diumenge, 29 de desembre del 2013

LES TINES DE LA VALL DEL FLEQUER

Quan parlem de Priorat, Penedès, Montsant, Terra Alta, Conca de Barberà, Empordà, Tarragona..., segurament tothom ho associa a la majoria de les denominacions d’origen i regions vinícoles del nostre país. Durant molt de temps vaig està organitzant itineraris per aquests indrets on el vi té una llarga tradició cultural i històrica i que va lligada a la construcció dels grans cellers modernistes. Mentre caminàvem entre vinyes apreníem les varietats de ceps, visitàvem els edificis emblemàtics i, com no, ens aturàvem cada cert temps a fer el tast dels vins que s’elaboraven.


D’entre totes aquestes excursions, però, n’hi ha una que em va cridar molt l’atenció ja que comptava amb uns elements arquitectònics que la feien diferent i singular: les tines de la vall del Flequer, dins la denominació d’origen del Pla de Bages on, les tines enmig de les vinyes, apareixen com a elements constructius que constitueixen un gran patrimoni etnogràfic on la pedra seca substitueix el maó vist dels cellers modernistes. Un itinerari senyalitzat porta per totes aquestes construccions bastides al costat mateix del torrent del Flequer. Actualment la vinya ha desaparegut del tot i el bosc ocupa cada racó dels bancals margenats on abans els ceps eren els amos i senyors.


Al torrent del Flequer i les valls del Montcau, aquestes tines estaven situades enmig de les vinyes, molt a prop dels mateixos llocs on el pagès desenvolupava i conreava els ceps, possiblement per facilitar el difícil transport del raïm per vessants i turons escarpats. De fet era més fàcil portar el raïm acabat de collir des de les feixes properes fins a aquestes singulars tines per transformar-lo en vi per després transvasar-lo i transportar-lo fins al lloc d’origen, que transportar el raïm fins a les tines dels masos. 


Però no era tant sols per facilitar el transport sinó que, a més, els petits pagesos acostumaven a tenir dues, tres i quatre vinyes a rabassa però no en un mateix mas, sinó en masos diferents i s’havien de traslladar d’un lloc a l’altre per efectuar els treballs de la vinya. El problema sorgia quan arribava la verema ja que s’havia de transportar des de la vinya fins la tina de la casa del poble amb un temps mínim si no es volia barrejar verema acabada de collir amb verema que era en ple procés de fermentació. En aquest entorn es van haver de buscar noves solucions i sorgiren les tines al costat dels masos i les tines enmig de les vinyes. Aquesta és l’explicació de l’aparició d’aquestes singulars construccions, gairebé situades a les fondalades per facilitar el transport del raïm i generalment prop d’algun curs d’aigua; ja que les tines s’havien de netejar curosament abans d’iniciar el procés de trepitjar el raïm perquè la fermentació fos correcta.”


Hi ha dos models de tines al mig de la vinya: les tines solitàries, fetes per un rabassaire al seu tros, i els conjunts de tres, quatre o més tines, construïdes collectivament perquè els contractes de rabassa s'havien signat al mateix temps i sortia més barat, però cada pagès explotava la seva tina individualment. Les tines solen ser de forma cilíndrica, tot i que també n'hi han de cúbiques, i són construccions fetes de pedra, morter de calç i impermeabilitzades a l’interior amb rajoles envernissades d’un color vermellós, amb una capacitat mitjana d'unes 87 cargues de vi (10.500 litres). 


La tècnica utilitzada és la pedra seca i la volta és de filades de pedres planes que es van tancant progressivament. Acostumen a tenir dues entrades: a la part superior, era per on s’entrava la verema i s’abocava sobre brescats de fusta per trepitjar-la; i a la part inferior hi havia la boixa, una mena d’aixeta que servia per extreure al vi. La tina es corona amb una estructura idèntica a la de les barraques de pedra seca que tant abunden al Bages, coronades amb una falsa cúpula que les protegeix de la pluja, i la boixa es protegeix amb una altra barraca que es pot tancar i que també es pot fer servir d’aixopluc.”


.- Les Tines del Bleda

És un conjunt format per dues tines de planta circular cada una d'elles construïda amb la seva respectiva barraca. La part inferior de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d'unió, i s'hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades i a sobre s'hi estén una capa de sorra i pedruscall.


Observant el conjunt de cara a les portes d'entrada a les tines d'esquerra a dreta observem que la primera té una finestreta i sota la cúpula s'hi pot observar un tronc encastat en el qual es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant el trepig del raïm. La segona tina presenta una llinda i també té una finestreta. Hi ha presència de restes de frontissa per a la porta d'entrada i, igual que a la primera tina, hi ha un troc encastat sota la cúpula. Les dues barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula. 


.- Les Tines del Tosques

A la riba esquerra del torrent del Flequer es configura aquest conjunt format per quatre tines cada una construïda amb la seva respectiva barraca. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. 


A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d'unió i s'hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, i a sobre s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. Cada una de les quatre tines té la boixa de sortida del dipòsit en cadascuna de les respectives barraques. Les quatre barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula. 


.- Les Tines de l’Escudelleta

És un conjunt format per onze tines de planta circular i un total de set barraques. La part inferior de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d'unió i s'hi localitzen les entrades. Sobre els murs s'estén el voladís, construït amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, i a sobre s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. 


Aquestes construccions tenen set barraques. Al primer grup de quatre tines n'hi localitzem tres. Són de de planta rectangular, la coberta és feta amb volta i per als paraments es va utilitzar pedra amorterada excepte en el sud-est, que està configurat per la pròpia pedra del terreny. Al segon grup de sis tines hi trobem tres barraques més, alguna d’elles de planta trapezoïdal i al seu interior s'hi localitzen les boixes. Finalment la setena barraca correspon a la tina que queda separada del conjunt, de planta irregular, i aprofita com en altres casos el propi terreny per fer de parament.


.- Les Tines del Ricardo

Són just al llit del torrent del Flequer. Aquest és un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i l'interior és recobert amb rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d'unió i és on es localitzen les entrades. 


Sobre els murs s'estén el voladís, construït amb pedres més planes. I finalment hi ha la coberta, feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la qual s'estén una capa de sorra i pedruscall. 


Fins aquí aquest petit recorregut pels antics camins de verema de la vall del Flequer. De conjunts de tines per aquest bocí de territori encara n’hi ha molts més i si us vénen ganes d’anar-los a descobrir us recomano l’excel•lent llibre Tines a les Valls del Montcau,  elaborat pel Consorci de les Valls del Montcau i editat per Farell Edicions on trobareu la descripció i localització de totes aquestes edificacions de quan les vinyes estaven plantades en indrets gens accessibles, a les faldes de les muntanyes i sobre les terrasses amb marges de pedra seca.


diumenge, 1 de desembre del 2013

UN TOMB PER LA PLANA DEL CAMP: LA GRANJA DELS FRARES

Moltes vegades, quan el dia s’aixeca rúfol i l’amenaça de pluja es fa evident, no  m’importa canviar una excursió que em porti per camins de muntanya per una altra que ho faci seguint camins de plana. Efectivament, no és el mateix. Aquí, els camins de plana solen ser amples, a trams cimentats, envoltats de conreus, humanitzats, tallats pel pas de les noves infraestructures i, a dir d’alguns, molt avorrits. No els hi trauré la raó als que diuen això, però si el final del camí et depara una sorpresa... el dia ja haurà estat profitós. En aquests cas, descobrir la Granja dels Frares i els seus voltants n’és un bon exemple.


Començo a caminar des de Vilallonga del Camp anant a buscar el camí de la Granja que va seguint aigües avall el curs de la Riera de la Selva; ample, transitat i envoltat de camps d’avellaners i oliveres. Ben aviat canvia de direcció i em porta cap a l’aiguabarreig dels rius Glorieta i Francolí on, abans d’arribar-hi, s’obre al davant meu una gran esplanada on es troben les edificacions d’allò que va ser l’antiga granja cistercenca dels Frares, que també s’anomena del Codony o de Santes Creus.


Aquesta granja està situada a la riba dreta del riu Francolí i dins l’antic terme del Codony, un petit territori del Camp de Tarragona que persistí fins el segle XIX, aigua amunt de Constantí i que comprenia, entre altres, els llocs del Morell, la Masó, el Milà, Vilallonga del Camp i el sector oriental fins a Vallmoll. A través dels llibres aprenc que al segle XII el terme del Codony pertanyia al monestir cistercenc de Santes Creus i es va constituir amb el suport del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i de nobles com Guillem de Claramunt i Ramon I de Montcada, incorporant-se a les propietats del monestir entre els anys 1160 i 1186. D’aquesta manera, mitjançant aquestes donacions, la Granja es va convertir en una de les més importants del monestir de Santes Creus.


L'interès del monestir en colonitzar aquest bocí de terra va fer que a l'inici del conreu de les terres s'emprengués la edificació de la granja i també la del casal dels seus molins. La cronologia de la granja és difícil d’establir perquè va sofrir moltes transformacions i així es veu a l'estructura dels edificis.



Tot i això, les construccions que s'han conservat són de les de darreries del segle XIII fins a principis del XIV, conservant-se els arcs ogivals o de mig punt d'origen medieval juntament amb restes de murs, trulls, sitges i una capella fora del recinte principal, actualment restaurada, que data del segle XVIII.



Ben aviat el cenobi inicià una política d’expansió territorial al seu voltant, annexionant-se terres de la zona i iniciant la seva explotació. A la Granja dels Frares s’hi conreaven productes d’horta, vinya, cereals i oliveres, a més dels beneficis que obtenia de la producció del seu molí fariner.


Després de passejar-m’hi per entre les arruïnades edificacions, segueixo el camí que em fa baixar suaument fins a l’aiguabarreig dels rius Glorieta i Francolí, on es troba l’edifici que allotjava els molins de la granja. La vegetació de ribera marca les línies que dibuixen els cursos dels dos rius que els separen de les terres de conreu. El Francolí baixa amb força aigua, negant el gual que permet seguir el camí cap al poble de Els Garidells si no et vols mullar fins més amunt dels genolls, en canvi, el Glorieta, només mostra un fil d’aigua que amb prou feina li cobreix mitja llera.



Del molí de la Granja, tot i les primeres dates que ofereixen els documents i que es remunten a l’any 1160, la construcció que s'ha conservat correspon a una data posterior, i això pot indicar que en un principi hi hagués una edificació de caràcter provisional que fou substituïda per l'actual a les darreries del segle XIII o començaments del XIV, o bé que alguna crescuda del riu va inutilitzar el molí antic fent-se necessària la seva reconstrucció en aquell moment.


Les parts que s'han conservat en aquest casal són la sala de les moles, els quatre canals d'entrada d'aigua als cacaus, situats sota la sala de les tremuges i actualment plens de terra, i l'estructura de la bassa, malgrat que en aquesta s’hi hagin assentat alguns cultius. L’edifici presenta una reforma general en la seva estructura, ja tardana, i els dos pisos superiors que semblen correspondre a aquesta modificació de l’edifici s'estan enrunant d'una manera progressiva.


El més interessant de tota aquesta estructura és la sala de les moles, situada a peu pla del camí i capaç per a quatre molins, tot i que darrerament només n'eren utilitzats dos. Es de planta rectangular amb coberta de fusta sostinguda per quatre arcades ogivals rebaixades, que alhora assenyalen els quatre espais on anaven col·locades les moles.”


La porta actual d'accés a l’edifici no és la originaria i la primitiva, d’arc de mig punt, es conserva tapiada en el mur immediat al riu. Els materials emprats en la construcció son molt pobres: còdols, tapia i mamposteria, si exceptuem la paret immediata a la bassa que està obrada de carreus ben tallats lligats amb argamassa i falcats amb palets de riu. A l'exterior s’observen les dues sortides d'aigua dels cacaus en el mur contigu al riu Francolí i els quatre canals d'entrada d'aigua des de la bassa als soterranis.


Un tomb final per la vora del riu i començo la tornada  cap al poble, aquesta vegada seguint el camí dels Hospitals. Avellaners i oliveres a banda i banda amb camps de noguers que em criden l’atenció per l’extensió que ocupen. De sobte, al costat del camí, s’aixeca imponent el Pi de Mestres, un pi pinyoner considerat Arbre Monumental de Catalunya.


Aquest arbre centenari té una alçada de 16,40 metres i una mida de circumferència de abasta gairebé els quatre i mig. Va ser plantat l’any 1898 per un fill del poble, Josep Mestres i Miquel, metge, polític i agronomista, el qual va fundar la càtedra ambulant d'agricultura i va ser president de la Diputació de Tarragona entre els anys 1913 i 1915, a més de formar part del primer Consell Executiu de la Mancomunitat de Catalunya.


Tot i estar protegit, l'any 2008 el Pi de Mestres va ser objecte d'una gran reivindicació popular perquè la Red Eléctrica de España havia demanat la seva tala parcial per poder fer passar una línia elèctrica per la seva vora. Més de 3.000 signatures i missatges de suport a la campanya en contra d’aquesta actuació van fer que encara avui puguem gaudir d’aquest pi centenari que vigila  l’entrada al poble de Vilallonga del Camp pel camí dels Hospitals.

Qui ha dit que els camins de plana són avorrits? Aquest, de ben segur que no.

Per cert, si voleu saber més coses sobre el “Casal dels Molins de la Granja de Santes Creus al Codony”, consulteu l’obra de Francesca Español “Els casals de molins medievals a les comarques tarragonines. Contribució a l’estudi de la seva tipologia arquitectònica.”

dissabte, 19 d’octubre del 2013

SELMA, UN POBLE TEMPLER

Anar d’excursió a pobles abandonats sempre té el seu punt d’emoció i, algunes vegades, un altre d’incomprensió. I això darrer ho dic perquè, quan ho faig, de boca dels meus companys he arribat a escoltar aquest comentari: “Ves tu, el Jordi avui ha anat a veure munts de pedres caigudes!”. Potser sí que tenen una mica de raó, però si aquests munts de pedres els vesteixo d’història i de llegenda, fins i tot d’un toc de romanticisme, segurament els faria canviar d’opinió.

Aquest és el cas de Selma, un vell poble deshabitat i enrunat de fa molts anys, a la comarca de l’Alt camp, que fou la seu d’una comanda rural del Temple que controlà el territori del castell de Selma, una ampla zona muntanyosa del nord-est del Camp de Tarragona. Aquesta comanda va ser eminentment agrícola, amb control sobre un bon nombre de masos disseminats per l’ample terme del castell. Originàriament els masos, situats en llocs estratègics de fàcil defensa havien estat torres aloeres, és a dir, petites unitats familiars autònomes, però poc a poc esdevingueren masos censalistes del Temple.


Des del Coll de Santa Agnès o de l’Arboçar arrenca un dels camins que porten a Selma i des d’allí encamino les meves passes cap al poble abandonat. Ben aviat arribo a Cal Martí de Santa Agnès, un mas avui encara habitat i modernitzat, que fou establert en l’època de consolidació del senyoriu templer. 


Vist del davant pensaríeu que és un mas com un dels molts que podem veure a la vora del camí, però si pica la curiositat, cal que passem a tocar la seva part posterior i apreciarem realment com era en temps reculats.  


I és des d’aquest indret d’on segueixo el camí que em porta dreturer fins a l’esglesiola de Santa Agnès, una capella sufragània de la parròquia de Sant Cristòfol de Selma que fou bastida isolada a poca distància del mas i que presenta un bon estat de conservació després de ser restaurada.


Santa Agnès constitueix un bon testimoni de les capelles que devien acompanyar els masos censalistes dels templers de Selma. La seva funció era per als serveis espirituals de la gent del mas. És un edifici petit d’una sola nau de planta rectangular i capçalera plana, orientada canònicament a sol ixent, sense cap obertura.



Els murs són obrats de mamposteria amb les cantonades de carreus i a la façana de migdia es conserven dues finestres d’espitllera. L’actual teulada està sostinguda per una gran jàcena que aguanta l’embigat a dues aigües i coberta per rajoles decorades i teula àrab. Destaca la portalada que ocupa la major part del frontispici de ponent; un arc de mig punt amb un ample adovellat coronat per un elegant guardapols motllurat amb impostes decorades amb un petits daus refondits.


La dovella clau ostenta la creu patent inscrita en un cercle com a testimoni del senyoriu templer i gual a la que també es conserva en una pedra de la paret de tramuntana. La seva pica baptismal d’immersió es troba guardada a l’església de les Pobles.”


Torno al camí principal i segueixo endavant per travessar el curs del barranc del Mas de Prat, que en aquesta banda es forma per l’aiguabarreig de diversos torrents de fondos i comes que baixen del Puig de les Marietes, i que s’endinsa per la Vall de Santa Agnès. Aviat deixo enrera els edificis de Cal Saperó i començo a guanyar alçada seguint un corriol que em porta, dreturerament, cap al Coll de la Portella. En arribar a la collada, al davant meu s’obre un extens comellar amb una gran extensió de terres dedicades a la sembradura, un solitari indret presidit per la Portella, una gran masia amb diversos cossos d’edifici bastida al bell mig de la collada.


El camí m’hi vol portar, però abans decideixo fer una mica de marrada per tal d’apropar-me a la masada de la Masó de Selma seguint un bocí de camí que baixa decidit per l’obaga del Puig del Colomer. El bosc de pins, amb alguns roures i alzines, ocupa els vessants de la muntanya, mentre que la bardissa mig amaga la llera del barrancó que baixa a aiguabarrejar-se amb el torrent del Miracle. De sobte, entre les capçades dels pins, començo a albirar les teulades del gran mas i cap allà m’encamino.


La Masó de Selma és un gran mas bastit en un indret una mica elevat, a 610 metres d’altitud, vora del torrent de la Masó, a un quilòmetres escàs a l’est de Selma, que disposa d’edificis annexos, com capella, casa dels masovers, celler, molí, pallisses i estables, rodejats d’un recinte més o menys rectangular. 

En general, el conjunt aparenta ser dels segles XVI-XVIII. L’edifici principal és una gran construcció de planta rectangular amb baixos, planta noble i golfes, cobert de teulada a quatre vents. Al costat de ponent, hi té adossada una torre quadrada. La porta principal està situada a la meitat de la façana nord, mirant a un gran pati. A la planta baixa hi ha una estança d’una certa presència, coberta amb volta de creueria, que podria haver estat oratori. Tot i la modernització dels edificis, l’aspecte de l’actual Masó és encara el que tenien les comandes rurals del Temple.”

M’estic una bona estona contemplant de lluny aquest magnífic edifici mentre m’imagino, encara que em costa una mica, com devia ser la vida en aquest indret quan els templers dominaven el territori. Però toca tornar enrera i fer el camí de pujada. Ara sí que passo a tocar la masia de la Portella i en arribar als peus del Puig de les Forques m’inclino per prendre el branc de camí que porta al Coll de la Caça o de la Creu. En arribar-hi, em crida l’atenció la neteja que s’ha fet al bosc i que ha posat al descobert les ruïnes del que el mapa m’assenyala com a Cal Madro, uns vestigis que denoten el que fou un gran mas i del qual, malauradament, no he trobat cap referència documental.



Segueixo endavant fins que localitzo un senderó que em porta directament al despoblat de Selma. El campanar de l’església de Sant Cristòfol em dóna una lacònica benvinguda. Dels carrers que unien les cases no en queda rastre i l’herbassar tot ho ocupa. Únicament uns corriols poc fressats permeten anar saltant per entre les parets caigudes i sostres esfondrats; munts de pedres, que dirien els meus companys!


Després d’unes quantes esgarrinxades arribo al que fou una de les eres del lloc i no se m’acut res més que treure de la motxilla la guia de l’Iglésies-Santasusagna de l’any 1934 i posar-me a llegir:

Selma, llogarret abandonat, posat a 643 metres d’altitud i guarnint el capdamunt del Puig del seu nom. Dalt de tot hi ha les ruïnes del que fou castell de Selma, a l’ombra del qual es formà el poblat. Ara extingit, d’unes vint cases. Aquest lloc fou poblat al segle X per Guillem Muradel. L’any 1142, Guillem de Sant Martí, cedeix e seu castell als Templers. Trenta any després, el bisbe de Barcelona dóna l’església del mateix lloc, amb totes les rendes i drets. L’any 1225, consta que els Templers ja tenien constituïda la comanda de Selma. En aquesta data, però, servava alguns drets sobre Selma Guília Ferrà i, amb ella i el seu fill Guillem, els Templers signen una curiosa concòrdia. L’any 1361 consta que a Selma els Templers tenien un castell en bon estat i que, al cap de la serra, n’hi havia un altre d’enderrocat, junt amb una capella que havia estat la parroquial del terme. Extingida l’orde de Temple, la comanda de Selma passà als Hospitalers de Sant Joan.


El llogarret de Selma, només vint-i-cinc anys enrera, era molt important, a despit de la seva insignificança demogràfica. Era l’indret de confluència de les grans masies que ocupen les valls d’alentorn. Estatjava veterinari, ferrer, fuster, paleta i tot home servint un ofici o una professió a utilitzar per la ruralia; també hi habitaven el mestre, el metge i el rector. Ara només hi ha solitud. Les cases van caient i aviat el castell, fet una ruïna, només coronarà un amuntegament d’altres ruïnes.


La construcció de la carretera fins a Cal Cendra, al veí Pla de Manlleu, colpí aquest llogarret. En aquest pla s’inicià un llogarret que anà agavellant les funcions de reduïda capitalitat que exercí Selma. La gent del poblet encimbellat ha anat abandonant-lo, però no ha davallat al Pla de Manlleu; ha deixat, més aviat, la muntanya de manera definitiva. L’església de Selma és tancada i desguarnida; el seu campanar roman mut. Per oir missa la gent ha de davallar a la capella del Pla de Manlleu, on viu el rector. El cementiri, però, encara és a Selma, baldament es parli de traslladar-lo al Pla. Selma només comunica per camins amb el Pla de Manlleu, Querol, les Pobles, Albà i Montmell.”


Déu n’hi do quanta vida hi havia a Selma... i ara ja no hi queda ningú. Després del descans decideixo seguir el corriol més vistent que em porta al capdamunt del turó on, entre més munts de pedres, es troben les ruïnes del castell que presidia l’indret.


El castell de Selma que van rebre els templers era una construcció estratègica important, situat en un peny d’accés difícil. Actualment, tan sols en queden vestigis, però es pot veure que estava format per una torre de planta rectangular, situada en la part més alta de la roca, circuïda per un doble recinte poligonal. L’accés es feia pel costat oriental del segon recinte. Al costat de la torre hi ha restes d’alguna altra edificació.


Quan els hospitalers van ser senyors de Selma recuperaren la carlania del castell. Al segle XIV era una de les fortaleses més inexpugnables de la marca penedesenca, on es refugiaven els homes del priorat hospitaler de Selma en moments de perill. De la guerra contra Joan II, en la segona meitat del segle XV, el castell en deuria sortir bastant malparat, ja que els documents immediatament posteriors el descriuen es estat ruïnós.”


L’esforç esmerçat en la pujada paga la pena. Avui el dia és molt clar i des del petit replà superior la panoràmica que tinc als quatre vents és, senzillament, espectacular.

De dalt seu estant es percep un bell panorama de muntanyes. Al N., hi ha el Montagut, davant del qual es té el clot del Romanill i el de Valldossera. Al NE., el puig Farrera, la vall d’Infern i les penyes de la Roca Blanca; sobre un pròxim petit altiplà, entre bosc i garriga, es veu l’edifici del Coll de la Casa.


A l’E., es té el Pla de Manlleu, el puig de l’Àliga, i el de les Gatelletes; darrera guaiten difuminades les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i del Montseny i, clara, la de Foix; després, a l’horitzó, hi ha les muntanyes d’Ordal i, pròximes, les de Marmellà, amb l’esvoranc de la riera. Al SE., es té l’emboscada muntanya de la Torre i, llunyana, la mar. Al S., hi ha el Montmell, en el qual es destaquen el puig de l’Atalaia i l’agulla que sosté el Castellot, el collet de Montmell i el puig de les Forques i les muntanyes de Can Ferrer; al fons lluu la mar.


Al SO., es veu un bocí del Camp de Tarragona acabant en el blau de la mar i, pròxim, hi ha el puig d’Albà. A l’O., es veuen, a l’horitzó, les muntanyes de Cardó i Llaveria, la Mola, el turó d’Escornalbou, la serra de l’Argentera, la de la Mussara i les muntanyes Carbonàries; davant de les darreres hi ha una llenca del Camp. Al NO., el molt pròxim puig de les Forques, verd de bosc, tapa tota altra perspectiva.


El vent comença a bufar, m’espavila de l’embadaliment en el que estic immers contemplant aquestes panoràmiques i em diu que ja va sent l’hora de tornar cap al coll de l’Arboçar. Baixo del puig i marxo del poble amb un interrogant: si algun dia torno a Selma, encara hi serà?

En arribar a casa, i com a record dels munts de pedres que he visitat, no m’he pogut estar de posar-me a llegir un fragment del llibre Les Ciutats del Món, on la descripció que es fa de Selma, ara fa gairebé setanta anys, és idèntica a la que es podria fer avui.  

Pàl·lida, com escau a una morta, apareix Selma, enretirada del colletó, damunt del verd obscur de la pineda, sota el cingle cendrosenc del vell castell que havien edificat els Templers. Allò que resta són fragments de parets que s’alcen iguals que troncs morts, que no aguanten cap ramatge. A Selma no queda altra teulada que la del campanaret. Les parets caigudes a trossos deixen enlaire, amb incert equilibri, dents i agulles, que donen un aspecte alat a les ruïnes. Tètrica expressió d’un pregon i mut desconsol, la d’aquests murs a mig enderrocar. Ells impressionen més que els deformes amuntegaments de carreus i romanalles de maons i de teules, que envaeixen els vells carrers i la base dels edificis.


Tot és horriblement obert. Portals i finestres, que donaven accés als interiors, ara es baden inútils, amb l’espai lliure a cada banda. Semblen ulls esbatanats sense pupil·la. Al ell mig de l’esmicolament prenen una nova gràcia les blanques dovelles de saldó dels portals rodons o de les roges de pedra esmoladora de les voltes gòtiques de qualque edifici. Travessar aquestes obertures produeix un estrany respecte. Algunes pertanyen a murs prou alts per donar encara la impressió de travessar un llindar i irrompre en l’expressió darrera d’un domicili. Descobrir una simple anella o bé una estaca en un mur, un lleu gravat a la pedra del llindar, les restes d’un faldar de xemeneia, en fi, quelcom que servi un record precís de la vella utilitat domèstica, colpeix...”


Si en voleu saber més sobre les Comandes dels Templers i Hospitalers a les nostres terres no deixeu de llegir els llibres de l’erudit Joan Fuguet Sans. D’ell són les descripcions dels llocs i de les edificacions que he anat trobant al llarg d'aquesta excursió. De ben segur que no us deixarà indiferents.