dissabte, 5 de març de 2011

LO SARRAÍ I ELS AVENCS DEL MASROIG

Pel poble de Bellmunt del Priorat m’hi he passejat poques vegades. La primera va ser quan estava seguint el Sender del Priorat (GR 174) fent l’etapa Falset - Gratallops, i una altra quan vaig estar gaudint d’una estada per aquesta comarca amb els amics i vam aprofitar un dia que plovia per fer la visita a les seves mines. Avui, però, és diferent. A les mans m’ha caigut un llibre publicat recentment sobre excursions pel Priorat i una de les que m’ha cridat l’atenció ha estat la que des del poble puja al Sarraí, el serrat més alt del terme que culmina a 356 metres d’altitud, i et porta a visitar els avencs del Masroig. Com que no hi he estat mai i la proposta m’agrada, no m’ho penso dues vegades i cap a Bellmunt que me’n vaig.


Començo a caminar des de l’antic complex industrial de la Mina Eugènia, seu actual del Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat, des d’on segueixo un bocí del traçat del Sender GR 174 que travessa un terrer de la mina al peu mateix del vessant septentrional de lo Sarraí. Aviat el camí bifurca: destrio per la dreta el que marxa cap a El Molar, anomenat el Camí del Mas Vell, i segueixo pel que pren la direcció cap a El Masroig, el Camí del Sarraí, travessant una de les parades de vinya del Mas d’en Gil des d’on comença a enfilar-se pel mig del bosc fent nombrosos revolts ben tallats a la roca roja.

En arribar al Coll del Sarraí trobo una bifurcació d’on surten un parell de corriols: per l’esquerra, el que porta als Colls Rojos i, per la dreta, el que porta al cim de lo Sarraí, on arribo en poc més de deu minuts i després de superar una senzilla graonada que puja per entre el rocam. La panoràmica que s'obre al meu davant paga en escreix la petita marrada que he hagut de fer. Guaitant cap al nord, Montsant, des del coll d’Albarca fins als cingles de Montalt i on la neu que hi ha a la capçada de Serra Major fa més destacada la seva carena; la serra de la Figuera i els turons de llicorell que modelen el curs del riu Siurana en el seu tram baix; cap al sud, la Mola, la serra de Llaberia, les Muntanyes de Tivissa, Xàquera, i l’extensa vall de l’Ebre delimitada per les muntanyes de la Picossa, les serres de Pàndols i de Cavalls i el massís del Port tancant un horitzó mig difuminat per la boirina que va cobrint la vall del riu.





Després d’estar una bona estona contemplant aquesta panoràmica desfaig el camí i torno a la collada des d’on continuo pel vell camí de bast en direcció al Masroig. Està molt net, sembla que desembrossat de fa poc temps i molt fàcil de seguir, avançant paral·lel al curs del barranc de la Vila o dels Molins, que baixa encaixonat per la meva esquerra, i acarat a la vall de l'Ebre.



Segons les indicacions del recorregut he d’arribar als peus d’una torre d’electra i buscar un corriol que baixa en direcció al barranc. De moment vaig bé, trobo la torre i, als seus peus, el corriol senyalitzat amb fites de pedra que baixa molt dreturer fent petites ziga-zagues i salvant els troncs dels arbres caiguts fins que arribo a la llera del barranc. Normalment, diuen que baixa eixut, però avui, amb la pluja i la neu que ha caigut aquests darrers dies l’aigua corre amb força i la seva remor trenca el silenci d’aquest paratge.

El travesso ajudat per uns taulons de fusta que algú ha col·locat  però que no impedeixen que em mulli els peus, i m’enfilo per un relliscós talús d’argila ajudat per una corda subjectada amb estaques de ferro que permet superar-lo. Això no m‘estalvia embrutar-me i, amb una mica de fang al damunt, retrobo el senderó fressat que remunta el curs del barranc per una zona obaga, frescal i molt humida que em porta fins a un trencall des d’on començo a pujar en direcció a l’Avenc Fosc després de deixar enrera Lo Bufador, un avenc en forma de pou.


Quan arribo al final del senderó que desemboca en una petita plaça plena d'enderrocs, trobo l’entrada a l’Avenc Fosc, un gran trencament a la paret de roca formant una estreta escletxa on m’endinso decidit. Ben aviat he de deixar la motxilla per poder seguir cap a l’interior sortejant les roques despreses de les parets. Unes marques de pintura em permeten seguir el recorregut fins ben endins, amunt i avall per entre el rocam, ajudat de mans i peus i fent alguna que altra contorsió per poder superar alguns dels passos més estrets. Una gran roca encastada entre les parets de l’escletxa em recorda per uns moments a la dels Avencs de la Febró, però aquesta és molt més gran. En arribar a un eixamplament, tot i que el recorregut no finalitza, decideixo fer marxa enrera i deixar l’exploració per un altre dia ja que vull continuar endavant. 






























































De retorn al camí principal el segueixo aigües amunt destriant a l’esquerra un senderó que s’apropa al curs del barranc i torno a guanyar alçada ràpidament fins que un corriol senyalitzat amb fites de pedra em porta a l’Avenc Verd. Al principi l’entrada és més ampla que la de l’Avenc Fosc, amb molta vegetació, estretint-se i baixant dreturerament a mesura que m’endinso a l’interior. La humitat del lloc fa que la vegetació regalimi aigua per tot arreu i que les pedres estiguin molt relliscoses. El seny em diu que avui no tiri endavant, no sigui que per una relliscada acabi rodolant escletxa avall  i com que tampoc no tinc ganes de quedar ben mullat em conformo en fer únicament un bocí d’aquesta espectacular escletxa esperant amb moltes ganes un altre dia per a poder fer-los tots sencers.






















Consultant les indicacions del recorregut, veig que per tornar al poble s’ha de seguir el mateix camí, però com que no tinc ganes d’embrutar-me una altra vegada de fang ni pujar pel corriol embrossat que enllaça amb el camí de Bellmunt al Masroig, em decideixo a seguir el senderó que remunta el barranc dels Molins i que he vist marcat amb uns senyals de pintura de color blau. No sé ben bé on sortiré ja que avui porto el mapa comarcal a escala 1:50.000 i molts dels camins (senders, senderons i corriols) no apareixen en lloc, però per tal d’estalviar-me fer el mateix camí paga la pena intentar-ho. Tot i que la traça és bona sembla un camí poc transitat i, fins i tot, alguns troncs caiguts em fan fer petites marrades per superar-los, però com que va seguint la direcció en la que vull anar no estic gens preocupat: si algú s’ha molestat en senyalitzar-lo i fitar-lo... a algun lloc faré cap!


I així resulta ser. Després de travessar a gual el barranc, davant meu s’obre un camí carreter que va vorejant els Colls Rojos i, de seguida, apareixen les vinyes del Mas d’en Gil on el camí esdevé una ampla pista que passa per entre les plantacions de ceps i que em porta al capdamunt del poble després de seguir un curt bocí de carretera.

El llibre on he trobat aquest recorregut és “El Priorat. 19 excursions per valls i muntanyes”, de Raimon Rovira i Àngels Martín, editat per Farell Editors (2011). I per saber-ne més sobre el conjunt de serres Sarraí-Collroig podeu llegir una part de la Carta del Paisatge del Priorat que es troba a:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada