dissabte, 26 de març de 2011

MASOS DE SIURANA

Caminar per Siurana i pels seus voltants sempre és gratificant: cingles, graus, tolls, turons, fonts, corrals, masos i camins empedrats plens d’història, són l’objectiu d’excursionistes i escaladors que a primera hora del matí ja comencen a trescar per arribar al seu destí. I sempre que pujo a Siurana no em puc estar de recordar la primera part del sonet que Josep Carner li va dedicar: “Allà dalt és Ciurana, aspra i ardida, ben arrapada a la salvatge altura, coronada d'espais, d'abims cenyida, tota daurada i negra de vellura...". Però avui el meu destí no són ni les alçades dels cingles que s’aboquen al riu ni els graus cenyits als abismes que els travessen, sinó els masos que durant molt de temps conformaven el poblament disseminat de Siurana i que avui, malauradament, molts d’ells només són ruïnes.


Allunyant-me de Siurana, començo a caminar des del veïnatge on es troben bastits del Corral del Pla i el Corral de l’Isidret, just allà on la carretera que puja de Cornudella de Montsant dóna pas al Camí de Prades. De corrals escampats per l’antic territori de Siurana n’hi havien un bon grapat, alguns d’ells documentats ja al segle XV. Generalment, els ramats eren d’ovelles i de cabres, encara que també hi ha constància de bestiar gros, bous i vaques, que es tenien només per ajudar en les feines del camp, per a llaurar, fins que van ser substituïts per matxos.


El Corral del Pla s’entén que no es refereix a un nom de persona, sinó al nom d’una partida de terra anomenada “lo Pla”. L’edificació és a continuació del coll de la Creu anant pel camí de Prades i poc abans d’arribar al pla de l’Isidret. Davant mateix del corral hi ha una gran lloanca que havia servit d’era, actualment travessada per la carretera que baixa a Cornudella. Tot i que no se n’està del tot segur, es creu que podia haver estat el corral del Solà, documentat l’any 1609”.

El primer dilema del dia ja el tinc aquí, perquè per anar a Prades resulta que hi ha tres camins: el de més anomenada, l’antic de ferradura que hi va pel corral del Pla, els Fontanals, el mas de la Bàrbara, el mas de l’Extremenyo, travessant el barranc de Prades, pujant per la Roca Plana i el mas de la Noguera. Un altre, des dels Fontanals va al mas de Sargantill, travessa el barranc del Carcaix, puja a la cova de l’Església i les Gritelles. I el tercer que, de les Albergades, puja al Clotot, els Bassots, els Puntalots, va per la vora del grau del Llop i cap al parany de Pere Jeroni.

Sort que ho tinc clar i me’n vaig pel que porta al Mas de Sargantill, és a dir, pel que va pel mig i que ressegueix l’ample camí que va deixant enrera els brancs que porten al Mas de la Bàrbara i al Mas de l’Extremenyo. Guanyant alçada suaument per entre bosquines de pins, alzines i parades de terra ermes a banda i banda, arribo a un trencall del camí que em porta al davant del Mas de Sargantill, les ruïnes del qual queden mig amagades per la vegetació que a poc a poc se’l va engolint. Per a poder apreciar les seves dimensions pujo fins a una parada erma des d’on també tinc una bona panoràmica sobre el curs del tram alt del Carcaix i la Gritella.



A la banda de sol ixent del serrat que centra la part superior del terme de Siurana de cara al curs del barranc de Prades, hi ha les restes d’allò que havien estat tres masos, el més anomenat dels quals és el de Sargantill, que va tenir habitants fixos fins cap a l’any 1941. El renom és una masculinització de sargantilla, una forma dialectal de sargantana, que s’aplica a persones que estan molt primes. Més tard també se li deia mas del Gabriel i també mas del Gabrielet i, per afèresi, mas del Biel. Formant grup amb el mas de Sargantill hi havia, adossat, el mas d’en Lluc, que es diu que potser havia pertangut al mas d’en Lluc, famós per la seva magnitud, del terme d’Albarca. Antigament, en aquest grup compacte de cases també hi havia el mas d’en Xicot, però es pot dir que se’n perdrà el record quan desaparegui el vellet que havia estat l’últim resident del mas de Sargantill i que deia que havia sentit parlar d’aquest mas que hi havia hagut al costat de casa seva, però ell ja no havia tingut ocasió de veure’l.”

Torno al camí principal i el segueixo amunt fins a trobar un senderó ben vistent a la dreta que comença a perdre alçada en direcció al tram alt del barranc del Carcaix. A mesura que m’apropo a la seva llera el bosc de pins es va atapeint i m’arriba la remor de la font del Mas de l’Extremenyo, que sento propera però que no veig. Continuo endavant i en poc temps arribo a les ruïnes del mas que presideixen la gran era de roca calcària.



Del mas de l’Extremenyo en queden quatre bocins de paret damunt el cingle que conforma el bocí final de la vora dreta del barranc del Carcaix quan s’ajunta amb el barranc o riuet de Prades. No s’ha trobat ningú que hagi sentit dir d’on procedia el nom d’aquest mas; ni en saben donar cap raó els descendents que en queden aposentats a Cornudella. Crida l’atenció que el renom hagués correspost a algú procedent d’Extremadura i que hi hagués nascut; més aviat es pot pensar en algú que hi hagués anat arrossegat per exigències militars o d’altra mena i que s’hagués establert al mas quan n’hagués tornat, probablement dintre de la segona meitat del segle XIX perquè quan ja s’acabava aquella centúria encara hi havia record que el mas havia estat d’en Criviller. Més modernament se l’havia conegut com a mas del Verdo en quan la família del Joan “Verdo” hi havia viscut fins per allà a l’any 1945. El mas disposava d’una font, la Font Pellissa, amb la seva aigua acumulada en un bassot, avui mig desapareguda i que devia fer possible el conreu d’un petit hort. Un petit grau, amb algun tram encara empedrat, fa de camí que enllaça el mas amb el curs del barranc i el mas de la Noguera donant així continuïtat al camí de Prades.”

Després de reposar a les pedres escampades pels voltants del mas i d’atansar-me al cingleret que s’aboca al curs del barranc m’arriba el soroll de l’aigua que baixa encaixonada per entre els vessants encinglerats i que em fa decidir seguir el camí que hi porta ja que veure baixar aigua pels barrancs de les nostres comarques sempre és edificant. Quina llàstima que no presenti aquest aspecte durant tot l’any!


El grauet, que permet el pas a l'antic camí de bast que seguia el Camí de Prades en direcció al Mas de la Noguera, és estret, en algun tram atorrentat i baixa dreturerament fent alguna giragonsa on encara es veuen bocins de l’empedrat. En poc temps ja sóc a tocar de l’aigua que baixa ocupant tot l’ample de la llera degut a les pluges que han caigut durant els darrers dies. Primer em decideixo per remuntar-lo i arribar-me a l’aiguabarreig del Carcaix amb el barranc de la Pedregosa seguint un corriol que es dibuixa per entre el fenàs i on diuen que es forma el barranc de Prades. Tot i que en alguns mapes i llibres l’anomenen d’aquesta manera, parlant amb excursionistes d’aquesta contrada sempre m’han dit que ells diuen i coneixen com a Carcaix a tot el seu  recorregut.






















El barranc és l’únic afluent, per la dreta, del barranc de Prades. S’inicia per allà el grau del Llop, a l’era de la Taula. Fa un recorregut de cap a un quilòmetre i mig, i un desnivell estimat de dos-cents metres. A la seva vora dreta, damunt d’un cingle, hi ha el mas de l’Extremenyo. El seu vessant nord és emboscat: pins, boixos i romers. L’altra banda és encinglerada. Pensem que antigament es podia haver conegut per barranc dels Aiguassals. La font, també dita del Joan Verdo, és bastant abundant. Hi ha diverses surgències: una de fixa, permanent, i unes quantes altres que es traslladen d’un lloc en un altre.”

Després el segueixo aigües avall fins a la resclosa que retè l’aigua i que més avall forma un gorg des d’on s’acondueix l’aigua fins a Cornudella. Si el trau del barranc des de les alçades és espectacular, des del nivell de l’aigua encara ho és més degut a l’encaixament que presenta al llarg del recorregut.




El barranc o riu de Prades també es coneix per de la Gritella, de l’Esquirola i del Mas. Neix de la reunió del barranc de la Pedregosa amb el del Carcaix. Va força encaixonat entre els cingles del cantó est del mas de la Bàrbara i del cantó oest del mas d’en Gris i d’en Porrera. En direcció sud, té un recorregut de cap a dos quilòmetres i fa un desnivell d’uns dos-cents metres. Vora el molí de l’Esquirola, s’ajunta amb el riu de Siurana.”

Després de remullar-me una mica torno a pujar pel grauet deixant enrera el veïnatge del Mas de l’Extremenyo i seguint per un corriol que marxa ben proper a la cinglera que em porta en poc temps a les ruïnes del Mas del Gravat.



Des de fa molts anys que aquest mas és una ruïna. Encara avui se’n poden veure alguns bocins de parets damunt el cingle que conforma la vora dreta del barranc de Prades, a mitja hora, aproximadament, al nord del mas de la Bàrbara i a un quart abans d’arribar al mas de l’Extremenyo.  Un habitant de la contrada que de jove hi havia passat sovint recorda que una mica abans de la subversió militar de 1936 encara hi vivia un home, però li semblava que el mas ja estava en males condicions. La brama diu que el Gravat havia estat un capitost de bandolers, tot i que ningú no sap en quina època. Potser en alguna de les carlinades, si no fos que hagués actuat amb els carrasclets. En qualsevol cas, el nom és modern mentre que l’edifici podria no haver-ho estat tant.”

Abans d'abandonar el lloc no em puc estar d'atansar-me a les roques del cingle i contemplar unes boniques panoràmiques sobre el curs del barranc. Quin bon lloc va triar el Gravat per a amagar-se i descansar després de les seves escaramusses i bregues si és que realment va exisitir!



Continuo endavant i el senderó es transforma en camí carreter, en algun tram envaït per l’herbassar, que m’aboca a l’indret que ocupaven els Masets, unes quantes pedres mig amades per entre la bosquina que podrien ser les restes d’uns masos i que la gent del Mas de la Bàrbara deien que allò havien estat els Masets, si bé documentació del segle XVIII designa amb aquest nom una partida de terra. Des d’aquí mateix, per l’esquerra, marxa un grau conegut com dels Masets o del Masets del Mas de la Bàrbara, un caminet que la gent del mas utilitzava per anar als horts de vora el Barranc de Prades i, una mica més endavant, un altre, conegut com el Grau de la Post.


Ben aviat arribo a les envistes del Mas de la Bàrbara o de la Barba, el mas de més anomenada dels que avui estic visitant i cap al qual m’encamino de pujada per la part del darrera fins arribar a l’entrada principal on creix la monumental alzina que el presideix. Quantes històries ens podria explicar aquest arbre asseguts al voltant de la gran soca i a l’empara de les espectaculars branques!
























I més encara les parets del mas, avui en venda, sinó fora perquè algunes d’elles ja comencen a trontollar. Penso que seria una llàstima que el Mas de la Bàrbara acabés els seus dies sent una ruïna com les que he anat veient durant la caminada d’avui. Això, suposo, que el temps ens ho dirà.



El mas de la Bàrbara és l’única masia que es conserva en relatiu bon estat de les que hi havia escampades per damunt dels cingles. És al vessant est de Cantacorbs quan està a punt de diluir-se, cap al sud-est, per allà la plana d’en Guillem. El mas és encarat al curs del barranc de Prades i prop d’ell passa el vell camí de Siurana a Prades. Al seu costat hi creix una vella i gran alzina que porta el seu nom i declarada arbre d’interès monumental. Té una alçada de 15 metres amb un vol de canó de 3,40 metres. El Mas de la Bàrbara és, potser, un dels masos més veterans que foren bastits en aquestes contrades. No seria estrany que s’hi hagués arrecerat algun dels cavallers que van comandar les hosts de la reconquesta catalana a l’hora de l’embranzida per conquerir Siurana i que devia partir de les Albergades, unes terres pròximes sota el mas. D’aleshores ençà deu haver experimentat moltes transformacions, però qui sap si un examen a fons per part dels arqueòlegs no conduiria a posar una base de sustentacle a això que pot semblar un estirabot però que potser podria arribar a ésser una hipòtesi. El nom d’ara és modern, de cap a les darreries del segle XVII. El va heretar de la muller de Mateu Juncosa, no sabent-se quin era el seu cognom de soltera, i que devia ésser una dona amb temperament i amb dots per a dirigir i controlar la hisenda. La seva defunció es va produir el 1736, o una mica bans, i encara devia ésser a temps de patir alguna exigència de la partida de l’Austríac, un carrasclet de la Selva, o potser va tenir el gust d’afavorir-la en les seves accions de protesta, ja molt tardana, contra la implantació del règim borbònic. La reducció de la paraula Bàrbara a Barba, que és tal com molta gent l’anomena ara, ja és antiga, comprovada a principis del segle XIX. El mas va ésser habitat fins l’any 1944 quan uns malfactors, el dia 12 de febrer d’aquell any, van assassinar el propietari, Pere Juncosa Martorell, víctima d’unes venjances de postguerra que no se sap que s’hagin aclarit."

No vull pensar-hi més i continuo caminant, ara per entre les parades ermes que es troben als vessants del Tossal del Collet, fins al Maset o Caseta del Placero, d’on neix el segon grau dels coneguts com dels Masets i que a finals del segle XVII possiblement se’n deia del Puig. Si el primer servia per a anar cap a la banda del Mas de la Bàrbara des del Barranc de Prades, aquest permetia accedir-hi des d’un punt del riu de Siurana situat entre el Molí de l’Esquirola i el Mas d’en Candi. Una mica més de camí i passo pel costat del Corral de l’Isidret fins arribar, de nou, al Corral del Pla.

L’excursió la podeu seguir utilitzant el mapa "Siurana", escala 1:10.000 de l’Editorial Piolet. I a més, si us sedueix conèixer la història d’aquests masos i d’aquesta petita part de territori us recomano llegir el llibre de Ramon Amigó “Siurana de Prades. La terra i la gent”, on trobareu moltíssima informació amb tot luxe de detalls... i altres històries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada