dimecres, 29 de desembre de 2010

ELS MOTLLATS DE CAPAFONTS

A Capafonts hi ha una gran varietat de paisatges que venen marcats per un territori amb una orografia singular, pels colors i les formes que prenen roques i cingles, pels comellars i valls que formen barrancs i torrents, pels boscos, per les terres conreades..., els quals formen uns conjunts de gran qualitat cromàtica i panoràmiques molt extenses. Segurament, la calma dels Motllats i les grans cingleres que els circumden, siguin el seu paisatge més original.


... “Els cingles que envolten el gran planell dels Motllats són com un colossal cinyell de pedra de ben bé un centenar de canes d’alçada vertical, interromput només per dos istmes d’enllaç, amb Mont-ral i amb Prades, i per la línia de contacte amb els plans de la Mussara, cap al cantó de mar. Alguna vegada s’esquerden i aleshores s’obren pregones barrancades, encaixonades per parets grises, verticals, clapades de negre per la humitat que somica i amb el fons cobert de pins i lleugerament remorós d’aigües que aprenen de saltar per entre els estimballs per esdevenir, poc després, uns torrents de debò.” ...

Començo a caminar des de Capafonts passant pels carrers Nou i de la Barceloneta i vaig a buscar el camí que puja als Motllats per la Foradada. Baixo a la carretera seguint-la en direcció a Mont-ral tot creuant el Pont Nou sobre l’aiguabarreig dels barrancs del Ribatell i de l’Horta, que a partir d’aquí comença a prendre el nom de riu d’en Seguer, i ben aviat ja trobo l’entrada al camí. M’hi enfilo decidit per entre el bosc seguint la clara traça, fent alguna giragonsa i travessant diverses vegades un ample camí que, malauradament, ha tallat el vell recorregut.

En arribar a un replà envoltat de marges i d’antigues parades avui envaïdes per alzines i algun escadusser roure de fulla petita, aixeco la mirada i al davant meu apareix la fondalada de la cova de les Gralles, ben vistent, i per on es despenja el curs del barranc de la Font Nova.  


Continuo endavant, pujant de nou, i el camí em mostra en algun tram el seu vell empedrat. Sempre que camino pel damunt de les pedres d’un camí de bast m’assalta el pensament quimèric de poder tenir una màquina del temps, poder recular una centúria, i veure de primera mà com era el traginar d’homes i bèsties per aquests camins, anant i venint dels alts comellars conreats o transportant tot allò que el bosc podia proveir. Alguns llibres ho expliquen i la imaginació m’ajuda a fer una composició del moment. Sé que no és el mateix però m'hi he de conformar.

Amb aquest pensament reprenc el camí guanyant alçada fins que albiro, entre les capçades dels arbres, una claror que travessa la paret del cingle: és la Foradada. La travesso per entre l’arc de llum i en pujar un esglaó del rocam m’aturo per contemplar aquesta petita meravella natural foradada al llarg dels temps per l’erosió de l’aigua, del vent i l’ensulsida d’algunes roques. La paret té uns deu metres d'alçària i des de la part posterior hi ha una original vista del poble de Capafonts emmarcat enmig del forat de la roca. Quin bon efecte fa veure passar el camí dels Motllats pel bell mig de l'arc natural. 

... “Les foradades són una altra de les gràcies d’aquesta mena d’enorme rai petrificat... La foradada de Capafonts, al peu de l’espectacular cingle de l’Escudelleta, tot banyariquerat d’enormes balmes que infonen com un baticor, és una portalada majestuosa, lleugerament esvelta i altament distingida, per solemnitzar l’entrada en aquesta mena de relicari de silencis expressius dels Motllats.” ...


... “En girar una recolzada a què obliga una enorme roca, es troba al davant aquest gran pont natural, per sota del qual passa el camí. Per l’arc de llum d’aquest pont, es veu el sot on és assentada la vila de Capafonts, amb aquest poble al mig i la serra rogenca de l’Abellera fent de fons. Es passa per sota i, en giragonses, el camí davalla entre boixos, pins i alzines.” ...


Després de gaudir de la panoràmica de Capafonts per entre aquest singular forat continuo pujant, ara més suaument però sense descans, fins arribar als peus del cingle de l’Escudelleta i el veïnatge del barranc de la Pixera, on el camí començar a planejar. Les balmes i coves aquí són abundoses i se succeeixen l’una al costat de l’altra fins al punt que, en un tram de menys d’un quilòmetre se’n troben deu i totes a la mateixa alçària. Arribat el moment, abandono la traça principal per un corriol que m’apropa a elles i que em permet entrar per aquests forats i perdre una mica de temps visitant-ne algunes.


 ... “Cinglera de l’Escudelleta, d’allò més característica, puix que es troba cavada de balmes i coves; de primer només semblen iniciades, però cap a la part central de la cinglera les coves aconsegueixen grandioses proporcions, com en el cas de la del Grèvol. Al final, un forat gairebé circular té comunicació a banda i banda. El camí passa sota la cinglera i sembla que vagi desfilant una llarga successió de cavitats.” ...                               

Retorno al camí i, de nou em desvio per un corriol, ara a l’altra banda, que m’apropa al caire del curs del barranc que em mostra un sot feréstec i aspriu amb la intenció d’aconseguir un petit mirador sobre el Salt de la Pixera, molt vistent al davant mateix i per on es despenja un fil d’aigua per entre clapes de gel. En aquesta època de l’any, amb molt fred i vents gelats, és normal trobar aquest indret completament glaçat i amb una gran sensació d’espectacularitat ja que l’aigua que hi degota es gela i forma figures curioses. Moltes vegades he pogut gaudir d’aquesta fotografia però avui, tot i el fred que ha fet aquest darrers dies, veig que no ha estat prou suficient per arribar a tal extrem.

... “Més avall, el comellar de la Beurada acaba en una paret llisa, que va al fons d’una petita vall pregona i estreta, continuació del comellar. El torrentet de la Pixera s’hi despenja en llarga cascada. Com que, per aquesta vall el vent puja acanalat, xoca amb la paret de roca i eleva l’aigua, en ruixims, a gran altura. Aquest fet s’esdevé molt sovint i per molta aigua que baixi. El camí passa suspès pel damunt d’aquesta petita vall anomenada Racó de la Pixera i gairebé fa basarda mirar al fons. El conjunt té un aspecte salvatge i abrupte; la vegetació és frondosa i pertot es veuen grandioses masses rocoses clapejades per arbrissons que surten de les esquerdes.” ...
    
Pujo al camí principal i ben a prop trobo la font de l’Escudelleta, arran del peu de cingle ombrívol i amagada darrere d’un dens boixar.És una de les fonts més enlairades del conjunt del petit massis que es forma per una petita escletxa arran de terra per on surt un fil d’aigua que es recull en una petita concavitat excavada a la roca com una petxina de la mida d’un plateret, altrament dit, escudelleta. Diuen que no s’estronca gairebé mai, amb el mateix cabal, i resulta una de les fonts més originals del terme de Capafonts.

Una mica més de camí i arribo en poc temps a la cova del Grèvol, una de les de més anomenada de tot el conjunt d’aquesta cinglera i que serví d’aixopluc dels ramats que pasturaven als Motllats. Té dues boques, una situada a 7 metres del nivell del terra, i una altra de fàcil accés per la qual m’endinso i guaito a l’interior només entrant-hi fins on em permet la llum que prové de l’exterior ja que no porto cap llanterna a la motxilla. Tot i això puc albirar algunes cavitats interiors i faig algunes fotografies abans d’abandonar el lloc.




... “La cova del Grèvol, la més imposant de la llarga renglera, pren aquest nom per créixer-hi dins una d’aquestes plantes. Al capdamunt del grèvol hi ha un forat, així com en altres indrets de la cova, els quals la continuen i són bellament exornats d’estalactites i estalagmites. Després d’aquesta cova ve la font de l’Escudelleta, posada en una gran balma. La seva aigua és rica i fresca.” ...

En arribar al capdamunt del Salt, decideixo fer una petita marrada i seguir el senderó que continua, travessant a gual el barranc, per la Moleta, el qual pertany a un bocí del vell itinerari anomenat “Tomb als Motllats” i que està senyalitzat amb punts de pintura de color vermell blau. Fa molts anys que el vaig resseguir amb tota comoditat però ara em pregunto en quin estat es trobarà. La resposta no es fa esperar i aviat me n’adono que per aquest camí gairebé no hi passa ningú, tot i que al mapa apareix ben marcat. La dèbil traça molts cops es perd i els arbres i arbust em dificulten seguir-lo. Amb tot, les vistes sobre el curs del barranc de la Pixera, el cingle de l’Escudelleta, el barranc de la Font Nova i el Pont de Goi, del qual es despenja una cascada de gel, mereixen l’esforç d’anar apartant branques i triar el viarany més clar.

Sense l’angoixa de sentir-me en cap moment perdut arribo a una de les amples pistes de terra que solquen la calma dels Motllats i que segueixo en direcció a la Font Nova, destriant les que marxen per la meva esquerra i que porten als arruïnats xalets de la fracassada urbanització que es va voler edificar en aquests paratges per allà els anys 70 del segle passat. Després de deixar el senderó que porta a la cova de les Gralles i a la font de la Llúdriga arribo finalment a la Font Nova, desfigurada sense escrúpols per la llarga pista circumvalatòria de la dita urbanització i on, a la seva vora, es va arribar a bastir una bassa de ciment.


... “Ens referim a la Font Nova, modesta i silenciosa, com a poruga, ajaguda damunt un llit de joncs, presidint un minúscul pradell fistonejat per alguna alzina i amb recolliment seductor. Els grisos juguen per allí llur gamma més clara i més llímpida, i es combinen; en un prodigi d’harmonies, amb el verd obscur d’algun pi que s’allunya enfilant-se en direcció a la Creu Trencada.” ...

Abandono el lloc i prossegueixo la marxa fins arribar a un encreuament de camins, un dels quals porta al Pont de Goi, una altra foradada d’aquest sector dels Motllats. Avui, però, no tinc previst visitar-lo i continuo endavant travessant el Clot del Perelló i arribant en poc temps a la Creu Trencada.


... “La Creu Trencada, indret conegut per aquest nom, puix que no fa massa temps que hi havia una creu de pedra, de la qual només es conservava el sòcol i un poc de la columna, avui tot desaparegut. En aquest lloc conflueixen dos camins; el de la dreta va a Capafonts i és molt fressat, puix que és el pas obligat de la gent d’aquella vila en les seves sovintejades anades a Reus; el de l’esquerra, és el de Prades. En molts llocs, de tant feble, amb prou feines és vistent. La gent de Prades prefereix anar a Reus per Espluga o per Albarca, utilitzant la carretera i no el vell camí directe, que cal fer a peu o en cavalleria.” ... 
                                                         
A partir d’aquí començo la darrera part del recorregut que m’he proposat avui i prenc el camí de Capafonts a Reus. El segueixo, aigües avall, pel costat del curs del barranc d’en Fort, passant pel Grau, i arribant de nou al poble després de més d’una hora de continuat descens. Una bona descripció d’aquest ancestral camí ens la van deixar Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna en la seva guia “Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena” de l’any 1929 on es descriu l’itinerari amb tot detall i que, a dia d’avui, encara es pot seguir salvant la distància dels temps en què fou descrit.

... “El camí davalla pel costat esquerre del comellar del Pepó. Al cap de cinc minuts es travessa aquest i se segueix per l’altra banda. Després d’altres cinc minuts, al mig del comellar, es troba la font del Pepó, toll permanent d’aigua. Es passa després per davant de la cova del Pepó, tota negrenca i de poques proporcions. El camí davalla lleugerament i comença a giragonsejar. Es passa per damunt del barranc del Fort, que ací conflueix amb el del Pepó.

Es travessa el barranc i es tenen, sobre un camí, uns marges que abans sostenien uns conreus, ara completament abandonats. Es passa sovint per damunt de roca, i ací el camí no pot ésser gens traçat. Es veu, al fons del barranc, la cova de l’Argany, grandiosa i ampla. En temps de pluges, es produeix un salt d’aigua al seu costat i fa un bell efecte. A la dreta, tocant al camí, uns altres marges sostenen encara uns ametllers, dels quals ningú no en té cura. En un retomb, es veu al dessota tota la cova de l’Argany. Es passa pel costat d’un gran roquer, conegut per Roques de Sant Humit. En un levíssim abalmament hi ha un degotís també levíssim i permanent. Aquestes roques formen una grandiosa paret grisa i són ben imponents.


S’és al caire del grau de Capafonts des d’on s’atalaia una magnífica vista sobre la vall superior del Brugent, amb la vila de Capafonts dalt del seu petit turó. L’església d’aquest poble es veu de façana i sembla que porti l’avantguarda de les cases. El camí descriu amplíssims retombs tocant-se els primers arbres del bosc de la Vila, avui propietat d’un particular, el qual bosc queda a la dreta. Es troben, a l’esquerra, dos senderons que van a la cova de l’Argany.

Es passa entre mates i arbrissons i s’entra a la partida dels Timonals, així coneguda per abundar-hi les farigoles; és constituïda d’erms i conreus magres. Es troba, a l’esquerra, una ampla drecera que evita els retombs i abreuja una mica el camí. Es deixa, a la mateixa banda un camí que porta a la font Vella. S’és a les Guixeres, amb belles plantacions d’ametllers. Es travessa el barranc del Ribatell i s’arriba a Capafonts després d’una curta pujada.” ...


Per conèixer millor els Motllats us recomano una lectura molt interessant; l’article “Els Motllats”, escrit per Ramon Amigó i Anglès, i que podeu trobar a "Miscel·lània Muntanyenca. Recull de treballs efectuats amb motiu del Centenari de l’Excursionisme Català i del XXVè aniversari de l’Associació Excursionista de Reus", editat per aquesta entitat l’any 1977.

I si voleu seguir el recorregut consulteu el mapa: “Cingles de la Mussara. Muntanyes de Prades Sud”, escala 1:15.000. Editorial Piolet, 1a edició: maig de 2007.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada