BASTIMENTS (2.883 m)

El Pic de Bastiments, abastant els 2.883 metres d’altitud i també conegut als mapes francesos com a Pic del Gegant, és una muntanya de forma arrodonida i voluminosa que s’enlaira a cavall de les comarques del Ripollès i el Conflent als límits de l’Alta Vall del Ter, conformant diverses carenes: d’oest a est, des del mateix Bastiments fins al coll d’Ares passant pel Pic de Bacivers, el Pic de la Llosa, la Roca Colom, el Costabona, el cim de Portabella i el Puig de la Clapa; a ponent, per la carena que divideix de nord a sud les aigües entre el Ter i la conca del Freser i continua fins al Puig Cerverís; el límit sud-est és marcat per la divisòria d’aigües entre el Ritortell i la Riera de Bolòs, ja a la Garrotxa, mentre que el límit sud-oest és tancat per l’extrem de sol ixent de la Serra Cavallera. A més dels cims, aquestes valls aïllen altres conjunts orogràfics interiors, com el Gra de Fajol o el Puig Sistra, que constitueixen la gran estribació meridional del Costabona.

El Bastiments es configura com un dels miradors més privilegiats del Pirineu oriental i són molts els itineraris d’accés que permeten l’ascensió. Entre tots, però, m’he decidit pel considerat el més clàssic i segurament més transitat, és a dir, el que puja des del refugi d’Ulldeter i el Coll de la Marrana. 

Inicio el recorregut des de la zona de pàrquing que es troba en el darrer revolt de les llaçades que fa la carretera d’accés a les pistes d’esquí de Vallter 2000. Temperatura suau, cel clar, el sol il·lumina les alçades, molta tranquil·litat... però de cotxes no en vulguis més, i això vol dir que el recorregut estarà força transitat. Prenc el senderó per on marxa el GR-11 i començo a remuntar per la riba esquerra de l’incipient Ter endinsant-me pel bell mig de la pineda de pi negre que cobreix els contraforts del Puig dels Lladres.

El soroll de l’aigua que s’escola per entre les pedres formant petits tolls és un bon company de camí; en canvi, quan topo amb l’esquelet d’alguns dels arbres morts que taquegen el bosc ufanós penso tot el contrari, encara que crec que tenen un encant especial a l’hora de fotografiar-los.

A mesura que guanyo alçada al davant meu s’obre la panoràmica amb la silueta ben marcada del Gra de Fajol destacant-se per damunt la capçada del bosc. Travesso el riu gràcies a una passera de fusta i després d’unes quantes ziga-zagues pronunciades arribo al refugi d’Ulldeter amb poc més de mitja hora després d’haver començat a caminar. 

“El primer refugi d'Ulldeter, a 2.393 metres d’altitud, es trobava emplaçat molt a prop del naixement del riu Ter, a la carena del Puig dels Lladres, i en un lloc privilegiat amb vistes vers la vall del riu. Aquell edifici d’estil noucentista, dissenyat per l’arquitecte Jeroni Martorell, tenia tot allò que la burgesia catalana, promotora de ciència i cultura d'aleshores, cregué necessari. El xalet refugi d'Ulldeter fou una construcció emblemàtica endegada pel Centre Excursionista de Catalunya essent aleshores president Cèsar August Torras. Disposava d'estació columbòfila, menjador, dormitoris, cuina, cambra fosca, observatori científic, lavabos...  

El refugi es va inaugurar el dia 25 de juliol del 1909. Problemes amb els materials per una banda i la situació històrica del moment van accelerar el seu procés de degradació. El morter no tenia la qualitat necessària i es desfeia progressivament i, malgrat que es va intentar cobrir-lo amb quitrà per impermeabilitzar-lo, la solució no va reeixir. La guerra civil del 1936 al 1939, la ocupació del refugi per les milícies alpines i el posterior abandonament van suposar el final del refugi. De manera imparable es va anar ensorrant. Avui només en queden algunes les restes del que va ser el primer refugi d'aquesta banda dels Pirineus.

A mitjans del segle XX es va començar a gestar la idea de tornar a edificar un refugi en un lloc més arrecerat sota el Puig dels Lladres al final del bosc de pi negre. A iniciativa del Centre Excursionista de Catalunya es va dur a terme a mans de l'arquitecte Jordi Bonet que va optar per un disseny més compacte i adaptat als nous temps. L'actual refugi d'Ulldeter es va inaugurar el 29 de juny del 1959.”

Passo per davant mateix de la porta d’accés i no se sent ningú; només veig tres excursionistes joves que prenen el sol estirats al terra i que responen al bon dia amb un cop de cap, no sé si perquè estan endormiscats, perquè no m’entenen o perquè és el costum d’ara. Seran cabòries meves pensar que des de fa algun temps cap aquí la gent que et trobes a muntanya no te ganes de parlar? Sort que tothom no és igual i sempre en trobes algun que la vol fer petar: d’on ets? cap a on vas? d’on vens?..., crec que és d’agrair aquesta aturada encara que sigui només per un parell de minuts.  No hi penso més i continuo caminant ara ja pel prat nu d’arbres que m’acosta al planell situat al peu del Coll de la Marrana, flanquejat pel Gra de Fajol a l’esquerra i el Bastiments a la dreta, on ja començo a veure gent per les dues carenes que tresca amunt i avall.

Ara toca pujar pel corriol ben dret que enfila decidit el vessant rocallós. Mentre ho faig, des de la banda dels peus del Gra de Fajol m’arriba el xiscle agut d’una marmota que no arribo a veure, tot i que m’estic una bona estona guaitant cap a les roques on suposo que s’hi deu estar ben atenta a qualsevol moviment. Continuo pujant, una mica frustrat per no poder-la veure, i arribo al coll de la Marrana on m’aturo per gaudir del panorama que abasten els meus ulls.

El coll, a 2.529 metres d’altitud, és un important punt de pas entre les valls d'Ulldeter i de Coma de Vaca i Núria, punt de divisió de les conques del Ter i del Freser. Per l’esquerra se’n va el corriol que puja ardit cap al Gra de Fajol i, al davant, el que marxa cap a la Coma de Vaca on s’albiren el Pic de l’Infern, el Pic de la Vaca, el Puig de Tirapits, el Pic de la Fossa del Gegant... tot i que la panoràmica cap a la vall resta tapada per una boira que sembla ben espessa.

Abandono l’itinerari que segueix el GR-11 i decanto cap a la dreta planejant per damunt del Circ d’Ulldeter en direcció al Bastiments. El camí suau s’acaba aviat i ràpidament començo a guanyar alçada cap al cim seguint corriols i viaranys molt fressats que moltes vegades m’arriben a confondre. Sort que el cim està al damunt mateix i la direcció és ben clara. Molta gent ja està fent el camí de tornada i aquests sí que parlen i s’aturen un moment, encara que només sigui per dir que ja falta poc, cosa que aprofito per descansar una estona i recuperar l’alè.

Després d’unes curtes giragonses i unes quantes esbufegades arribo a la Creu del Bastiments on un grup d’excursionistes aprofita per fer-se fotografies penjats dels seus braços. Unes passes més i ja sóc al cim del Bastiments tocant el deteriorat vèrtex geodèsic que marca el punt culminant.     

“Anomenat també Pic del Gegant, el seu cim és un dels millors miradors del Pirineu oriental. En un dia clar la vista de tot aquest sector dels Pirineus és completa, des del Canigó i Costabona, per l'est, al Pic de l'Infern i el Puigmal per l'oest. Als peus, el Circ de Bacivers i cap al nord les serralades de l’Alta Cerdanya, amb el Carlit destacat. Si ens acostem al cim occidental, un parell de metres per sota del cim principal i on es troba un piolet clavat i un petit abric de pedres, millora la visió de la coma Mitjana, amb els dos estanys que l'ornamenten.”

Abans de baixar del cim encara continuo carena enllà on es troba el piolet metàl·lic que assenyala el cim oest. Descanso entre les pedres del petit abric recordant la primera vegada que hi vaig pujar fins que la boira comença a cobrir tots aquests paratges i m’indica que és l’hora de tornar al punt de partida.

Un apunt final: amb la boira espessa que em privava de qualsevol punt de referència, el camí de baixada es va tornar enutjós i perdedís. Sort que al Coll de la Marrana s’obria a estones el tel blanquinós i els colors de les roques i prats tornaven a aparèixer. Com em deia un vell amic excursionista que havia caminat moltíssim per aquests indrets: amb esforç podràs gaudir de bells paisatges i panoràmiques extenses durant molts moments, però al final la muntanya sempre té la darrera paraula.