dissabte, 31 de març de 2012

ELS MASOS DE GALCERAN I ALGUNES COSES MÉS

Feia un grapat d’anys que no passava pels Masos de Galceran i això que el camí de la Febró als Gorgs i a Siurana és un dels que més he trepitjat. Sempre he preferit seguir el senderó que passa per la vora del riu, tant pel paisatge i per la remor de l’aigua a l’escolar-se entre les pedres, com per les sensacions que arribes a copsar. I els masos queden a dalt, enlairats i, perquè no dir-ho, fa una mica de mandra pujar-hi. Avui, però, m’he decidit a anar-hi.


Començo a caminar al Coll de l’Andreu, a 988 metres d’altitud, on hi conflueixen els termes municipals de Prades, la Febró i l’antic territori de Siurana. El coll, paisatgísticament parlant, penso que no té cap rellevància. El bosc de pi roig l’envolta i li dóna una aparença més de clotada que no pas de coll. Aquí se separen les aigües que van al barranc de la Pedregosa de les que s’escorren pel barranc de Vinarroig. Hi passa l’antic camí de Prades a Siurana pel Mas de la Noguera, el nou de Siurana i també el carreter cap als Masos de la Febró, el qual començo a seguir. Tot és pista ampla. Agafo el trencall que passa per les terres del Mas de Casals i no el veig. Al mapa ja hi diu que són ruïnes però no en distingeixo cap rastre. Deu estar ben ensorrat i colgat per les bardisses. Començo a baixar fort pel camí atorrentat i, quan ja començo a albirar els Masos de Galceran, se’m creua un cabirol que marxa esperitat per dintre el bosc. Jo també tinc una mica d’ensurt però segur que ell ni se n’adona. Creuo el barranc de les Tallerasses que baixa amb força aigua i m’apropo planejant al llogarret.   


Al voltant del riu, més o menys enlairats, se situaven alguns masos, tots ells actualment deshabitats. Els seus estadants o emigraren, especialment de la guerra civil ençà, o viuen a la Febró. Alguns són ensorrats de molt antic i sembla que els emboscats o maquis, entre els anys 1940-1950, contribuïren al seu abandonament. D’entre aquests hi destaquen els Masos de Galceran o de la Febró, situats a 750 metres d’altitud, a ponent i a una mitja hora del poble, emplaçat en un bell indret amb perspectives excel·lents sobre la vall del Siurana i la muntanya de Gallicant. L’abandó accentua la sensació de solitud i aïllament que traspua el lloc. Els camps, però, es continuen llaurant malgrat la llunyania d’indrets habitats. A hora baixa, els raigs de sol il·luminen de trascantó les construccions enrunades i els llaurats, tot donant a la contrada una tonalitat plena de melangia
Ignasi Planas de Martí. Les Muntanyes de Prades.


Posades al cantell d’una planúria, a mig aire de la vall, amb l’aigua abundant del barranc de les Tallerasses i per sobre de les faixes encinglerades que ressegueixen el curs del riu, els Masos de Galceran configuren un petit caseriu, ja esmentat l’any 1728, amb una placeta central, tancant amb els culs de les cases la defensa del lloc, arran de cingle. Entrant des del portal de l’era, trobem a la dreta Cal Pep Perdiu, Cal Perdiu, Cal Po, Cal Joaquim i el corral i la gran casa de Cal Bernat, la única que queda mig dempeus però que ja es comença a ensorrar.”
Rafael Ferré. Siurana. Guia itinerària.


En l’actualitat no hi viu ningú però els que ho van fer també els anomenaven els Masos de Can Seran, un nom ben curiós però, que com tot, pot tenir té la seva explicació:

El nom de Gallicant pot provindre del llatí Galli cantus, que vol dir el cant del gall, indicant el lloc prominent des d’on sentim primer el cant del gall, en apuntar l’alba; aquesta explicació és corroborada per l’etimologia popular, ja que es diu que la vila de Siurana musulmana es despertava pel gall d’aquells masos de Gallicant, tret d’un bon dia, que va cantar més primerenc el gall dels Masos de la Febró. Que d’aquella sorpresa es donà nom a aquells masos, com a cant seran?, és a dir l’actual Masos de Can Seran o Galzeran?
Rafael Ferré. Siurana. Guia itinerària.

Després de fotografiar el lloc pels quatre costats abans de que s’ensorri del tot reprenc la marxa i començo a baixar cap al riu pel grauet que hi mena. La remor que fa l’aigua és forta i segur que no en decebrà tornar a caminar pel senderó de vora riu. Vaig de pressa i al poc temps ja sóc a tocar d’aigua. Quin canvi de temperatura i de paisatge. Me’n vaig aigües avall seguint els tolls i els petits salts d’aigua aturant-me constantment i gaudint d’aquest moment.



Senderó enllà m’atanso als peus pel cingleret de la Cova Serena, lloc on el curs del riu s’estreny i s’engorja, formant el congost més estret i profund en el seu curs alt. Les parets són altes i prenen formes arrodonides per l’erosió del pas de l’aigua a través dels temps. L’indret és molt obac i agraeixo que per una estona el sol, que avui ja comença a picar, deixi de fer-ho.


















La cova està situada al costat mateix del llit del riu on apareix la roca de travertins o pedra tosca. Hi ha gent que la considera com un pont natural sobre el riu degut a que conserva restes del seu curs subterrani. La deixo enrera i començo a guanyar alçada mentre la vall es comença a obrir per la proximitat de l’aiguabarreig del Siurana amb el barranc o riuet del Gorg. El sol torna a fer acte de presència mentre deixo, a l’esquerra, l’estimball de la Desenrocada dels Castellans. Hom diu que aquest caos de grans blocs de pedra són un avenc que s’esbalçà i que els enderrocs van esclafar la sèquia que bastia d’aigua els Quatre Molins.


Segons diu la tradició popular el nom d’aquest indret ve de quan, durant la guerra dels Segadors, foren estimbats vius per dins una escletxa prop de 500 presoners. Uns anys després, es va despendre un pany de paret i en tapà els cossos. Algú, fa pocs anys, encara hi havia trobat cranis i pots de pólvora. Els presoners, sempre segons la tradició del poble, parlaven estranger, belga diuen uns. L’alcalde que els feu llançar dins l’avenc, anys després, cercant un cabrit, caigué al mateix lloc i morí, fet que la gent del poble considerà un càstig.”

Amb el sol al capdamunt i caminant per dintre de la llera del riu, saltant de pedra en pedra i vigilant de no acabar ben mullat, arribo a un dels llocs de més anomenada i de més història d’aquestes contrades: el Molí de l’Esquirola.



L’Esquirola és un nom ben conegut no tan sols de la gent de Siurana sinó de tothom de les viles dels encontorns i del nombrós esbart d’excursionistes que hagin encaminat els passos cap a aquesta zona de les Muntanyes de Prades. És un nom que té el do d’evocar un paisatge esquerp però d’una bellesa poderosa que li ve de la magnificència dels cingles alterosos i relativament pròxims que clouen l’horitzó per totes bandes. El riu de Siurana hi fa un lleuger eixamplament que dos afluents aprofiten per fer-hi cap, com són el riu del Gorg i el barranc del Carcaix, o riuet de Prades com també es coneix, encaixonat dintre de superbs cinyells de roca blanca. El lloc és anomenat a partir de l’any 1346. Actualment, i des de fa molts anys, és un edifici que ha servit de mas i de l’antiga funció de molí que havia exercit no en cada quasi cap senyal que salti a la vista. Tanmateix, la primera vegada que hem trobat notícia de la paraula Esquirola utilitzada per designar un edifici, amb aquesta paraula es designava un mas. Era a les acaballes del primer terç del segle XVI i, pel que sabem, no es va parlar de molí de l’Esquirola fins després d’haver-se parlat de mas. Fins a mitjan segle XVII, quan ja s’acabava la guerra dels Segadors, no trobem Joan Boquer; un foraster que devia procedir de Cornudella; anotat al molí de l’Esquirola i que hi devia anar de moliner. A partir del Joan Boquer, ja no es torna a parlar de mas, sinó sempre de molí. Quan per allà al 1859, el molí va ésser subhastat a causa de la Llei de desamortització, és declarat molí fariner.”
Ramon Amigó. Siurana de Prades, la terra i la gent.


Salvador Palau, al seu recull “800 molins fariners de Catalunya”, el descriu com una construcció moderna amb l’any 1940 a la portalada. El seu estat és d’abandonament i es localitza just on el barranc del Carcaix s’aiguabarreja amb el riu de Siurana. Hom suposa que a causa de les nevades de l’hivern del 2001 es va esfondrà part del sostre que cobria l’entrada principal, fet que va accelerant el seu procés d’arruïnament.


Marxo del lloc seguint el camí que remunta el curs del Carcaix guanyant alçada ràpidament fins a trobar el trencall que mena al Grau d’en Gris. El camí, a estones, molt obac, passa a tocar les parets dels cingles on bado una estona mirant-me unes roques força singulars.


















Aviat deixo el veïnatge del barranc i començo a pujar pel grau que busca l’escletxa en el cingle per tal de poder-lo superar i abastar el pla superior on es troben les parets caigudes del Mas d’en Gris i, més amunt, les del Mas d’en Porrera. Des dels petits miradors que es conformen al costat del grau Les panoràmiques cada vegada són més espectaculars i fan que m’aturi en més d’una ocasió tot aprofitant per a recuperar l’alè que se m’estronca amb la forta pujada.


Fent revolts i més revolts pel camí atorrentat i embardissat de sobte m’aboco a les parades margenades i avui ermes del Mas d’en Porrera cap al qual dirigeixo les meves passes. Els pins ocupen el que abans havien estat camps conreats.



El Mas d’en Porrera és a la frontera entre els termes de la Febró i de Siurana, al sud del Mas d’en Viles i a sol ixent del Mas d’en Gris. Era un conjunt de tres cases agrupades formant un sol cos d’edifici i diuen que unes eren en un terme i les altres, a l’altre. S’hi va viure fins poc després de la guerra civil i actualment el seu estat és d’abandonament total. Els propietaris actuals, ja antics, no saben d’on pot venir el nom. Havien sentit a dir que els besavis havien adquirit el mas a un veí de Porrera. Per la documentació existent del segle XIX potser havia estat el mas de n’Alterach, que potser tenia per veïns contigus el mas d’en Perers i el mas d’en Saüqet. I tampoc no seria estrany que un d’aquests tres hagués estat, al segle següent, el mas de n’Amorós.”
Ramon Amigó. Siurana de Prades enllà de la història i la llegenda.

Ara ja m’atanso al final del recorregut. Segueixo l’ampla pista que, primer pujant pels contraforts de la Moleta i després planejant, em retorna al coll de l’Andreu. Abans d’arribar-hi, però, una nota de color blanc sobre el verd dels boscos de pi roig: els cirerers del Mas d’en Viles ja han florit!


Podeu seguir aquesta excursió amb el mapa Siurana, escala 1:10.000, publicat per l’Editorial Piolet (2007).

5 comentaris:

  1. Quina és la durada aproximada d'aquesta bonica excursió?
    Moltes gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sergi, aquesta excursió es pot considerar una matinal. També dependrà del temps que esmercis en descubrir els tolls del Siurana o endinsar-te pel barranc dels Gorgs i visitar la Gorguina, el Gorguet, el Gorg... Aquesta segona opció ja fa que l'excursió s'allargi molt més. Salut i a gaudir d'aquests indrets.

      Elimina
    2. Ui, em sembla que el meu missatge anterior no ha sortit. Tant se val. Ho torno a escriure.
      Gràcies per la informació. Et comentava que sóc descendent de La Febró, per part d ela meva àvia materna. Concretament, els seus pares, besavis meus, eren de La Febró. Tincv gairebé un deure moral de conèixer millor la zona! Conec els avencs, conec els Gorgs, però no aquesta zona tan preciosa.
      A més, mentre anava fent recerca genealògica, vaig anar veient que bona part dels meus avantpassats eren dels Masos de Galceran, com indiquen antigues partides parroquials (de gran bellesa també).
      Per tant, ja veig que hi he d'anar sí o sí. I aviat ho ensenyaré als meus fills.
      Gràcies de nou!
      Salut!

      Elimina
  2. Avui he anat amb un amic a fer una circular i he passat per tots aquests indrets. He quedat fascinat d ela bellesa d'aquest paratge natural tan singular. Els rius Siurana i Gorg, i els barrancs de la Gritella, etc. han anat menjant la roca durant milenis i han format aquestes imponent parets i formes tan singulars. A més, vas seguint aigua tota l'estona gairebé, la qual cosa és molt refrescant, especialment en èpoques de calor.
    Es pot allargar i anar a buscar el riu Gorg i gaudir de la Gorguina, Gorguet i Gorg i pujar fins els Mas dels Frares. I d'allà, si es té força, es pot anar a buscar la zona dels avencs de La Febró. O bé, tirar riu avall i et portaria a l'embassament de Siurana. I una visita a aquest poble és altament recomanable també.
    Tenim una terra que és una meravella!
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament Sergi, tenim un bocinet de terra que en poc espai conté una gran diversitat de paisatges i de gent, i això encara la fa més singular i atractiva. M'ha encantat que hagis gaudit d'aquesta excursió.
      Salut i Muntanya!

      Elimina