dissabte, 5 de juliol de 2014

EL PIC DELS PESSONS (2.864 m)

Fa pocs mesos, un company excursionista em va dir que si durant l’estiu pensava en fer algun cim del Pirineu em proposava que pugés al Pic dels Pessons. M’avisava que no era ni el cim més alt d’Andorra ni el de més difícil accés, però es desfeia en elogis quan parlava dels paisatges de l’itinerari que havia seguit, vorejant llacs i més llacs i, sobretot, de la magnífica panoràmica que s’atalaiava des del seu punt culminant. Primer vaig pensar que era un exagerat, però tantes ganes va posar en convèncer-me que, arribat el moment, li he fet cas... i cap a Andorra que hi falta gent!


Anant cap al Port d’Envalira, a l'extrem més oriental de la Parròquia d'Encamp, arribo a l’estació d’esquí de Grau Roig des d’on surt una pista que va pujant cap a l’Estany Primer i fa cap al parador-refugi que allà es troba. La panoràmica del muntanyam que envolta el sector meridional del Circ dels Pessons és magnífica i, contra el blau del cel, es destaca la carena que allotja els cims dels pics de Montmalús, de Ribuls i dels Pessons. Gaudint d’aquesta imatge començo a pensar que el meu amic no m’enganyava i que la seva exageració estava justificada.


Camino ben a prop de la vora del llac, vorejant-lo per l’esquerra, fins a entroncar amb l’itinerari que segueix el sender GR.7 provinent del circ dels Colells i el coll de Montmalús i que ja no abandonaré fins al cim. Travesso a gual el curs del riuet dels Pessons, que després esdevindrà el riu de la Valira d’Orient, i començo a pujar per un esglaó rocós a través d’un bosc de pi negre  i matollars de nerets florits.


Amb poc temps supero el desnivell i arribo a l’Estany Forcat que per un banda  banya els peus dels pics Alt i Baix del Cubil i, per l’altra, s’obre a la capçalera del circ de Pessons. El senderó m’obliga a resseguir la riba dreta de l’estany per a continuar, després, per la banda oposada on es fa present el predomini del càrex rostrat, espècia invasora que afavoreix el terraplenament dels estanys i que m’impedeix veure tota la seva extensió.



Al davant meu torna a aparèixer un altre esglaó rocós que supero sense dificultat i que em porta a l’Estany Rodó, més gran i profund que l’estany Forcat i que deu el seu nom a la forma que té. 


A partir d’aquí el paisatge esdevé més inhòspit, desapareix el bosc i el terreny es comença a configurar com un gran caos de blocs de pedra de granit que he d’anar superant amb precaució. Tot i això, l’ascensió no se’m fa gens pesada, més aviat entretinguda, fins que m’aboco a les aigües de l’Estany del Meligar, el quart llac de l’itinerari.



El camí em fa vorejar la cara nord de l’estany i continua pujant amb l’obligació de travessar tarteres de roca de granit despreses dels contraforts de la muntanya on es troben els Estanys de la Solana, entre el Pic d’Ensagents i el Pic Alt del Cubil. Torno a guanyar alçada i, quan giro la vista enrera, començo a adonar-me del camí fet, aturant-me a contemplar l’Estany del Meligar des d’una altra perspectiva.


Segueixo endavant i passo a tocar un estany que no té nom. Penso que és un fet curiós que si tots els altres estanys tenen nom propi, per què aquest no en té? El cert és que ni al mapa ni a les descripcions que porto al damunt surt nominat tot i que la vista sobre el Pic de Pessons és excel·lent.


Pensar amb aquesta singularitat m’ajuda a entretenir-me durant el camí de pujada i a no fer-ho amb el que encara queda per arribar al cim. Moltes vegades em pregunto perquè m’entesto en esbrinar cada cosa que veig pels camins, i a vegades la resposta és ben fàcil: si no té nom és perquè no en té i prou! Tot i que això no em convenç gaire ja desperto d’aquestes elucubracions personals quan arribo a l’Estany de les Fonts.


A partir d’aquest punt el camí es comença a enfilar més dreturerament. A les notes que he pres dels llibres i recorreguts per aquest indret, llegeixo que en aquesta zona és habitual sentir-hi  els característics xiulets de les marmotes. M’aturo a veure si tinc sort però es veu que aquesta no m’acompanya en aquest sentit, però si que ho fa quan per un moment giro la vista enrera i als meus peus puc localitzar tots els estanys que fins ara he anat deixant enrera. 


Unes passes més i ja em situo per damunt del darrer estany de la ruta: l’Estany del Cap dels Pessons. És l’únic que queda un xic apartat de l’itinerari i que veig des de l’alçada encara que hi ha corriols que baixen a la seva vora.


Decideixo continuar endavant i anar apropant-me al faldar de la muntanya on es distingeix el senderó que puja constant cap a la Collada dels Pessons. El camí d’accés a la seva base m’obliga a fer flanquejos i giragonses per tal d’anar superant els grans blocs de pedra que dificulten els pas. Fins ara el sol m’ha estat acompanyant, però ara uns núvols ben grisos han començat a envair  tot el cel i sembla que vulguin esgarrar els darrers trams de l’ascensió. 


Arribo a la base de la Collada i començo a pujar seguint les llargues ziga-zagues. Al principi són còmodes de fer però a mesura que m’enlairo es tornen més dretes i atorrentades fent-me feixuc el caminar per aquest terreny. A poc a poc, finalment arribo al capdamunt de la collada on em rep un vent fort i fred que m’obliga a protegir-me al costat d’unes roques i a posar-me un parell de sostres per a no quedar ben gelat. Ja ho diuen: al mal temps, bona cara; i més si, des el lloc on sóc, reposo gaudint de l’extens panorama sobre els Estanys de la Solana, el Circ dels Pessons i el Pic dels Pessons, que gairebé tinc a tocar.



M’hi estic una bona estona badant amb aquest paisatge fins que les ganes d’arribar al cim em fan abandonar el recer de la roca protectora i continuar pel camí de carena. L’esguard és tan ampli que moltes vegades no sé cap a on dirigir la mirada: al davant, el Pessons amb la seva silueta punxeguda; cap al sud, l’estany de l’Illa, la Tossa Plana de Lles i els pics de Setut i de Coma Extremera; i cap al nord-oest, la capçalera del Circ de Pessons i els pics d’Ensagents i de l’Alt del Griu.




M’aturo obligat per tot el que veig i perquè el camí fa algunes pujades i baixades per entre el rocam i cal estar atent a no perdre el pas. Uns passes més i abandono el senderó principal per un corriol que puja dreturer i que em porta just a la fita de pedres que assenyala el cim del Pic des Pessons a 2.864 metres d’altitud.


Els núvols que m’han acompanyat durant aquest darrer tram de camí sembla que es vulguin aixecar i deixar-me gaudir encara més d’aquesta panoràmica. Les retallades crestes del Pic d’Engaït i el Pic d’Envalira, i de l’Alt del Gargantillar o Pic dels Llops tanquen l’horitzó més proper i aquesta ascensió al Pessons.



Ara toca marxar del cim i desfer les passes que m’hi han portat. Ho faig pensant que el primer que faré en arribar a casa és trobar-me amb l’amic excursionista i agrair-li les descripcions que em va fer i que, de cap manera, eren exagerades.  

Cap comentari:

Publica un comentari