dissabte, 28 de setembre de 2013

EL CASTELL DE SABURELLA


Durant molt de temps, la conca alta del riu Gaià va ser frontera natural entre els dominis cristians del comtat de Barcelona i els sarraïns. Això va provocar l’aparició de nombroses fortificacions, torres i castells, que s’anaren construint entre els segles X i XII amb l’objectiu de defensar el territori i, alhora, afavorir-ne l’expansió i el repoblament. Castells roquers, torres isolades, cases fortes com Queralt, Montargull, Montfred, Santa Coloma, Aguiló, Seguer, Santa Perpètua. Montclar, Biure, Pontils, Les Piles, Ramonet, Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Saburella, Vallespinosa..., en són una bona mostra.


D’entre tots, triar-ne un se’m fa molt difícil ja que cadascun d’ells té algun tret especial que el diferencia dels altres: la seva situació, l’estat de conservació, els elements constructius... però des de sempre el castell de Saburella m’ha criat l’atenció i avui he decidit tornar-lo a visitar.  

Del castell de Saburella sobta, en arribar-hi, el seu bon estat de conservació. El clos murat conserva un alçat remarcable en tot el seu traçat i les estructures constructives més emblemàtiques mantenen, també, la seva entitat. Només les habitacions que distribueixen l’espai intern presenten una major degradació que dificulta esbrinar quina era la seva funcionalitat dins el clos ja que l’aflorament de la roca, la potència dels enderrocs que s’amunteguen en alguns sectors i la vegetació en dificulten l’observació de les restes. Des del castell s’albira, al nord, Sant Miquel de Montclar; al nord-est, el cim de Formigosa i el torrent de Comadevaques; a l’est, el puig de Montagut i el castell de Pinyana; i al sud, el Camp de Tarragona i la vall del Gaià.”


Des del conjunt d’edificacions que conformen Cal Batllet, just allà on acaba la carretera que puja des del Pont d’Armentera, prenc la pista de terra que comença a guanyar alçada vers les Roques de Cal Batllet i el Puig de les Agulles. Pals indicadors de fusta assenyalen el camí a seguir i ben aviat, girant la vista enrera, es té una bona panoràmica del mas enclotat i de la serra de Selmella, on destaquen l’enlairat castell i, als seus peus, les cases del llogarret i  de l’església de Sant Llorenç.


L’ample camí transcorre i travessa el paisatge característic de l’Alt Gaià, un paratge que està inclòs en el pla d’espais d’interès natural del castell de Saburella, entre terres conreades de cereals localitzades en els replans mentre clapes de pinedes de pi blanc, garrigues i brolles de bruc d’hivern i romaní creixen en els vessants més costeruts on es troben marges i barraques de pedra seca que humanitzen l’indret.


En arribar a una colladeta destrio el camí que puja cap al Coll de les Agulles i segueixo el branc que, després de planejar durant poca estona, ja comença a baixar vers la Casa Nova de Saburella, actualment arruïnada, on es destaca el turó del castell presidint l’indret.


El castell de Saburella està assentat damunt d’un turó cònic proper al torrent de Comadevaques, que baixa de la banda de Vallespinosa. La primera referència documental del lloc és de l’any 1229 quan s’esmenta en el testament de Ramon Alemany de Cervelló, on es disposa que s’edifiqui en el castell una capella en honor a Sant Miquel i s’hi lleguen diverses rendes per al seu sosteniment i per al del capellà al qual haurà de servir. Les poques notícies històriques que ha generat aquesta fortificació fan difícil establir una datació exacta sobre la seva construcció, amb tot, hom suposa que la seva construcció ha de ser tardana, de finals del segle XII o principis del XIII i relacionada, de ben segur, amb els conflictes que en el veí castell de Selmella tingueren lloc entre el monestir de Santes Creus i la nissaga dels Cervelló.”

Just després de deixar enrera els corrals del mas, el camí comença a vorejar els peus del turó on ben aviat trobo un corriol a l’esquerra que s’enfila amb força per entre la pineda i el botjar i que segueixo fins arribar al pany de muralla on s’obre la porta nord del castell.



La porta nord, amb una obertura de 2 metres d’amplada, presenta un complert arc rebaixat, compost per 12 dovelles i les pollegueres. Està defensada per una torre circular solidària a la muralla que actua com a angle del recinte. Conserva el seu alçat original intacte de 9,5 metres, dividit en planta baixa, un pis i una sortida superior o terrat. La planta inferior, d'un diàmetre intern d'uns 3,5 metres, i a la que s’accedeix per una porta acabada amb llinda plana, és coberta per una falsa cúpula. La planta superior, amb porta acabada amb arc de mig punt i uns 70 centímetres d'amplada, presenta una coberta de cúpula rebaixada. Per una obertura quadrangular situada just en el centre de la coberta d’aquest pis, hom pot accedir al terrat superior.”


Ja dintre del recinte del castell, que presenta en planta un desenvolupament molt irregular però perfectament adaptat al relleu del turó on s’aixeca, em dirigeixo cap al tram central de la muralla oest on sobresurt un torre ben vistent.


Aquesta torre, de planta circular, ha conservat completament el seu alçat i presenta una distribució similar a la de l’angle nord: planta baixa, pis i terrat exterior, amb porta de llinda plana i falsa cúpula a la planta baixa i porta acabada en arc de mig punt i coberta amb cúpula rebaixada al pis superior. En aquest cas, però, tots els pisos es comuniquen internament per una obertura central a les cobertes. Aquestes torres d’angle, així com bona part del pany de muralla, presenten un parament de grans blocs de pedra calcària poc desbastats i en alguns punts aquesta disposició dels blocs tendeix a formar un encoixinat. Per aquestes característiques de l’aparell, del qual se’n desconeix cap altre exemple en fortificacions properes, hi ha autors que han generat diverses hipòtesis que defensen l’origen tardoromà, musulmà i del primer romànic del castell.

 
Després de passejar-me per entre els enderrocs dels edificis interiors surto del castell per la porta sud, la principal del recinte, que conserva el brancal esquerre i les primeres dovelles d’arrancada de l’arc de tancament. També estava defensada per una torre  que es troba enderrocada a nivell de coberta de la planta baixa, just fins a l’alçada de la llinda.


Ara ja toca fer la tornada fins a Cal Batllet. Podria fer-ho seguint el camí que m’hi ha dut però prefereixo trepitjar un bocí més d’aquest territori i em decideixo per fer una petita marrada que em porta fins a Cal Mandil, una de les grans masies bastides a redós del turó de Saburella i que, segurament, va entrar en decadència quan van anar desapareixent mercats i fires, el camins es van anar degradant i l’aspra terra només donava minsos guanys per subsistir.


Quina llàstima que aquestes masies no guardin una mica de l’esplendor que van tenir en temps reculats. Suposo que si el gran roure mort que presideix el Camp Gran i el Camp del Ferré pogués parlar, ens podria explicar les mil-i-una històries que ha vist i ha escoltat. Però és impossible i cal seguir el camí de retorn.


Per saber-ne més d’aquest castell i dels altres veïns us recomano la guia “Els Castells del Gaià” de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell, (Les Guies de l’IEV - Cossetània Edicions, 1999) que és d’on són les notícies arquitectòniques i històriques sobre el castell de Saburella. I per seguir els camins que hi duen consulteu el mapa “Muntanyes de l’Alt Gaià” (Escala 1:20.000. Editorial Piolet, 2011).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada