EL LLOGARRET DE TORLANDA

De pobles, llocs i llogarrets abandonats n’hi ha un bon grapat i no cal anar gaire lluny per descobrir-los. Passejar pels seus antics carrers mig tapats per l’herbassar acompanyat únicament per parets esventrades i sostres caiguts, em porta a imaginar allò que van ser abans que el pas dels temps i perquè no dir-ho, la mà de l’home, no en deixi res més que un munt de caòtics d’enderrocs. Torlanda, a la Baixa Segarra, n’és un d’ells.    

El llogarret de Torlanda, despoblat i ruïnós, es va bastir al capdamunt d’un petit turó dels estreps meridionals dels plans de Conesa a 698 metres d’altitud. Les panoràmiques que des d’allí es tenen sobre les contrades pròximes són esplèndides però a l’embat de les dures condicions climàtiques d’aquest bocí de territori. Pels seus vessants s’escolen les aigües de diverses rases que configuren la vall de Torlanda, que aflueix per la dreta al riu de Vallverd, i per on s’estenen extensos comellars i planes enlairades conreades de cereals.

Des de sempre els seus moradors han estat minsos i es van agrupar als voltants del castell de l’indret. A finals dels segle XIV tenia 12 focs i l’any 1719 era habitat per 3 famílies i comptava amb 13 habitants. Durant el segle XIX, l’any 1830, ja només hi habitaven dues famílies i eren 10 habitants que vivien migradament de la producció de blat, ordi, llegums, patates i una mica de vinya. Tot això no devia ser suficient per a la seva subsistència i el poble es va abandonar definitivament al començament del segle XX.   

Del castell de Torlanda ja se’n parla en diversa documentació del segle XI en la qual consta com un dels límits de la frontera o marca del comtat de Barcelona. Durant el segle XIV tingué diversos castlans fins que passà al domini del monestir de Santes Creus que mantingué la senyoria sobre l’indret fins a la desamortització del segle XIX.

Del que fou el castell de Torlanda en l’actualitat només en queda una torre cilíndrica que hi ha entre les cases abandonades. Els carreus de la cara exterior són de mida mitjana, on n’hi ha d’horitzontals i alguns de disposats verticalment. Aquests carreus, poc escairats o molt, són posats en filades ben horitzontals i units amb molt de morter. En època moderna aquesta torre restà inclosa dins d’un habitatge i degué fer la funció de trull o cup ja que a l’interior, just al fons, hi ha unes rajoles grosses força modernes.

L’emplaçament d’aquesta fortalesa i del poblament que hi hagué al seu voltant, encimbellats al damunt del turó des d’on es domina la plana de la Conca, és molt representativa de la de molts dels indrets triats per fer els llocs de poblament al segle XI, tot i que podia haver estat abandonada en haver pogut fracassar una antiga repoblació. Cal tenir present que les ruïnes de les cases actuals corresponen a habitatges moderns, però els habitatges medievals devien estendre’s, si fa no fa, pel mateix espai.

Torlanda no tingué mai un poblament important i sembla ser que la majoria dels terratinents d’aquest antic territori feien residència en els termes dels castells veïns. Durant el segle XIII es va produir una explotació intensiva de les terres al voltant del castell amb la conversió d’algunes garrigues en terres de conreu i amb farraginals que es dedicaven a la pastura de vaques, cabres i ovelles. El cultiu majoritari era probablement el cereal, blat i ordi, encara que tampoc no hi faltava la vinya i les oliveres, i algun petit hort dedicat a la verdura aprofitant el cabal d’aigua de la migrada font. Una font que es troba prop del poble, mig amagada per entre les mates de fenàs i al peu d’un marge d’una parada de conreu, i que es tracta d’una obertura i una cambra amb forma d’arc feta de pedra picada on l’aigua hi és present, aparentment entollada.

De l’església romànica de Sant Llúcia, bastida al costat mateix del castell al qual pertanyia, només en queda un tros d’absis, juntament amb trossos de murs entremig d’un munt de ruïnes. Pels vestigis que han arribat als nostres dies se sap que el seu aparell era de carreus ben tallats i que sofrí remodelacions al llarg dels anys.

Sobre l’esglesiola i els aplecs, en Josep Ballabriga, va recollir el següent relat:

“En el castell de Turlanda hi havia una capella dedicada a Santa Llúcia, on cada any s’hi aplegava força gent dels voltants de Conesa, les Piles, Rocafort de Queralt, etc. A finals del segle XIX, Turlanda encara era habitada per dues famílies, els senyors Turlanders, la família Moncosí, i cal Pinyol; el primer dels quals era el propietari de la imatge de Santa Llúcia. De la importància de l’aplec en dóna fe un camí que anava de les Piles a Turlanda, dit precisament camí de Turlanda, del qual encara en l’actualitat en queda algun rastre. Aquest aplec adquirí amb el temps caràcter de segona festa major. Els menjars d’aquella diada estaven reduïts a menjar fesols tous i cansalada fregida ja que així, d’aquesta manera, les mestresses de cada casa i tots plegats podien assistir als diferents actes. De bon matí arribaven els romeus junt amb les diverses parades: la tirada al colom, les bitlles, la rifa dels torrons d’Agramunt, algun cansalader... De primer eren els Gallarins de la Llacuna els qui alegraven la festa; més tard ho feren les gralles de diferents llocs. L’aplec agafà tanta embranzida que fins i tot, l’any 1922, la Hispano Igualadina hi féu un servei d’auto-òmnibus. A mesura que passà el temps aquesta festa quedà reduïda quasi únicament a la celebració d’una missa on només hi acudien els veïns del poble, i encara.”

Si algun dia voleu visitar Torlanda ho podeu fer des de Conesa seguint un bocí del vell camí de Forès a Santa Coloma de Queralt transitant per entre els nombrosos camps de conreu i per l’indret de les Eres, els llocs on es batien i es ventaven els cereals. Ja al segle XVII la sembradura representava el 96% del conreu del terme i d’aquesta tradició secular han quedat com a vestigis aquestes eres singularitzades com les del Solàs, del Duc, del Sant, del Fuster, entre d’altres, que mostren encara al seu voltant les velles parets dels edificis que servien d’habitatges i de pallers.

L’itinerari de l‘excursió el trobareu curosament descrit al llibre de Xavier Martorell “Conesa. Itineraris a peu per aquest bocí de terra”. Col·lecció Azimut-24. Cossetània Edicions. 2002. 

MONTAGUT

Avui he decidit pujar a caminar per l’antic lloc de Montagut i fer un recorregut històric per un bocí de la terra de frontera que va ser el riu Gaià a partir del segle X.  Montagut es troba a l’extrem meridional de terme municipal de Querol, als peus del Puig de Montagut i presidit per l’antiga església de Sant Jaume de Montagut, que centrava el terme de la població disseminada.

En temps reculats, transitar per aquest indret només es podia fer mercès als camins de ferradura que enllaçaven els pobles i masos disseminats; però molts d’ells, actualment, són amples camins asfaltats que en faciliten l’accés. Tot i això, el seu rastre encara perdura i permet descobrir les romanalles de parets i pedres treballades que, a poc a poc, van desapareixent sota la vegetació que els va colgant.  

A primera hora del matí el silenci que envolta  l’indret és gran i només el trenca la remor del vent que fa balancejar les capçades dels pins. De fet, hom diu que Montagut sempre ha tingut la fama d’isolat i solitari tot i que, en aquests encontorns, s’hi van arribar a aplegar prop de 500 habitats. A la meitat del segle XIX el trobem descrit d’aquesta manera:

“Lugar y cabeza de ayuntamiento que forma con Querol, en la província y diócesis de Tarragona, partido judicial de Montblanch, audiéncia territorial y capitanía general de Barcelona. Situado en terreno escabrosos con buena ventilación y clima frío, pero sano. Tiene seis casas diseminadas por el término; una iglesia parroquial (San Jaime) servida por un cura de primer ascenso, de provisión real y ordinaria y el cementerio contigua á ella; una ermita con culto público, del cual cuida un beneficiado, dedicada a Nuestra Señora de Valldocera.

El termino confina al norte con Querol, al este con Pontils, al sur con Selma y al oeste con Ordres; estos dos últimos del partido judicial de Valls. El terreno es montuosos, árido y secano; el monte nombrado Puig de Montagut, de figura cónica, se halla en este mismo término y se cree que de él nace la etimologia del nombre de este pueblo. Abunda de piños pequeños y monte bajo, y le cruzan varios caminos locales de herradura. El correo se recibe de Valls. Produce vino, trigo y legumbres; cría ganado lanar y hay caza de perdices, conejos y liebres. También existe un molino harinero. La población y la riqueza va unida a la de algunas cuadras. Tiene 116 vecinos, 493 almas.”

 Pascual Madoz. “Diccionario gográfico-estadístico-histórico de España”. 1845.

Més tardana, gairebé amb un segle de diferència entre l'una i l'altra, també tenim aquesta descripció que en fan Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna a la guia “Les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles” publicada l’any  1934:

“Al coll de l’Església, a 860 metres d’altitud, és on s’alça l’edifici que va ésser parròquia del poble disseminat de Montagut, la qual havia aplegat uns 500 feligresos. És molt gran, de planta romànica amb arcs gòtics recolzats en les mènsules, al nivell de les quals circula un ornament neoclàssic de morter. Té adossada la casa rectoral, que va queient de mica en mica, d’ençà que el darrer rector que l’habità fou maltractat, robat i assassinat el dia 7 de març de 1869. Des de llavors, el rector viu a l’ermita de Valldossera i atén l’església de Montagut. Aquesta parròquia fou instituïda al segle XIII. Els pocs veïns que ara li resten li són tossudament addictes i no es volen desfer, per a traspassar-les a Valldossera, de les relíquies de mèrit artístic i de valor material que tenen dipositades, atesa la solitud d’aquesta església, en un banc de Valls.

En aquests encontorns o bé dalt del puig, degué alçar-se el castell de Montagut del qual parlen repetidament els documents. Era un edifici construït al segle X. L’any 988 el seu nom figura en un escrit sobre el monestir de Sant Cugat del Vallès. L’any 996, Sandred ven a Irene de Cervelló el castell de Montagut i els de Querol i de Pinyana. Referent al primer es diu “amb torrers, murs i tot allò que hi ha edificat”, la qual cosa sembla indicar que era important i tenia dependències.”

El que més sorprèn de l’església de Montagut, d’estil gòtic i restaurada recentment, són les seves grans dimensions. Molt vistent des de qualsevol lloc per on t’apropes, destaquen els seus campanars sense campanes, una part de la façana de migdia que queda retallada per una motllura que podria ser part de l’anterior església romànica, i per una remarcable portalada de triple arquivolta adovellada amb una motllura li fa de guardapols.

Guardo aquests apunts històrics a la motxilla i emprenc la marxa seguint el camí que voreja el puig del Montagut en direcció al mas de la Font. Just al destriar el corriol que mena al cim, ja que he pensat assolir-lo en fer el camí de tornada, em trobo amb un parell de ciclistes que s’aturen i em pregunten que si per aquí  la vora hi ha un llac i el volen anar a veure. Suposo que es refereixen a l’Estany de Formigosa, una bassa artificial que recull aigües per abastir algunes urbanitzacions situades al peu de la muntanya, i trec el mapa per mostrar-los on ens trobem. No se molt bé si estan situats o no i amb els anys que surto a muntanya no deixa de sorprendre’m que molta gent que també ho fa no portin ni documentació ni un trist mapa de la zona per on van! Ells continuen el seu camí... i jo també.  

El sender, per moments, es va embrossant a causa del sotabosc que creix entre la pineda i l’alzinar que m’envolta, i en arribar a un tomb apareixen al meu davant les ruïnes d’allò que fou el mas de la Font el qual, juntament amb La Serra, Cal Boada, Cal Rovira, Cal Ramonet, Cal Caselles, Cal Pilot i la Casa de Formigosa formaven el conjunt de les masies disseminades de Montagut.

Aquesta gran masia, molt propera a les ruïnes del mas Rossell i que presideix una gran clotada ara emboscada on es conreava la terra, va ser abandonada durant la dècada dels anys trenta del segle passat. Avui només queden bocins de parets i un munt d’enderrocs que a poc a poc van sent engolits pels esbarzers i l’herbassar. Gairebé davant de la seva façana rajava la font, d’aigua bona o abundant, que li va donar el nom.

Deixo enrera el mas i, en perdre alçada, entronco amb l’ampla pista que em porta  al Coll de la Torre de Querol i que dóna pas als Plans de Montagut gairebé tots ells plantats de vinya. Des d’aquí vull apropar-me al castell de Ramonet així què, en arribar al Coll de la Clota, prenc el camí que mena a Cal Boada, una de les poques masies que conserva parets i teulada però que no serva estadants, on la panoràmica que s’obre al meu davant d’un bocí del Camp i les muntanyes que el tanquen és esplèndida.

"Cal Boada és un vell edifici pagès de dues plantes que fins fa poc feia servitud d'habitacle temporer a un dels pastors de les Pobles que pujava a l'estiu amb el ramat d'ovelles per aprofitar les pastures més tendres dels plans de Montagut. La masia té ara un aspecte vetust i miseriós; sense ànima ni força malda per no enrunar-se, buida i abandonada com està. Situada a l'entorn dels vuit-cents metres i encarada a la plana tarragonina esdevé un excel·lent mirador".

Des d’aquí, un ja pot pujar cap al castell de Ramonet, però si es fa cas a la direcció que assenyala l’indicador de camins, arribar-hi suposa una petita aventura on podeu quedar ben esgarrinxats. Tinc a la memòria de quan ho vaig fer per primera vegada: primer travessar una vinya i, després, enfilar el petit turó que es té al davant buscant el millor pas per dins del bosc. La memòria no em falla però el bosc ha crescut molt des d’aquella visita i localitzar les restes del castell em porten una bona estona i moltes esgarrapades fins que trobo els enderrocats murs.  

“El castell de Ramonet s’aparta dels models de castell que es troben al seu voltant i, des dels seus inicis, va ser una gran explotació agrària on el desenvolupament arquitectònic s’apropa més al dels masos fortificats dels segles XII-XIII. El terme del castell de Ramonet, que depenia directament de la família dels Cervelló, senyors de Montagut, ha perdut tota la rellevància que tingué en temps passats i avui, quan ningú gairebé sap que allò va ser un terme amb identitat pròpia i que va arribar a comptar amb una població de 20 famílies sota domini del monestir de Santes Creus, és gairebé un desconegut i isolat paratge de la serra de Montagut.

Les restes de Ramonet són d’una construcció de planta més o menys quadrangular que sembla correspondre a l’edifici principal. Es tracta d’un mas-torre o mas fortificat sense clos emmurallat, on els mateixos edificis actuen com a espais defensius, bastit amb un parament força regular de pedres rectangulars disposades en filades horitzontals. Completament enderrocat, és fa difícil concretar el traçat dels murs de les habitacions internes i, per tant, comprendre la seva identitat.”

 M.Miquel, J.Santesmases i D.Saumell. “Els castells del Gaià”. 1999.

Després de passejar-me per entre els enderrocs marxo de l’indret en direcció contrària baixant del turonet cap a uns bancals plantats de pins on trobo les restes de Cal Ramonet, completament cobertes de vegetació. Al seu voltant es troben les restes d’un pou de neu de dimensions considerables, del qual ha cedit la coberta. Bastit amb pedra seca, és dels pocs exemplars conservats en aquestes contrades, i cal associar-lo a les diferents activitats econòmiques del mas a partir d’època moderna. Torno cap a Montagut seguint el camí herbat que planeja per entre la plantació forestal i que enllaça amb la pista principal que em retorna al Collet de la Torre de Querol on prenc la Carrerada del Bruell, transformada en pista asfaltada, i que voreja els contraforts meridional del puig de Montagut cap a on pujo dreturerament.

Montagut és, amb els seus 964 metres, darrere el puig Formigosa, el cim més enlairat de tot l’Alt Gaià i un dels millors miradors on l’esguard abasta del Montseny al Montsià i dels Pirineus a la mediterrània. Malgrat aquesta panoràmica el cim és poc vistent ja que, amb forma de con truncat, només s’aixeca uns cent metres per sobre els plans que l’encerclen entre els 800 i els 850 metres d’altitud.

Al punt més alt, entre el matollar i la bardissa, hi ha les romanalles del basament d’una torre de telègraf òptic i el cilindre cimentat del vèrtex geodèsic que assenyala el cim. També es conserven esparses en aquest pla superior les restes completament enderrocades i amagades per la vegetació del que va ser el castell de Montagut i que degué tenir unes dimensions veritablement importants si atenem a què l’entitat arquitectònica de l’edifici modificà el relleu del cim fins a convertir-lo en una superfície plana, un aspecte singularitzat que es pot constatar sobretot si s’observa la muntanya des de la llunyania.

“Quan ens fixem en l’extens panorama que s’abasta des d’aquesta alçada s’entén l’extraordinari posicionament d’aquesta fortalesa sobre el territori de frontera. Vers el sud-est, la serra del Montmell s’allargassa fent partió entre les terres camptarragonines i les penedesenques i treu en part la vista sobre la façana marítima. Girant l’esguard vers el sud-oest, la lluminosa plana del Camp s’estén fins a confondre’s amb la línia litoral que amb el tascó del Cap de Salou s’endinsa en la mar. La serra de Llaberia, la Mola, les Muntanyes de Prades i la serra de Miramar formen el cercle de muntanyes que barren el Camp de Tarragona.

Tenen continuïtat cap al nord amb el muntanyam del Gaià, que s’eixampla fins els altiplans segarrencs. Per aquest sector septentrional s’escola engorjat el riu Gaià. Ficat dins l’estret pregon del riu es destria el castellot de Santa Perpètua. Més enllà blanquegen els conglomerats del Montclar, i encara al seu darrere treuen el cap els poblets aturonats de Forès, Savallà del Comtat i Montargull. La vila de Santa Coloma de Queralt s’asseu plàcida al bell mig del seu altiplà. A llevant, resseguint el llarg carener de la serra d’Ancosa pel puig Formigosa i el Castellar, es retallen les restes enlairades de Montserrat. Les torres escapçades dels castells de Pinyana i Saburella, a banda i banda del trau sinuós del riu Gaià, assenyalen la línia defensa de la Marca Hispànica.

Les masies de cal Boada i de cal Rovira, aquesta per complet enderrocada, agreugen la sensació de solitud que plana sobre els rodals de Montagut. La carretera de fa poc apariada que travessa indiferent les lates sembradures, ara vinyars novells, no minora aquella aparença. La plana del Camp de Tarragona farcida de pobles, les grans plantes industrials properes a la costa i les ciutats de Reus, Tarragona i Valls contrasten de ple amb els encontorns silenciosos de l’antic terme de Montagut.”

 Ignasi Planas de Martí. “L’Alt Gaià, entre la Segarra i el Camp”. 1999.

Després de gaudir d’aquesta panoràmica des dels quatre punts cardinals del Montagut, només em cal seguir un corriol que des del vèrtex geodèsic travessa el cim i comença a baixar molt dreturerament per entre el bosc fins a la vora mateix de l’església de Sant Jaume de Montagut, que s’amaga i apareix constantment per entre les capçades dels pins. 

D'ESCORNALBOU AL COLL RODÓ

Feia molt de temps que no anava a caminar per Escornalbou. Els records més llunyans són de quan hi pujàvem amb els nois i noies del Cau, tant des de l’Argentera com de Duesaigües, per fer la descoberta del territori, mentre que els més propers em porten a recordar els dies en que vam estar seguint les etapes de la Ruta del Carrasclet. Avui, però, si he decidit atansar-me és per pujar al petit cim del Coll Rodó ja que no l'havia fet mai tot i haver passat pels seus peus en moltes ocasions.

A primera hora del matí el pàrquing que es troba als peus del castell-monestir d’Escornalbou està completament buit i la porta d’accés al recinte tancada, així que deixo per a la tornada l’obligada visita i em decanto per pujar al proper Puigferrós, el turó rocallós situat al sector septentrional de la muntanya i des d’on es tenen unes boniques panoràmiques sobre el conjunt monumental i la vall de l’Argentera.

En assolir el pedregal del petit cim el cerç bufa amb força. Bandejat pel vent l’estada és curta i de seguida començo a baixar per la carretera que porta a Riudecanyes i a entroncar amb el camí de Colldejou just allà on es troba el Pla de les Sureres.

"Al voltant del castell d'Escornalbou es localitza una de les bosquines més singulars d’aquestes contrades. Es tracta d’un petit bosc d'alzines sureres (Quercus suber) que apareix inserit entre els alzinars i les pinedes dominants a la resta de serres que envolten la singular  muntanya i que pertanyen als termes municipals de Riudecanyes, de Duesaigües i de l’Argentera, i que dóna nom a un dels colls, anomenat el Pla de les Sureres, des d’on s’assoleixen els vessants més enlairats del punxegut turó. Que avui dia puguem gaudir d’aquestes alzines és, potser, a que els frares que en altres temps habitaren al monestir d'Escornalbou devien tenir una especial cura d'aquests arbres per tal d’aprofitar-ne el suro.”

Escornalbou Assoc. Cultural. "La Sureda i la pineda d'Escornalbou."

Abandono la carretera i continuo endavant seguint els peus del turó a través de la pista asfaltada que puja des dels pobles de Vilanova d’Escornalbou i de l’Argentera. Per a un excursionista, seguir un trajecte damunt l’asfalt la majoria de vegades és sinònim de feixuguesa  i monotonia. Aquest seria el cas d’aquest camí si no fora per les vistes que m’ofereix damunt de les muntanyes que s’aboquen al Camp i, aixecant la vista, a les edificacions rogenques del castell-monestir que s’acaren a un horitzó tancat per la Mediterrània.

A més, per combatre aquesta monotonia, no em deixo de fixar amb el bosquet d’alzines i pins que m’envolta i on els arbusts i les plantes que ocupen el sotabosc i els talussos de terra presenten flors de tots colors: les estepes, la ginesta, el romaní, l’aladern, el lligabosc, el llentiscle, l’argelaga, la sempreviva..., i entre elles, una que em crida molt l’atenció per la gran quantitat que trobo, la calcida blanca o card blanc.

Capficat amb aquesta descoberta floral arribo a la cruïlla de camins on se separen el que marxa cap a l’Argentera i el que ho fa cap a Vilanova d’Escornalbou el qual vaig seguint mentre al meu davant s’enlaira el turó del Coll Rodó força destacadís per la seva característica forma.

“El Coll Rodó o Montxó de Portpallers és un turó que trobem entre el barranc de l’Algar i el de les Valls, a l’Argentera, ben a prop del terme de Colldejou. La seva forma de base cilíndrica i la part superior cònica, però lleugerament bombada en forma de mamella, respon ben bé a la interpretació que dóna Joan Coromines a la seva obra Onomasticon Cataloniae. La seva forma també recorda un paller.”

Una mica més de camí i arribo al trencall on prenc el Camí de Colldejou, ara ja de terra, que comença a guanyar alçada i on trobo un dels vells indicadors del Sender PR-C 28, que he anat seguint fins ara, i que es va instal·lar l’any 1987 amb motiu del XXIII Dia del Camí de Muntanya que reconstruïa en part l’interessant Camí dels Morts, per on passaven els seguicis mortuoris dels frares del monestir d’Escornalbou que tenien la condició de canonges i, per tal, podien ser enterrats al claustre de la Seu episcopal de Tarragona.

Més amunt prenc un altre trencall que em fa vorejar el turó caminant per terreny sorrenc i força atorrentat  que va pujant en direcció al Coll de la Foradada on es troba bastida una de les torres de la línia elèctrica que creua aquests indrets. En arribar al planell desbrossat localitzo el corriol que s’obre pas per entre carrasques i matolls i que em porta en poc temps al cim del Coll Rodó, a 619 metres d’altitud, i coronat per un petit pessebre.

Tot i la seva modesta alçada la panoràmica que s’albira en assolir-lo és impressionant per totes bandes. Al meu davant, les terres i pobles del Camp amb la Muntanya de l’Areny trencant aquesta uniformitat mentre que la Mediterrània tanca l’horitzó. A ponent, el cercle de muntanyes format pel Cabrafiga, la Muntanya Blanca, les serres de Santa Marina i Vandellòs, els cingles de Llaberia i la part superior de la Mola.

Guaitant cap al nord s’aixequen les serres de Pradell o de l’Argentera, la del Mirador, un bocí de Montsant i el Gallicant; mentre que cap a sol ixent són els Motllats, la serra de la Mussara, el Puig d’en Cama i els llunyans relleus retallats del Montmell els que tanquen la panoràmica. I encara més propers s’alcen el turó d’Escornalbou i, darrera seu, el Puigmarí i el Puigvoltor.

El vent que continua bufant amb força em fa buscar un recer on gaudir d’aquest espectacle i refer forces abans de retornar al punt de partida. Tants recorreguts fets passant per la vora d’aquest indret i ha estat ara que l’he descobert!

El camí de tornada el faig a pas lleuger ja que vull acabar l’excursió pujant al cim del turó d’Escornalbou. L’accés al recinte del castell-monestir ara ja està obert i puc travessar la porta que em permet arribar a la plaça on es troba el frontis de l’església romànica. 

"L'entrada a Escornalbou es practica per un pati que mira al nord; per penetrar-hi, cal passar un arc ogival fet de carreus, coronat amb les armes de la baronia d'Escornalbou (un bou amb una banya sencera i una altra de trencada) i una porta amb la T heràldica i la data de 1912, la de la seva restauració. S'és a l'antic recinte, dins un pati o plaça, la qual és continuada per una altra de rectangular, on hi ha el frontis de l'església, l'antiga porteria de les cavalleries del convent i un altre edifici, amb finestrals gòtics, amb la data de 1911. Una creu s'eleva vora d'ell."

"El temple és romànic. La seva façana tenia, a la part baixa, un gran porxo modern de més de quatre metres d'ample, ara desaparegut. La porta, es mostra, fora el porxo, a l'aire lliure. És flanquejada per tres columnetes de fust curt, base àtica i capitell encimat, sense esculpir, les quals sostenen tres arcs formant una superfície en corbes entrants i sortints, com ondulada; l'arc exterior té una senzilla filigrana. En el tímpan, llis, hi ha esculpit l'anagrama de Crist, dins un cercle i segons l'usança dels primers anys del cristianisme. Damunt la porta hi ha dues finestretes allargassades i sobre d'elles un gran rossetó de rústecs calats dibuixant un petit ull de bou i sis al seu entorn."

Deixo enrera el conjunt monumental i enfilo el camí empedrat que, en amples  ziga-zagues, permet pujar en poc temps a l’ermita de Santa Bàrbara que presideix el punt més alt.

“De la banda oposada a l’església surt un ample camí que porta a la font del Sarraí, la qual es tancada i cal demanar les claus de la seva porta als guardians de la casa per poder beure’n aigua. Vora l’edifici que és enfront de l’església hi ha el camí que puja a l’ermita de Santa Bàrbara, la qual edificació corona el punxegut turó d’Escornalbou. Per anar-hi s’hi esmercen uns deu minuts de pujada suau, per un bon camí empedrat, entre espessa vegetació. Tot pujant es deixa un camí, a l’esquerra, que volta la muntanya i un que va a l’Ermitatge i a la cova Josefina. L’ermita és petita i curosament restaurada i consolidada. Té un bell aspecte.

Del lloc enlairat on és emplaçada s’albira un bon panorama. Al nord, hi ha la serra de la Garrantxa, el Motllor i Puigcerver. Al nord-est, la serra de la Mussara; davant seu es dreça el Puigmarí i es veu la vila de Duesaigües. A l’est, comença la plana lluminosa del Camp; a l’horitzó, es veuen les muntanyes que la separen del Penedès; sota l’ermita, hi ha els edificis de l’antic convent d’Escornalbou. Al sud-est, s’estén la plana, al capdavall de la qual es veu la blavor de la mar i el cap de Salou que la fendeix; s’albiren també el turó de la Roca i la serreta de l’Areny. Al sud, hi ha la muntanya Blanca, el puig de Cabrafiga i els llunyans Dedalts de Vandellós. 

Al sud-oest, es tenen la serra de Llaberia i la tossa de la Mola; la Foradada i el Montxó de Porpallers. A l’oest, la serra d’Argentera tapa tota altra perspectiva. Al nord-oest, hi ha el bocí d’aquesta muntanya conegut per serra Patró i el coll de la Teixeta; la vila d’Argentera és al peu d’Escornalbou. Joan Papió, l’historiador del seminari de Sant Miquel d’Escornalbou, assegura que, des d’ací, es veuen les illes Balears.”

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. Del Camp de Tarragona a l'Ebre. 1931.

I si us interessa aprofundir sobre la història d'aquest indret i dels llocs propers aquí van un parell de llibres que us faran servei:

Història d'Escornalbou, d'Eduard Toda i Güell. Reyal Societat Arqueològica. Tallers Tipogràfics Suc. de Torres i Virgili. Tarragona, 1928.

Riudecanyes i la Baronia d'Escornalbou, de Salvador de Brocà. Fundació Loaiza-Vidiella - Fundació d'Història i Art Roger de Belfort. Col·lecció Tostemps, 18. Riudecanyes, 1986.

TOLLS I GORGS

Els darrers dies del mes d’abril mes d’abril han estat molt plujosos i ens han deixat aigua a tort i a dret. En un bocí de país a voltes tan eixut no es poden deixar escapar aquestes ocasions i s’han d’aprofitar per gaudir del brogit de l’aigua corrent per les lleres de rius i barrancs i veure-la despenjar-se pels saltants que van excavant tolls i gorgs. Han estat uns “itineraris d’aigua” que m’han portat a caminar per la vora del barranc del Gorg, del riu de Siurana i del tram alt del Brugent.

El Gorg, el Gorguet i la Gorguina.

Josep Iglésies. El soliloqui de les preferències sobre les Muntanyes de Prades.

“Triem el Gorg del mas dels Frares, el qual magnifica un seguit de saltants entre grans rocs, amb el Gorguet, el Gorg pròpiament dit i la Gorguina. Les escumoses randes blanques del corrent, en caure per la graonada, alternen amb bassals vers i blaus d’aigua aparentment en repòs, emmarcats per una vegetació exuberant.

L’oval que omple el mirall trèmol del gorg és el producte de la força excavadora de la cascada que generalment té poc cabal, però que en dies de riuada s’ageganta. El sol tot just llepa aquell recer que ofereix aparences d’avenc. El gran òpal deixa transparentar el pedruscall i les sorres multicolors del fons, mudades en petites gemmes relluents, ensems que reflecteix la roca corba, des de la cornisa de la qual es desprèn el doll amb una entonació profunda. Exhala una boirina irisada que s’espargeix damunt l’exuberant boixeda la qual intenta escalar l’alta faixa calcària drapada d’una dalmàtica de tons greus.

La cinglera ruïniforme creua la gran cicatriu de la vall i marc una mena d’arc sarraí de ferradura disposat en horitzontal. El corrent que l’ha saltat per la qual de volta prossegueix el guimbar per arribar de pressa a l’aiguabarreig amb el riu Siurana. Llur remoreig és una permanent oració a la verge siuranenca que senyoreja la seva esglesiola dalt del cingle bessó de l’altra banda del riu.”

Els Tolls del Forn i de la Palla.

Ramon Amigó. Siurana de Prades enllà de la història i la llegenda.

“El riu de Siurana, amb la conca inicial als Motllats, s’interna a l’antic territori de de Siurana després de passar per les terres de la Febró per la partida de les Socarrades i els Quatre Molins. És aquí on rep les aigües del riuet del Gorg, per l’esquerra, i les del barranc de Prades, per la dreta, davallant pel peu dels cingles que l’envolten. En terres siuranenques hi ha les restes, o el record, d’onze molins que el riu havia fet moure i uns quants tolls, com el del Forn, el de la Palla i el de la Cinteta.

D’entre els tres, probablement el de la Palla és el de més anomenada. Situat en avall de la Trona, aigües amunt del molí del Salvat i abans d’arribar al mas d’en Candi, s’ha anat format al llarg dels temps cavant el llit de pedra de la llera del riu.

Per la seva bellesa natural abans sempre s'hi anava per menjar la mona. Els aiguats de l’octubre del 1994 li van canviar totalment la fesomia i li van reduir la seva espectacular amplitud.”

Les Fous i el Toll de l’Olla.

Josep Maria Llorach. El curs alt del Brugent i l’ermita de Barrulles.

“La zona coneguda com les Fous és un indret de gran bellesa natural on tots els racons són coberts de frondosa vegetació. És una àrea molt encaixonada i tortuosa, d’uns dos quilòmetres de longitud, que va passant per entre les grans i altes parets dels cingles de pedra calcària per on s’ha obert pas el riu a través de meandres, l’aigua del qual s’aprofitava per a regar unes hortes petites que es feien a les feixes de terra dels petits eixamplaments. El fort enclotament que pateix el lloc i la naturalesa de la roca facilita que les aigües siguin molt fredes i amb un punt de duresa molt elevat.

Sembla ser que els excursionistes de principis del segle XX que caminaven per aquest indret el coneixien per Pas de l’Infern, tant per la vegetació abundant com pel cingle calís que es dreça alterós a banda i banda. Actualment, el riu transcorre per damunt la pedra i forma un gran toll que ha perdut una mica de la seva extensió i profunditat que el caracteritzava després de les riuades, donat que el sot format pel corrent va ser reomplert pels sediments que l’aigua va arrossegar.”

“El Toll de l’Olla es troba al bell mig del curs del riu Brugent, a poca distància i al sud-est del Mas d’en Toni i a l’aiguabarreig amb el barranc dels Costers d’en Fort. El salt d’aigua que provoca el desnivell del riu sobre un gran bloc de pedres silícies l’han anat erosionant fins a produir-hi una cavitat d’uns cinc metres de fondària. Allà les aigües s’entollen protegides per unes batedores de lloranques que hi ha uns metres més avall, per on es vessen, formant un estanyol.

La vegetació és ufanosa a l’obac i, a l’esquerra, als conreus, una petita falla ha deixat llargues diagonals de pedra sobre el riu. Per forta que sigui la sequera i no baixi el corrent, la gent només l’ha vist eixut en comptades ocasions.

Per arribar-hi cal prendre un corriol que neix al camí de carro que porta al Mas d’en Toni i que davalla vers el riu. Després de travessar-lo saltant de roca en roca cal baixar per un estrat de calcària, llis i molt inclinat, que porta a la petita platja de còdols del toll.”

I per acabar, unes quantes panoràmiques de l’aspecte que presentava el pantà de Siurana durant aquests dies. Quanta raó tenia el padrí quan em deia que a l’abril cada gota en val mil!