diumenge, 8 de juny de 2014

EXCURSIONS DE PRIMAVERA: FLORS, PAPALLONES... I ALGUNA COSA MÉS.

Diuen que caminar per la muntanya durant el temps de primavera fa despertar i aguditzar els sentits. Quanta raó! Els dies comencen a allargar, la florida d’arbres i plantes arriba al seu punt culminant i als boscos i prats tot belluga. Avui no parlaré de camins, ni de masos, ni de vistes panoràmiques, sinó d’una petita mostra d’allò que he anat trobant durant aquest temps de primavera i que, amb sort i paciència, m’han servit per aprendre més coses després de cada excursió.

.- L'almesquí (Narcissus assoanus).

L’almesquí és un dels narcisos més petits que podem trobar a les muntanyes mediterrànies sobre els sòls calcícoles prims dels prats secs i les codines fins a una alçada de 1.200 metres. És una planta herbàcia bulbosa de fulles linears i filiformes, gairebé cilíndriques i acanalades, que són de color verd fosc.


Les flors, hermafrodites, oloroses i d'un groc llampant, apareixen entre els mesos de febrer i juny. Acostumen a ser solitàries, presentant 6 tèpals (semblants als pètals) i una corona curta força característica. Aquesta la vaig localitzar a la Muntanya Blanca, al mig del camí i molt a prop de la Cova del Blai.

.- L'escabiosa (Scabiosa columbaria).

L’escabiosa és una herba perenne que viu sobretot a les joncedes i a les clarianes i vores de camins forestals. És una planta estilitzada que pot atènyer  més de mig metre d'alçada, amb les tiges verdes, febles i coronades per un bonic capítol solitari de flors purpúries, blavoses o blanques.


Les flors tenen una corol·la simpètala amb 5 lòbuls arrodonits desiguals, més grans com més a l'exterior de la inflorescència i, a la vegada més grans les flors exteriors que les centrals, aconseguint, d'aquesta manera, que la inflorescència tingui una atractiva geometria radiada. Aquesta escabiosa creixia a la vora del senderó que remunta el riu Brugent a l’alçada del Toll de l’Esqueix.

.- La clora (Blackstonia perfoliata). 

La clora o centaura groga és una planta de la família de les gencianàcies que es troba a la conca del Mediterrani arribant al nord-oest d'Europa. Creix des del nivell del mar fins a alçades que poden superar els 1.400 metres d'altitud ocupant herbeis humits, joncedes i altres prats. 


Es tracta d'una herba anual de fins a dos pams d'alçada, erecta, d'aspecte blavís i glabra, és a dir, que no té pèls. Les fulles són ovades, acabades en punta, oposades i les caulinars soldades en parelles per la base. Floreix cap a finals de primavera i començaments d'estiu i presenta unes flors amb una vistosa corol·la de color groc viu en tub que adopta una bonica forma estrellada. Aquestes clores ens van estar acompanyant durant tot el trajecte del camí que passa per sota les Cabreres, entre el Mas de Sant Blai de Montnegret i el Coll de Ventall, a la Serra de Tivissa.

.- L’herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

També coneguda com centaura o pericó vermell, la centaura és una herba anual o biennal de la família de les gencianàcies que es troba en prats herbacis més o menys secs. Presenta unes fulles oposades i sèssils, ovades amb els nervis paral·lels i de mida decreixent de baix a dalt.


Les seves flors, amb 5 pètals de color rosa intens, oberts en estrella però units per la base, tenen pedicels curtíssims i són de simetria radiada. Destaquen per la seva bellesa, quan s'agrupen en corimbe al capdamunt de les tiges, i per tenir tradició medicinal com a aperitiu, digestiu i contra la diabetis. Un regal per a la vista quan resseguia els amples camins pels voltants d’Escaladei.

.- La blanca de l'arç (Aporia crataegi).

És una papallona de mida mitjana que podem veure volar pels prats, vergers i arbusts de la major part d'Europa entre les mesos d’abril i agost. Les ales són de color blanc amb unes marcades venes de color negre, en els mascles, o marró fosc en les femelles, les quals tenen una franja marró sobre les ales anteriors. Amb el pas del temps, les ales passen a ser translúcides però conservant les venes negres.  


Normalment s'alimenta de flors d'arç, d'aranyoner, de pruneres, pereres pomeres.... Les seves erugues hivernen en grup en un capoll en les branques de les plantes on s'alimenten i després es dispersen a altres parts de les plantes. Aquesta femella, que es va aturar al damunt d’una flor d’estepa blanca, la vaig poder fotografiar al camí de pujada a Rojals pel barranc de la Vall.

.- La papallona Macrothylacia rubi.

Aquesta és una papallona nocturna de la família lasiocàmpids que en anglès es coneix com fox moth, arna de color de guineu. Les erugues canvien d'aspecte a mesura que creixen, combinant els elements de color general negre, parts taronja i pèls llargs i abundosos.


Els mascles adults són de color marró ataronjat, com de coure, amb dues línies blanques i paral·leles que creuen les ales anteriors. En canvi les femelles tenen un to més grisós. Un altre tret diferenciador entre mascles i femelles són les antenes, amples i plomoses en el mascle i més estretes en la femella. Aquest mascle dormitava a la soca d’un espernallac que creixia a la vora del camí entre Santa Fe de Montfred i Santa Coloma de Queralt.

.- La zigena de cinc punts (Zygaena lavandulae). 

També coneguda popularment com gitana o gitaneta, referint-se als vestits de colors vius de les dones de l'ètnia gitana, aquesta petita papallona diürna es caracteritza pel seu color general violaci amb 5 punts vermells petits a l'anvers de les ales anteriors, encerclats per un marge més fosc. 


Es presenta amb una particular morfologia d'ales estretes que es pleguen damunt del cos com una teulada i de les antenes en forma de porra. A més, totes les gitanes es caracteritzen pels seus colors negre o violaci iridescent i vermell escarlata que són una advertència de la seva toxicitat per als possibles depredadors. Això els hi permet ser poc previngudes i sovint es deixen agafar sense dificultat amb les mans. 

I per acabar aquest recorregut per les excursions de primavera a través de flors i papallones no em voldria deixar a la motxilla un dels insectes més curiosos que no coneixia i que m’ha fet consultar un bon grapat de llibres abans de poder-lo anomenar pel seu nom. 

.- L’ascalàfid (Libelloides cunii).

L’ascalàfid és un elegant insecte de l'ordre neuròpters, que inclou també les formigues lleó i les crisopes, i que sembla trobar-se a mig camí entre una papallona i una libèl·lula. Es caracteritza pels seus dos parells de grans ales, en part transparents i nervades com de libèl·lula, i en part tenyides de groc, negre i blavís com de papallona.


És un excel·lent volador que captura d'altres insectes i que es troba durant la primavera i l'estiu a les brolles i prats assolellats on s’atura sobre l'herba amb les ales plegades. El mascle es diferencia de la femella pel seu cos més esvelt i, sobretot, pels dos cercoides (apèndix) a l'extrem de l'abdomen que li serveixen per subjectar la femella durant la còpula. Aquesta que vaig poder capturar amb la càmera fotogràfica és una femella que vaig localitzar al camí de servei que envolta el pantà de Siurana.

1 comentari: