diumenge, 12 de desembre de 2010

TRESCANT PELS VELLS CAMINS D'ARBOLÍ.

El poble d’Arbolí és un dels pobles de les Muntanyes de Prades situat a l’extrem sud-oest d’aquest nucli orogràfic que ocupa una llenca de terreny pla entre el serret dels Colls i el riuet d’Arbolí o de les Moreres. Diuen que va ser fundat pels sarraïns els quals edificaren una masia o un lloc de vigilància en l’indret on s’alcen les seves cases, fet probable si es té en compte la seva situació privilegiada: arrecerat al peu de la serra, guaitant cap a les terres del Priorat i molt proper al Coll d’Alforja, el pas natural entre aquesta comarca i les terres del Camp.


Aquest fet li devia conferir el privilegi de ser un nus important de comunicacions ja que per aquí hi transitaven nombrosos camins de ferradura que facilitaven el contacte entre els pobles i les masies que es van anar bastint en temps reculats, sobretot durant el temps dels sarraïns i de la reconquesta.

Avui trescaré per uns quants d'aquests camins. El dia és fred, el sol es veu esteranyinat pels núvols baixos i, a més, bufa el vent amb força. Començo a caminar remuntant la riba dreta del riu per l’anomenat camí a Gallicant i la Mussara.

... ”És un camí utilitzat pels sarraïns, però molt probablement existent des de temps prehistòrics. El primer tram fins a Gallicant fou possiblement un camí votiu per anar al possible lloc de sacrificis situat, en temps prehistòrics, al cim del Gallicant, topònim probablement d’origen ibèric que podria significar “pedra dels Gals”, fent referència a uns pedra de sacrificis que es troba al seu cim.” ...

... “Anirem passant tramades en les quals es conserva l’empedrat medieval o potser més antic. El camí de Gallicant té l’amplada dels camins de ferradura o de bast.”...

Molt aviat el camí bifurca i per l’esquerra marxa, pujant dreturerament, el camí que porta a l’ermita de Sant Pau. Es tracta d’un altre camí antic que molta gent coneix com el camí d’Arbolí a Siurana que passa per dos graus força interessants: el de Vincabrer i el de la Trona.

... “És un camí medieval, de temps dels sarraïns, l’últim sector del camí estratègic, tantes vegades anomenat, d’Escornalbou a Siurana que, a la vegada, enllaçava Siurana amb l’estratègica collada d’Alforja. En alguns trams del camí encara es conserva l’empedrat medieval.” ...
 
Continuo riu amunt destriant el camí de Gallicant i, seguint un ample camí que travessa a gual la llera del riu d’Arbolí, m’apropo als vessants emboscats de la Devesa, una de les partides de terra del terme d’Arbolí. Per la dreta se’n va el camí del Bosc de la Ció que porta al capdamunt de la Devesa; torno a travessar a gual el riu i, ben aviat, ja trobo el camí que he de seguir: és el camí de la Pineda o de la Mussara. Guanyo alçada suaument seguint la seva traça, albirant petits bocins del seu vell empedrat, i que em porta a caminar pel costat mateix de les parets dels marges que sostenien antics bancals conreats que avui estan ocupats per boscos de pins, alzines, boixos i algun grèvol que em mostra el seu fullam verd intens i lluent, on encara trobo branquillons replets del fruit vermell que el caracteritzen. Em quedo badant mirant-lo i pensant que, potser, aquest sigui l’any en què he vist els grèvols més vermells.


En arribar a la capçalera del riu el bosc s’aclareix i em desvio, per la dreta, seguint un corriol que aviat es transforma en viarany i que travessa unes feixes on creix una atapeïda pineda fins arribar a les envistes de la Devesa, on hi accedeixo seguint un bocí de l’anomenada Carrerada Reial que m’ha de portar fins al coll de Ventibriga.

... “La Carrerada Reial venia del coll de la Teixeta, fora terme, passava pel Molló, baixava pel mas d’En Xetxo, pujava pel coll de Ventibriga, en direcció al campament dels Castillejos, i sortia pel terme de la Febró." ...

Transitar pels vessants meridionals de la Devesa crec que és excepcional. El bosc gairebé desapareix donant pas a un terreny roquer que facilita l’obtenció d’una formidable panoràmica: a sol ixent, els cingles de la Mussara abocant-se a la plana del Camp tota ella esquitxada de pobles i masos, únicament barrada la vista pel Puig d’en Cama i el serret de l’ermita de Sant Pere. Al davant, totes les muntanyes que tanquen el Camp per aquest sector: les serres del Molló i de Puigcerver, la serra de Pradell o de l’Argentera, la Mola, la serra de Llaberia, els Dedalts de Vandellòs..., fins hi tot s’hi destaca el cònic turó d’Escornalbou flanquejat per la Muntanya Blanca. Per ponent, d’un costat a l’altre, l’alterós Montsant, l’Escambellet i el serret de Sant Pau, les muntanyes del Pas de l’Ase i de Tivissa i, a la llunyania, Cardó amb el cimal de Xàquera i el massís del Port on es retalla l’enlairat Caro. I a més, escampant-se per tot, la Mediterrània, que tanca l’horitzó.


                                                                                                     

En arribar al coll de Ventibriga deixo a l’esquerra el branc de camí que porta al Mas d’en Sord o del Susagno; al davant el que baixa vers el Mas del Xetxo i continuo per la dreta fins a trobar l’antic traçat del Sender dels Planiols o dels Poniols, un altre vell camí de bast també conegut com el Camí de les Cingles, que transita pels peus meridionals de la Devesa i que només es troba perdut en travessar unes parades plantades d’ametllers. La traça, tot i que en algun tram es desdibuixa o presenta alguns escòrrecs, és molt clara i té les característiques d’un camí de bast: un pendent suau, protegit per marges de pedra seca i l’amplitud suficient perquè hi passessin les bèsties carregades amb les sàrries, encara que avui amb prou feines hi puguin passar els excursionistes que el segueixen.

Sense poder-me estalviar les esgarrinxades dels esbarzers i les argilagues arribo de nou al poble d' Arbolí travessant a gual el curs del riu només aturant-me a guaitar la déu de la Font Viva que podru trobar brollant de sota una pedra al bell mig de la seva llera.

                    

Per saber-ne més i conéixer els camins ancestrals de la nostra comarca tenim a l'abast aquest llibre: "Els camins mil·lenaris del Baix Camp". Enric Aguadé Sans. Centre d'Estudis Comarcal Josep Iglésies. Reus, 1992.
  
I com a cartografia per a seguir el recorregut: "La Vall d'Alforja". Escala 1:15.000. Editorial Piolet. 1a edició, juliol de 2008.

1 comentari:

  1. també has de dir, que en el tros on encara llauren ametlers, l'amo llença la brosta al camí i has de trepitjar conreu, ahh i has de recordarme que t'expliqui una anècdota del mas d'en Xetxo

    ResponElimina