LES PLANES DE SANTES CREUS: LA BARRACA DEL MANILLES I SANT PERE DE GAIÀ

Avui les cames m’han portat a caminar per un bocí de les Planes o Camps de Santes Creus, unes terres que s’estenen entre la plana de l’Alt Camp i les muntanyes de l’alt Gaià i el Montmell, formant una faixa de terreny allargada i estreta articulada al voltant del riu Gaià. De nord a sud aquestes planes s’estenen des del Pont d’Armentera i continuen pels termes d’Aiguamúrcia i Vila-rodona, fins a passar el poble de Montferri on el Gaià pren contacte amb el massís de Bonastre. 

A primera hora del matí a Santes Creus no hi ha gairebé ningú i només el vent trenca el silenci quan fa bellugar amb força els àlbers que es troben a la vora del riu. Passejo per la plaça de Sant Bernat gaudint d’aquest moment fins que travesso el portal de Santa Llúcia i ja m’adreço vers els vessants emboscats de pi blanc que sostenen els extensos plans.

Creuo el pont que salva el Gaià i enfilo la pista de terra que puja cap a les Planes per on transita un bocí del Camí de Sant Jaume senyalitzat amb les marques vermelles i blanques del GR.175. A mesura que guanyo alçada la panoràmica sobre Santes Creus es dilata i no m’estic d’aturar-me per fer-li més d’una fotografia.

En arribar al pla destrio el camí de l’esquerra que marxa cap al Mas de la Capona i segueixo endavant pel que porta al Pont d’Armentera. Si els camins de la ruta de la Capona permeten descobrir un entorn i un patrimoni magnífic de construccions de  pedra seca, aquests que trepitjo ara tampoc no em deixen indiferent: barraques i més barraques de totes mides i formes flanquegen  els marges i trenquen la monotonia dels camps de vinya, oliveres i ametlers.

Gràcies al mapa que porto les localitzo una per una, però la que més em sorprèn és la barraca del Manilles, una de les més espectaculars de totes les barraques que hi ha a les Planes, envoltada de vinya i restaurada l’any 2006. Es tracta d’una barraca composta, d’estructura realment complexa i on, exteriorment, la coberta del cos principal es troba rematada per una casella o cúpula circular envoltada de pedruscall, un tipus de cobertura força freqüent a les barraques del Pont d’Armentera, el Pla de Santa Maria i Santes Creus.

“El cos principal és de planta rectangular amb el portal ample, centrat i obert a l’est, tancat per una porta de fusta i rematat per un arc pla adovellat. Presenta els extrems arrodonits, en forma d’absis, i mostra un bancal per seure al llarg de tota la façana. L’interior és una sala de planta quadrada on es pot distingir un cocó rematat per una llosa plana, així com dos calaixos o fornícules situats a mitja alçada de la paret que feien funció purament d’emmagatzematge d’estris d’ús quotidià.

El segon cos de la barraca, més petit i de planta quadrangular, arrenca del costat dret del portal obrint-se molt proper a l’angle format per les dues ales del conjunt. Es tracta d’un bonic arc de mig punt adovellat el qual dóna pas a una estança quadrangular, on podem trobar una menjadora. De la mateixa manera que al cos principal, la façana d’aquesta ala lateral també presenta un bancal que només arriba fins l’alçada del sòcol. Paga la pena destacar l’elegància de les cantonades, acabades amb pedres més voluminoses, i dels murs lleugerament inclinats per sostenir el pes que estan envoltats per una gran terrassa de pedra sobrera. 

Envoltant aquesta terrassa, a la cara nord, es localitza una obertura que dóna pas a una cisterna que es troba a un nivell inferior al del terra. La seva cobertura està formada per un tancament de sostre amb lloses seguides, la darrera de la qual actua com a llinda del portal d’accés. 

En el manteniment d’una barraca és indispensable poder accedir al sostre o cobriment. En el cas de la barraca de cal Manilles trobem una escalinata ben integrada al mur extern del cos més petit, encarada a l’est. Aquestes escales, passant per sobre de la quadra i de la gran terrassa de pedra sobrera que envolta la barraca, donen pas al sostre de la barraca.

Com a curiositat, val a dir que les plantes que creixen al voltant de la barraca són molt variades i donen per fer una classe magistral sobre la vegetació que viu associada als marges i les vores dels camins del nostre territori. El fonoll, el lletsó, l’olivarda, l’estrellada espinosa, el blet de paret, el blet punxent, la gramínia, la ravenissa blanca, el xereix, els gossets i el julivert, acompanyen un bon grapat de plantes enfiladisses i arbustives com la vidiella, l’esparreguera boscana, la lleteresa de bosc, l’arítjol i l’esbarzer.”

“Una passejada per les barraques de pedra en sec i el seu entorn natural a Aiguamúrcia.” 
Jaume Marlès i Rosa Mercè Vileu..

M’hi podria estar tot el dia voltant per aquests camins observant i aprenent, però el camí segueix endavant i vull anar a visitar l’ermita de Sant Pere de Gaià que no em queda gens llunyana. En arribar a les envistes del Camí dels Muntanyesos trenco per un camí secundari que baixa proper a un comellar i després d’unes quantes ziga-zagues ja arribo al meu destí.

L’antic indret eremític de Sant Pere de Gaià, actualment en ruïnes, es troba localitzat dintre el terme d’Aiguamúrcia, un xic enlairat a la dreta del riu Gaià i molt a prop del monestir de Santes Creus. Aquest lloc d’anacoretes molt probablement estava relacionat amb l’esglesiola de la Trinitat, situada darrere la gran església de Santes Creus, dintre del clos monàstic.

El lloc i l’església de Sant Pere de Gaià són ja esmentats els anys 980 i 1154 i la petita comunitat d’ermitans que hi residia sembla que es va refondre als voltants de l’any 1170 amb la comunitat cistercenca de Santes Creus. Del segle XIII en endavant residien al casal de Sant Pere uns ermitans, dedicats a la vida ascètica, sota la cura i dependència dels abats del cenobi.

Durant el segle XVIII el monestir de Santes Creus va afavorir l’establiment de pagesos de la contrada a les seves terres de les Planes a través d’emfiteutes amb l'obligació, per part d’aquests, a plantar vinya tot i que en comptades ocasions també s’esmenta la necessitat de plantar oliveres, blat o alguna altra mena de cereal. L’any 1739 a l’ermita o capella de Sant Pere s’hi va establir en Joan Tudó i Coral, pagès del Pont d’Armentera, el qual disposava d’una extensió de terra de 6 jornals. A més d’abonar anualment el delme que li pertocava, va haver de pagar 4 perdius en concepte d’entrada i un cens anual directe al senyor d’una gallina per Tots Sants.

Avui a l’indret només trobem les ruïnes de l’església i del casal, essent força vistents les arcades que sostenien el sostre, les parets, alguna que altra columna i les arrencades d’arcs.

Hi ha algú que s’aventura a dir que aquestes quatre parets que avui queden dempeus foren el bressol del monestir de Santes Creus. Potser no sabré mai si això és cert o no, però la veritat és que cada una de les pedres de les Planes de Santes Creus guarda un trosset d’història que de ben segur em faran tornar a visitar-les.