diumenge, 27 d’abril de 2014

CAMINANT PER LA BAIXA SEGARRA: MONTARGULL I MONTFRED

Quan els camps de cereals ja han verdejat no m’estic d’anar a caminar pels voltants de Santa Coloma de Queralt, un bocí de territori on coincideixen les comarques de l’Anoia, l’Alt Camp, la Conca de Barberà i la Segarra i on es configura una petita regió o subcomarca amb característiques pròpies que tradicionalment i històricament corresponia a l’antiga Baixa Segarra. Avui mana el color verd que, amb les darreres pluges, es mostra ben viu.


Surto des de Santa Coloma anant a buscar el camí de Talavera i començo a enfilar suaument els contraforts de la serra de Montargull. A banda i banda els camps de cereals flanquegen el camí i els vells ametllers que es van plantar a la vora dels marges de pedra seca estan carregats d’ametllons, una petita temptació que em fa allargar la mà per agafar-ne un grapadet i menjar-me’ls mentre giro el cap i m’aturo a contemplar  la vall que s’estén als meus peus.


A mesura que el camí guanya alçada, les bosquines de pins i roures de fulla petita, segurament supervivents de les antigues rompudes de terres que els pagesos van anar fent per a poder guanyar espai per als conreus, ja comencen a fer acte de presència acompanyant comunitats secundàries de prats, brolles i garrigues ben florides.


Continuo pujant i passo a tocar les parets de les edificacions del gran mas  de Cal Vilanova que presideix l’indret, amb l’era, la bassa i les pallissetes, i des d’on ja albiro molt proper el poble de Montargull, cap a on encamino les meves passes i on arribo en molt poc temps.


El llogarret de Montargull, situat a 843 metres d’altitud i pertanyent al municipi de Llorac, avui està completament despoblat. Els seus orígens se situen durant la colonització d’aquest territori dins la primera meitat del segle XI i, posteriorment, amb els templers que van ser senyors del lloc en rebre’l en donació l’any 1170 fins que es va extingir l’Orde del Temple i va passar plenament a domini  dels senyors de Queralt.


Una descripció del lloc de meitats de segle XIX la trobem al Diccionario Geográfico de Pascual Madoz on se’ns explica com era el poble en aquells temps:

Aldea en la provincia de Tarragona, partido judicial de Montblanch, audiencia territorial y capitanía general de Barcelona y diócesis de Vich, forma ayuntamiento con Llorach de la provincia de Lérida. Situada en una altura que domina gran parte de la Segarra, le combaten con frecuencia los vientos del norte y el clima es frío pero sano. Tiene 12 malas casas y una iglesia parroquial (San Jaime) de la que es aneja la de Raurich, servida por un cura de ingreso, de provisión real y ordinaria.


El término confina al norte con Aguiló; al este con Santa Coloma de Queralt; al sur con Raurich y al oeste con Talavera de la provincia de Lérida y partido judicial de Cervera. El terreno es llano, de ínfima calidad y le cruzan varios caminos locales. El correo lo recogen los interesados en Santa Coloma. Produce trigo, cebada, legumbres y poco vino; cría ganado lanar y la caza es de conejos, perdices y liebres. Posee una población de 10 vecinos que corresponden a 62 almas.”


Si bé del castell que presidia l’indret solament en queden les restes d’alguns murs, l’edifici que més destaca és la seva església parroquial posada sota l’advocació de Sant Jaume.

L’església de Sant Jaume de Montargull degué ser construïda durant la segona meitat del segle XI, encara que no està documentada fins a mitjan segle XII. Tenia una nau única, de dimensions força reduïdes, coberta amb volta de canó i sense un absis destacat. Per la morfologia de la part més antiga, constituïda per mitjans molt modestos, i per les seves petites dimensions, hom pot afirmar que fou bastida exclusivament com a capella castellera. Amb posterioritat, a finals del segle XIII o en el primer terç del XIV, va ser ampliada afegint-hi una nau paral·lela més allargada i comunicada amb l'antiga per una arcada adovellada, lleugerament apuntada.


Als peus de l’edifici, on es troba la primitiva nau, s’obre el portal originari. És una portada d’arc de mig punt i adovellada. A l’extrem de l’arc hi ha una motllura que la recorre a manera de guardapols on queden restes de l’ornamentació originària formada per relleus geomètrics incisius molt desgastats.


Dels murs, es conserven els originaris de la façana nord, als peus de l’edifici i a la part del presbiteri. La façana sud va desaparèixer íntegrament quan es va ampliar l’església. És difícil determinar l’aparell constructiu que s’emprà ja que l’edifici està arrebossat interiorment i exteriorment, no obstant això, per la cronologia que sembla correspondre a la fàbrica, es tractaria d’aparell petit irregular i disposat en el mur sense gaire cura.”


Marxo de Montargull resseguint l’ampla pista que recorre la carena de la serra on, el soroll que produeixen els aerogeneradors del monstruós parc eòlic que s’ha instal·lat tal llarg d’aquestes serres, trenca l’harmonia i la tranquil·litat de les que havia gaudit fins ara. Tot i això, des d’aquestes alçades gaudeixo d’un extens panorama:

Cap al nord s’obre la immensa Segarra com un teixit de camps de sembrat, més intensos als plans de les valls, i petits boscos. Els pobles de Talavera, Civit i més al fons Cervera humanitzen el paisatge. Darrere de tot tanquen la visió les serralades prepirinenques i les capçades més altes del Pirineu. A l’est, destaca la silueta llunyana de Montserrat i, més propera, la del castell de Queralt. Al sud s’albira una gran vista panoràmica, abastant les serres de Miralles, d’Ancosa, de Montagut, de Salmella, de Comaverd, del Montclar i del Cogulló, mentre que el llogarret d’Aguiló s’alça bellament  encimbellat tancant l’horitzó.”


Mentre bado guaitant tot aquest reguitzell de muntanyes i valls, el vent del nord ha començat a bufar amb força refredant l’ambient i fent córrer grans núvols que, per moments, van tapant el sol. El camí continua planejant per entre els camps de conreu fins que trobo el vèrtex geodèsic que assenyala el punt més alt de la serra de Montfred, situat molt proper al planell on es bastí l’antic poble, i on arribo al cap de poc temps.


El llogarret de Montfred, situat a 834 metres d’altitud, avui dia no és més que un conjunt de dos masos despoblats i en procés d’enrunament. El lloc va ser un castell termenat que formava part del terme de Civit, dins de la comanda hospitalera de Cervera, de les restes del qual no en queda cap vestigi ja que en el seu lloc hi ha un mas força gran construït probablement entre els segles XVII o XVIII. A finals del segle XI, Montfred comptava amb una torre i un perímetre emmurallat, fortificació a recés de la qual se suposa que se situava un petit barri de cases que es van anar abandonant en època baix medieval.


Pascual Madoz ens el descriu a mitjans segle XIX com “un lugar del distrito municipal de Civit, en la provincia de Lérida, partido judicial de Cervera, audiència territorial  y capitania general de Barcelona y diócesis de Vich. Està situado en una altura y le combaten los vientos del norte. Su clima es frío pero muy sano. Consta de 2 casas, un pozo á poca distancia del pueblo para el abasto del vecindario y una iglesia bajo la advocación de Santa Fé, aneja a la parroquia de Pavía, sirviéndose los vecinos del cementerio de la matriz.


Confina el termino por el norte con Aguiló; al este con Bellmunt; al sur con Civit y al oeste con Pavía y Talavea. El terreno es de regular calidad y los caminos son de herradura de comunicación con los pueblos inmediatos. La correspondencia se recibe de Santa Coloma de Queralt por los mismos interesados que pasan á buscarla. Produce trigo, vino y legumbres; habiendo ganado lanar y algun vacuno para la labranza. Hay caza abundante de conejos, liebres y perdices. Posee una población de 2 vecinos que corresponden á 25 almas.”

Al costat del mas, que probablement ocupa l’espai originari on es bastí el castell, s’ha conservat la que en temps llunyans devia ser la capella castral de la fortalesa de Montfred, dedicada a Santa Fe, un bon exponent de la sobrietat de l’arquitectura romànica del segle XII en aquests contrades.


La planta de l’edifici presenta una sola nau amb l’absis semicircular a la capçalera. Els murs originaris es conserven al llarg de tot el perímetre de l’església. L’aparell està constituït per petits carreus tallat a cops de maceta i disposats en filades on s’alterna la col·locació horitzontal amb la vertical. La portada primitiva s’obre en el mur nord, essent de mig punt i sense cap tipus d’ornamentació.


S’hi troben, també, dues finestres que corresponen a l’època original obertes una en el mur sud, de doble esqueixada, i l’altra, adovellada, al bell mig de l’absis. La nau de l’església és coberta amb una volta de canó seguit, mentre que l’absis, amb inexistent decoració, la presenta de quart d’esfera.”


Mentre m’allunyo de l’indret per a retornar a Santa Coloma em ve al cap quan vaig venir a Montfred per primera vegada, ara fa uns quinze anys, i l’esglesiola de Montfred ja em va deixar captivat. Alguns dels meus amics caminadors no entenen perquè m’agrada tant si no té res d’espectacular i jo penso que és aquesta senzillesa la que la fa tant especial. No ho sabria explicar de cap altra manera.


Ara el camí transita vorejant els comellars enlairats de la Rasa de l’Aumella, sempre guaitant cap a Aguiló i Santa Coloma, i em fa perdre alçada ràpidament vers el curs del torrent de la Banya fins a entroncar amb el Camí Vell d’Aguiló, just allà on trobo el monòlit conegut popularment com a Queixal de la Bruixa i que porta associat una llegenda força curiosa.

Aquesta pedra rectangular estava tocant a la paret de l'Hostal de la Banya, al peu del camí vell d’Aguiló. L’any 1974 fou traslladada per l'Ajuntament a la Plaça de l'Església i recentment fou tornada al seu lloc original. El monòlit mesura 3,60 x 0,70 x 0,40 metres i pesa aproximadament uns 3.500 quilograms. Porta gravada la data de 1778 però sembla molt posterior.


La veu popular explica que aquesta pedra  és el darrer carreu que portava el dimoni volant pel cel, la mateixa nit que construïa el pont del Diable de Martorell a canvi de l’ànima d’una dona. Quan passava pels aires de Santa Coloma el dimoni va ser sorprès pel primer raig de sol i va deixar caure la pedra, que va quedar clavada a l’indret conegut com l’Hostal de la Banya.

Conten, també, que al pont del Diable de Martorell hi havia un forat a la seva base, on hi faltava una pedra que tenia exactament les mateixes mides que la de Santa Coloma de Queralt. Quan la gent de la contrada anaven en carro a Barcelona paraven a descansar  Martorell, i comprovaven que el forat era de la mateixa mida que la seva pedra


Veritat o no, el cert és que ja sóc a tocar de Santa Coloma de Queralt  on arribo en un obrir i tancar d’ulls tal i com he començat a caminar avui: per entre camps vestits d’un verd ben viu.

Un apunt final. Per a saber-ne una mica més sobre els llocs de Montargull i Montfred podeu consultar el llibre “L’arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra tarragonina” de Francesca Español i publicat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.


3 comentaris:

  1. Fidel seguidor dels articles del Jordi, entusiasta cronista del territori, aprofito l'avinentesa per felicitar-lo i enviar-li una abraçada. Pepe Salafranca

    ResponElimina
  2. Potser també us agradarà el llibre "Els pobles oblidats" i "Els pobles perduts" de l'editorial Sidillà, que recull literàriament el record de diversos pobles abandonats i despoblats, entre els quals n'hi ha un del que cites.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bon apunt Enric, ara ja els tinc a casa preparats per a llegir-los. Gràcies per l'aportació!

      Elimina