RECORDS D'UNA PRIMERA EXCURSIÓ: ELS GORGS I EL MAS D'EN RIBELLES

Avui he tingut ganes d’anar a caminar per un dels primers indrets on m’hi van portar quan vaig venir a viure a Reus ara farà vint-i-cinc anys: els Gorgs i Gallicant; dels quals en guardo bons records, tant pels paisatges que vaig descobrir i que em van atrapar, com pel company de camí que portava, explicant-me amb tot luxe de detalls tot allò que vèiem i que em recordava el monitor que vaig tenir de petit a l’esplai del poble i que em va iniciar en aquest món de caminar per la muntanya. Han passat molts anys i m'adono que vaig tenir una gran sort en haver-lo conegut ja que dels seus consells, les seves explicacions, del seu saber.., encara me'n recordo i em permeten continuar caminant, descobrint i aprenent.

Surto des de l’ermita de Sant Pau i, sense aturar-me, començo a enfilar el camí que porta al maset del Nadal. Ara està net, desembrossat i es veuen les filades arrenglerades de l’antic empedrat. Unes escales em permeten salvar un marge i passo pel bell mig de l’era deixant enrera les edificacions del maset del Nadal les quals, després de l’incendi que va patir, es van ensorrant a poc a poc. Continuo endavant i començo a baixar en direcció a la vall del riu Siurana que s’obre la meu davant per entre parades d'avellaners que aviat perdran la batalla contra el bosc que ho va envaint tot . Vaig llegir fa temps que el que ara trepitjo és l’antic camí d’Arbolí a Gallicant, un camí medieval, del temps dels sarraïns, que enllaçava els dos indrets pel grau de Vincabrer i superava els cingles de Siurana pel grau de la Trona.

Aviat arribo a la pista travessera que prové del camí encimentat que porta a Sant Pau i que segueixo per la vora del Mas del Salín. D’aquella primera excursió el recordo amb una gran porta d’accés amb grans dovelles i força enderrocat, però avui està completament reformat i dedicat al turisme rural.

... “El mas és en un replà del cingle, molt amunt de les Obagues, damunt el puntal del Salín, sota el cap del serrat que hi ha entre l’ermita de Sant Pau i Gallicant, i cap a mig camí i en avall d’aquests dos punts. Tenia el corral annex i deien que no s’hi havia viscut mai, però l’aspecte d’allò que en quedava feia pensar el contrari. A Arbolí diuen que era contigu al mas del Pubill i que el nom d'ara és modern. Abans es devia designar d’una altra manera, possiblement com a mas de n’Oriol, denominació que data del segle XVI.” ...

L’ampla pista comença a perdre alçada i destrio, per l’esquerra, el branc de camí que va a buscar el grau de Vincabrer. El bosc de pins es torna més ufanós i camí enllà, després d’un tomb, albiro les ruïnes del mas d’en Ribelles de Dalt i els cingles homònims que clouen la vall i que s’enlairen a la dreta del mas. Ara els meus records es difuminen i no n’estic del tot segur si per aquests cingles em va portar el meu company per visitar l’abric de Gallicant i veure unes pintures prehistòriques. No ho recordo, però al trobar un senderó que s’enfila dreturer pel vessant de la muntanya no m’ho penso dues vegades i el segueixo amb l’esperança que em vingui a la memòria algun detall que em posi sobre la pista. L’intent no és bo i el dret corriol marxa del veïnatge del cingle fins que, de sobte, amoroseix la pujada i es torna més ample i em fa desembocar a una pista forestal.

Consulto el mapa i m’adono que el senderó que he seguit no hi surt i que aquesta pista n’és una que puja a Gallicant i que he destriat quan seguia el camí principal. No em toca més remei que tirar enrera però mentre ho faig rumio perquè en arribar a certa alçada el corriol gairebé planeja i s’ha transformat en un camí més vistent amb l’amplada d’un camí de bast. La resposta la trobo en arribar a una gran roca des d’on es despenja el corriol i on observo una desdibuixada traça de camí que baixa més suaument. Està força embrossat, molt tapat per la vegetació, però com l’instint em diu que pot ser una bona opció el segueixo. Passo pels peus de la cinglera apartant les branques caigudes dels pins i salvant alguna esllavissada, i trobo alguns trams protegits amb pedres que prenen la direcció del mas d’en Ribelles que veig, proper, a sota mateix, i on arribo per la pista principal després de passar per entre unes parades de conreu plenes de pins i fenàs on el camí s’ha perdut.

Reposant a la gran era del mas després d’haver fet aquesta marrada, em pregunto si aquest “camí perdut i que no surt al mapa” no seria el que utilitzaven els habitants de Gallicant per anar a moldre als Quatre Molins, indret proper a l’aiguabarreig del barranc dels Gorgs amb el riu Siurana i on, suposadament, un d’aquests molins rebia el nom de molí de Gallicant. Pensant en si mai no tindré resposta a aquesta pregunta em dedico a tafanejar per les enrunades parets del mas i a guaitar de cara a la vall a través de les roques enlairades que configuren uns excel·lents miradors: els Masos de Galzeran, la Desenrocada dels Castellans, la Moleta del Mas d’en Porrera, el solc del Carcaix, el Mas de la Barba, el Molí de l’Esquirola..., desfilen davant dels meus ulls.

... “Del Mas d’en Ribelles es pot dir que n’hi havia dos, pròxims, l’un de l’altre: el de Dalt, que era el més important, i el de Baix. Van quedar deshabitats cap a l’any 1920 i ara són unes ruïnes que es troben a la part baixa i a l’extrem oriental de les Obagues, a poca distància del riu de Siurana i no gaire lluny, i a ponent, del Gorg, i a sol ixent en relació amb el molí de l’Esquirola. Entre els dos edificis es troba la font, que continua rajant, i dóna lloc a un barranquet que fa cap al riu, a cinc minuts del molí de l’Esquirola. Les hisendes havien d’ésser grans i podria ser que un dels dos masos fora el mas de n’Espills a mitjan segle XVI, i que més tard hagués correspost, el de Dalt o el de Baix, al mas Nou dels Frares. Aquesta sospita es confirma a la vista de l’afirmació de Scala Dei quan diu que el mas, en el qual el receptor general del comtat de Prades havia establert un veí de Siurana, va passar a la Cartoixa el 1581.” ...

Una altra descripció del mas i de la seva hisenda la tenim a través de Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna quan trescaven per aquests camins a la dècada dels anys 20 dels segle passat:

... “Es deixen, a la dreta, la drecera del mas de Ribelles de Dalt i, a l’esquerra, un caminet que va a Gallicant. Al cap de cinc minuts es troba, a la dreta, el camí d’aquell mas, travessant unes grans parades de sembra. Es troben, a la mateixa banda, dos altres caminets que també hi menen. A l’esquerra, n’hi ha un que porta a la font del Mas de Ribelles. Aquest mas s’ha vist a la dreta, espaiós i de bona planta. No és habitat, puix que la hisenda que l’envolta pertany al Mas dels Frares i allí viu la gent que conrea les seves terres.” ... 

Marxo de l’indret imaginant-me com devia ser el paisatge d’aquest llogarret quan totes les terres estaven conreades, els masos habitats i les llars de foc encara fumejaven. Ben aviat prenc un senderó que, a mitja alçada i amb algun tram embrossat per la vegetació que el va cobrint, remunta el curs del barranc o riuet del Gorg fins arribar al Gorguet i, uns metres més amunt, al Gorg. Després d’aquella primera excursió els havia visitat unes quantes vegades i m’hi havia remullat en les seves aigües unes quantes més gaudint de la seva transparència i fredor. No em puc estar de seure a les grans pedres i de badar una bona estona contemplant com l’aigua es despenja per la canal que ha forjat a la roca. És una sort que tots dos gorgs m’ofereixin aquesta tranquil·litat només trencada per la remor de l’aigua.

... “El camí davalla, després de trobat el senderó de Gallicant, entre roquissers i, al damunt, es veu la cova del Casat, balma en el bosc d’aquest nom. Després s’estreny. En un retomb del camí apareix el Gorguet, bella cascada, l’aigua de la qual es precipita de no massa altura; té un majestuós aspecte. Abans d’arribar-hi, un petit senderó, a la dreta, mena al magnífic espectacle del Gorg. L’aigua salta a diverses represes entre les roques, que formen un esgraonat. La vegetació creix pertot. L’aigua, després de cada saltant, s’enclota i esdevé quieta. Aquesta quietud transforma l’escumejant perleria en una tranquil·litat verda i blavosa. La disposició de les roques no permet de veure, en la seva totalitat, aquest indret, però la seva esplèndida bellesa immobilitza força d’estona en un estàtic efecte admiratiu. Si no pot, però, agafar-se el conjunt, és perfectament vistent el primer saltant. L’aigua es despenja d’un mur alt i corcat i forma, després, el Gorg pròpiament dit. És a aquest lloc on porta el senderó susdit.” ... (J.Iglésies i J,. Santasusagna.: Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena. 1929.)

    ... “Triem el Gorg del mas dels Frares, el qual magnifica un seguit de saltants entre grans rocs, amb el Gorguet, el Gorg pròpiament dit i la Gorguina. Les escumoses randes blanques del corrent, en caure per la graonada, alternen amb bassals verds i blaus d’aigua aparentment en repòs, emmarcats per una vegetació exuberant. L’oval que omple el mirall trèmol del gorg és el producte de la força excavadora de la cascada que generalment té poc cabal, però que ens dies de riuada s’ageganta. El sol tot just llepa aquell recer que ofereix aparences d’avenc. El gran òpal deixa transparentar el pedruscall i les sorres multicolors del fons, mudades en petites gemmes relluents, ensems que reflecteix la roca corba, des de la cornisa de la qual es desprèn el doll amb entonació profunda. Exhala una boirina irisada que s’espargeix damunt l’exuberant boixeda la qual intenta escalar l’alta faixa calcària drapada d’una dalmàtica de tons greus. La cinglera ruïniforme creua la gran cicatriu de la vall i marca una mena d’arc sarraí de ferradura disposat en horitzontal. El corrent que l’ha saltat per la clau de volta prossegueix el guimbar per arribar de pressa a l’aiguabarreig amb el riu Siurana. Llur remoreig és una permanent oració a la Verge siuranenca que senyoreja dins la seva esglesiola dalt del cingle bessó de l’altra banda del riu.” ... (J.Iglésies.: El soliloqui de les preferències sobre les Muntanyes de Prades. 1977.)

  

Però tot el que és bo s’acaba i unes veus alteren aquest “silenci”, així que decideixo que ja en tinc prou i m’encamino a remuntar el barranc de la Canaleta per on transita el traçat del sender GR.7 i que m’ha de portar al llogarret de Gallicant, on arribo després de pujar-hi a bon pas.

Avui, però, de Gallicant no en parlaré ja que crec que aquesta “ciutat del món”, del que va ser i de la seva història, es mereix molt més que quatre ratlles. Tot i això no m’estic d’atansar-me al caire de la roca que fa de mirador sobre Siurana, Montsant i la serra de la Gritella i gaudir d’una excepcional panoràmica abans d’emprendre el camí.

  

Marxo del lloc travessant la parada erma que presideix aquest pla i que no fa gaires anys estava conreada d'avellaners. Després de pujar per entre un marge trobo el camí que ve d'Arbolí el qual vaig seguint pels peus obacs i emboscats del Puig de Gallicant, deixant enrera el veïnatge del Mas del Valent, i arribar al Collet dels Colls. Travesso la collada i al poc temps abandono l'ancestral camí per seguir un senderó molt fressat que em porta, de nou, a l'ermita de Sant Pau, on reposo assegut a l'arrecerat banquet de pedra que es troba adossat a la façana principal mentre em vénen a la memòri els últims records d'aquella primera excursió per aquests indrets.        

... "Ermita de Sant Pau, situada gairebé al caire del serret dels Colls. És un lloc ben pintoresc. L'edifici és humil, d'un estil autòcton, pagès. Ara ha estat reconstruït, puix que, a causa de l'abandó, estava bastant malmès. El dia de St. Pau, primer ermità, hi puja la gent d'Arbolí i de la seva rodalia, s'hi celebra missa i després es continua la festa al poble. Aquesta ermita es compta si ja existia al segle XIII, puix que a l'Arxiu Diocesà de Tarragona hi ha un document d'aquella època, en el qual una família de Cornudella institueix una deixa per ella. Va ésser fundada per gent de Ciurana i Arbolí i va aprofitar-se, pel simbolisme, una petita cavitat que hi havia a la roca on és adossada. Per això va dedicar-se a Sant Pau, primer ermità." ... (J.Iglésies i J,. Santasusagna.: Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena. 1929.)

Els llibres de toponímia moltes vegades ens poden resultar feixugs de llegir, però gràcies a ells, podem saber per on caminem i el que anem veient. Per fer-ho per aquesta zona us recomano "Siurana de Prades, enllà de la història i la llegenda" de Ramon Amigó, amb moltes descripcions i anotacions dels llocs que he visitat.

Bona part d'aquesta excursió la podeu seguir amb el mapa Siurana. Escala 1:10.000. Editorial Piolet. 2a edició, abril de 2007.