dissabte, 20 d’octubre de 2012

UN CAMÍ DE TARDOR: DE LA CREU DE L’ARDIT AL COLL DE LA MOLA

Una de les excursions obligades quan arriba la tardor és caminar per l’Obaga del Tossal Ras, des del Coll de la Creu de l’Ardit fins al Coll de la Mola, guaitant cap al curs del barranc de l’Argentada. En aquesta època de l’any es pot gaudir de l’atapeït bosc de pins, alzines i roures tacat dels colors que van prenent les fulles d’aurons, blades, moixeres i corniguers que t’acompanyen al llarg del camí.


El camí no és llarg i amb prou feines arriba als 1.500 metres de recorregut però les sensacions que transmet i que estimulen els sentits fan que sigui, per a mi, un dels millors que trobem en el conjunt de les Muntanyes de Prades.



















 


Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna, a la  guia itinerària “Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena” publicada a les acaballes dels anys vint del segle passat, descrivien d’aquesta manera els indrets per on transita l’itinerari:

Un cop al coll de la Creu de l’Ardit (1.020 m.) es domina un admirable panorama damunt la vall de Castellfollit. La barrancada més immediata és la de l’Argentada, tributària d’aquella. Al SO.-O. es veu el turó de la Baltasana, cim culminant de la regió. Es deixa, a l’esquerra, la carretera, es travessa el coll i, a la dreta, s’abandona una mala sendera que va escorranc avall. S’agafa un camí ben fressat que planeja vers el SO., internant-se per la vall del barranc de l’Argentada.


El paisatge és imposant. Sota el cingle, al NO., es veu la carretera que va de la Pena a la casa nova de Castellfollit i, en la mateixa direcció, s’albira el gran roc que sostenia el castell dels sarraïns, guardià de la vall. Als cinc minuts del coll es troba, a l’esquerra, la font del Corb i una sendera que puja als Plans de Rojals. Després, a la dreta, es deixa un senderó que davalla a Castellfollit. Es passa per entre un bosc baix que permet d’esguardar el fondal.


El cingle és a l’esquerra, damunt el camí. Allà on fineix la ratlla de la cinglera es veuen els edificis i els enderrocs de la Mina de barita, sota el puig de l’Àliga (1.053 m.). El camí continua vora el cingle, anomenat de l’Obaga, el qual presenta grans esquerdes i abalmaments. A la dreta s’estén el vessant vestit de bosc. El coll de la Mola és enfront. Es troben, a l’esquerra, unes parets d’obra, sostingudes en el cingle, record de la desapareguda Caseta dels Guardes.”



















 


Coll de la Mola o del Guerxet, indret ventós entre la vall d’Argentada i la del mas de la Varidana, a 1.020 m. El decliu que origina el coll és obert en un bancal de conglomerats i arenisques roges, les qual permeten una extensió de calisses a sol-ixent i una de granit a la banda ponentina.

Des del bell mig del coll, s’albiren al N. els edificis d’una mina de barita, al capdavall de la serra de La Pena, també dita de la Mina. Dessota el coll, a la mateixa banda, hi ha un caminat que, davallant dreturerament per seguir la barrancada, va a la font del Llop i a la carretera forestal de Castellfollit; un altre caminet, planeja per sota el cingle de la Mina i mena a La Pena. A mig dia, hi ha la vall del Mas de la Varidana o de Cogullons, tributària del riu Brugent. Al vessant esquerre de la vall de Cogullons hi ha, a més del camí de Rojals, un sender que planeja vers el mas de la Varidana. Al vessant dret, un altre sender passa per sota unes balmes, entre bosquina, i s’interna en el bosc del Guerxet. El camí que va de Rojals a Prades, creua la collada longitudinalment, deixa a banda i banda els camins esmentats i segueix la línia de carena de la muntanya.”

Com a curiositat, paga la pena saber que el coll de la Mola va ser escenari de fets històrics durant les guerres napoleòniques, ja que va ser testimoni d’una sagnant batalla. El dia 25 d’agost de 1810, fugint el general francès Mcdonald de Reus cap a Lleida, va haver de sostenir un combat prop de Montblanc amb la brigada Georget, i un altre al coll de la Mola, contra les tropes de Pere Sarsfield, que li causaren la baixa de 400 homes, entre morts i ferits, i més de 100 presoners. Com podem veure, aquesta batalla passà a dos quilòmetres del poble de Rojals, i de ben segur que aquest en degué pagar les conseqüències d’una manera o altra.


I per acabar aquest passeig, encara una recomanació més. Si us asseieu a la vora del camí, sense pressa i amb l’oïda atenta, podreu escoltar dins del bosc la remor del pas dels senglars, l’aleteig potent dels tudons i el cant de pinsans, mallerengues i pits-roigs. Si us acompanya la sort, fins i tot els podreu veure.


1 comentari: