dissabte, 9 d’abril del 2011

EL GRAU DELS BOUS I DEL COLL EMPEDRAT

De graus a Montsant n’hi ha molts i de moltes classes. Avui, però, defujo dels més espectaculars i encinglerats i em decanto per un parell de més modestos de la zona occidental que Ramon Quadrada va enquadrar dins dels anomenats com “les portes grans de Montsant”: el grau del Coll Empedrat i el Grau dels Bous, camins rals que comunicaven el poble de la Vilella Baixa amb els de l’altra banda del massís: Cabacés i Margalef.





















...“De cop, ja criden l’atenció pels ben traçats revolts que fan guanyar el pendent d’una manera regular i moderada, per les llosanques que en marginen els límits allí on es tornen voladissos, i per l’enrajolat protector de l’aigua atorrentada. En passar aquests graus, ni que avui estiguin bastant malmesos, encara es té la sensació que es transita pel carrer major d’un poble. Són les portes grans de Montsant, les que en altra hora permetien les necessitats d’una comunicació entre els moradors de les viles properes i el massís, l’enllaç dels diversos indrets de la muntanya a fi d’atendre el conreu, el tràfec de la fusta i del carbó, i el desplaçament d’una ramaderia de força importància.”

Surto del poble pel Cantó del Barrot seguint la carretera que em porta a trobar el camí vell de Cabacés que remunta un barrancó entre parades on s’alternen els conreus i la brolla i amb trams on mostra un excel·lent empedrat, prova de la importància que va tenir. En poc temps arribo al coll de la Creueta on abandono el camí de Cabacés i prenc el branc de la dreta, el camí de Margalef, també anomenat dels Montalts, en direcció al grau dels Bous. La pujada és suau, entre zones de conreu i bosquines de pins, fins arribar als peus del rocam on s’inicia el grau i on destrio, per l’esquerra, el viarany que porta a la font del Racó on s’hi arriba resseguint un estret relleix del cingle. Començo a enfilar el grau, també anomenat del Caragol, que permet superar sense dificultat el cingle rocós d’uns 50 metres de desnivell mercès a unes perfectes llaçades suportades per marges de pedra seca.





















Després de 15 tombs i alguna esbufegada arribo al capdamunt del grau on els Montalts se m’obren al davant mateix mentre que per l’altra banda la serra de la Figuera s’alça majestuosa tancant el curs del riu Montsant.  



Ara el camí es torna més planer i remunta el curs del barranc del Racó i després el dels Bassots fins que arribo als Pouets de la Salvació.



“... dos anjubs amb coberta de pedra seca que recullen directament l’aigua que baixa pel barranc després de ploure. Ambdues construccions són d’estructura circular i cobertes amb pedres de grans dimensions que arrenquen del nivell del terra i tanquen amb falsa volta. Per la seva situació, al camí dels Montalts, una zona que en el passat havia estat intensament conreada amb vinya, era un lloc on sovint els animals dels animals de càrrega s’aturaven a abeurar-hi.”

M’hi estic una bona estona contemplant aquestes construccions i gaudint del lloc frescal abans de reprendre el camí que continua guanyant alçada suaument i que passa a tocar les parets restaurades del corral de Cal Masip. Un darrer esforç i en un tres i no res arribo a la Barraca del Creuetes, magnífic exponent de les típiques barraques de pedra seca de Montsant on les lloses emprades per bastir-la van ser curosament escollides i escairades i que, molt probablement, es va construir a finals de segle XIX quan les vinyes del Priorat estaven en creixement.


Recordo molt bé la primera vegada que vaig visitar l’indret ara fa un grapat d’anys i puc dir que el canvi que hi trobo em sorprèn gratament. En aquella ocasió la petita vall enlairada del curs del barranc dels Montalts era gairebé impracticable, els marges i els bancals estaven tapats de vegetació i les construccions de pedra seca les havies d’anar “descobrint” no sense estalviar-te unes bones esgarrinxades. Avui, tot aquest voltant forma part de l’itinerari d’interpretació de la pedra seca del Racó de Montalts que bé mereix fer una petita marrada abans de continuar ja que, més enllà de l’atractiu estètic que pot suposar recórrer aquesta zona del massís, aquest paisatge fortament humanitzat demostra fins a quin a punt l’activitat econòmica i el medi natural s’han interrelacionat històricament a Montsant.



Destaquen especialment el conjunt de marges que van superant el barranc per tal de possibilitar el conreu i ordenar l’espai. D’altra, es descobreixen estructures que responen a necessitats diverses: elements de captació d’aigua (anjubs); de refugi i aixopluc (barraques, aixoplucs de marge, casetes, corrals...); d’emmagatzemament (arneres, petits amagatalls en els marges...); de comunicació com camins empedrats o elements de protecció com recers i parapets...



...Són construccions que demostren la particular racionalitat humana per adaptar-se a les característiques geomòrfiques de Montsant davant uns recursos que alhora són limitats. Una arquitectura que, avui, és testimoni de com era i es vivia a Montsant quan el cultiu de la vinya dominava el paisatge; una economia que es complementava amb d’altres, com l’apicultura o la ramaderia, i que ens recorda els oficis de la muntanya al llarg dels segles, quan a més dels pagesos per Montsant també hi feien estada carboners, pastors, llenyataires i caçadors.”

De nou a la barraca del Creuetes segueixo el camí del Coll Empedrat que comença a perdre alçada transitant per la carena despullada d’arbres que separa el solc dels barrancs dels Bassots i dels Montalts. Les panoràmiques de la serra de la Figuera, els Montalts i les muntanyes veïnes continuen sent espectaculars però el que més em crida l’atenció és trobar petits marges de roca formant parapets i restes de trinxeres de la guerra civil. N’hi ha un bon grapat i alguns d’ells en molt bon estat de conservació.



“... entre l'estiu del 1938 i el gener del 1939, els pobles del Montsant van ser la rereguarda immediata del front de la batalla de l'Ebre, i després escenari de l'ofensiva franquista. Les trinxeres trobades són les que l'exèrcit republicà va bastir des de les seves posicions als cingles dels Montalts (entre Cabacés i la Vilella Baixa) i damunt del congost de Fraguerau, i des d'on mantenien intensos combats amb les tropes franquistes acantonades a la serra de la Llena, a finals de 1938.”

Quan el camí accentua la baixada arribo al coll Empedrat on retrobo el camí vell de Cabacés des d’on vull retornar a la Vilella Baixa. Abans, però, no m’hi estic de fer una visita al proper pont de Cavaloca al qual arribo fent un breu descens pel camí empedrat. D’ell diuen que és d’aparença desmesurada si el comparem en relació al camí i crec que és ben certa aquesta afirmació.   



Es tracta d’un pont singular que dóna una idea de la importància que, en temps pretèrits, tenien els camins rals. En bon estat de conservació, es troba enlairat aprofitant l’estret de roca que excavà el barranc de Cavaloca, o barranc del Pont en aquest tram, després de l’aiguabarreig dels barrancs del Racó dels Montalts i del Cacarro. El seu nom vindria de l’àrab “la collada de les àligues” aus que encara avui en podrem veure durant tot l’any, si tenim sort.”     

Després de baixar fins a la llera del barranc per poder apreciar millor la construcció i fer unes quantes fotografies torno cap al Coll Empedrat per dirigir-me definitivament cap al poble i donar per acabada l’excursió d’avui per aquest bocí de Montsant.

El camí està ben senyalitzat però no us farà cap nosa portar el mapa "Serra de Montsant" escala 1:30.000 de l'Editorial Piolet. I com a molt recomanables, els llibrets que edita el Parc Natural de la Serra de Montsant amb la col·laboració de l'Associació Cultural Carrutxa, amb els textos acurats i rigorosos de Salvador Palomar i Montserrat Solà.