L'ALBÀ VELL

Hi ha llocs on arribo després d’haver-los descobert llegint. L’Albà Vell és un d’aquests. No m’havia prodigat gaire caminant per aquestes terres dels dominis de Santes Creus, només de passada per anar a Montserrat, per veure barraques de pedra seca i per a pujar a muntanyes de molta més anomenada com el Montagut o el Puig Formigosa. Però un bon dia, rellegint la vella guia sobre “les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles” em va cridar l’atenció la descripció que se’n feia i cap allà em vaig encaminar. Anys després, i per comprovar les notes que havia pres aleshores, hi he tornat.

Arribo a l’Albà Nou o Cal Canonjo, el nucli de població que juntament amb Masbarrat i les Destres formen l’agrupament disseminat de l’Albà, després de deixar enrera el poble d’Aiguamúrcia al qual pertanyen aquestes entitats de població.

“El poble de l’Albà Nou, també conegut com l’Albà de Baix o Cal Canonjo, fou creat al segle XIX quan els habitants que poblaven el lloc de l’Albà Vell es van traslladar per millorar les seves condicions de vida i estar més a prop de les terres planes més idònies pels conreus. Actualment aquest territori està agregat al terme municipal d’Aiguamúrcia del qual n’ocupa el seu sector sud-occidental, al bell mig del camí ral que unia aquesta població amb el Pla de Manlleu, bastit en una plana elevada des d’ on es domina el Camp de Tarragona i envoltat d’una gran massa forestal formada per pi blanc i clapes d’alzinar litoral que s’estenen al voltant d’amples comellars plantats de vinya. Del lloc destaca l’església de Santa Maria de l’Albà, de proporcions considerables, amb un campanar que és ben visible des de molts punts del Camp i que va substituir l’antiga església romànica del castell, que fou parroquial, i que juntament amb la de Sant Cristòfol de Selma va pertànyer al bisbat de Barcelona fins el 1957.”                          Josep Santesmases.

Començo a caminar des del costat mateix de l’església de Santa Maria a través del camí asfaltat que porta al cementiri del poble i que transita per entre un bosc de pi blanc. Ben aviat trobo una creu de la Santa Missió, una de les moltes que podem trobar als nostres pobles com a testimoni de temps passats però no gaire llunyans. Està ben conservada i es pot llegir la data en que fou erigida: Any Sant 1951.

“La Santa Missió consistia en una sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que eren fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners. Des del punt de vista històric, les Santes Missions, que ja es donaven en segles anteriors, van tenir un impuls notable després del Concili de Trento tot i que no foren ben institucionalitzades fins a la primera meitat del segle XIX. Després de la guerra civil espanyola es van fomentar especialment i els fidels acudien a les esglésies de forma massiva a escoltar els sermons dels sacerdots; les dones havien d’acudir amb mantellina negra al cap, les cames tapades amb mitges i màniga llarga i, els homes, si duien barret o boina se l’havien de treure. Com a record d’aquells moments tant excepcionals en moltes parròquies es van construir aquestes creus testimonials.”

Continuo endavant i el camí ja esdevé de terra, guanyant alçada molt a poc a poc, i passant a tocar els antics masos i pallisses bastits al veïnatge del camí ral de Manlleu a Aiguamúrcia: Cal Manco, Cal Güell, la pallissa de Cal Putxó, la pallissa del Parrillo i Cal Bernat. A mesura que me’ls vaig trobant la desesperació s’apodera de mi. És possible que amb tants pocs anys que hi vaig passar per primera vegada estiguin ja tant arruïnats? Doncs es veu que sí. La visió de parets esventrades i sostres ensulsits és desoladora.   

“Al llarg dels camins rals que creuen l’antic territori de l’Albà, el d’Aiguamúrcia a Pla de Manlleu i el de Cal Canonjo al Mas de la Llum, es van anar bastint un seguit de grans masos, molts d’ells fortificats. El seu origen el podem trobar al llarg del segle XI i fins al XIII quan, encara en uns temps perillosos, la gent que vivia a les terres de la Marca va aixecar moltes torres per a llur defensa ja que aquests primers pobladors estaven sempre exposats a les ràzzies de les tropes sarraïnes que ocupaven els territoris del sud. També els castells termenals van fomentar la construcció de masos fortificats per a poder-se comunicar en cas de perill bastint unes fortaleses menors que completaven la seva xarxa defensiva.

Algunes d’aquestes construccions són model de torres personals fetes per a vigilar les seves terres i vinyes. La forma de torre va sorgir per mimetisme amb les construccions feudals de l’època i solien ser de planta quadrada o rectangular, de dos a tres pisos d’alçada amb la coberta inclinada a un vessant. A baix, hi guardaven el bestiar i, als pisos superiors, hi feia vida la família pagesa que vivia aïllada i que havia de defensar-se tota sola.”

“Cal Güell, una gran masada de les més senyorials de la contrada, de la qual s’ha arribat a dir que fou l’origen del nucli de cases de Cal Canonjo i que posteriorment es conegué com el poble de l’Albà Nou.

És un edifici de planta rectangular de planta baixa, primer pis i unes golfes singularitzades per nombrosos finestrals, amb teulada a tres vessants i envoltada de nombroses edificacions annexes. Actualment el seu estat és força ruïnós amb la teulada i els trespols esbatanats i amb un entorn completament abandonat.”

“Cal Bernat, una sòlida i gran construcció bastida al capdamunt del replà que senyoreja la fondalada homònima, a 600 metres d’altitud, i a mitja alçada del turó on es trobaven el poble i el castell de l’Albà Vell. Es tracta d’un gran edifici de dues plantes amb teulada a dos vessants  encerclat per un mur perimetral i amb diversos edificis adossats que fan pensar en ampliacions posteriors.

A la façana principal encara es conserva el rellotge de sol i al seu voltant es localitza l’era i les pallisses. En l’actualitat resta abandonat, amb les portes i finestres obertes, mentre que els esbarzers i les mates van poblant el seu entorn més immediat que d’antuvi estava conreat de sembrats.”

Després de visitar, no sé si per darrera vegada, cadascun dels masos més propers al camí, arribo a Cal Bernat des d’on ja prenc el sender que s’enfila cap al turó on es troben les ruïnes de l’Albà Vell i les restes del seu castell i de l’esglesiola romànica. El seu traçat és molt evident per entre el bosc de pins i es nota que algú l’ha desembrossat, però la pujada, molt dreturera, no te l’estalvies. Després de recuperar l’alè un parell de vegades ja començo a albirar el que semblen les restes dels murs de les cases del lloc, que ara resten coberts de vegetació, i arribo als peus de l’esbatanat i gairebé caigut absis de l’església de Santa Maria.

“Si bé una primera notícia sobre l’existència d’aquesta església es remunta a l’any 978, cal esperar fins a mitjan segle XIII per a tenir una primera referència segura de la parròquia de l’Albà donat que el seu rector contribuïa amb diners, durant aquest període, a la dècima papal que es recaptava. L’església, ara en ruïnes, era d’una sola nau, de petites dimensions tant en planta com en alçada, i era capçada a llevant per un absis semicircular.

La documentació fotogràfica antiga mostra la porta d’accés a la façana de ponent i es tractava d’una porta amb un arc de mig punt format amb dovelles ben treballades i una cornisa perimetral acabada en una imposta entre els muntants. Sobre aquesta porta s’obria una finestra i al damunt de la façana s’aixecava un campanar d’espadanya format per dos arcs. Del conjunt, actualment tan sols resten drets una part del mur nord de l’absis i, en alguns punts, vestigis del mur perimetral de la nau. Totes les característiques de l’edifici palesen una edificació rural construïda al segle XII.”

Joan Figuerola i Carles Puigferrat.  

Deixo enrera l’esglesiola seguint el corriol que, per entre els murs enderrocats del castell, em porta en poc temps al capdamunt del turó on es troben les restes de la torre circular que el presidia.

“El castell de l’Albà fundat a mitjan segle X, s’obria a una àmplia panoràmica de les terres del Gaià mitjà. Tot el conjunt d’edificacions estava tancat per un doble recinte emmurallat: la muralla inferior encerclava l’església i la necròpoli formant el recinte jussà, mentre que un segon pany de muralla encerclava estrictament el castell conformant el recinte sobirà. El castell es va bastir sobre una terrassa artificial que anivella el sòl natural constituint un espai fortificat de planta rectangular compost per dos cossos defensius adossats. A la meitat nord, la part més elevada del turó, se situa el més antic dels dos recintes. Es tracta d’un espai defensiu delimitat per una muralla perimetral bastit amb parament regular de carreus rectangulars lleugerament desbastats. Al centre d’aquest espai, en el pla superior, se situen les restes d’una torre de planta circular.”

M. Miquel, J. Santesmases i D. Saumell.

Ara toca fer el camí de tornada però abans no m’estic de baixar cap a les terrasses inferiors del castell i contemplar la panoràmica que s’obre al meu davant mentre acabo de llegir les notes que em van acompanyar durant la primera excursió que em va permetre conèixer aquest indret.

“Albà Vell (797 m.). Tot són pedres caigudes o amuntegades i parets diformes. Només l’església alça els quatre murs que la formaven. Els esbarzers ho envaeixen tot i les mates habiten allà que abans era cobricelat pels sostres. Un color de vellúria daura les pedres abandonades del lloc que fou poblat per Guillem Muradel al segle X.

De dalt del que resta de l’antic castell es frueix d’un extens panorama. Al SE., hi ha el Montmell, guaita el puig de la Cova i es veuen el collet del Montmell, el puig de les Forques i el coll de la Dou. Al S., hi ha la muntanya de la Dou, el coll Beig, els pujols de Pedrafita i del Mas d’en Guerra i la muntanya de Montferri. Al SO., es veu el Camp i, llunyans, el puig d’en Cama i el de Sant Pere i la muntanya de l’Albiol. Al O., continuen les muntanyes de Prades. Al NO., hi ha la serra Carbonària i el coll de Cabra, per sobre del qual es veu la serra del Tallat, les muntanyes Pelades o del Conill, el Cogulló, el puig de Salmella i el coll de les Agulles. Al N., es mostren el Montclar i la muntanya de les Basses, el Montagut i el puig de Formigosa. Al NE., es veu el puig de les Bardanquines, el de la Portella i el de Selma. A l’E., la muntanya d’Albà tapa tota altra perspectiva.”

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. 1934.

Podeu seguir aquest itinerari a través del llibret “Masos i llogarets de l’antic terme de l’Albà” que es troba dintre del recull “Pels Camins de l’Alt Camp”, d’Enric Fonts i editat pel Consell Comarcal de l’Alt Camp. Sobre el poble de l’Albà Vell trobareu molta més informació consultant els treballs d’investigació realitzats per Josep Satesmases i Ollé i que fan referència a aquest antic territori.