diumenge, 16 de febrer de 2014

UN TOMB PER LA VALL DE SANT MARC

Avui m’he decidit anar a caminar per les terres que es troben a cavall entre el Camp i el Penedès, allà on la serra del Montmell marca el límit entre elles i on es troba la vall de Sant Marc, envoltada per turons arrodonits, emboscats de pinedes i solcats per fondos i comellars plantats de vinyes i cirerers 


La vall està posada entre la Serra de la Torre Milà, la Muntanya de Sant Marc, el Puig del Saumell, el Puig Cabirol i el Pla de les Estepes. El nom de vall de Sant Marc ja es troba documentat l’any 1563 i durant aquest segle, i potser abans, ja estaven bastides les cases més velles i significatives de l’indret, com ara el Mas Solà, la Conillera, la Casa de Sant Marc, Vallflor, Claravalls, la Casa dels senyors d’Aiguaviva i Mascorrobí. Més endavant, a les darreries del segle XVII, s’aixecaren el Mas del Busquet, que avui coneixem com Can Saumell, Cal Segalà, Cal Marian i, finalment, les altres masies de la zona.


Començo l’itinerari al llogarret de la Caseria de la Vall de Sant Marc on he baixat des del coll de Cal Magí Vidal seguint una pista de terra que passa per entre la pineda i els camps de vinya. El petit indret, ben posat en el fondet entre arbres i vinyes, és format per un parell d’edificacions: Cal Soldat, la casa principal, i ca l’Antònia, al seu costat i de cara a migdia.


Ca l’Antònia consta de dues plantes amb un balconet a la cambra principal i amb un bonic ràfec de teulada. Al seu costat, reculada tres o quatre metres per a conformar un petit espai d’entrada, hi ha la nova ermita de Sant Marc, que substitueix l’antiga, enlairada dalt de la muntanya. 


Al voltant d’aquests edificis hi ha alguna altra caseta i cobert que, juntament amb la casa principal, formen el petit conjunt de Sant Marc. A la placeta que hi ha al davant s’hi celebra cada any un aplec que arreplega els que són sortits de la vall i del rodal i tothom que s’hi vulgui afegir.”


Cal Soldat és la casa més gran i la primera que hi va haver al llogarret de Sant Marc. Si bé històricament ens podem remuntar al segle XV, la primera notícia que se’n té és de l’any 1563 quan a Sant Marc hi habitava Bartomeu Güell, cognom dels habitants d’aquest mas que ha perdurat en el temps. En el conjunt del mas hi havien viscut fins a quatre famílies.


L'edifici és força gran però no disposa de gaires annexos al voltant. Només hi ha un barri o baluard tancat amb una paret i que dóna accés a la vella porta original del mas, situada de cara a migdia. El portal és de pedra amb una curiosa clau al mig de l’arc formada per un petit carreu posat com un call entre els que l’envolten i formen l’arcada. Sobre la porta hi ha un rellotge de sol fet l’any 1778. 


El mas, voltat d’arbres on destaquen els plataners de la placeta i les moreres a l’altre costat, té dues plantes, on algunes de les peces de la planta baixa estan cobertes amb volta, les golfes i una nova porta d’accés a la casa que s’obrí de cara a sol ixent. També són ben vistents les dues crosses o contraforts que reforcen la paret d’una part afegida a la casa amb posterioritat. Ajuntada a la paret de tanca de l’hort o baluard, s’hi féu una caseta molt petita pertanyent a la casa pairal, però que potser servia d’habitatge als masovers o mossos que treballaven les terres dels voltants.”

M’allunyo de Sant Marc pel camí de terra que voreja aquests camps treballats des d’antic i que en molts rodals ara estan plantats  de cirerers. Ben aviat passo a tocar la tanca que delimita els edificis de Cal Saumell, una bonica masia posada al redós de les Comes, darrer contrafort de l’espinada de la serra del Montmell de cara a la vall de Sant Marc.


Externament, la casa està molt ben acabada, amb el seu baluard d’accés, els coberts tancats a eixides i locals i una era enrajolada. El cos principal del mas, que està cobert a dues aigües amb un pendent de teulada més llarg que l’altre, consta d’una part d’edificació afegida on destaquen balconeres amb baranes de fusta. L’accés al barri, cobert amb teuladeta, té gravat a la llinda la data de 1782 i, a la porta de fusta, n’hi ha una altra que porta la de l’any1887.


La casa, de planta baixa, pis i golfes, té un portal d’entrada de pedra i tota la seva planta s’adapta al fort desnivell de terreny. L’any 1614 el mas era anomenat com a Mas del Bosquet on vivien en Baltasar Salmell i la seva muller Marina, gent sortida del lloc de Salmell a la parròquia de la Llacuna o Vilademàger. És a les acaballes del segle XVII quan el lloc ja és anomenat com a casa Salmell del Bosquet.”

Després de badar una bona estona admirant el gran roure que presideix la plaça d’accés al mas continuo endavant, guanyant una mica d’alçada, fins arribar a Vallflor “un petit llogarret de la vall de Sant Marc, plantat en un revolt del camí que sembla el tallamar d’un vaixell al damunt d’un altell que és com la darrera graonada longitudinal de la serra del Montmell que, després de la Talaia, baixa sobtadament fins a les Comes i Vallflor.”


Cal Blai, cal Ribes i cal Joanet Marian són els noms d’algunes de les cases de l’indret, de les quals dues encara resten en bon estat i potser foren habitades fins no fa gaire temps. Avui, totes les altres que conformaven l’agrupament humà, estan ben enrunades.


La casa principal i més vella de Vallflor era molt gran i fan impressió els trossos de parets de tàpia altíssims i pesats que encara s’aguanten drets, amb els forats de les finestres i sense teulades ni sostres. 


