del nostre territori: “El tràfic amb el fred al Camp de Tarragona (segles XVI-XIX)”.

1 comentari:

  1. Uf, quin reportatge!!!, quanta info!!! felicitats!!
    Te comento alguna cosa. El Parany (gràcies, no en tenia ni ideia) no té res a veure amb els colomers oi?? Vai estar buscant per aquell cingle sense resultat. Telegrafia ôptica. En un escrit que no sé si podré recuperar, el General Salamanca parlava de tres torres òptiques allunyades dels pobles i que havia hagut de pagar la Diputació. Una d'elles era a los Mallos de Prades, però per aquells dies, Prades era un cau de carlins comandant pel Nen de Prades. Si en saps més ho podries explicar??? Roca del Gríngol. Gent de Prades no m'ha sabut explicar com hi van col.locar el ferro del cim. Però a ponent immediat hi ha les restes del que seria el poblet del que parla el senyor Obis (la foto amaga part de l'escrit). A mi més que un poblet per les reduïdes dimensions s'assembla més a un lloc de culte precristià, que tenien delit per les formes fàl.liques. És al mig de les roques i queden els picats a la roca per conduir l'aigua, i per col.locar bigues i potser un espai dedicat a la crema de sacrificis. Deixo de molestarte, bon agost!!!!!!!!!

    ResponElimina