D'ESCORNALBOU AL COLL RODÓ

Feia molt de temps que no anava a caminar per Escornalbou. Els records més llunyans són de quan hi pujàvem amb els nois i noies del Cau, tant des de l’Argentera com de Duesaigües, per fer la descoberta del territori, mentre que els més propers em porten a recordar els dies en que vam estar seguint les etapes de la Ruta del Carrasclet. Avui, però, si he decidit atansar-me és per pujar al petit cim del Coll Rodó ja que no l'havia fet mai tot i haver passat pels seus peus en moltes ocasions.

A primera hora del matí el pàrquing que es troba als peus del castell-monestir d’Escornalbou està completament buit i la porta d’accés al recinte tancada, així que deixo per a la tornada l’obligada visita i em decanto per pujar al proper Puigferrós, el turó rocallós situat al sector septentrional de la muntanya i des d’on es tenen unes boniques panoràmiques sobre el conjunt monumental i la vall de l’Argentera.

En assolir el pedregal del petit cim el cerç bufa amb força. Bandejat pel vent l’estada és curta i de seguida començo a baixar per la carretera que porta a Riudecanyes i a entroncar amb el camí de Colldejou just allà on es troba el Pla de les Sureres.

"Al voltant del castell d'Escornalbou es localitza una de les bosquines més singulars d’aquestes contrades. Es tracta d’un petit bosc d'alzines sureres (Quercus suber) que apareix inserit entre els alzinars i les pinedes dominants a la resta de serres que envolten la singular  muntanya i que pertanyen als termes municipals de Riudecanyes, de Duesaigües i de l’Argentera, i que dóna nom a un dels colls, anomenat el Pla de les Sureres, des d’on s’assoleixen els vessants més enlairats del punxegut turó. Que avui dia puguem gaudir d’aquestes alzines és, potser, a que els frares que en altres temps habitaren al monestir d'Escornalbou devien tenir una especial cura d'aquests arbres per tal d’aprofitar-ne el suro.”

Escornalbou Assoc. Cultural. "La Sureda i la pineda d'Escornalbou."

Abandono la carretera i continuo endavant seguint els peus del turó a través de la pista asfaltada que puja des dels pobles de Vilanova d’Escornalbou i de l’Argentera. Per a un excursionista, seguir un trajecte damunt l’asfalt la majoria de vegades és sinònim de feixuguesa  i monotonia. Aquest seria el cas d’aquest camí si no fora per les vistes que m’ofereix damunt de les muntanyes que s’aboquen al Camp i, aixecant la vista, a les edificacions rogenques del castell-monestir que s’acaren a un horitzó tancat per la Mediterrània.

A més, per combatre aquesta monotonia, no em deixo de fixar amb el bosquet d’alzines i pins que m’envolta i on els arbusts i les plantes que ocupen el sotabosc i els talussos de terra presenten flors de tots colors: les estepes, la ginesta, el romaní, l’aladern, el lligabosc, el llentiscle, l’argelaga, la sempreviva..., i entre elles, una que em crida molt l’atenció per la gran quantitat que trobo, la calcida blanca o card blanc.

Capficat amb aquesta descoberta floral arribo a la cruïlla de camins on se separen el que marxa cap a l’Argentera i el que ho fa cap a Vilanova d’Escornalbou el qual vaig seguint mentre al meu davant s’enlaira el turó del Coll Rodó força destacadís per la seva característica forma.

“El Coll Rodó o Montxó de Portpallers és un turó que trobem entre el barranc de l’Algar i el de les Valls, a l’Argentera, ben a prop del terme de Colldejou. La seva forma de base cilíndrica i la part superior cònica, però lleugerament bombada en forma de mamella, respon ben bé a la interpretació que dóna Joan Coromines a la seva obra Onomasticon Cataloniae. La seva forma també recorda un paller.”

Una mica més de camí i arribo al trencall on prenc el Camí de Colldejou, ara ja de terra, que comença a guanyar alçada i on trobo un dels vells indicadors del Sender PR-C 28, que he anat seguint fins ara, i que es va instal·lar l’any 1987 amb motiu del XXIII Dia del Camí de Muntanya que reconstruïa en part l’interessant Camí dels Morts, per on passaven els seguicis mortuoris dels frares del monestir d’Escornalbou que tenien la condició de canonges i, per tal, podien ser enterrats al claustre de la Seu episcopal de Tarragona.

Més amunt prenc un altre trencall que em fa vorejar el turó caminant per terreny sorrenc i força atorrentat  que va pujant en direcció al Coll de la Foradada on es troba bastida una de les torres de la línia elèctrica que creua aquests indrets. En arribar al planell desbrossat localitzo el corriol que s’obre pas per entre carrasques i matolls i que em porta en poc temps al cim del Coll Rodó, a 619 metres d’altitud, i coronat per un petit pessebre.

Tot i la seva modesta alçada la panoràmica que s’albira en assolir-lo és impressionant per totes bandes. Al meu davant, les terres i pobles del Camp amb la Muntanya de l’Areny trencant aquesta uniformitat mentre que la Mediterrània tanca l’horitzó. A ponent, el cercle de muntanyes format pel Cabrafiga, la Muntanya Blanca, les serres de Santa Marina i Vandellòs, els cingles de Llaberia i la part superior de la Mola.

Guaitant cap al nord s’aixequen les serres de Pradell o de l’Argentera, la del Mirador, un bocí de Montsant i el Gallicant; mentre que cap a sol ixent són els Motllats, la serra de la Mussara, el Puig d’en Cama i els llunyans relleus retallats del Montmell els que tanquen la panoràmica. I encara més propers s’alcen el turó d’Escornalbou i, darrera seu, el Puigmarí i el Puigvoltor.

El vent que continua bufant amb força em fa buscar un recer on gaudir d’aquest espectacle i refer forces abans de retornar al punt de partida. Tants recorreguts fets passant per la vora d’aquest indret i ha estat ara que l’he descobert!

El camí de tornada el faig a pas lleuger ja que vull acabar l’excursió pujant al cim del turó d’Escornalbou. L’accés al recinte del castell-monestir ara ja està obert i puc travessar la porta que em permet arribar a la plaça on es troba el frontis de l’església romànica. 

"L'entrada a Escornalbou es practica per un pati que mira al nord; per penetrar-hi, cal passar un arc ogival fet de carreus, coronat amb les armes de la baronia d'Escornalbou (un bou amb una banya sencera i una altra de trencada) i una porta amb la T heràldica i la data de 1912, la de la seva restauració. S'és a l'antic recinte, dins un pati o plaça, la qual és continuada per una altra de rectangular, on hi ha el frontis de l'església, l'antiga porteria de les cavalleries del convent i un altre edifici, amb finestrals gòtics, amb la data de 1911. Una creu s'eleva vora d'ell."

"El temple és romànic. La seva façana tenia, a la part baixa, un gran porxo modern de més de quatre metres d'ample, ara desaparegut. La porta, es mostra, fora el porxo, a l'aire lliure. És flanquejada per tres columnetes de fust curt, base àtica i capitell encimat, sense esculpir, les quals sostenen tres arcs formant una superfície en corbes entrants i sortints, com ondulada; l'arc exterior té una senzilla filigrana. En el tímpan, llis, hi ha esculpit l'anagrama de Crist, dins un cercle i segons l'usança dels primers anys del cristianisme. Damunt la porta hi ha dues finestretes allargassades i sobre d'elles un gran rossetó de rústecs calats dibuixant un petit ull de bou i sis al seu entorn."

Deixo enrera el conjunt monumental i enfilo el camí empedrat que, en amples  ziga-zagues, permet pujar en poc temps a l’ermita de Santa Bàrbara que presideix el punt més alt.

“De la banda oposada a l’església surt un ample camí que porta a la font del Sarraí, la qual es tancada i cal demanar les claus de la seva porta als guardians de la casa per poder beure’n aigua. Vora l’edifici que és enfront de l’església hi ha el camí que puja a l’ermita de Santa Bàrbara, la qual edificació corona el punxegut turó d’Escornalbou. Per anar-hi s’hi esmercen uns deu minuts de pujada suau, per un bon camí empedrat, entre espessa vegetació. Tot pujant es deixa un camí, a l’esquerra, que volta la muntanya i un que va a l’Ermitatge i a la cova Josefina. L’ermita és petita i curosament restaurada i consolidada. Té un bell aspecte.

Del lloc enlairat on és emplaçada s’albira un bon panorama. Al nord, hi ha la serra de la Garrantxa, el Motllor i Puigcerver. Al nord-est, la serra de la Mussara; davant seu es dreça el Puigmarí i es veu la vila de Duesaigües. A l’est, comença la plana lluminosa del Camp; a l’horitzó, es veuen les muntanyes que la separen del Penedès; sota l’ermita, hi ha els edificis de l’antic convent d’Escornalbou. Al sud-est, s’estén la plana, al capdavall de la qual es veu la blavor de la mar i el cap de Salou que la fendeix; s’albiren també el turó de la Roca i la serreta de l’Areny. Al sud, hi ha la muntanya Blanca, el puig de Cabrafiga i els llunyans Dedalts de Vandellós. 

Al sud-oest, es tenen la serra de Llaberia i la tossa de la Mola; la Foradada i el Montxó de Porpallers. A l’oest, la serra d’Argentera tapa tota altra perspectiva. Al nord-oest, hi ha el bocí d’aquesta muntanya conegut per serra Patró i el coll de la Teixeta; la vila d’Argentera és al peu d’Escornalbou. Joan Papió, l’historiador del seminari de Sant Miquel d’Escornalbou, assegura que, des d’ací, es veuen les illes Balears.”

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. Del Camp de Tarragona a l'Ebre. 1931.

I si us interessa aprofundir sobre la història d'aquest indret i dels llocs propers aquí van un parell de llibres que us faran servei:

Història d'Escornalbou, d'Eduard Toda i Güell. Reyal Societat Arqueològica. Tallers Tipogràfics Suc. de Torres i Virgili. Tarragona, 1928.

Riudecanyes i la Baronia d'Escornalbou, de Salvador de Brocà. Fundació Loaiza-Vidiella - Fundació d'Història i Art Roger de Belfort. Col·lecció Tostemps, 18. Riudecanyes, 1986.