La base de l’edifici era de pedra amb un ferm portal format per un arc de pedra de punt rodó per fora i escarser per dins. Al costat hi ha espitlleres. Ara, aquesta bonica portalada està grollerament aparedada i mig tapiada pel mateix enrunall de la casa.


Al voltant d’aquest edifici hi havia diversos afegits entre els quals destaca una curiosa ampliació que tot plegat eixampla un metre la planta de la casa. El pes de l’ampliació era suportat per un arc de totxo apuntat, força mal fet i que feia gràcia per la seva mateixa execució. Els ràfecs de teulada de dues de les cases són fets amb teules i rajoles pintades. 


Darrera les runes de la casa gran hi ha una gran era enrajolada i, al costat, una casa d’un sol vessant, on segurament vivint dues famílies ja que hi queden dues cuines. El conjunt té força corrals, estables, cellers i solls. 


El llogarret tenia, quan estava més sencer, una bonica plàstica. Ara és un altre caseriu mort dels molts que malauradament hi ha la muntanya. Ni el bell nom de Vallflor ha pogut retenir els habitants en aquest indret.”


Si seguís el camí que voreja Vallflor arribaria fins al Coll d’Arca, però prefereixo tornar cap a la caseria de Sant Marc perquè vull pujar fins a l’antiga ermita que presideix la vall. Abans de fer-ho, però, no m’estic de fer una petita marrada i baixar a visitar el pou i la cisterna que subministraven aigua al lloc.


Ja al camí principal m’entretinc pensant en com seria la vida de la gent que vivia a Vallflor i, sobretot, a qui se li va acudir posar-li aquest nom si avui ho he vist tot enrunat i erm. Mentrestant, la vista se’m dirigeix cap a la vall humanitzada on el Puig del Saumell destaca per damunt de tot i m’acompanya fins arribar de nou a Cal Soldat i Ca l’Antònia.


Ara toca pujar cap a l’ermita de Sant Marc i ho faig seguint l’ample camí de terra que va guanyant alçada per entre els comellars plantats de vinya que baixen atalussats des dels colls de Palleres i de Mas Solà. Fa goig de veure totes aquestes terres conreades trencant els colors i la uniformitat de les pinedes que creixen als vessants de la muntanya.


Un cop el camí comença a enlairar-se vers el coll de Palleres apareix al davant meu una de les poques barraques de pedra seca que he vist avui. I com que sóc un malalt d’aquestes construccions no m’importa embrutar-me les botes de fang i anar-la a visitar.


A simple vista podria dir que és com una de les moltes de les que conec: planta quadrada amb falsa cúpula, portal amb llinda de llosa i una cobertura de pedruscall i capa de terra on hi ha plantats lliris de barraca. Però el més interessant es troba al seu interior ja que l’espai està dividit en dues cambres separades amb una paret que té un perfecte portal de mig punt. No recordo haver-ne vist mai cap amb aqueta estructura i ara ja no ho podré dir! 


Torno al camí principal i al poc temps arribo al coll de Palleres des d’on faig el darrer tram de pujada per l’obaga de la muntanya de  Sant Marc. Isolada i de forma aplanada, amb els seus 711 metres d’altitud, és un punt de dispersió d'aigües que, per la part sud-oest, s’encaminen cap a la conca del riu Gaià i on, al capdamunt, es troba bastida l’ermita de Sant Marc de la Muntanya.


El conjunt el formen l'ermita amb dues parts constructives diferenciades: una part més antiga de factura romànica i una ampliació gòtica amb voltes de creueria. La primera capella, coberta amb volta apuntada i encara amb el senyal al sostre dels canyissos que van servir d'encofrat, era petitona i gairebé quadrada, de 6'50 x 7 metres, documentada l’any 1338 com a construïda a la parròquia de Sant Miquel del Montmell. Més endavant l'ermita es va allargar amb una nau de més alçària arribant amb això als 16 metres de llargada.


Al davant de l’entrada hi havia un porxo que ara està sense sostre però se’n conserven les mènsules que recolzaven les bigues primitives. Una perfecta arcada de mig punt donava accés la porxo o baluard. Anys enrera encara hi havia una campana al petit cloquer de cadireta d’un ull. Actualment, la imatge del sant i tot el seu culte han passat a guardar-se a l’esglesiola de la caseria de Sant Marc des d’on es torna a pujar al lloc primitiu el dia en que se celebra l’aplec al mes d’abril.


Al costat de l’ermita hi ha les ruïnes de la casa de l’ermità en la qual hi havien viscut dues famílies. Com a curiositat val a dir que durant el segle XVII diversos ermitans eren francesos. Encara es poden veure el cup del raig, el forn, la cisterna que arreplegava l’aigua que s’escolava per la teulada de l’ermita i, a la part nord, una gran era.”


Abans d’abandonar el lloc no m’estic de seguir unes escales de pedra i pujar a una mena de petit mirador que es troba en un costat del clos que tancava la casa de l’ermità i gaudir de l’ampla i excel·lent panoràmica sobre les terres del Camp i del conjunt muntanyós del Bloc del Gaià, amb la serra del Montmell al sud i Selma i Montagut en direcció nord.


Marxo de l’ermita seguint el senderó ben fressat que passa per la solana de Sant Marc i que baixa ben dreturer cap al coll de Cal Magí Vidal on acabo el tomb per aquest bocí de vall. Molts més masos i camins han quedat per visitar i és l’excusa perfecta per a tornar-hi un altre cop.

Una recomanació per a caminar per aquests indrets: el llibre “El Montmell, sostre del Baix Penedès”, de Benjamí Català Benach, on trobareu la ressenya històrica i dibuixos de tots aquests llocs, ermites, castells i masies. Molt i molt complert.


2 comentaris: