dissabte, 29 de novembre de 2014

LES BESSES: UN POBLAT, UNA ERMITA I UN MOLÍ

Tota la setmana escoltant les previsions de pluja que ens ha de caure al damunt... i al final l’han encertada. Només mirar el cel ja veig que serà un dissabte passat per aigua i que ja em puc anar oblidant de trescar per senderons on puc acabar ben xop i optar per anar a fer algun recorregut que segueixi camins amples. 


Després d’una bona estona de mirar mapes i consultar els llibrets d’itineraris que he anat fent, em decideixo per marxar cap a les Besses, un poblat i una ermita de les Garrigues que fa molt de temps que no he trepitjat. En arribar a Cervià de les Garrigues la sort m’acompanya i no plou, fins i tot el cel té un altre color i no es mostra tant amenaçador i gris com el que he deixat allà d’on vinc. 


Baixo pels carrers deserts del poble i aviat començo a seguir el camí de terra que porta a l’Albagés i que va ben proper al curs del riu Set. Tot està moll i mentre vaig sortejant els xolls que s’han anat formant, m’arriba la remor de l’aigua del Set que s’escola per entre els canyissars que omplen completament la seva llera. 


A mesura que vaig avançant  penso amb els que em diuen que anar a passar per aquests camins és monòton i a voltes feixuc. No el hi trauré la raó, però si tens els sentits a punt sempre pots trobar aquell element que singularitza aquest tipus de camí i el fan interessant. En aquest cas, la disposició d’uns marges de pedra seca sostenint bancals d’oliveres i ametllers, o bé casetes i tanques basties amb parets de tàpia, una antiga tècnica de construcció que utilitzava terra argilosa compactada a cops mitjançant una piconadora, contenint-la mercès a un encofrat i deixant-la dessecar al sol. 



Després d’algunes pujades i baixades, d’anar sortejant xolls i més xolls, per fi arribo al poblat de les Besses.

L’antic lloc de les Besses, avui completament arruïnat i amb molts pocs vestigis de les cases que el formaven, es troba a la dreta del curs del riu Set, aigües avall de Cervià de les Garrigues. Les primeres notícies de l’indret daten de l’any 1225, quan hi fou fundat un nucli de població on s’hi va establir un grup de cinc famílies que havien de residir-hi permanentment, amb l’obligació de bastir les cases i un molí, fortificar la població i conrear la terra. 


Més tard, durant la segona meitat del segle XIII la creixent població del lloc rebia l’autorització del bisbe de Lleida per edificar una església, la qual es dedicà a Santa Maria. Ja al segle XIV el lloc passà a pertànyer a la senyoria del monestir de Poblet, mantenint-se sota el domini d’aquesta senyoria fins a la desamortització del segle XIX, tot i que els habitants del poble abandonaren aquestes contrades després de la guerra de Successió. La tradició popular explica que l’abandó total de les Besses es deu al fet que les partides de Miquelets escampades per les rodalies, sobretot a Montsant i Serra la Llena, foren perseguides per les tropes de Felip V i que els darrers bandolers que quedaren, com a venjança i últim recurs, aniquilaren el poble de les Besses. Les minses restes del castell de les Besses són dalt del turó que presideix el lloc, a la solana del qual es veuen les ruïnes dels antics habitatges. 


Un dels elements arquitectònics més importants i que encara perdura a les Besses és el seu molí medieval. Aquesta edificació es troba ben propera al curs del riu, a la seva riba esquerra, i restava amagada a l’interior d’una construcció més moderna que avui està mig ensorrada. Aquest molí fariner és molt interessant pel fet de tenir un salt d’aigua de gairebé set metres i que devia donar a les moles una potència considerable.


Del molí s’ha conservat una volta, lleugerament apuntada, amb una amplada de gairebé tres metres i una alçada que sobrepassa els quatre i que servia per a aixoplugar-hi les moles, una de les quals encara es veu al costat sud-est. Darrere de la volta, a la banda nord-est, hi ha un mur, una mica més alt que la volta, el qual separava la sala de les moles de l’espai on hi havia els cups i la bassa. 


Pel que fa a la datació de l’edifici, bastit amb carreus grans, ben escairats i ben col·locats en filades, es pot proposar, en principi, el mateix segle XIII, tot i que no es pot descartar una datació més tardana.”
Jordi Bolòs i Joan Ramon González.: “El castell i el molí de les Besses.”

Però per damunt de tots aquests apunts històrics, cal ressaltar que l’edificació més emblemàtica de les Besses és l’església de Santa Maria, avui ermita i l’origen de la qual es remunta a l’any 1265, data en la que el bisbe Guillem de Montcada va donar l’autorització i llicència al rector de Castelldans perquè es pogués construir una església parroquial al lloc on es trobaven el castell i les primitives cases de les Besses.


L’església, recuperada i restaurada durant la segona meitat del segle passat, és un edifici de transició del romànic al gòtic. Presenta una sola nau de planta rectangular amb orientació nord-oest i murs fets amb carreus de pedra sorrenca, molt voluminosos a la part inferior i units amb morterades de pedra amb fang. A l'exterior cal destacar-hi una sèrie de contraforts fets amb pedra sorrenca picada però no gaire treballada i dues finestres, una al frontis est i l'altra a l'oest, al presbiteri.


La porta que es troba al mur nord té un arc de mig punt amb dovelles molt notables en sentit de radi, encara que són més petites i estretes en l'arc. A l'interior la porta presenta una mena d'arc escarser format per dovelles ben escairades i ben tallades.


El sostre presenta embigats de fusta a dos vessants apuntalats en tres arcs diafragma que es prolonguen pel mur fins a terra i corresponen amb els tres contraforts de l'exterior. 


Al seu interior també es conserva una pica baptismal d’una sola peça i un parell d’esteles discoïdals que es troben ancorades en un lateral de la nau.


De les Besses, a poc a poc, es va recollint la seva història, i d’aquest treball s’ha recollit una llegenda que envolta el lloc i que explica que hi ha colgada, per les terres d’aquest indret, una campana d’or. No se sap si això és cert però el que la gent ha pogut constatar és que molts dels seus visitants han escorcollat els voltants de l’ermita i hi han fet molts forats. És per això que algú ha deixat escrit:

Si la campana busqueu està molt amagada; 
qui no l’ha trobada, no ha picat damunt seu.
No hi vagis pas sol i menys d’amagat, 
ves-hi ben aplegat i en dia de sol.”

Joan Bellmunt: “Devocions marianes populars. Les Garrigues.”

Després de refer forces assegut al bancs de l’interior de l’ermita i aprofitant que el temps encara aguanta, decideixo anar a visitar un dels altres molins que queden dempeus en aquest tram de riu, el Molí Nou. El camí continua transitant per la vora del Set i només es deixa veure quan s’obre pas per entre lloses de roca, fet que m’ajuda a poder-lo fotografiar portant una mica d’aigua, ja que en les diverses ocasions que l’he pogut seguir sempre estava eixut.


Amb poc temps ja sóc al davant de l’edifici principal del Molí Nou, un dels més importants i ubicat en un indret força ombrívol i ple de vegetació de ribera. 


L’edifici, de tres nivells i base rectangular, actualment està en ruïnes però encara es poden apreciar diferents reconstruccions. La planta principal, on es troben els encaixos i les piques de pedra de la mola, està dividida per un arc pla que separa el magatzem de les moles. Per la part del darrera es veu una gran bassa, que recollia l’aigua del barranc i,  en un nivell inferior, s’hi troba un curiós cacau amb un corredor cobert amb boca d’entrada més ampla que es redueix fins a connectar amb el cacau. Possiblement, aquest molí fou construït al llarg del segle XVII i va perllongar la seva vida útil fins als anys 40 del segle passat.


Al gran llindar de la porta d’entrada es troba una inscripció on sembla que es pugui llegir, amb abreviacions: “Remodelació Any 1780". A una altra llinda, també de pedra, hi ha fet amb relleu un cor amb una petita creueta acuradament treballat. Expliquen que aquestes creus són els senyals dels aiguats més forts que s’han registrat i la creu és només el senyal que marca el lloc on arribà l’aigua de les diverses rubinades que han afectat al riu.”
Salvador Palau Rafecas.: “800 molins fariners de Catalunya”

Passejo una estona pels voltants del molí fins que comença a caure una pluja molt fina que sembla que em vulgui avisar que el temps de treva ja es comença a acabar. Em preparo per a fer el camí de tornada però abans de deixar enrera l’indret de les Besses no m’estic de baixar fins a l’antiga font del poblat, just on conflueixen la Vall d’en Marc i el  riu Set, i gaudir de la solitud que avui envolta aquest paratge. 



La pluja no s’espera més i em guanya la partida. Ara sí que el camí es fa feixuc, el pas s’alenteix pel pes de les botes plenes de fang i el vent que ha començat a bufar encara ho posa tot més difícil. Arribo al poble ben xop i, malauradament, sense haver trobat la campana d’or.  


3 comentaris:

  1. És com si t'hagués acompanyat a la excursió. Com sempre, un plaer llegir-te.

    ResponSuprimeix
  2. Por si fuera interesante o de utilidad para ti, para tus compañeros de rutas o para los lectores de tu web, tengo publicado el blog plantararboles.blogspot.com
    Un manual sencillo para que los amantes de la naturaleza podamos reforestar, casi sobre la marcha, sembrando las semillas que producen los árboles y arbustos autóctonos de nuestra propia región.
    Salud, José Luis Sáez Sáez.

    ResponSuprimeix
  3. hola, encantado de poder visitar su blog, veo un gran potencial para trabajar en el mundo de los blogs. Su atención a los detalles de los detalles de diseño y el contenido de su escrito. No puedo decir nada, me sorprendió que
    Penyakit Umum yang menyerang Anak, Bayi

    ResponSuprimeix