dissabte, 23 de juny del 2012

EL PUIG CABRÉ I LA TORRE DEL PETROL

De muntanyes d’aquelles anomenades modestes al nostre territori en tenim unes quantes. No destaquen especialment ni per la seva alçada, ni per les panoràmiques que des dels seus cims es poden abastar, ni tant sols pels paisatges que amaguen; amb tot, però, per la seva situació i per les històries que van passar, les fan prou interessants per dedicar-hi una jornada de camí. Aquest és el cas del Puig Cabré.


El territori de la Riba és molt accidentat i pertany en part a les Muntanyes de Prades, on destaca el Puig de Marc i, en part, a la Serra de Miramar, on hi destaca el Puigcabrer en el seu extrem occidental. Aquesta banda de contacte entre ambdues unitat és aprofitada pel riu Francolí per tal de travessar la Serralada Prelitoral i obrir-se pas de la Conca al Camp per l’Estret de la Riba. A la zona de llevant del terme, i destacant-se de forma violenta sobre l’entorn, el Puigcabrer forma una unitat singular, com un sentinella que estén el camp visual sobre una gran extensió de terres de l’entorn. És un apèndix singularitzat de la Serra de Miramar de la que forma l’extrem occidental. La cota superior assoleix els 526 metres d’altitud, coronada per les ruïnes d’una edificació bastida al segle XIX per defensar el pas natural de comunicació entre el Camp i la Conca anomenada la Torre del Petrol i on conflueixen els termes de la Riba, Valls i Montblanc.”

Començo a caminar des del barri de la Ràpita, un rengle de cases posades al llarg del vell camí de la Conca al Camp i arredossades als vessants inferiors del Puig Cabré, i ja començo a pujar pels seus contraforts acarats al curs del Francolí i el Puig de Marc. El senderó, passant per entre marges de pedra seca que delimiten el camí, m’acosta a la paret encinglerada del Coster de la Cansaladeta que supero per un curt grauet que el travessa zigzaguejant.


Al capdamunt, el camí es torna més planer i transita per entre antics marges que sostenen els bancals on encara avui es nota que aquesta muntanya ha sofert en moltes ocasions l’embat del foc. En poc temps arribo a un petit mirador on descanso gaudint de la panoràmica que tinc al davant: per l’esquerra, el Puig de Marc; als peus, el poble de la Riba, el curs del riu Francolí i el tram final del riu Brugent; més enllà, a les terres de la Conca, el poble de Vilaverd i la vila de Montblanc i, per la dreta, puc resseguir amb la mirada tot el llarg de la Serra de les Guixeres.




Continuo guanyant alçada i al davant ja es retalla la silueta de la Torre del Petrol, al cim del Puig Cabré, on arribo després d’enfilar-me pels darrers repeus de la carena.

Aquesta magnífica torre, situada entre la Riba i Picamoixons, al bell mig mateix de l’estret que uneix la Conca de Barberà amb el Camp de Tarragona, presideix altiva i serena, malgrat el pas del temps, les terres i pobles del Camp. Tots els pagesos de l’Alt Camp la coneixen i la respecten. Encara avui els antics agricultors, aquells que no necessiten portar rellotge per saber l’hora i no conèixer els camins per saber orientar-se, tenen en aquest baluard un punt de referència excepcional per arribar, sense pèrdua, al seu lloc de destí...


... La importància de la torre com a senyal orientatiu ha fet que nasquessin al llarg dels anys, diverses versions sobre l’origen d’aquesta construcció i la seva utilitat. Una de molt arrelada atribueix l’esmentada construcció al senyor Pedrol, un ric propietari vallenc que havia edificat la torre com a lloc d’estiueig, a causa de la fresca que es respira en aquesta zona, i per vigilar les seves terres. I en cara algunes altres, segons Català i Roca, l’anomenen Torre dels Francesos i n’atribueixen la construcció uns anys més recents. També diu que un llamp va retallar la figura pel costat sud durant l’horrorosa riuada de Santa Tecla de l’any 1874 amb l’espant dels quatre miquelets destacats en aquell punt. Creiem que totes aquestes teories són falses. Gràcies a la informació que facilità el senyor Andreu Barberà, director del Museu d’Alcover, podem saber amb força exactitud que aquesta torre fou aixecada i enllestida l’any 1874, en plena guerra carlina, i que l’objectiu principal de la seva edificació fou observar el moviment de les tropes carlines al Camp i a la Conca.














Constructivament, es tracta d’una torre rodona de 5 metres de diàmetre, fàbrica de pedres força grans, sense treballar, i lligades amb morter de calç. Amb una important bretxa a la cara sud, per la nord assoleix uns 8 metres d’alçada, molt propers al que era l’alçada original. Conserva les restes d’una volta de ceràmica de coberta a la part superior i espitlleres de ceràmica per fusells en els tres nivells d’edificació.


La història de la torre es remunta a la tercera carlinada (1872-1876) quan en aquesta part de territori aparegueren dos líders excepcionals, enemics irreconciliables i que havien xifrat la seva glòria més gran en la mort de l’altre i l’exterminació de la seva partida: Pere Balcells “el Nen de Prades”, per part dels carlins; i Manuel Orozco “el Petrol”, per part dels liberals.

“Manuel Orozco, andalús, era el capità d’una companyia de voluntaris reclutats al Camp de Tarragona. Don Manuel, de figura petita; bru i gairebé negre; barba serrada negra i espessa; ulls sangonosos i vius; veu ronca i imperativa i que sempre estava de mal humor; era conegut per totes les tavernes dels pobles ja que sovint hi apareixia amb el seu cavall i armat amb sabre, revòlver i quepis per demanar:

- Ponga usted petròleo! -  La tavernera li posava una copa d’aiguardent.

- ¿Que ha puesto usted? ¡Si no hay petróleo para una luz! Coja usted ese vaso de inmediato de la jofaina y llénelo, que bien la necessito. - La tavernera omplia d’aiguardent el vas destinat a l’aigua i el Petroli l’engolia com si hagués estat aigua amb bolados.

Arreu on anava no demanava altra cosa que “Petróleo”, i el nom de “Petroli” li quedà i per “Petrol” el conegué tothom.”

El capitost Petrol manà edificar una torre de telegrafia òptica entre la Riba i Picamoixons, al cim del molló acabat en punxa que domina tot el Camp, la Conca i els vessants de les Muntanyes de Prades i que coneixem com a Puig Cabré. Aquesta torre no és única; en general, els governadors militars manaven aixecar aquests tipus d’edificacions en llocs estratègics per vigilar el moviment de tropes enemigues. Per construir la seva torre, el Petrol reclutà gent de la comarca que obligatòriament havien d’acudir a treballar i només podien lliurar-se llogant un home al seu lloc i pagant un bon jornal. Però com que no hi havia prou gent, el Petrol anava pels pobles de muntanya, on segons ell tots eren carlins, i els conduïa en massa a la torre de senyals a treballar. Altres vegades es posava  a al cruïlla de les “quatre carreteres” i arreplegava tots els pagesos que anaven al mercat de Valls i els obligava a treballar en l’edificació.

Quan el Nen de Prades veié que sobre el turó de l’Estret de la Riba s’aixeca aquella torre amb aquell estrany encreuament de fustes que a la nit es guarnien de llumenetes que pujaven i baixaven, cregué que era una trampa del Petrol i, desconfiat, ja no s’atreví a baixar al Camp temorós d’ésser encerclat per la tropa i voluntaris liberals. L’absència del Nen exasperà el Petrol que, cansat d’esperar-lo, cometé la malaptesa d’anar-lo a buscar al seu terreny: la muntanya. Remuntant el riu Brugent, els carlins sorprengueren als liberals que anaren guanyant alçada per l’altre vessant i fou al pla de Mont-ral quan el Petrol manà obrir foc sobre les tropes carlines que es trobaven a l’altre costat del riu, però era inútil donada la distància que els separava.


El comandant, però, ple d’ira i amb molt d’alcohol a la sang, no parava de cridar als seus homes; i és en aquest moment que Josep Aladern situa la seva mort. Segons ells, una bala sortida de les seves pròpies files impactà al comandant que caigué del cavall i rodolà per terra. El seu cos fou traslladat al cementiri d’Alcover, on fou enterrat, i encara avui és visible la inscripció a la làpida del seu sepulcre. Cal advertir que la informació que donà dels fets la premsa liberal és que aquesta acció tingué lloc el dia 31 de desembre de 1874 i que s’enfrontaren les partides del Nen de Prades amb la ronda mobilitzada de la Riba amb el reforç dels voluntaris d’Alcover i la companyia de francs dirigits pel tinent Martinet, i que el capità del destacament de la Riba, Manuel Orozco “el Petrol”, fou mort durant el combat

Després de recordar aquests fets històrics marxo del cim i de la torre pel corriol que baixa dreturer cap a la carretera dels Moros que ressegueix el vessant assolellat de la Serra de les Guixeres i que marxa en direcció al Coll de Lilla. Jo, en canvi, la segueixo en sentit contrari vers el poble de Picamoixons baixant i passant a tocar un parell de barraques de pedra seca.


El descens se’m fa ja que transito per un indret rost, pobre de vegetació, i el sol pica de valent. Arribo a una cruïlla i trenco pel camí menys fressat que em porta al coll de la Creu o de les Moles per tal com, en altres temps, es tallaven pedres d’esmolar i on la pedra calcària ha donat pas al saldó vermell. Aquí enllaço amb el Camí de la Creu, l’antic camí de la Riba a Picamoixons, un fragment del mil·lenari camí de Montblanc a Tarragona, el qual es conserva força bé dins el terme de la Riba però que va desapareixent en davallar vers Picamoixons, que em porta de nou al barri de la Ràpita.

















                                                                                       
No puc acabar aquesta matinal sense reproduir una de les llegendes que tenen a veure amb l’indret que he estat trepitjant, anomenada “La mula perduda” i que es troba al recull “La terra d’en Gallarí. Narracions i paisatges de la muntanya tarragonina”, d’en Josep Iglésies, publicat l’any 1932.

Qualsevol ha sentit contar gestes del Petrol a la banda llevantina de les Muntanyes de Prades. Mala ànima aquest famós Petrol, cap de les forces del govern a la Riba. Segons el dir comú, fou mort pels seus, de tanta ràbia com li tenien. La veritat, però, és que va morir a Mont-ral, víctima d’una emboscada del no menys famós Nen de Prades. També, segons el dir de la gent, ell fou un dels assassins del general Prim. -D’això li venia la influència;- podeu avui encara, escoltar de boca dels vellards de la serra.

Per prestació personal, el Petrol féu construir una torre al cim de Puig Cabrer i, cada dia, assenyalava una família de la Riba per tal que li pugessin aigua al puig ja que no n’hi havia en aquella alçada. En arribar-hi, l’home que duia l’aigua, havia de tastar-la en presència del Petrol o d’un subordinat seu. Sembla que alguna volta, algú gosà de fer compliments i va pagar cara la seva gentilesa. El Petrol, que era temorós d’ésser emmetzinat amb aigua, no temia gota que pogués morir per mitjà del vi. Tenia bona fama d’esser amic entranyable de la beguda. D’ací li venia el renom. Amb el seu castellà enrogallat, de l’aiguardent s’havia avesat a dir-ne petroli. Embriac, esdevenia extremadament malcarat i terrible. Una vetlla d’hivern castigà la seva filla a passar la nit en camisa al balcó de la casa on s’hostejava a la Riba, només perquè havia estat calmosa a obrir-li la porta. Era molt temut entre la gent del país. Per res feia donar unes pallisses de mort. A Picamoixons se les havia molt sovint, per raons de subsidis, amb els batlles del barri. S’acordà entre els prohom del poble, de tornar periòdicament en el pas de l’Alcaldia, a fi de repartir equitativament, entre tots, les pallisses que el Petrol propinava al batlle, sempre que aquest posava alguna dificultat als seus volers. A part del nen de Prades, és aquest l’home de les passades guerres que ha deixat un record més viu a les valls del Francolí.

La torre de Puig Cabrer, de què hem fet esment, un cap al tard, fou atacada pels carlins. Hi hagué un gran foc que va durar fins que, ja plena nit, els de la torre reberen reforç. A la Riba tothom vetllava amb el cor ple de temences. Hom veia des de les cases el fogueig dins la fosca espessa i els trets ressonaven dins el congost on és posat el poble. Les veus dels combatents arribaven amb cridadissa somorta. Amb això, una mula fugia espaordida de la brega i cuitava costa amunt per entre les cases. Les ferradures li ressonaven damunt l’empedrat. Al so dels trets, l’animal dreçava les orelles i guitzava esfereït. Els narius li rebufaven i treia escuma per la boca. Totes les portes eren closes i l’empedrat lluent de la costa s’afigurava mig esborrat per l’obscuritat, La mula s’enfilava vers el cap de la vila amb esglai. Arribava al capdamunt i al Puig Cabrer esclafia una sorollosa descàrrega. Una porta era oberta arran el carrer i la mula girava en rodó i, empesa per l’espant i guiada pel ferum de l’estable, traspassava el llindar i es ficava dins. La gent de la casa oí la remor i l’amo, ple de quimera, va davallar del pis. Veié la mula dins l’estable, guaità defora la porta, amunt de la costa i avall. A banda i banda el carrer desapareixia engolit per la fosca i enlloc no es veia persona nada. Era plena nit i s’escoltaven nous trets dalt de la torre.

Entrà de nou, féu un crit per si algú s’havia esquitlla dins la casa junt amb la mula. Cercà pels racons. Després esguardà llargament la bèstia. Era un vell animal i duia unes sàrries plenes. Es deixà endur per la temptació d’escorcollar-les i, quina no fou la seva meravella, en trobar-se amb unes caixes plenes de moneda d’or i els més sorprenents joiells! Arracades i tota mena de penjarelles, canelobres i coberts, qui podria enumerar tota aquella riquesa?¿El producte de quins robatoris i saqueigs tenia el pagès davant dels ulls?
Sense pensar-s’hi ni un segon, descarregà cuita-corrents la mula i, fent-la eixir fora, l’emmenà costa amunt i etzibant-li la gran garrotada. La mula féu un bot amb les potes del darrera i, alleugerida del pes, arrencà a córrer i enfilà el tènue senyal de camí vers l’obscuritat. I que voleu més? La mula prou fou trobada camí del Pinatell, amb les sàrries buides, però, dels diners i dels joiells, mai més no se n’ha sabut res.”

Un bon material per saber més coses sobre la torre del Petrol el trobareu en el treball realitzat per Robert Vallverdú i que va ser publicat a la Revista Sis Focs, 42. La Masó, 1992.

divendres, 8 de juny del 2012

L'ALBÀ VELL

Hi ha llocs on arribo després d’haver-los descobert llegint. L’Albà Vell és un d’aquests. No m’havia prodigat gaire caminant per aquestes terres dels dominis de Santes Creus, només de passada per anar a Montserrat, per veure barraques de pedra seca i per a pujar a muntanyes de molta més anomenada com el Montagut o el Puig Formigosa. Però un bon dia, rellegint la vella guia sobre “les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles” em va cridar l’atenció la descripció que se’n feia i cap allà em vaig encaminar. Anys després, i per comprovar les notes que havia pres aleshores, hi he tornat.

Arribo a l’Albà Nou o Cal Canonjo, el nucli de població que juntament amb Masbarrat i les Destres formen l’agrupament disseminat de l’Albà, després de deixar enrera el poble d’Aiguamúrcia al qual pertanyen aquestes entitats de població.

El poble de l’Albà Nou, també conegut com l’Albà de Baix o Cal Canonjo, fou creat al segle XIX quan els habitants que poblaven el lloc de l’Albà Vell es van traslladar per millorar les seves condicions de vida i estar més a prop de les terres planes més idònies pels conreus. Actualment aquest territori està agregat al terme municipal d’Aiguamúrcia del qual n’ocupa el seu sector sud-occidental, al bell mig del camí ral que unia aquesta població amb el Pla de Manlleu, bastit en una plana elevada des d’ on es domina el Camp de Tarragona i envoltat d’una gran massa forestal formada per pi blanc i clapes d’alzinar litoral que s’estenen al voltant d’amples comellars plantats de vinya. Del lloc destaca l’església de Santa Maria de l’Albà, de proporcions considerables, amb un campanar que és ben visible des de molts punts del Camp i que va substituir l’antiga església romànica del castell, que fou parroquial, i que juntament amb la de Sant Cristòfol de Selma va pertànyer al bisbat de Barcelona fins el 1957.”                          Josep Santesmases.

Començo a caminar des del costat mateix de l’església de Santa Maria a través del camí asfaltat que porta al cementiri del poble i que transita per entre un bosc de pi blanc. Ben aviat trobo una creu de la Santa Missió, una de les moltes que podem trobar als nostres pobles com a testimoni de temps passats però no gaire llunyans. Està ben conservada i es pot llegir la data en que fou erigida: Any Sant 1951.



La Santa Missió consistia en una sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que eren fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners. Des del punt de vista històric, les Santes Missions, que ja es donaven en segles anteriors, van tenir un impuls notable després del Concili de Trento tot i que no foren ben institucionalitzades fins a la primera meitat del segle XIX. Després de la guerra civil espanyola es van fomentar especialment i els fidels acudien a les esglésies de forma massiva a escoltar els sermons dels sacerdots; les dones havien d’acudir amb mantellina negra al cap, les cames tapades amb mitges i màniga llarga i, els homes, si duien barret o boina se l’havien de treure. Com a record d’aquells moments tant excepcionals en moltes parròquies es van construir aquestes creus testimonials.

Continuo endavant i el camí ja esdevé de terra, guanyant alçada molt a poc a poc, i passant a tocar els antics masos i pallisses bastits al veïnatge del camí ral de Manlleu a Aiguamúrcia: Cal Manco, Cal Güell, la pallissa de Cal Putxó, la pallissa del Parrillo i Cal Bernat. A mesura que me’ls vaig trobant la desesperació s’apodera de mi. És possible que amb tants pocs anys que hi vaig passar per primera vegada estiguin ja tant arruïnats? Doncs es veu que sí. La visió de parets esventrades i sostres ensulsits és desoladora.   


Al llarg dels camins rals que creuen l’antic territori de l’Albà, el d’Aiguamúrcia a Pla de Manlleu i el de Cal Canonjo al Mas de la Llum, es van anar bastint un seguit de grans masos, molts d’ells fortificats. El seu origen el podem trobar al llarg del segle XI i fins al XIII quan, encara en uns temps perillosos, la gent que vivia a les terres de la Marca va aixecar moltes torres per a llur defensa ja que aquests primers pobladors estaven sempre exposats a les ràzzies de les tropes sarraïnes que ocupaven els territoris del sud. També els castells termenals van fomentar la construcció de masos fortificats per a poder-se comunicar en cas de perill bastint unes fortaleses menors que completaven la seva xarxa defensiva.


Algunes d’aquestes construccions són model de torres personals fetes per a vigilar les seves terres i vinyes. La forma de torre va sorgir per mimetisme amb les construccions feudals de l’època i solien ser de planta quadrada o rectangular, de dos a tres pisos d’alçada amb la coberta inclinada a un vessant. A baix, hi guardaven el bestiar i, als pisos superiors, hi feia vida la família pagesa que vivia aïllada i que havia de defensar-se tota sola.”


Cal Güell, una gran masada de les més senyorials de la contrada, de la qual s’ha arribat a dir que fou l’origen del nucli de cases de Cal Canonjo i que posteriorment es conegué com el poble de l’Albà Nou.


És un edifici de planta rectangular de planta baixa, primer pis i unes golfes singularitzades per nombrosos finestrals, amb teulada a tres vessants i envoltada de nombroses edificacions annexes. Actualment el seu estat és força ruïnós amb la teulada i els trespols esbatanats i amb un entorn completament abandonat.


Cal Bernat, una sòlida i gran construcció bastida al capdamunt del replà que senyoreja la fondalada homònima, a 600 metres d’altitud, i a mitja alçada del turó on es trobaven el poble i el castell de l’Albà Vell. Es tracta d’un gran edifici de dues plantes amb teulada a dos vessants  encerclat per un mur perimetral i amb diversos edificis adossats que fan pensar en ampliacions posteriors.


A la façana principal encara es conserva el rellotge de sol i al seu voltant es localitza l’era i les pallisses. En l’actualitat resta abandonat, amb les portes i finestres obertes, mentre que els esbarzers i les mates van poblant el seu entorn més immediat que d’antuvi estava conreat de sembrats.


Després de visitar, no sé si per darrera vegada, cadascun dels masos més propers al camí, arribo a Cal Bernat des d’on ja prenc el sender que s’enfila cap al turó on es troben les ruïnes de l’Albà Vell i les restes del seu castell i de l’esglesiola romànica. El seu traçat és molt evident per entre el bosc de pins i es nota que algú l’ha desembrossat, però la pujada, molt dreturera, no te l’estalvies. Després de recuperar l’alè un parell de vegades ja començo a albirar el que semblen les restes dels murs de les cases del lloc, que ara resten coberts de vegetació, i arribo als peus de l’esbatanat i gairebé caigut absis de l’església de Santa Maria.


Si bé una primera notícia sobre l’existència d’aquesta església es remunta a l’any 978, cal esperar fins a mitjan segle XIII per a tenir una primera referència segura de la parròquia de l’Albà donat que el seu rector contribuïa amb diners, durant aquest període, a la dècima papal que es recaptava. L’església, ara en ruïnes, era d’una sola nau, de petites dimensions tant en planta com en alçada, i era capçada a llevant per un absis semicircular.

La documentació fotogràfica antiga mostra la porta d’accés a la façana de ponent i es tractava d’una porta amb un arc de mig punt format amb dovelles ben treballades i una cornisa perimetral acabada en una imposta entre els muntants. Sobre aquesta porta s’obria una finestra i al damunt de la façana s’aixecava un campanar d’espadanya format per dos arcs. Del conjunt, actualment tan sols resten drets una part del mur nord de l’absis i, en alguns punts, vestigis del mur perimetral de la nau. Totes les característiques de l’edifici palesen una edificació rural construïda al segle XII.

Joan Figuerola i Carles Puigferrat.  

Deixo enrera l’esglesiola seguint el corriol que, per entre els murs enderrocats del castell, em porta en poc temps al capdamunt del turó on es troben les restes de la torre circular que el presidia.



El castell de l’Albà fundat a mitjan segle X, s’obria a una àmplia panoràmica de les terres del Gaià mitjà. Tot el conjunt d’edificacions estava tancat per un doble recinte emmurallat: la muralla inferior encerclava l’església i la necròpoli formant el recinte jussà, mentre que un segon pany de muralla encerclava estrictament el castell conformant el recinte sobirà. El castell es va bastir sobre una terrassa artificial que anivella el sòl natural constituint un espai fortificat de planta rectangular compost per dos cossos defensius adossats. A la meitat nord, la part més elevada del turó, se situa el més antic dels dos recintes. Es tracta d’un espai defensiu delimitat per una muralla perimetral bastit amb parament regular de carreus rectangulars lleugerament desbastats. Al centre d’aquest espai, en el pla superior, se situen les restes d’una torre de planta circular.
M. Miquel, J. Santesmases i D. Saumell.

Ara toca fer el camí de tornada però abans no m’estic de baixar cap a les terrasses inferiors del castell i contemplar la panoràmica que s’obre al meu davant mentre acabo de llegir les notes que em van acompanyar durant la primera excursió que em va permetre conèixer aquest indret.


Albà Vell (797 m.). Tot són pedres caigudes o amuntegades i parets diformes. Només l’església alça els quatre murs que la formaven. Els esbarzers ho envaeixen tot i les mates habiten allà que abans era cobricelat pels sostres. Un color de vellúria daura les pedres abandonades del lloc que fou poblat per Guillem Muradel al segle X.

De dalt del que resta de l’antic castell es frueix d’un extens panorama. Al SE., hi ha el Montmell, guaita el puig de la Cova i es veuen el collet del Montmell, el puig de les Forques i el coll de la Dou. Al S., hi ha la muntanya de la Dou, el coll Beig, els pujols de Pedrafita i del Mas d’en Guerra i la muntanya de Montferri. Al SO., es veu el Camp i, llunyans, el puig d’en Cama i el de Sant Pere i la muntanya de l’Albiol. Al O., continuen les muntanyes de Prades. Al NO., hi ha la serra Carbonària i el coll de Cabra, per sobre del qual es veu la serra del Tallat, les muntanyes Pelades o del Conill, el Cogulló, el puig de Salmella i el coll de les Agulles. Al N., es mostren el Montclar i la muntanya de les Basses, el Montagut i el puig de Formigosa. Al NE., es veu el puig de les Bardanquines, el de la Portella i el de Selma. A l’E., la muntanya d’Albà tapa tota altra perspectiva.
Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. 1934.

Podeu seguir aquest itinerari a través del llibret “Masos i llogarets de l’antic terme de l’Albà” que es troba dintre del recull “Pels Camins de l’Alt Camp”, d’Enric Fonts i editat pel Consell Comarcal de l’Alt Camp. Sobre el poble de l’Albà Vell trobareu molta més informació consultant els treballs d’investigació realitzats per Josep Satesmases i Ollé i que fan referència a aquest antic territori.

divendres, 1 de juny del 2012

ESTEPES AL CAMÍ DE PUIGCERVER

Primavera és sinònim de florida. Molta gent em diu que aquesta, i com no la tardor, són les estacions de l'any més boniques per calçar-se les botes i fer excursions. Poden tenir raó, encara que jo pugi discrepar d'aquesta afirmació ja que si a una muntanya pots pujar-hi per diversos costats.... per què no veure-la i trepitjar-la durant el pas de les estacions? El que és cert, però, és que  sortir a caminar per la muntanya durant aquest temps és molt gratificant i ens permet descobrir colors i olors que uns quants dies abans estaven completament amagats i que, a poc a poc, van configurant un mosaic vegetal ben vistós. Moltes vegades no es tracta només de fixar la vista en aquell punt llunyà i enlairat que volem aconseguir, sinó que sovint paga la pena abaixar la mirada i fixar-nos en tot allò que trepitgem i que anem deixant enrera a la vora del camí i que molts cops ens passa desapercebut per la pressa que tenim per poder assolir l'objectiu fixat. 

Justament això m’ha passat trescant pel camí d’Alforja a Puigcerver. En guanyar alçada, els cims de la serra es fan ben vistents  i el pas s’accelera, però al passar pels rodals de la Creu de Formatge tot canvia. Entre el bosc esclarissat d’alzines i pins, les estepes han esclatat i em donen la benvinguda. No em sap greu aturar-me i anar de planta en planta exercitant els sentits.


Les estepes formen part del paisatge de terra baixa dins la brolla d’estepes i brucs. És una comunitat més o menys esclarissada, de fulla persistent i molt sovint petita, que ocupa principalment les parts solanes de les muntanyes formades per terres silícies no massa degradades i que són un bon exemple de les adaptacions de les plantes a les condicions extremes de sequera. Substitueix l’alzinar o la garriga en aquells llocs on han estat destruïts i va acompanyada de boscos secundaris de pins, sobretot el pi blanc, el pinyer i el pinastre, i d’arbusts com els brucs, l’argelaga, la gòdua, la bruguerola i la ginesta. D’estepes n’hi ha de moltes classes i a la Creu de Formatge trobo les tres que em són les més familiars i comunes: la blanca, la negra i la borrera.

.- Estepa blanca (Cístus álbidus).

Es tracta d'una planta d'aspecte blanquinós per l'abundant toment (conjunt de pèls molt junts que formen com una borra) que recobreix les seves branques i fulles i que els hi confereix una agradable suavitat al tacte. Les fulles són oblongues, oposades, esblanqueïdes i espessament peludes; sense pecíol i amb 3 nervis principals. La florida es produeix entre els mesos d’abril i juny. Són unes flors rosa púrpura, grosses i vistoses, d’uns 5-6 centímetres d’amplada, amb 5 pètals poc consistents i com rebregats. Solen produir poc nèctar i són pol·linitzades preferentment per petits coleòpters, encara que també atrauen mosques i borinots durant el curt espai de temps en que romanen obertes.


El fruit superior és una càpsula que conté moltes llavors que són projectades activament per facilitar la seva dispersió. Aquestes llavors contenent materials feculents i s'utilitzen, en alguns llocs, per a barrejar-les amb farines panificables. La trobarem molt estesa per les brolles i matolls de tota la terra baixa, des de les clarianes de l’alzinar muntanyenc fins al matoll semidesèrtic de timoneda i albada terniflora. ”


.- Estepa negra (Cístus monspeliéncis).

“Planta enganxosa, de cosa d’1 metre d’alçària, encara que de vegades pot ser més alta. Les fulles són de color verd fosc, lanceolades, oposades, enganxoses, amb 3 nervis principals i en general força estretes, mancades de pecíol. Floreix a partir del mes d’abril i fins a finals de juny. Fa unes flors blanques, petites i solitàries, d’uns 2-3 centímetres d’amplada. Els fruits són una càpsula de forma ovoide que s'obre en cinc valves i contenen unes llavors petites i rugoses. També se l’anomena com estepa llimonenca o morisca negra.  


La planta desprèn un aroma característic produït per la presència de glàndules. Té usos medicinals, aromàtics, es cultiva com a planta ornamental i s'utilitza en perfumeria com a fixador. El seu nom "monspeliénsis" fa referència a que creix a la regió de Montpeller, al sud de França. Té una significació important a la brolla d’estepes i brucs i a la brolla de romaní i bruc d’hivern. S’estén per una gran part del nostre territori i solen ser abundants en zones amb forta pressió de pastura.”


 .- Estepa borrera (Cístus salviifólius).

Planta amb fesomia de petit arbust molt ramificat, recobert d'un toment blanc no enganxós, d’uns 5-7 decímetres d’alçària. Les fulles, de color verd fosc amb les nervacions molt marcades, no són viscoses i es disposen de forma oposada. Al tacte són aspres, molt rugoses, de forma ovada o el·líptica i es troben unides a les branques per un curt pecíol. Floreix a partir del mes de març i fins a principis de juny. Fa unes flors  blanques, d’uns 3-4 centímetres d’amplada, amb 5 pètals i 5 sèpals desiguals amb un calze poc pelut que s'agrupen en cimes terminals d'una a tres flors presentant nombrosos estams de color groc intens, més llargs que el pistil Hi ha qui també l’anomena com estepa negra. El fruit és una càpsula de 5 a 7 mil·límetres que s'obre en 5 valves per alliberar les petites llavors.



Pel seu tacte aspre s'havia utilitzat per a eliminar la borra de la roba de llana, i d’aquí li ve el nom. A Grècia es feia servir per fer infusions com a substitut del te. És una de les estepes més esteses a tot el territori, sobretot en terreny silici, característica de la brolla d’estepes i brucs que han substituït alzinars i garrigues degradats.


Si anem a veure flors no ens ha de fer res portar a la motxilla alguna petita guia que ens ajudi a identificar-les. Us recomano les Guies de Francesc Masclans editades pel Centre Excursionista de Catalunya i, en arribar a casa, la consulta dels nombrosos treballs del botànic Oriol de Bolòs.