dissabte, 16 de febrer de 2013

CABANES A BELLTALL (II)

Torno a Belltall a buscar cabanes. El fred i el vent de primera hora m’acompanyen quan començo a resseguir el camí de Passanant per dirigir-me cap a la Font de Baix. El torrent de Belltall s’obre al davant formant un extens comellar conreat que presenta tons verdosos només trencat per l’estreta línia del bosquet de ribera que marca l’inici del barrancó i per les parets dels marges que delimiten les feixes de terra. El camí passar a tocar d’aquestes parets i em fa recordar les paraules d’Antoni Rovira i Virgili sobre els marges vells, un recull d’apunts que va ser publicat l’any 1928 i que porta per nom Teatre de la Natura: 

Els marges vells! Són l’arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien d’ésser declarats monuments nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge. El dia que a la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquests murs rústics de pedres velles, s’esvairia un dels millors encisos que el camp té per als nostres ulls.”


La terra ampla i seguida es fa monòtona. La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós. Però si dividiu els trossos de terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans. I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica s’adiuen tant amb la terra i amb les plantes, que tot plegat forma un conjunt harmònic.


Deixo enrera la Font de Baix i aviat decanto cap al fons d’un altre comellar on espero trobar la Cabana de Cal Sico de la que diuen que probablement és la més gran de totes de les que es troben a Belltall. Baixo fort i el camí fineix a la vora del camp conreat i de la cabana no en veig ni rastre. M’embarga certa desil·lusió mentre faig el camí de pujada pensant que si començo el dia d’aquesta manera no sé com acabarà. Però diuen que el que busca sempre troba i quan arribo a l’alçada d’una bosquina de roures els ulls destrien entre el brancatge una arcada de pedra seca que sembla que es vulgui amagar per entre la vegetació: és la cabana de Cal Sico.


M’hi estic una bona estona contemplant la volta harmoniosa, allargassada fins al talús de terra que fa de tanca posterior i bastida amb carreus rectangulars que es veuen treballats. A les parets hi ha una mena de fornícules on segurament el pagès deixava el menjar, el càntir o el bot de vi i, al terra, restes de la palla de l’animal de càrrega que l’acompanyava.


Marxo del lloc amb bones sensacions i faig el camí de retorn al poble aturant-me a descansar als bancs que es troben al costat dels rentadors de la Font de Baix, al fons de la Coma de la Vila, i els primers que van haver al poble. Lligats a la història de la font, actualment ja no són utilitzats perquè el cabal d’aigua és insuficient.


De nou a Belltall continuo la meva descoberta que em porta a la vora del cementiri del poble on es troba la cabana de Ca Banyeta que va ser aixopluc de captaires en altres temps. Cabana d’aspecte humil, un xic descuidada, resta tancada per una peculiar porta de fusta. La paret que fa servitud de façana principal mostra bocins cimentats. Penso que aquest fet de consolidar cabanes i barraques d’aquesta manera treuen encant a la construcció, però per una altra banda em dic que el que ho ha fet, sense entrar a decidir si està bé o malament, ha conservat un bocí del patrimoni del poble.


Segueixo pel camí de Coll Roig, un camí que assenyala el mapa que porto al damunt però que no trobo localitzat a la toponímia de Belltall, fins arribar al torrent de la Sirolla, que marca els límits dels termes de Belltall i Rocallaura, i el segueixo aigües avall. Travesso a gual el curs del torrent i començo a pujar cap a Ca l’Andreu on es troba la cabana de Cal Jaume el Roseret, de perfectes proporcions.


L’ample camí no em dóna treva i ara, desfent les passes, vaig remuntant el comellar fent un apetita marrada per veure la cabana de Cal Jaume i la de Cal Bisbe, amb una llinda de forma peculiar que fa que les pedres que l’envolten s’encaixin com un trencaclosques.



A poc a poc abandono el fondo de Sirolla fins entroncar amb el camí del Mas d’en Borràs, el qual segueixo en direcció a les alçades de la serra de Belltall tota farcida de gegantins aerogeneradors. El camí guanya alçada suau i monòtonament per entre els camps de conreu fins que apareix, a la mateixa vora del camí, la balma murada de Cal Parrantxo, sota un parell de roques de grans dimensions amb restes de murs que la tancaven i que, segurament, hauria fet servitud de corral i aixopluc per als ramats que transitaven per aquest indret.  


Segueixo pujant i m’atanso a l’indret conegut com les Roques d’en Ponç, afrontant amb el camí de la Drecera i tocant a la partida dels Perelloners on trobo, a la vora d’un camp i mig tapada per les branques de les alzines la cabana de Ca l’Inglès, de petites dimensions i on la paret del davant es va bastir posteriorment per tenir més aixopluc.


Acabo de fer el darrer tram de pujada i entronco amb el camí que passa a tocar els peus dels aerogeneradors dirigint-me, a bon pas, en direcció a la carretera que puja de Solivella on es troba, molt propera a ella, la cabana de Cal Salandringo on hi accedeixo seguint la vora del camp. Les heures comencen a envair el seu interior, el qual presenta un forat a la part posterior degut al despreniment d’un bocí de la volta, però que encara conserva una menjadora feta de pedra. Fins quan durarà aquesta cabana? El temps ho dirà.


El temps se’m tira al damunt i penso que ja és hora de retornar cap al poble. No ho vull fer per la carreta així que, per la vora del bosc, baixo paral·lel al comellar fins a trobar la traça del camí Vell de Montblanc, que és també l’antic Camí de Solivella i que, a poc a poc i sense pèrdua, m’atansa a Belltall. Abans d’arribar-hi, però, encara tinc temps de contemplar la cabana de Cal Tomàs, adossada a un maset, a sobre la qual es va bastir posteriorment una pallissa.


A l’entrar al poble per la Creu sé del cert que m’he deixat enrera encara un grapadet més de cabanes: la de Cal Torlander, la de Cal Cabesa, la de Cal Portaler, la de Cal Martí..., i penso que serà una bona excusa per tornar a caminar per aquestes comes i serrets que guarden aquests petits tresors de l’arquitectura i el patrimoni rural. Vull acabar aquesta descoberta amb unes paraules d’un dels llibres de l’August Bernat, estudiós i enamorat de les cabanes, barraques i altres construccions de pedra seca i que comparteixo totalment:

 Pot ser no cal dir que m’agrada anar a visitar aquestes antigues construccions de pedra en sec, anar a la seva recerca, però sobretot m’agrada anar-hi sol, per apropar-m’hi a poc a poc, amb cautela, com per sorprendre-les i poder captar així la seva màgia, el seu misteri. A vegades no m’hi atanso de seguida sino que les observo d’un tros lluny entre els ceps, els ametlles o les oliveres, com esperant rebre el seu permís per apropar-m’hi: el brunzit dels insectes, el monòton puput que en algun indret proper m’assabenta que aquell és el seu territori o el vol silenciós de l’àliga damunt el meu cap, m’indiquen que la meva presència no ha trencat l’harmonia del paisatge, però, malgrat tot, m’atanso amb respecte i en silenci.


Dintre la barraca i contemplant la seva cúpula que s’eleva volta a volta pel damunt nostre, és inevitable sentir l’agradable sensació de protecció i aïllament; el sorolls exteriors són quasi imperceptibles, fins i tot el tro s’hi sent llunyà i poc amenaçador, la quietud de la pedra, el silenci, la mitja llum ambiental i l’agradable microclima del seu recer, relaxen el cos i l’esperit. Una barraca és un símbol ancestral de possessió real de la terra, la seva sobrietat  la seva presència immutable fan que hi vegi en cada una d’elles un santuari on la presència dels nostres avantpassats s’intueix, per això penso que cal atorgar-les el degut respecte i estima per part de tots.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada