divendres, 16 de setembre de 2011

EL CAP DE LA GALLINA PELADA

La Serra d’Ensija, nus orogràfic dels Prepirineus berguedans, s’eleva al sud del Pedraforca, des d'on es veu perfectament retallada al darrera dels penyals del Pollegó inferior. Consisteix en una volta anticlinal en forma de ferradura constituïda per calcàries grisenques i blanques on l'erosió remuntant d'alguns rius a través dels temps explica la verticalitat d'alguns dels seus vessants damunt els quals se situen replans dominats per planells careners que resten ocupats per extensos prats.


En direcció a ponent, l’Aigua de Valls la separa de la veïna Serra del Verd, mentre que per llevant el relleu s’ajau dreturerament per la baga de Vallcebre en direcció al coll de Fumanya. A migjorn es troba la Roca Gran de Ferrús i els vessants emboscats que cauen sobre l’antic poble miner de Peguera i, en direcció nord, els pendents continuen sent pronunciats amb penyes i boscos damunt el Pla de Palomera.


El seu cim és el Cap de la Gallina Pelada, també anomenat Cap del Llitzet, el qual, amb els seus 2.317 metres d’altitud, es configura com un excel·lent mirador cap al massís del Pedraforca i la serra del Cadí pel vessant nord i dels Rasos de Peguera i el Port del Compte pel vessant sud. La proximitat d’aquestes muntanyes, de molta més anomenada, li resta bastant protagonisme i fa que no sigui excessivament freqüentada tot i que ofereix paisatges canviants segons l’itinerari que es tria per fer el cim.

Des de Saldes, just en arribar al Coll de la Trapa, prenc la pista asfaltada que es dirigeix al Pla de Palomera, la Pleta de la Vila i a la Font Freda on vull començar el recorregut. El camí està ben senyalitzat i va seguint els senyals blanc i grocs del Sender PR-C 79 que es dirigeix vers el refugi Delgado Úbeda o refugi d’Ensija.

Unes escales porten a la Font Freda, la qual queda a l’esquerra, i em començo a enfilar suaument per entre el bosc seguint, aigües amunt, l’estreta vall del torrent de la Font d’Ensija. Les llaçades que descriu el sender fan guanyar alçada ràpidament fins arribar al veïnatge de la font de l’Orri on la pujada es torna més acusada que em permet arribar a una petita clariana, la Planella Petita, des d’on començo a albirar les parets meridionals del Pedraforca.


Quanta raó tenen els que diuen que per saber com és una muntanya s’hi ha de pujar per tots els costats possibles i mirar-la des de cada vessant! El Pedraforca n’és un bon exemple: vist des de Saldes, ens ofereix la visió més fotografiada per tothom, amb les dues punxes dels Pollegons entre l’espectacular tartera de l’Enforcadura; des de Gósol, una panoràmica més amorosida mig tapada pel bosc de la Serra de la Tossa i, des d’Ensija, la magnífica cara sud.

Amb aquest pensament continuo pujant fins que surto del bosc i arribo a la Planella Gran des d’on ja començo a albirar, aixecant la vista, el carener de la serra. Guanyo alçada per entre prats vorejant alguns esperons de roca que els suporten. Aquests prats, tot i que molt plaents a la vista, no són el terreny que més m’atrau; sembla que s’enfilin suaus però per mi són trencacames que em fan enyorar les traces més rocalloses i grimpadores. Després d’un parell de collets, descansos diria jo, arribo a l’ampla collada del Clot d’Ensija que s’obre al meu davant.


Em reafirmo amb el que he dit abans: la panoràmica és d’allò més encisadora guaitant cap a una extensa clotada nua d’arbres entre les elevacions del Serrat Voltor, la Creu de Ferro, el Pla de les Tores i la Gallina Pelada. Continuo el camí, ara planejant i escoltant els esquellots d’unes poques vaques que em vigilen des d’una elevació del prat, fins arribar al refugi d’Ensija, construït als peus del darrer vessant del cim de la serra i mirant directament cap al Pedraforca.


M’aturo una estona per gaudir de l’indret mentre volto pels voltants de l’edifici que resta tancat. Sobre aquest refugi he llegit al llibre “Homes i refugis” de Joan Masats, la següent descripció:

El tercer dels refugis per al qual podia obtenir-se subvenció de la Diputació, pel fet de trobar-se dins l’àrea provincial, es construirà en un terreny cedit per l’Ajuntament de Saldes, a la muntanya catalogada com a “Coma del Grau”, paratge “Gallina Pelada”, vora la font d’Ensija i pel qual s’haurà de pagar un cànon anual de 78 pessetes. El gener del 1961 Delgado Úbeda havia fet un projecte, a base d’un pressupost de 503.550,40 pessetes, per a un edifici de característiques molt similars a les del refugi Sant Jordi, antic refugi de la Font del Faig. Ja el 30 de maig d’aquest mateix any, la Diputació concedeix 100.000 pessetes i l’Ajuntament de Saldes 15 metres cúbics de fusta a canvi de pagar 10 pessetes per pi tallat.

Amb aquest bagatge una mica migrat, l’obra s’inicia, després d’haver convençut el constructor, que compta amb treballs més a l’abast de la mà i que, d’altra banda, té dificultats de trobar gent perquè els operaris fan feines més còmodes a la Costa Brava. La construcció s’allarga molt; els problemes de tota mena hi són presents i es fan difícils de controlar, però, cop d’insistir, s’arriba al final i el refugi s’inaugura el 13 de setembre de 1964, un any després del que inicialment s’havia previst. Precisament a l’octubre de 1963, Martínez Massó deixa de presidir el Comitè de Refugis i agafa el relleu Alexandre Marcet, que des del començament n’havia estat el secretari.

La inauguració del President Delgado Úbeda fou un càlid homenatge a l’enyorat president en la persona del seu fill, Gabriel Delgado López, a qui en Marcet, com a president del Comitè, va invitar a descobrir la placa que portava el nom del seu pare i que des d’aleshores donaria nom al refugi. Martínez Masó i Padrós de Palacios, president i president honorari de la FEM, respectivament, remarcaren la gran figura que fou Delgado Úbeda. Va cloure els parlaments el diputat i alcalde de Berga, Sr. Noguera, en nom de la Diputació. Els alcaldes de Bagà, de Fígols i de Saldes i una nombrosa representació de les entitats excursionistes foren els testimonis d’aquella emotiva celebració. La missa, oficiada amb tota senzillesa per mossèn Víctor Sallent, rector de Sant Corneli, fou un brillant començament dels actes d’inauguració.

Torno a carregar la motxilla a l’esquena i començo a enfilar el sender ben traçat que puja al cim que ja veig proper. Dos parelles estan baixant pel camí i quan ens creuem m’adono que són les úniques persones que he vist en tot el recorregut. Quanta raó tenien les guies que he estat consultant quan deien que aquesta muntanya era de les menys transitades! Faig les darreres passes pel vessant inclinat i arribo, per fi, a la Gallina Pelada, on el premi és la immillorable panoràmica de les muntanyes i pobles que puc descobrir.


M’assec a la base de la creu de ferro que el corona i començo a llegir la descripció que va fer Antoni Cabré ("Excursions escollides pel Prepirineu.” Azimut-50. Cossetània Edicions)  d’un itinerari, per aquesta muntanya:

 
Vista des del sud-oest aquesta serra s’eleva a molta alçada dins del paisatge. Quan anem de Tàrrega cap a Guissona, la veiem llunyana i molt ben definida. S’alça imponent, amb traces de neu si som a l’hivern. La serra d’Encija, tot i que prou coneguda per als excursionistes, que la identifiquen des del cim del Pedraforca, no és gaire visitada, per bé que es mereix una excursió. La trobem al Berguedà, on forma part del territorial dels municipis de Vallcebre, Saldes, Gósol i Fígols. Al sud-oest hi ha una llenca del municipi de Guixers, al Solsonès, que s’apropa al peu de la serra d’Encija per cal Ferrús...


... Arribem al cim de la serra d’Ensija, anomenat Cap de Llitzet, als 2.327 metres. Hi ha un oratori de la Mare de Déu de Queralt, un llibre de registre on podem signar i una creu de ferro. Gaudim del paisatge i ens entretenim a identificar les muntanyes que albirem des d’aquí: al nord, hi ha el Moixeró, la Tossa d’Alp i la serra del Cadí; més enllà, veiem el puig Carlit, sostre de la Cerdanya, amb els seus 2.921 metres, el Puigmal, el Puigpedrós i els Pessons; al nord-oest, el Pedraforca, i més a l’oest, la serra del Verd i el Port del Comte; a l’est, el Catllaràs, la serra de Picancel, Vallcebre; al sud, els Rasos de Peguera, la serra de Busa i els llunyans Plans del Bages.”



Llegint i observant l’horitzó m’hi estaria més estona però uns núvols amenaçadors que es posen al damunt del Pedraforca i els trons que es fan sentir per la banda de la Vall de Saldes m’indiquen que ja n’hi ha prou i començo a desfer el camí de nou cap a la Font Freda on arribo acompanyat d’una fina pluja.

Per seguir l’itinerari podeu utilitzar el Mapa i Guia Excursionista Rasos de Peguera - Serra d’Ensija, escala 1:25.000 de l’Editorial Alpina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada