LA PICA DEL CANIGÓ

El massís del Canigó es troba situat entre les comarques del Rosselló, el Conflent i el Vallespir, i tot i que el Tractat dels Pirineus va fer que avui en dia aquestes terres s’incloguin dins l’estat francès, no podem amagar de cap manera que considerem el Canigó com una de les nostres muntanyes més emblemàtiques. Que Jacint Verdaguer li dediqués un dels seus poemes èpics més reconeguts probablement ha ajudat a que aquesta serralada s’hagi convertit en un símbol de i per l’excursionisme.

“Sempre he pensat que si un excursionista de fora ens demanés conèixer els Pirineus en un temps breu hauríem de portar-lo al Canigó. S’hi troben totes les característiques dels relleus pirinencs. Del clima mediterrani temperat i sec passem a l’humit i fred del subalpí i de l’alpí. El paisatge vegetal és variadíssim, des dels cirerers, els castanyers, els alzinars i les rouredes fins a les fagedes, les avetoses, les pinedes de pi negre, els matollars de neret i de nabiu i els prats d’alta muntanya. La morfologia glacial és perceptible en l’orografia, amb els gorgs de Cadí, de Balaig i de Comalada, a més de circs, crestes, morenes i la gelera permanent sota la paret nord del pic de Barbet.”

Manel Figuera. “50 ascensions fàcils pel Pirineu català”. 2008.

El seu punt culminant és la Pica del Canigó, de 2.784 metres d’altitud, envoltada per altres pics d’anomenada com els de Barbet, Tretzevents, Rojà, Gassemir, Sethomes o Bassivés. No anaven gens errats els habitants de la plana rossellonesa quan, en temps reculats, consideraven que era la més alta dels Pirineus ja que és la primera muntanya superior als  2.000 metres d’altitud venint des de la Mediterrània i la que s'alça amb més desnivell de tota la serralada pirinenca: 2.500 metres sobre les planes del Rosselló i el Conflent.

Pujar al cim de Canigó es pot fer per diversos camins o vies que presenten diferents graus de dificultat: des del refugi de Marialles i la Xemeneia, des de Vernet pel refugi i el barranc de la Bonaigua, des de Sant Martí del Canigó i la vall del Cadí, des del Pla Guillem i el Tretzevents, per la glacera i la bretxa Durier i, segurament, per la més assequible de totes i més transitada, la del refugi dels Cortalets que és per on m’he decidit fer el cim.

Arribar al refugi dels Cortalets ja és una petita travessa de més de 20 quilòmetres de recorregut a través d’una pista de muntanya que neix al poble de Villerac i des d’on es comença a enlairar de manera constant resseguint el curs del riu de Llec i, posteriorment, la vall de Valmanya.

Durant aquest itinerari es troben diverses zones d’estacionament d’on neixen els camins que porten a diferents llocs del massís, així com els refugis de Mas Malet, el de la Molina i el del Ras del Prat Cabrera. Després de deixar enrera el Ras del Prat Cabrera el camí continua pujant dreturerament sense que et puguis estalviar continues batzegades degut a l’estat del seu ferm, fins que s’arriba al pàrquing proper al refugi dels Cortalets on és obligatori aparcar el vehicle.

El refugi dels Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud, és un edifici de grans dimensions amb cabuda per a 112 persones, guardat i obert durant el temps d’estiu, que disposa de tots els serveis. El gestiona el Club Alpí Francès de Prada i va ser inaugurat l’any 1.899, un fet que va provocar que les ascensions al Canigó se succeïssin de manera constant. Al seu costat mateix s’aixeca un altre refugi, més peti i d’accés lliure que està força ben equipat.

Des del davant del refugi començo l’ascensió seguint l’ample i fressat camí per on transita el Sender GR-10 i en poc temps, travessant el bosc, arribo al pla dels Estanyols, antiga cubeta glacial de grans dimensions al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de la glacera del Canigó. Aturar-se aquí crec que és imprescindible ja que la panoràmica sobre el circ que conformen la paret nord del pic Barbet i la paret est del Canigó és impressionant.

A partir del pla, travessant el rierol que s’obre pas per entre les pedres i les lleus ondulacions del terreny, començo a guanyar alçada de forma moderada però continuada, vorejant els vessants del pic Jofre entre petites i disperses zones de bosc de pi negre on destaca un extens matollar de nerets, amb les flors vermelles, i de bàlecs, amb les flors grogues.

El contrast de colors és espectacular a l’igual de la sort que tinc en trobar aquesta floració ja que quan hi vaig pujar per primera vegada, ara fa uns quants anys i per les mateixes dates, els tons grisencs i marronosos predominaven per damunt de tot. La raó de trobar-ho així la sabré després quan em diuen que aquest any la neu ho ha cobert tot més durant més temps i la primavera s’ha fet pregar i ha arribat més tard.

Segueixo endavant i el camí sembla que es vagi allunyant de la muntanya fins que, a l’esquerra del camí, apareix la font de la Perdiu. Hom diu que no acostuma a rajar, ja que l'aigua és canalitzada cap al refugi, però avui pel seu canell hi surt un raig d’aigua ben fresca.

Aquí abandono l’itinerari que segueix el sender GR, que davalla cap al Refugi de la Bonaigua, i continuo endavant fent unes curtes llaçades que em porten per l’altre vessant de la muntanya, als peus mateix del Pic Jofre, a 2.362 metres d’alçada, que em queda a tocar. El camí continua en ascensió moderada per damunt de la Vall de les Conques, on al fons destaca el poble de Vernet, fins arribar a una elevació del terreny que pren el nom de Roc dels Isards.

El sender continua ben marcat en direcció al Canigó i per un terreny cada cop més rocallós m’obliga a passar per la Portella, una bretxa de reduïdes dimensions, que es conforma com una escletxa oberta a la roca que també permet ascendir al cim crestejant d’una manera més agosarada.

Prefereixo seguir el camí més assequible i fer el darrer tram de l’ascensió seguint la cara nord-oest de la muntanya, sempre guanyant alçada per una sèrie de llargues ziga-zagues per entre un terreny que en molts trams està arranjat amb petits murs de pedra que sostenen la tartera i que, amb un últim esforç, em fa assolir el cim.

La Pica del Canigó, també coneguda com a Pic de Balaig, assolint els 2.784 metres d’alçada, no és un cim gaire ample i tens la sensació d’arribar a un gran grup de roques on es troba una taula d’orientació i una gran creu de ferro erigida allà on fineix el rocam pels escoltes de l'agrupament de Nostra Dama la Reial de Perpinyà. De gent, no en vulguis més! Però amb una mica de paciència esperant a que marxin del cim tens la oportunitat d’estar per uns moments sol i gaudir de la grandiositat que et regala.  

“El cim de la Pica del Canigó o pic de Balaig és el més elevat del massís. Es confonen la història i la llegenda en la primera ascensió documentada, feta pel rei Pere II el Gran el 1285. Segons el monarca, hagué de lluitar contra un drac que va sortir d’un llac. Potser no hi va arribar, a dalt, però una cosa sí que està clara: que no emprengué aquesta ascensió amb cap fi utilitari. La primera la degueren fer, segurament, caçadors i pastors de la zona. El 1823 Vicent de Chausenque i Arbanere van trepitjar el cim. Les primeres ascensions catalanes conegués són de membres del Centre Excursionista Catalunya (1894-1896), entre els quals Cèsar August Torras.

Parlar del vastíssim panorama d’aquest cim implica quedar-se curt, ja que es tracta d’una de les millors talaies pirinenques. En un dia clar es domina el litoral mediterrani des de Marsella i el golf de Lleó fins al cap de Creus, el golt de Roses i la costa Brava, el Montseny, Montserrat, Collserola i bona part de la serralada Prelitoral. També abasta la plana del Rosselló. A l’oest la vista s’allarga fins al Carlit, la Pica d’Estats i la Maladeta. En dies de visibilitat refractària es poden arribar a apreciar les siluetes del Ventor (Mont Ventoux) i fins i tot la Barse de los Ecrins (Barre des Écrins), als Alps del Delfinat.”

Manel Figuera. “50 ascensions fàcils pel Pirineu català”. 2008.

La tranquil·litat ha durat poc. A més, núvols de tempesta comencen a entrar per la banda del Gasamir i el Sethomes mentre alguns trons ressonen per la vall de Vernet que es comença a cobrir completament. No m’hi estic gaire més i el camí de retorn al refugi el faig dreturerament mentre penso que els versos sobre el Canigó que porto dintre la motxilla ja els llegiré quan estigui a bon recer.

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla.

Jacint Verdaguer. “Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.  Cant II - Flordeneu.” 1886.

LA MOLA DE COLLDEJOU

Quan amb els companys de camí parles de pujar a la Mola és com dir “anem a fer una clàssica” i gairebé sempre tots s’hi apunten sense posar cap excusa ni impediment. Tothom sap que és una de les muntanyes més singularitzades  del nostre territori i que, pujar-hi, no ens estalviarà esforç i suor.

“La Mola, mirada des de la Torreta fa respecte i sembla protegir el poble de les ires de més amunt. De les muntanyes que environen el Camp és la més coneguda i, per consegüent, fins ha provocat literatura. La seva silueta, des de la plana, és inconfusible i el seu posat noble i greu desperta admiracions. Els noms de les altres muntanyes que fan mitja rodona en direcció a la mar i encerclen tota una comarca són ignorats per la major part del poble; són només “muntanyes” i, si d’alguna se’n sap alguna cosa més, és per l’aplec de casinyots que s’hi encimbellà o per l’ermita que s’hi assenta. És natural: no es retallen en l’horitzó d’una manera que les caracteritzi i no s’hi ha pogut parar esment. En canvi, la Mola mostra al lluny una tossa superba, coronada per una gran cinglera i s’acusa bellament. Ningú, per tant, no deixa de reconèixer-la. És ben bé la muntanya per excel·lència per a la gent del Camp.

Una especial situació topogràfica ajuda a fer-la distingir. Les muntanyes que enronden el Camp tenen uns cims que n’emergeixen a poca altitud de la collada. La Mola, al revés, s’eleva alterosa entre les valls de Colldejou i de Marçà i dos baixos colls la solden a les serres de l’Argentera i de Llaberia i, per aquest motiu torreja entre el Camp i la comarca geogràfica del Priorat. És, per consegüent, una muntanya solitària dreçant-se amb un gran desnivell sobre les dues clotades on fan cap els seus vessants. Per això es destaca tant des de la plana; sobrepuja la serra de l’Argentera i amaga la de Llaberia, el cim de la qual, la Miranda, és dos mestres més baix que no pas ella. La Mola assoleix els 914 metres d’altitud.”

Joaquim Santasusagna. “La Mola”. 1971

Tot i els grans panys de cingle que sostenen la muntanya, hi ha nombrosos camins per on podem franquejar-la. Canals com la del Mig, la Fosca o del Corb; i portells com el de Mora, de la Cova i el de les Professons, ens permetran assolir el gran planell superior i arribar al cim de la Mola. La pujada és constant i no ens estalviarem d’aturar-nos més d’una vegada per recuperar l’alè amb l’excusa de guaitar cap a totes bandes per contemplar el paisatge que es va estenent als nostres peus.

Avui m’he decidit pel camí més fàcil i, potser, el més transitat: el Portell de les Professons. Partint des de Colldejou només cal seguir l’ampla pista que puja cap al coll de Guix, senyalitzada amb pals indicadors i on es troben les marques de color blanc i vermell del GR 7; un coll que uneix la Mola amb la serra de Llaberia, situat a 650 metres d’altitud i formant els aiguavessos de les valls de Massanes i de Colldejou.

"Les muntanyes que l’envolten es drecen altes i poderoses, empetitint la collada. El nom li pervé de la seva composició geològica: de pertot, afloren els guixos de colors.

Si hom passa pel coll provenint de la direcció de Marçà es té, enfront, una preciosa vista sobre la vall de Colldejou, tenint la mar i el Cap de Salou en darrer terme. Per l’esquerra es té el Camí del Portell de les Professons que permet assolir la capçada de la Mola i, per la dreta, en surt un altre que puja en direcció a Llaberia.”

Ara ja només toca seguir el fressat sender que va passant per dintre la pineda i que, a poc a poc, va guanyant alçada pel vessant sud que és el menys accidentat dels que la circumvolten. Tot i el seu senzill traçat no deixa de sorprendre la seva història i la seva antiguitat:

“Farem especial menció d’aquest camí perquè creiem que es tracta d’un dels camins més antics de nostra Comarca, conjuntament amb la Via Hercúlia i el Reds de port de Salou a Ulldemolins... La primera cosa a considerar és el nom del camí recollit a l’antic plànol del Cadastre, editat a les primeries del segle XX, on es recull com a “Camí de la Professó”, el qual enllaça amb el eu actualment pujà al cim des del coll del Guix per un collet anomenat per Josep Iglésies “Portell de les Professons”.

Ens podem preguntar: quines processons passaven per quest camí i portell? Evidentment no eren processons cristianes, j que ni al cim ni als vessants de la Mola existeix cap Santuari, ni ermita, ni tant sols un senzill Calvari; forçosament va rebre aquest nom per processons que s’hi feien en temps més antics, quan anaven a oferir sacrificis a la divinitat dalt de les muntanyes”...

Enric Aguadé i Sans. “Els camins mil·lenaris del Baix Camp”. 1992.

En arribar al portell, on destaquen petits claps d’alzines escampats aquí i allà, ja m’aboco a l’extens pla on segueixo guanyant alçada seguint les lleus ondulacions que el solquen i on pasturen un bon grapat de cabres que m’observen encuriosides des de la llunyania.

“La capçada de la Mola de Colldejou és un extens pla de calma, suportat per una gran cinglera. És llarg de més d’un quilòmetre i ample de tres a quatre cents metres. Aquesta planura està solcada, en algun lloc, per ondulacions. En unes bandes, damunt la roca, s’estén una capa de terra vegetal i un herbei baix hi arrela produint una grata visió de prat; en altres, la pedra és al descobert, tota clivellada, però a les escletxes arrelen mates: eriçons i borrasses, generalment.

L’aigua és absent de tot ell, però una rústega cisterna, protegida per una cabana de pedres superposades, que es coneix amb el nom del Pouet, és situada al mig d’una ondulació i, a prop seu, l’aigua s’embassa en una lleu clotada on beu el bestiar.

Vora els Corralets; unes cledes que ara cauen, ara les aixequen; hi ha un altre bassal anomenat del Galàpat, el qual s’omple amb l’aigua que surt d’un forat en temps de pluges, però que desapareix en estroncar-se el doll i, per això, gairebé sempre és sec.

Sembla que aquesta muntanya va ésser coneguda pels sarraïns per Mont d’Aiguarit i que hi edificaren alguna obra. Hom pensa que, vora els Corralets, hi ha sepultures de moros. L’indret era conegut a l’edat mitjana amb el nom de Montjou i formà part de la baronia d’Escornalbou mercès a la donació que rebé la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou l’any 1203. Un fortí de parets desballestades, record de les guerres dinàstiques del segle XIX, s’aixeca en l’indret més alt del pla.”

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. “Del Camp de Tarragona a l’Ebre”. 1931.

En assolir el planell superior de la Mola, en el seu extrem més oriental i elevat, es troba aquesta fortificació, un record de les guerres carlines que tingueren, en aquesta zona, una gran importància degut  la seva posició estratègica. La construcció, avui en dia és troba força malmesa i en recorda una de semblant bastida al cim del Puigcabrer de la Riba i utilitzada com a torre de senyals òptics i per vigilar el moviment de les tropes combatents.

Un cop descanso a l’ombra dels seus murs, encamino les passes cap a la vora dels cingles calcaris que envolten el pla per copsar la gran panoràmica que des d’aquí s’albira abans de desfer el camí que m’hi ha dut.

“Un gran panorama s’atalaia des d’aquest pla. Al nord, es veu la serrat de la Pòpia, retallada per la carretera de Falset, al darrera de la qual s’eleva el Montsant. Al nord-est, la serra d’Argentera és davant el coll d’Albarca i es veu bon tros de la serra de Prades amb els cims de la Baltasana i de la Moleta, i guaita al darrera la del Bosc de Poblet amb la mola de Roquerola.

A l’est, es veu pròxim el turó d’Escornalbou i escalonades, darrera seu, el braç de la serra de Puigcerver i la serra de la Mussara. Al sud-est, el Camp de tarragoní estén la seva plana fins a la mar i es veu el cap de Salou retallat endins l’aigua i com les ones besen la platja; la Muntanya Blanca interromp la planúria. Al sud, hi ha la vall de Colldejou, amb les cases del poble color de burell, destacant-se de la verdor dels conreus i de la rojor del terreny i, després, les muntanyes de Pratdip i Santa marina i la serra de Llaberia; a l’horitzó hi ha els Dedalts de Vandellòs, la serra de Tivissa, la de Cardó i els Ports de Beseit.

A l’oest, es veu la serra de Fatarella, la de Cavalls i terres de l’Ebre. Al nord-oest, la vall que estatja Falset i Marçà, limitada per les muntanyes de l’alt Priorat i, a l’horitzó, serra la Llena, la de Moses i la muntanya de Sant Pau de la Figuera.”

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. “Del Camp de Tarragona a l’Ebre”. 1931.

I abans d’acabar, un apunt literari sobre la Mola. És un article d’en Joaquim Santasusagna aparegut el dia 9 de juny de 1929 al diari “La Publicitat”.

“El gran altiplà, vist de qualsevulla de les valls de Colldejou o de l’Argentera, sembla inaccessible. La cinglera, poderosa i alta, s’imposa i es diria que només es pot assolir per la cinglada i saludar-ne, d’allí estant, el cim inabastable. Però la paret que, en ser-ne lluny, dóna la sensació d’estar unida; tot just una mica sinuosa; és oberta per canals i portells.

Des de la Torre de Fontaubella es pot arribar dalt amb relativa facilita per la canal de la Cova, nom que li pervé d’un llarg forat que traspassa el cingle; la del Mig, el pas per la qual és espectacular; i la Fosca o del Corb. Des del coll de Guix s’hi pot pujar; és el camí més bon minyó, pel portell de les Professons. I, per la banda, de Colldejou es pot fer l’ascensió pels portells del Móra i dl Llamp i per la canaleta del Bondia. La pujada sempre vol una mica de coratge i d’aplom: les canals, sobretot, són restes i poc fàcils. Quan s’ha guanyat l’altiplà, però, es té la inefable sensació d’estar alliberat de perill i un se sent, sorprès pel gran panorama que té a l’entorn, com una mica dominador.

Si hom ha pujat per un lloc difícil i li agrada de davallar pel camí mansoi del portell de les Professons farà cap al barranc de Maçanes, tot un tou de vegetació, i els vessants del qual, coronats per l’alta pedra calcària, gallardament hi corre el vell caminet que, provinent de Llaberia i de Colldejou, mena a Marçà. Si es vol baixar cap a Colldejou o cap a la Torre de Fontaubella, pel portell de la Cova i la Canaleta del Batllet, el corriol que trobarà al coll Roig li ho facilitarà sense dificultats. En ser a Colldejou, si se n’emprèn la direcció, hom arribarà en un poblet pintoresc, les cases del qual s’eleven en un indret tot aprofitat per conreus en terra vermellosa i en contrast amb la foscor del bosc d’unes muntanyes molt pròximes.”