dissabte, 17 de març de 2012

DEL PLA DE BERET AL SANTUARI DE MONTGARRI

El Pla de Beret, de contorns suaus i el més dilatat dels Pirineus, es troba situat a 1.860 metres d'altitud dins el territori del poble de Salardú (Naut Aran), just allà on es forma la capçalera de la Noguera Pallaresa i també, segons els aranesos, el naixement de la Garona. La plana té uns quatre quilòmetres de longitud, des de l'Uelh deth Garona a la cabana dels Gavatxos, i és cobert de prats naturals, els més extensos d'Aran, que quan arriba l’hivern queden coberts per un bon gruix de neu.


Avui llueix el sol i el cel té un blau espectacular tot i què algun núvol apareix en la llunyania. Decideixo baixar cap al santuari de Montgarri seguint el camí de la banda solana, aigües avall per la riba esquerra de l’incipient Noguera Pallaresa, que es troba a l’extrem nord-est de l’aparcament de les pistes d’esquí. Em calço les raquetes de neu, deixo enrera el bullici dels esquiadors i començo a caminar seguint la traça que han deixat els més matiners. Aquest camí és l’antiga via natural de comunicació entre la Val d’Aran i el Pallars Sobirà, l’únic camí d’accés entre ambdues comarques abans d’obrir-se al trànsit el Port de la Bonaigua.


Des del Pla, les vistes són espectaculars: si giro la vista enrera el massís de la Maladeta, amb l’Aneto traient el nas, tanca l’horitzó. Al davant, la vall del riu flanquejada a banda i banda pels estreps del Sarrat dera Bastida i la Montanha deth Dossau.  Com he llegit en una de les guies: “llàstima de la colonització dels telecadires i de ferralla que enlletgeixen un dels racons més bells de la Val d’Aran”. Quanta raó!



El camí fa baixada i aviat m’endinso per entre un bosquet de pi negre. A poc a poc el tou de neu es va fent més prim fins que no toca més remei que descalçar-se i carregar les raquetes a l’esquena. La banda obaga es veu ben blanca però aquesta, res de res. Després de travessar l’arriu de Parros arribo a la Cabana de Parros que fa servitud de refugi de muntanya no guardat que es troba un xic enlairat a l’esquerra del camí.


No m’hi entretinc gaire i continuo endavant. El fang és ara el protagonista i fa enutjós el caminar. Al poc temps creuo el pont de ciment de l’Arriu deth Horcalh i passo a tocar les bordes de Cabau  també anomenades com la gran casa d’Es de Cabau que ha estat restaurada recentment.


Una mica més de camí i arribo a una senzilla creu que presideix la vall de Montgarri on ja distingeixo el campanar del santuari i on diuen que els pelegrins dels famosos aplecs resaven abans d’abandonar la contrada. Jo, de resar poc, i avall que fa baixada fins deixar enrera el petit oratori Eth Santet, on diu la llegenda que un bou va trobar la imatge de la Mare de Déu que va dur a la construcció del Santuari.



Després d’algunes ziga-zagues que fa el camí i de planejar per entre els prats que voregen el curs del riu, arribo al santuari de la Mare de Déu de Montgarri on hi trobo un bon grapat de gent que també està fent aquest itinerari.


El santuari, bastit al bell mig de la vall del vessant sud de les muntanyes d'Es Bandolèrs i a l’esquerra del riu, es troba a 1.640 metres d'altitud, proper al llogarret de Montgarri, que es va anar despoblant entre els anys 1945 i 1955 degut a les terribles condicions de vida dels seus pobladors i per les dificultats per a accedir al poble, pràcticament sense cap possibilitat de sortir de la seva vall durant quasi sis mesos l’any, pels gruixos de la neu acumulada.

L’edificació actual data del segle XVI encara que la seva fundació es remunta a principis de segle XII. D’una sola nau, amb bones proporcions i coberta de fusta, destaquen la torre del campanar de forma octogonal acabada en fletxa i algunes restes d’elements de l’edifici romànic. El conjunt el formen diversos cossos que formen una planta quadrada. Disposava d'hostal, quadres pels ramats, rectoria, hospital, administració... Des de sempre ha estat un centre important de devoció dels aranesos i de les comarques properes, tant les catalanes com les del costat francès. Avui, havent estat rehabilitat el conjunt per l’Associació Amics de Montgarri, al lloc de la rectoria hi ha un refugi de muntanya i una borda que fa de restaurant.

Aprofito això per fer un mos, arrecerat entre els murs de les edificacions protegint-me del vent fred que bufa per la vall, abans de reprendre el camí. Travesso per un pontet el curs de la Noguera Pallaresa, em situo a la banda obaga i em calço de nou les raquetes perquè aquí torna a haver-hi molta neu.



Prenc una drecera al davant mateix que m’estalvia un bon bocí de camí i que en forta pujada enllaça amb la pista principal que segueix el bosc deth Dossau. La monotonia del camí només és trencada passant el coll des Planheres, amb una sensacional panoràmica sobre les valls deth Horcalh i de Parros, i pel pas d’alguns trineus de gossos i per les motos de neu que destorben, i molt, amb el seu soroll.


Continuo pujant i després de passar per les suaus inflexions dels Clòts d’Anherar arribo de nou al Pla de Beret on apareix altre cop en la llunyania el massís de les Maladetes amb el gegantí Aneto i on dono per acabada l’excursió d’avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada