ESTEPES AL CAMÍ DE PUIGCERVER

Primavera és sinònim de florida. Molta gent em diu que aquesta, i com no la tardor, són les estacions de l'any més boniques per calçar-se les botes i fer excursions. Poden tenir raó, encara que jo pugi discrepar d'aquesta afirmació ja que si a una muntanya pots pujar-hi per diversos costats.... per què no veure-la i trepitjar-la durant el pas de les estacions? El que és cert, però, és que  sortir a caminar per la muntanya durant aquest temps és molt gratificant i ens permet descobrir colors i olors que uns quants dies abans estaven completament amagats i que, a poc a poc, van configurant un mosaic vegetal ben vistós. Moltes vegades no es tracta només de fixar la vista en aquell punt llunyà i enlairat que volem aconseguir, sinó que sovint paga la pena abaixar la mirada i fixar-nos en tot allò que trepitgem i que anem deixant enrera a la vora del camí i que molts cops ens passa desapercebut per la pressa que tenim per poder assolir l'objectiu fixat. 

Justament això m’ha passat trescant pel camí d’Alforja a Puigcerver. En guanyar alçada, els cims de la serra es fan ben vistents  i el pas s’accelera, però al passar pels rodals de la Creu de Formatge tot canvia. Entre el bosc esclarissat d’alzines i pins, les estepes han esclatat i em donen la benvinguda. No em sap greu aturar-me i anar de planta en planta exercitant els sentits.

Les estepes formen part del paisatge de terra baixa dins la brolla d’estepes i brucs. És una comunitat més o menys esclarissada, de fulla persistent i molt sovint petita, que ocupa principalment les parts solanes de les muntanyes formades per terres silícies no massa degradades i que són un bon exemple de les adaptacions de les plantes a les condicions extremes de sequera. Substitueix l’alzinar o la garriga en aquells llocs on han estat destruïts i va acompanyada de boscos secundaris de pins, sobretot el pi blanc, el pinyer i el pinastre, i d’arbusts com els brucs, l’argelaga, la gòdua, la bruguerola i la ginesta. D’estepes n’hi ha de moltes classes i a la Creu de Formatge trobo les tres que em són les més familiars i comunes: la blanca, la negra i la borrera.

.- Estepa blanca (Cístus álbidus).

“Es tracta d'una planta d'aspecte blanquinós per l'abundant toment (conjunt de pèls molt junts que formen com una borra) que recobreix les seves branques i fulles i que els hi confereix una agradable suavitat al tacte. Les fulles són oblongues, oposades, esblanqueïdes i espessament peludes; sense pecíol i amb 3 nervis principals. La florida es produeix entre els mesos d’abril i juny. Són unes flors rosa púrpura, grosses i vistoses, d’uns 5-6 centímetres d’amplada, amb 5 pètals poc consistents i com rebregats. Solen produir poc nèctar i són pol·linitzades preferentment per petits coleòpters, encara que també atrauen mosques i borinots durant el curt espai de temps en que romanen obertes.

El fruit superior és una càpsula que conté moltes llavors que són projectades activament per facilitar la seva dispersió. Aquestes llavors contenent materials feculents i s'utilitzen, en alguns llocs, per a barrejar-les amb farines panificables. La trobarem molt estesa per les brolles i matolls de tota la terra baixa, des de les clarianes de l’alzinar muntanyenc fins al matoll semidesèrtic de timoneda i albada terniflora. ”

.- Estepa negra (Cístus monspeliéncis).

“Planta enganxosa, de cosa d’1 metre d’alçària, encara que de vegades pot ser més alta. Les fulles són de color verd fosc, lanceolades, oposades, enganxoses, amb 3 nervis principals i en general força estretes, mancades de pecíol. Floreix a partir del mes d’abril i fins a finals de juny. Fa unes flors blanques, petites i solitàries, d’uns 2-3 centímetres d’amplada. Els fruits són una càpsula de forma ovoide que s'obre en cinc valves i contenen unes llavors petites i rugoses. També se l’anomena com estepa llimonenca o morisca negra.  

La planta desprèn un aroma característic produït per la presència de glàndules. Té usos medicinals, aromàtics, es cultiva com a planta ornamental i s'utilitza en perfumeria com a fixador. El seu nom "monspeliénsis" fa referència a que creix a la regió de Montpeller, al sud de França. Té una significació important a la brolla d’estepes i brucs i a la brolla de romaní i bruc d’hivern. S’estén per una gran part del nostre territori i solen ser abundants en zones amb forta pressió de pastura.”

 .- Estepa borrera (Cístus salviifólius).

“Planta amb fesomia de petit arbust molt ramificat, recobert d'un toment blanc no enganxós, d’uns 5-7 decímetres d’alçària. Les fulles, de color verd fosc amb les nervacions molt marcades, no són viscoses i es disposen de forma oposada. Al tacte són aspres, molt rugoses, de forma ovada o el·líptica i es troben unides a les branques per un curt pecíol. Floreix a partir del mes de març i fins a principis de juny. Fa unes flors  blanques, d’uns 3-4 centímetres d’amplada, amb 5 pètals i 5 sèpals desiguals amb un calze poc pelut que s'agrupen en cimes terminals d'una a tres flors presentant nombrosos estams de color groc intens, més llargs que el pistil Hi ha qui també l’anomena com estepa negra. El fruit és una càpsula de 5 a 7 mil·límetres que s'obre en 5 valves per alliberar les petites llavors.

Pel seu tacte aspre s'havia utilitzat per a eliminar la borra de la roba de llana, i d’aquí li ve el nom. A Grècia es feia servir per fer infusions com a substitut del te. És una de les estepes més esteses a tot el territori, sobretot en terreny silici, característica de la brolla d’estepes i brucs que han substituït alzinars i garrigues degradats.”

Si anem a veure flors no ens ha de fer res portar a la motxilla alguna petita guia que ens ajudi a identificar-les. Us recomano les Guies de Francesc Masclans editades pel Centre Excursionista de Catalunya i, en arribar a casa, la consulta dels nombrosos treballs del botànic Oriol de Bolòs.