EL PUIG CABRÉ I LA TORRE DEL PETROL

De muntanyes d’aquelles anomenades modestes al nostre territori en tenim unes quantes. No destaquen especialment ni per la seva alçada, ni per les panoràmiques que des dels seus cims es poden abastar, ni tant sols pels paisatges que amaguen; amb tot, però, per la seva situació i per les històries que van passar, les fan prou interessants per dedicar-hi una jornada de camí. Aquest és el cas del Puig Cabré.

“El territori de la Riba és molt accidentat i pertany en part a les Muntanyes de Prades, on destaca el Puig de Marc i, en part, a la Serra de Miramar, on hi destaca el Puigcabrer en el seu extrem occidental. Aquesta banda de contacte entre ambdues unitat és aprofitada pel riu Francolí per tal de travessar la Serralada Prelitoral i obrir-se pas de la Conca al Camp per l’Estret de la Riba. A la zona de llevant del terme, i destacant-se de forma violenta sobre l’entorn, el Puigcabrer forma una unitat singular, com un sentinella que estén el camp visual sobre una gran extensió de terres de l’entorn. És un apèndix singularitzat de la Serra de Miramar de la que forma l’extrem occidental. La cota superior assoleix els 526 metres d’altitud, coronada per les ruïnes d’una edificació bastida al segle XIX per defensar el pas natural de comunicació entre el Camp i la Conca anomenada la Torre del Petrol i on conflueixen els termes de la Riba, Valls i Montblanc.”

Començo a caminar des del barri de la Ràpita, un rengle de cases posades al llarg del vell camí de la Conca al Camp i arredossades als vessants inferiors del Puig Cabré, i ja començo a pujar pels seus contraforts acarats al curs del Francolí i el Puig de Marc. El senderó, passant per entre marges de pedra seca que delimiten el camí, m’acosta a la paret encinglerada del Coster de la Cansaladeta que supero per un curt grauet que el travessa zigzaguejant.

Al capdamunt, el camí es torna més planer i transita per entre antics marges que sostenen els bancals on encara avui es nota que aquesta muntanya ha sofert en moltes ocasions l’embat del foc. En poc temps arribo a un petit mirador on descanso gaudint de la panoràmica que tinc al davant: per l’esquerra, el Puig de Marc; als peus, el poble de la Riba, el curs del riu Francolí i el tram final del riu Brugent; més enllà, a les terres de la Conca, el poble de Vilaverd i la vila de Montblanc i, per la dreta, puc resseguir amb la mirada tot el llarg de la Serra de les Guixeres.

Continuo guanyant alçada i al davant ja es retalla la silueta de la Torre del Petrol, al cim del Puig Cabré, on arribo després d’enfilar-me pels darrers repeus de la carena.

“Aquesta magnífica torre, situada entre la Riba i Picamoixons, al bell mig mateix de l’estret que uneix la Conca de Barberà amb el Camp de Tarragona, presideix altiva i serena, malgrat el pas del temps, les terres i pobles del Camp. Tots els pagesos de l’Alt Camp la coneixen i la respecten. Encara avui els antics agricultors, aquells que no necessiten portar rellotge per saber l’hora i no conèixer els camins per saber orientar-se, tenen en aquest baluard un punt de referència excepcional per arribar, sense pèrdua, al seu lloc de destí...”

“... La importància de la torre com a senyal orientatiu ha fet que nasquessin al llarg dels anys, diverses versions sobre l’origen d’aquesta construcció i la seva utilitat. Una de molt arrelada atribueix l’esmentada construcció al senyor Pedrol, un ric propietari vallenc que havia edificat la torre com a lloc d’estiueig, a causa de la fresca que es respira en aquesta zona, i per vigilar les seves terres. I en cara algunes altres, segons Català i Roca, l’anomenen Torre dels Francesos i n’atribueixen la construcció uns anys més recents. També diu que un llamp va retallar la figura pel costat sud durant l’horrorosa riuada de Santa Tecla de l’any 1874 amb l’espant dels quatre miquelets destacats en aquell punt. Creiem que totes aquestes teories són falses. Gràcies a la informació que facilità el senyor Andreu Barberà, director del Museu d’Alcover, podem saber amb força exactitud que aquesta torre fou aixecada i enllestida l’any 1874, en plena guerra carlina, i que l’objectiu principal de la seva edificació fou observar el moviment de les tropes carlines al Camp i a la Conca.”

Constructivament, es tracta d’una torre rodona de 5 metres de diàmetre, fàbrica de pedres força grans, sense treballar, i lligades amb morter de calç. Amb una important bretxa a la cara sud, per la nord assoleix uns 8 metres d’alçada, molt propers al que era l’alçada original. Conserva les restes d’una volta de ceràmica de coberta a la part superior i espitlleres de ceràmica per fusells en els tres nivells d’edificació.

La història de la torre es remunta a la tercera carlinada (1872-1876) quan en aquesta part de territori aparegueren dos líders excepcionals, enemics irreconciliables i que havien xifrat la seva glòria més gran en la mort de l’altre i l’exterminació de la seva partida: Pere Balcells “el Nen de Prades”, per part dels carlins; i Manuel Orozco “el Petrol”, per part dels liberals.

“Manuel Orozco, andalús, era el capità d’una companyia de voluntaris reclutats al Camp de Tarragona. Don Manuel, de figura petita; bru i gairebé negre; barba serrada negra i espessa; ulls sangonosos i vius; veu ronca i imperativa i que sempre estava de mal humor; era conegut per totes les tavernes dels pobles ja que sovint hi apareixia amb el seu cavall i armat amb sabre, revòlver i quepis per demanar:

- Ponga usted petròleo! -  La tavernera li posava una copa d’aiguardent.

- ¿Que ha puesto usted? ¡Si no hay petróleo para una luz! Coja usted ese vaso de inmediato de la jofaina y llénelo, que bien la necessito. - La tavernera omplia d’aiguardent el vas destinat a l’aigua i el Petroli l’engolia com si hagués estat aigua amb bolados.

Arreu on anava no demanava altra cosa que “Petróleo”, i el nom de “Petroli” li quedà i per “Petrol” el conegué tothom.”

“El capitost Petrol manà edificar una torre de telegrafia òptica entre la Riba i Picamoixons, al cim del molló acabat en punxa que domina tot el Camp, la Conca i els vessants de les Muntanyes de Prades i que coneixem com a Puig Cabré. Aquesta torre no és única; en general, els governadors militars manaven aixecar aquests tipus d’edificacions en llocs estratègics per vigilar el moviment de tropes enemigues. Per construir la seva torre, el Petrol reclutà gent de la comarca que obligatòriament havien d’acudir a treballar i només podien lliurar-se llogant un home al seu lloc i pagant un bon jornal. Però com que no hi havia prou gent, el Petrol anava pels pobles de muntanya, on segons ell tots eren carlins, i els conduïa en massa a la torre de senyals a treballar. Altres vegades es posava  a al cruïlla de les “quatre carreteres” i arreplegava tots els pagesos que anaven al mercat de Valls i els obligava a treballar en l’edificació.

Quan el Nen de Prades veié que sobre el turó de l’Estret de la Riba s’aixeca aquella torre amb aquell estrany encreuament de fustes que a la nit es guarnien de llumenetes que pujaven i baixaven, cregué que era una trampa del Petrol i, desconfiat, ja no s’atreví a baixar al Camp temorós d’ésser encerclat per la tropa i voluntaris liberals. L’absència del Nen exasperà el Petrol que, cansat d’esperar-lo, cometé la malaptesa d’anar-lo a buscar al seu terreny: la muntanya. Remuntant el riu Brugent, els carlins sorprengueren als liberals que anaren guanyant alçada per l’altre vessant i fou al pla de Mont-ral quan el Petrol manà obrir foc sobre les tropes carlines que es trobaven a l’altre costat del riu, però era inútil donada la distància que els separava.

El comandant, però, ple d’ira i amb molt d’alcohol a la sang, no parava de cridar als seus homes; i és en aquest moment que Josep Aladern situa la seva mort. Segons ells, una bala sortida de les seves pròpies files impactà al comandant que caigué del cavall i rodolà per terra. El seu cos fou traslladat al cementiri d’Alcover, on fou enterrat, i encara avui és visible la inscripció a la làpida del seu sepulcre. Cal advertir que la informació que donà dels fets la premsa liberal és que aquesta acció tingué lloc el dia 31 de desembre de 1874 i que s’enfrontaren les partides del Nen de Prades amb la ronda mobilitzada de la Riba amb el reforç dels voluntaris d’Alcover i la companyia de francs dirigits pel tinent Martinet, i que el capità del destacament de la Riba, Manuel Orozco “el Petrol”, fou mort durant el combat”

Després de recordar aquests fets històrics marxo del cim i de la torre pel corriol que baixa dreturer cap a la carretera dels Moros que ressegueix el vessant assolellat de la Serra de les Guixeres i que marxa en direcció al Coll de Lilla. Jo, en canvi, la segueixo en sentit contrari vers el poble de Picamoixons baixant i passant a tocar un parell de barraques de pedra seca.

El descens se’m fa ja que transito per un indret rost, pobre de vegetació, i el sol pica de valent. Arribo a una cruïlla i trenco pel camí menys fressat que em porta al coll de la Creu o de les Moles per tal com, en altres temps, es tallaven pedres d’esmolar i on la pedra calcària ha donat pas al saldó vermell. Aquí enllaço amb el Camí de la Creu, l’antic camí de la Riba a Picamoixons, un fragment del mil·lenari camí de Montblanc a Tarragona, el qual es conserva força bé dins el terme de la Riba però que va desapareixent en davallar vers Picamoixons, que em porta de nou al barri de la Ràpita.

                                                                                       
No puc acabar aquesta matinal sense reproduir una de les llegendes que tenen a veure amb l’indret que he estat trepitjant, anomenada “La mula perduda” i que es troba al recull “La terra d’en Gallarí. Narracions i paisatges de la muntanya tarragonina”, d’en Josep Iglésies, publicat l’any 1932.

“Qualsevol ha sentit contar gestes del Petrol a la banda llevantina de les Muntanyes de Prades. Mala ànima aquest famós Petrol, cap de les forces del govern a la Riba. Segons el dir comú, fou mort pels seus, de tanta ràbia com li tenien. La veritat, però, és que va morir a Mont-ral, víctima d’una emboscada del no menys famós Nen de Prades. També, segons el dir de la gent, ell fou un dels assassins del general Prim. -D’això li venia la influència;- podeu avui encara, escoltar de boca dels vellards de la serra.

Per prestació personal, el Petrol féu construir una torre al cim de Puig Cabrer i, cada dia, assenyalava una família de la Riba per tal que li pugessin aigua al puig ja que no n’hi havia en aquella alçada. En arribar-hi, l’home que duia l’aigua, havia de tastar-la en presència del Petrol o d’un subordinat seu. Sembla que alguna volta, algú gosà de fer compliments i va pagar cara la seva gentilesa. El Petrol, que era temorós d’ésser emmetzinat amb aigua, no temia gota que pogués morir per mitjà del vi. Tenia bona fama d’esser amic entranyable de la beguda. D’ací li venia el renom. Amb el seu castellà enrogallat, de l’aiguardent s’havia avesat a dir-ne petroli. Embriac, esdevenia extremadament malcarat i terrible. Una vetlla d’hivern castigà la seva filla a passar la nit en camisa al balcó de la casa on s’hostejava a la Riba, només perquè havia estat calmosa a obrir-li la porta. Era molt temut entre la gent del país. Per res feia donar unes pallisses de mort. A Picamoixons se les havia molt sovint, per raons de subsidis, amb els batlles del barri. S’acordà entre els prohom del poble, de tornar periòdicament en el pas de l’Alcaldia, a fi de repartir equitativament, entre tots, les pallisses que el Petrol propinava al batlle, sempre que aquest posava alguna dificultat als seus volers. A part del nen de Prades, és aquest l’home de les passades guerres que ha deixat un record més viu a les valls del Francolí.

La torre de Puig Cabrer, de què hem fet esment, un cap al tard, fou atacada pels carlins. Hi hagué un gran foc que va durar fins que, ja plena nit, els de la torre reberen reforç. A la Riba tothom vetllava amb el cor ple de temences. Hom veia des de les cases el fogueig dins la fosca espessa i els trets ressonaven dins el congost on és posat el poble. Les veus dels combatents arribaven amb cridadissa somorta. Amb això, una mula fugia espaordida de la brega i cuitava costa amunt per entre les cases. Les ferradures li ressonaven damunt l’empedrat. Al so dels trets, l’animal dreçava les orelles i guitzava esfereït. Els narius li rebufaven i treia escuma per la boca. Totes les portes eren closes i l’empedrat lluent de la costa s’afigurava mig esborrat per l’obscuritat, La mula s’enfilava vers el cap de la vila amb esglai. Arribava al capdamunt i al Puig Cabrer esclafia una sorollosa descàrrega. Una porta era oberta arran el carrer i la mula girava en rodó i, empesa per l’espant i guiada pel ferum de l’estable, traspassava el llindar i es ficava dins. La gent de la casa oí la remor i l’amo, ple de quimera, va davallar del pis. Veié la mula dins l’estable, guaità defora la porta, amunt de la costa i avall. A banda i banda el carrer desapareixia engolit per la fosca i enlloc no es veia persona nada. Era plena nit i s’escoltaven nous trets dalt de la torre.

Entrà de nou, féu un crit per si algú s’havia esquitlla dins la casa junt amb la mula. Cercà pels racons. Després esguardà llargament la bèstia. Era un vell animal i duia unes sàrries plenes. Es deixà endur per la temptació d’escorcollar-les i, quina no fou la seva meravella, en trobar-se amb unes caixes plenes de moneda d’or i els més sorprenents joiells! Arracades i tota mena de penjarelles, canelobres i coberts, qui podria enumerar tota aquella riquesa?¿El producte de quins robatoris i saqueigs tenia el pagès davant dels ulls?

Sense pensar-s’hi ni un segon, descarregà cuita-corrents la mula i, fent-la eixir fora, l’emmenà costa amunt i etzibant-li la gran garrotada. La mula féu un bot amb les potes del darrera i, alleugerida del pes, arrencà a córrer i enfilà el tènue senyal de camí vers l’obscuritat. I que voleu més? La mula prou fou trobada camí del Pinatell, amb les sàrries buides, però, dels diners i dels joiells, mai més no se n’ha sabut res.”

Un bon material per saber més coses sobre la torre del Petrol el trobareu en el treball realitzat per Robert Vallverdú i que va ser publicat a la Revista Sis Focs, 42. La Masó, 1992.