LA PICA DEL CANIGÓ

El massís del Canigó es troba situat entre les comarques del Rosselló, el Conflent i el Vallespir, i tot i que el Tractat dels Pirineus va fer que avui en dia aquestes terres s’incloguin dins l’estat francès, no podem amagar de cap manera que considerem el Canigó com una de les nostres muntanyes més emblemàtiques. Que Jacint Verdaguer li dediqués un dels seus poemes èpics més reconeguts probablement ha ajudat a que aquesta serralada s’hagi convertit en un símbol de i per l’excursionisme.

“Sempre he pensat que si un excursionista de fora ens demanés conèixer els Pirineus en un temps breu hauríem de portar-lo al Canigó. S’hi troben totes les característiques dels relleus pirinencs. Del clima mediterrani temperat i sec passem a l’humit i fred del subalpí i de l’alpí. El paisatge vegetal és variadíssim, des dels cirerers, els castanyers, els alzinars i les rouredes fins a les fagedes, les avetoses, les pinedes de pi negre, els matollars de neret i de nabiu i els prats d’alta muntanya. La morfologia glacial és perceptible en l’orografia, amb els gorgs de Cadí, de Balaig i de Comalada, a més de circs, crestes, morenes i la gelera permanent sota la paret nord del pic de Barbet.”

Manel Figuera. “50 ascensions fàcils pel Pirineu català”. 2008.

El seu punt culminant és la Pica del Canigó, de 2.784 metres d’altitud, envoltada per altres pics d’anomenada com els de Barbet, Tretzevents, Rojà, Gassemir, Sethomes o Bassivés. No anaven gens errats els habitants de la plana rossellonesa quan, en temps reculats, consideraven que era la més alta dels Pirineus ja que és la primera muntanya superior als  2.000 metres d’altitud venint des de la Mediterrània i la que s'alça amb més desnivell de tota la serralada pirinenca: 2.500 metres sobre les planes del Rosselló i el Conflent.

Pujar al cim de Canigó es pot fer per diversos camins o vies que presenten diferents graus de dificultat: des del refugi de Marialles i la Xemeneia, des de Vernet pel refugi i el barranc de la Bonaigua, des de Sant Martí del Canigó i la vall del Cadí, des del Pla Guillem i el Tretzevents, per la glacera i la bretxa Durier i, segurament, per la més assequible de totes i més transitada, la del refugi dels Cortalets que és per on m’he decidit fer el cim.

Arribar al refugi dels Cortalets ja és una petita travessa de més de 20 quilòmetres de recorregut a través d’una pista de muntanya que neix al poble de Villerac i des d’on es comença a enlairar de manera constant resseguint el curs del riu de Llec i, posteriorment, la vall de Valmanya.

Durant aquest itinerari es troben diverses zones d’estacionament d’on neixen els camins que porten a diferents llocs del massís, així com els refugis de Mas Malet, el de la Molina i el del Ras del Prat Cabrera. Després de deixar enrera el Ras del Prat Cabrera el camí continua pujant dreturerament sense que et puguis estalviar continues batzegades degut a l’estat del seu ferm, fins que s’arriba al pàrquing proper al refugi dels Cortalets on és obligatori aparcar el vehicle.

El refugi dels Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud, és un edifici de grans dimensions amb cabuda per a 112 persones, guardat i obert durant el temps d’estiu, que disposa de tots els serveis. El gestiona el Club Alpí Francès de Prada i va ser inaugurat l’any 1.899, un fet que va provocar que les ascensions al Canigó se succeïssin de manera constant. Al seu costat mateix s’aixeca un altre refugi, més peti i d’accés lliure que està força ben equipat.

Des del davant del refugi començo l’ascensió seguint l’ample i fressat camí per on transita el Sender GR-10 i en poc temps, travessant el bosc, arribo al pla dels Estanyols, antiga cubeta glacial de grans dimensions al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de la glacera del Canigó. Aturar-se aquí crec que és imprescindible ja que la panoràmica sobre el circ que conformen la paret nord del pic Barbet i la paret est del Canigó és impressionant.

A partir del pla, travessant el rierol que s’obre pas per entre les pedres i les lleus ondulacions del terreny, començo a guanyar alçada de forma moderada però continuada, vorejant els vessants del pic Jofre entre petites i disperses zones de bosc de pi negre on destaca un extens matollar de nerets, amb les flors vermelles, i de bàlecs, amb les flors grogues.

El contrast de colors és espectacular a l’igual de la sort que tinc en trobar aquesta floració ja que quan hi vaig pujar per primera vegada, ara fa uns quants anys i per les mateixes dates, els tons grisencs i marronosos predominaven per damunt de tot. La raó de trobar-ho així la sabré després quan em diuen que aquest any la neu ho ha cobert tot més durant més temps i la primavera s’ha fet pregar i ha arribat més tard.

Segueixo endavant i el camí sembla que es vagi allunyant de la muntanya fins que, a l’esquerra del camí, apareix la font de la Perdiu. Hom diu que no acostuma a rajar, ja que l'aigua és canalitzada cap al refugi, però avui pel seu canell hi surt un raig d’aigua ben fresca.

Aquí abandono l’itinerari que segueix el sender GR, que davalla cap al Refugi de la Bonaigua, i continuo endavant fent unes curtes llaçades que em porten per l’altre vessant de la muntanya, als peus mateix del Pic Jofre, a 2.362 metres d’alçada, que em queda a tocar. El camí continua en ascensió moderada per damunt de la Vall de les Conques, on al fons destaca el poble de Vernet, fins arribar a una elevació del terreny que pren el nom de Roc dels Isards.

El sender continua ben marcat en direcció al Canigó i per un terreny cada cop més rocallós m’obliga a passar per la Portella, una bretxa de reduïdes dimensions, que es conforma com una escletxa oberta a la roca que també permet ascendir al cim crestejant d’una manera més agosarada.

Prefereixo seguir el camí més assequible i fer el darrer tram de l’ascensió seguint la cara nord-oest de la muntanya, sempre guanyant alçada per una sèrie de llargues ziga-zagues per entre un terreny que en molts trams està arranjat amb petits murs de pedra que sostenen la tartera i que, amb un últim esforç, em fa assolir el cim.

La Pica del Canigó, també coneguda com a Pic de Balaig, assolint els 2.784 metres d’alçada, no és un cim gaire ample i tens la sensació d’arribar a un gran grup de roques on es troba una taula d’orientació i una gran creu de ferro erigida allà on fineix el rocam pels escoltes de l'agrupament de Nostra Dama la Reial de Perpinyà. De gent, no en vulguis més! Però amb una mica de paciència esperant a que marxin del cim tens la oportunitat d’estar per uns moments sol i gaudir de la grandiositat que et regala.  

“El cim de la Pica del Canigó o pic de Balaig és el més elevat del massís. Es confonen la història i la llegenda en la primera ascensió documentada, feta pel rei Pere II el Gran el 1285. Segons el monarca, hagué de lluitar contra un drac que va sortir d’un llac. Potser no hi va arribar, a dalt, però una cosa sí que està clara: que no emprengué aquesta ascensió amb cap fi utilitari. La primera la degueren fer, segurament, caçadors i pastors de la zona. El 1823 Vicent de Chausenque i Arbanere van trepitjar el cim. Les primeres ascensions catalanes conegués són de membres del Centre Excursionista Catalunya (1894-1896), entre els quals Cèsar August Torras.

Parlar del vastíssim panorama d’aquest cim implica quedar-se curt, ja que es tracta d’una de les millors talaies pirinenques. En un dia clar es domina el litoral mediterrani des de Marsella i el golf de Lleó fins al cap de Creus, el golt de Roses i la costa Brava, el Montseny, Montserrat, Collserola i bona part de la serralada Prelitoral. També abasta la plana del Rosselló. A l’oest la vista s’allarga fins al Carlit, la Pica d’Estats i la Maladeta. En dies de visibilitat refractària es poden arribar a apreciar les siluetes del Ventor (Mont Ventoux) i fins i tot la Barse de los Ecrins (Barre des Écrins), als Alps del Delfinat.”

Manel Figuera. “50 ascensions fàcils pel Pirineu català”. 2008.

La tranquil·litat ha durat poc. A més, núvols de tempesta comencen a entrar per la banda del Gasamir i el Sethomes mentre alguns trons ressonen per la vall de Vernet que es comença a cobrir completament. No m’hi estic gaire més i el camí de retorn al refugi el faig dreturerament mentre penso que els versos sobre el Canigó que porto dintre la motxilla ja els llegiré quan estigui a bon recer.

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla.

Jacint Verdaguer. “Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.  Cant II - Flordeneu.” 1886.