dissabte, 17 de setembre de 2011

AL PEDRAFORCA DES DE GÓSOL

El Pedraforca és, sense dubte, una de les muntanyes més emblemàtiques del nostre territori, com ho són el Puigmal, el Bastiments, la Pica, el Canigó, el Carlit…, i de ben segur que no falta al llistat de cims trepitjats per qualsevol excursionista.  Fa uns quants anys hi havia pujat un parell de vegades des del refugi Lluís Estasèn; la primera per la Canal del Verdet i una segona directament per la tartera de l’Enforcadura i puc assegurar que foren uns itineraris que em van deixar completament satisfet.


Ara fa pocs dies, aprofitant l'excursió que em va portar al Cap de la Gallina Pelada, vaig tenir l’oportunitat i la sort de tornar-hi a pujar i em vaig decidir a fer-ho per la banda de Gósol seguint el traçat del Sender PR-C 123 que no havia fet mai. Hom diu que aquest itinerari és força desconegut pels que volen fer el cim per aquest costat del Pedraforca però déu-n’hi-do de la gent que hi vaig trobar!


De bon matí començo a caminar des de l’entrada mateix al poble de Gósol seguint un camí carreter senyalitzat amb les marques del PR-C 123. Si aixeco la vista veig la llunyana Enforcadura, un bocí de la tartera i el cim del Pollegó Superior, però quan començo a guanyar alçada pel costat de prats delimitats per marges en direcció a l’exuberant  bosc que creix als vessants de la Serra de la Tossa, la panoràmica desapareix.


En poc temps arribo al Clot de la Tossa, travesso a gual l’eixut curs del torrent de l’Arrubinat que baixa per l’esquerra des de la serra del Verdet i començo a pujar fort per entre la pineda de pi negre i de pi roig. El sender és molt fressat i no té descans. Com enyoro alguna ziga-zaga que suavitzi el pendent, però no és així. Després d’una bona estona d’esbufegar per aquesta costa pronunciada arribo al Pla de la Serra, just a la carena de la Tossa, on es configura un petit prat i un mirador que m’ofereix una excel·lent panoràmica de l’Enforcadura i del camí que encara he de fer per arribar-hi.


Després de fer un mos i beure una mica prossegueixo el camí, més o menys planer, que m’aboca al Coll de Cabra després de superar alguns esglaons rocallosos. Continuo endavant vorejant els peus del Serrat Verd acompanyat d’un bon sol i de boniques panoràmiques damunt la solana de Sorribes i el torrent de l’Aubagó.


Camí enllà, després de deixar enrera les canals del Coll de Cabra i els darrers pins, enllaço amb l’anomenada tartera de Gósol que baixa des de l’Enforcadura, just en el veïnatge de les altes parets que sostenen el Pollegó Superior. El soroll d’unes pedres que rodolen em fan aixecar la vista i un parell d’isards creuen a gran velocitat pel meu davant en direcció als faldars de les Llosanques, vessants que baixen del Fals Pollegó Inferior que és cap a on es dirigeix la traça del camí i que d’aquesta manera evita, en molts trams, el pedregar calcari que fa de mal caminar.


Un esforç més i arribo a l’Enforcadura. Si el que buscava és tranquil·litat... m’he equivocat de dia i de lloc. Hi ha gent per tot arreu: els que pugen, els que baixen, els que fan un mos, els que criden, els que no volen continuar i diuen que ja en tenen prou..., de tot i molt! Sort que sempre hi ha un moment on sembla que la gent desaparegui i puc fer unes quantes fotografies com si estigués sol.



Un altre petit descans i amunt que falta gent. La canal que uneix l’Enforcadura amb el Pollegó Superior és una anar i venir de gent, tant, que molts cops m’he d’aturar per deixar-los passar, sobretot a aquells que baixen amb pressa i no miren res, ni les pedres que van descarnant al seu pas. La sort és que em puc entretenir admirant el paisatge que s’obre als meus voltants.



Amb més paciència que una altra cosa per fi aconsegueixo fer el cim, amb tanta gent que molts demanen tanda per poder-se fer la foto per demostrar que han arribat. Com es nota que el Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques del país: paro l’orella i sento parlar català, espanyol, francès, anglès, italià... tota una torre de Babel!. Fins i tot els careners del Calderer i del Pollegó Inferior no se n’escapen d’aquesta gentada.

Amb tot, però, no me n’estic de gaudir de la panoràmica que em regala la muntanya: al nord i al nord-est, la propera serra de Cadí-Moixeró i els pics de la Cerdanya; a l’est, les serres del Catllaràs, la Cavallera, el Taga i el Pirineu del Ripollès; al sud, els Rasos de Peguera, la Serra d’Ensija i el Bages amb el Montserrat al fons; i, a l’oest, les serres del Port del Comte, el Boumort i el Montsec.




Abans de marxar del cim i retornar a Gósol pel camí que m’hi ha portat, trobo a faltar alguna cosa. De la primera ascensió que vaig fer recordo que al punt culminant hi havia clavat un piolet de ferro i, uns metres més enllà, una petita creu. Per més que busco no trobo res d’això i el primer pensament que em ve a la ment és que algun brètol ho ha malmès tot, però per no fer-me mala sang penso que s’han anat fent malbé pel pas del temps i que algú les retornarà al seu lloc algun dia proper.

Per seguir l'itinerari podeu consultar el Mapa - Guia Excursionista Serra del Cadí - Pedraforca, Escala 1:25.000, de l'Editorial Alpina. I per fer moltes més excursions per la zona podeu clicar a:
http://www.saldes.cat/rutes/rutapedra.htm
http://gosol.ddl.net/gosol.php?lg=1&=E050000&tit=Senderisme

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada