dissabte, 18 de desembre de 2010

LA GARRANTXA I LA VALL DE CORTIELLA PER ENTRE MASOS I CAMINS DE LLICORELL

La Garrantxa i Cortiella són unes valls de capçaleres esquerpes que es despengen pels vessants nord-occidentals de la línia de muntanyes que configuren les serres del Mirador i de Puigcerver, unides pel coll de Cortiella, les quals representen la frontera natural entre les comarques del Baix Camp i el Priorat.  Si bé geogràficament es troben dins les terres del Priorat, la vall de Cortiella, administrativament, pertany al terme municipal d’Alforja. Ja des d’antic aquests indrets van comptar amb la presència humana, tal i com ho demostren els llogarrets que s’hi van bastir a redós d’una economia que girava al voltant de l’agricultura i l’explotació de mines.


Des del coll de Cortiella segueixo el senderó que porta al cim del Molló o del Mirador, nom amb el qual es coneix el cim de la serra segons el poble d’allà on es miri: a Porrera, Molló; a Alforja, Mirador. Molt aviat, quan comença a enfilar-se ardit pel vessant de la serra, el destrio i continuo endavant en direcció a uns pins pinyoners que es destaquen molt en el paisatge i m’apropo a la collada del Final. Penso que és un nom ben curiós per posar-li a un coll però que, com en la majoria de coses, té la seva explicació: diuen que aquí hi arribaven les darreres vinyes de la cartoixa d’Escaladei limitant amb les muntanyes de Cortiella que, segons els frares, era el final d’on es produïa bon vi.

Ara de vinyes no n’hi ha i travesso la collada endinsant-me per la capçalera de la vall de la Garrantxa seguint el senderó fressat, l’antic camí de Porrera a Alforja, que comença a perdre alçada ràpidament fent algunes giragonses, transitant per entre un ufanós bosc d’alzines i pins, i resseguint el curs del barranc del Mas del Licor. Quan el senderó amoroseix el pendent em criden l’atenció uns bocins de tub de terrissa que es troben escampats a ambdós costats del camí i que en alguns trams descarnats de la terra que els cobria presenten certa continuïtat: és l’antiga conducció d’aigua que provenia de la fonteta del Final, un toll permanent d’aigua.

De sobte, just en un tomb del camí, apareixen les parets enrunades i mig tapades per la vegetació del que fou el Mas del Licor, avui completament arruïnat, sense rastre del sostre i amb els murs esbatanats i a punt de desaparèixer del tot. L’indret em sorprèn pel silenci que guarda, per la solitud i pel lloc on fou bastit, però no el vull blasmar perquè penso, a contracor, que aquest és el destí que espera a molts dels masos de les nostres terres que es troben edificats en aquests verals, ara esquerps, però que en altres èpoques van viure temps d’una certa esplendor.


... “Mas del Licor, edifici bastant gran, dreçant-se enmig d’un paisatge que, tot i essent conreat, encara té una mena d’esquerperia. Aquest edifici és gairebé al peu de la serra del Motllor o Mirador, en l’inici del barranc del nom del mas. S’hi havia fabricat aiguardent i això va donar-li el nom que té. Vora el mas hi ha la seva era i uns grans castanyers.” ...

Travesso a gual diverses vegades el curs del barranc, que aquí va voler ser dominat per la mà de l'home i baixa encaixat per entre marges de pedra seca que sostenen els bancals de la hisenda del mas, i el camí, ara amb l’aparença d’un camí de bast, deixa entreveure el que fou el seu empedrat. Els antics conreus han despapregut i ara el bosc és l'amo i senyor de l'indret. Després de deixar enrera un petit engorjat per on s’escola un fil d’aigua que dóna la naixença al riuet de la Garrantxa, la vall a poc a poc s’eixampla i el camí passa definitivament a ser carreter.

Camí enllà, deixant enrera els mas del Pastoreta o de la Final, la caseta de l’Amador i el mas d’en Fermí, arribo finalment al llogarret de la Garranxa, conjunt de diversos edificis adossats que, encara avui, presenten un estat de conservació acceptable i que es troba bastit a l’extrem de sol ixent del poble de Porrera al fons de l’estreta vall. El llogarret, abandonat a començaments de segle XX, era format per set cases les quals són utilitzades durant el temps de la verema i la collita de l’avellana. De l’antiguitat del lloc, però, en tenim constància quan ja apareix documentat en el Manual Notarial de Cornudella de l’any 1378 (“Guyllemona uxor Simonis Martí nunc habitatori in loco de Garanxam”), i en altres documents dels segles XVI i XVII.


… “La vila de Porrera té, com agregat, la Garrantxa, agrupament decrèpit, situat vora la serra del Motllor. La Garrantxa, és un caseriu situat en una llenca de terra, entre els barrancs de la Garrantxa i del Mas del Licor. Les seves cases, gairebé totes, són unides les unes a les altres i formen dos carrers: el Major i el dels Afores. La gran majoria de les cases són deshabitades i algunes caigudes. Sorprèn una mica de trobar aquest agrupament, d’aspecte gran, per bé que pobre, al mig d’un paisatge abandonat. En entrar-hi, es passa vora l’era i se segueix pel carrer dels Afores, el qual només té cases a una banda.” …

Continuo aigües avall per l’ample camí passant a tocar les parets del Mas de Cal Peyrí el qual deixa veure, posat a la paret de la façana que dóna al camí, un bonic rellotge de sol. Aquesta troballa no em deixa de sorprendre tot i que sé que si em passejo per Porrera puc badar unes hores seguint la “Ruta dels Rellotges de Sol”, una original ruta pels carrers de la vila descobrint una tretzena de rellotges de sol de gran bellesa i varietat pictòrica datats majoritàriament al segle XIX fruit de l’auge econòmic que experimentà la comarca en aquella època.

Segueixo el camí i ben aviat, enlairat damunt un turó que presideix aquest sector de la vall de la Garrantxa, apareix la notable edificació del Mas d’en Pubill, un dels masos més importants del terme, amb capella pròpia i presidint una hisenda molt extensa tota ella plantada de ceps. He de dir, però, que aquest mas apareix en una de les velles guies que m’agrada llegir anomenat com a Mas d’en Simó.


Aviat arribo a l’aiguabarreig del riuet de la Garrantxa amb el riu Cortiella on trobo una bifurcació i enllaço amb el traçat que segueix el Sender GR 174. Si seguís endavant, en qüestió d’uns tres quarts d'hora arribaria a Porrera, però vull retornar al capdamunt de la serra resseguint aigües amunt la vall de Cortiella pel camí homònim, que és l’actual camí de Porrera a Alforja i que també es coneix com el camí del Mas d’en Vicari.  Amb aquest propòsit segueixo caminant mentre consulto unes notes que he tret d’un llibre i que porto a la motxilla:

... “Cortiella és avui un antic despoblat a ponent del terme d’Alforja, vila del qual n’era un agregat, enclavat en la vall del mateix nom i constituït per diverses masades, destacant-se entre elles el Mas d’en Mestre que n’era el més important. Els terrenys són paleozoics i penetren com una falca a la comarca del Priorat fins gairebé a tocar la vila de Porrera. En època medieval, van tenir un gran interès econòmic les mines de galena argentífera que s’explotaren fins ben entrat el segle XX, tot i que, possiblement, ja es coneixien en temps pre-romans. També hi va haver, treballada a cel obert, una petita explotació de pirrotina però s’abandonà per la dificultat de transportar el material fora de la vall. Actualment és considerat com una extensa partida de terme que pertany gairebé tota a veïns de Porrera.” ...

La vall no té res d’especial i se’m fa monòton seguir-la. L’ample camí serpenteja pel seu interior resseguint el curs del riu i deixant, a banda i banda, masets, casetes i terres de conreu. Tants camins i trencalls fan que hagi de consultar el mapa més d’una vegada. La referència la tinc quan trobi el Mas del Vicari, un dels masos importants de Cortiella, tant per l’extensió de la finca com per les dimensions del mas. Travesso el curs del riu i començo a guanyar alçada fins arribar al que el mapa em diu que és el Mas de n’Arce, on abandono el traçat del GR 174 i continuo endinsant-me per la vall. Ara que he guanyat alçada descobreixo a l’altra banda del riu, al damunt d’un turó i presidint la vall, les ruïnes del Mas del Vicari que, tot i estar enderrocat i envoltat d’un bosc de pins i alzines, mostra els volums del conjunt de la masada.

Transito ara pel lloc on es trobaven les mines del Mas d’en Mestre de les quals veig l’entrada a una galeria que es troba a tocar de les blanques edificacions del Mas del Soi, anomenat Mas del Covo en alguns mapes, i algunes zones d’enderrocs i materials d’escombreries escampats pel faldar de la muntanya que palesen l’activitat minera. Passo a tocar les parets del Mas d’en Bover i abans que el camí desemboqui al fons de la vall on es troben el Mas d’en Botó, actualment convertit en celler, el Mas de l’Asens i el Mas del Fum, molt a prop els uns dels altres, el camí comença la pujada final cap al coll de Cortiella, on arribo després de travessar un bocí de dens alzinar del bosc de Puigcerver.  
                           
        
        
  






Si us agraden els vells camins com aquests i conèixer els noms dels indrets que aneu descobrint si els seguiu, us recomano que llegiu les guies descriptives que es van escriure fa més de setanta-cinc anys, ja que en elles podem trobar la resposta a molt bona part d'aquesta inquietud. Una d’aquestes, i que precisament descriu aquests paratges és: “Del Camp de Tarragona a l’Ebre. Guia itinerària”. Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. Centre de Lectura. 1931.

I com a cartografia per a seguir aquest itinerari: “Vall de Cortiella - Serra de Pradell - Puigcerver. Escala 1:15.000. Editorial Piolet. Primera edició, maig de 2008.

1 comentari:

  1. Només un apunt, els vells d'Alforja, quan naven a Porrera, paasaven per Cortiella, mai per la Garranxa.

    ResponElimina