EL MIRADOR DELS DEDALTS

Avui, quan als meus companys els hi he dit que he anat a caminar per les Muntanyes de Vandellós, de seguida m’han preguntat: ... I que hi has anat a fer allí dalt, si no hi ha gaire bosc i només hi ha pedres, romigueres i ramats de cabres? Pot ser no els hi falta una mica de raó en el seu plantejament, però una de les coses que he après sortint a muntanya és que la percepció de la bellesa del paisatge és molt relativa: el que jo pugui trobar bonic i excepcional a altres potser no els hi cridi gens l’atenció.

Les Muntanyes de Vandellòs poden ser un exemple d’això que dic. En arribar a les seves alçades et trobes amb un panorama de relleu agrest i esquerp; amb la calcària aflorant arreu; amb minsos boscos de pins i alzines que es van salvar dels darrers incendis que ha patit la muntanya i que creixen en les profundes barrancades; amb les restes dels murs gairebé caiguts dels antics corrals i dels marges que es van desgranant pels faldars dels turons i moles; amb les línies d’alta tensió que creuen el paratge..., però amb l’encant de gaudir d’extenses panoràmiques i de seguir els vells camins empedrats que utilitzaven pagesos, carboners i pastors quan aquesta muntanya els hi oferia bona part del que necessitaven.

Avui pujo als Dedalts. Ho faig per la zona obaga seguint el camí dels Fontanals i dels Graus de Vandellòs que s’enfilen ràpidament cap als cingles que s’aboquen de cara al poble de Vandellòs i al curs del riu de Llastres. Són camins de bona traça, amb l’empedrat ben conservat, protegits per marges i amb giragonses que suavitzen la pujada. Llàstima que en algun tram hagi de seguir el camí cimentat que els talla.

  

Amb poc més d’una hora ja sóc al capdamunt del Grau del Mig que dóna pas als interiors de la serra. Abans de seguir el camí que tinc previst m’atanso al cimal del cingle dels Graus de Vandellòs, ple d’antenes de comunicacions, des d’on bado contemplant les muntanyes que m’envolten tot i la calitja que difumina i entela els seus relleus: des de la Moleta de Genessies fins al Puig de la Cabrafiga passant per les Puntes de l’Oró i de Jovara, les Moles de Fatxes i de Remullà, les Serres de Santa Marina i de la Güena, mentre que Montalt i Llaberia tanquen l’horitzó. Qui pot quedar indiferent contemplant aquesta panoràmica? Segurament sempre trobaríem algú..., perquè sobre gustos no hi ha res escrit!

Torno al camí principal no sense aturar-me abans al Mirador dels Dedalts, un extens planell del cingle adequat com a zona de lleure des de fa poc temps, delimitat per una barana de fusta on hi trobo unes quantes taules que conviden al descans. Mentre esmorzo gaudeixo de la tranquil·litat del lloc. Als meus peus, Vandellòs, Castelló, Masboquera i Remullà són petites taques que a poc a poc es fan més vistents a mesura que la boirina s’aixeca. Abans de marxar del lloc m’atanso a la punta del planell que guaita en direcció al Coll de la Creu i a les Obagues de Castelló on s’hi destaquen els perfils de la Mola de Nadell amb la Punta Rasquera i la Punta Pallars.

Planejant per l’ample camí, i després de deixar enrera les ruïnes del corral del Coixet, arribo a la colladeta propera al Tossal de Penjabudells o del Puigbodell, un nom ben curiós per a denominar aquest puig que s’alça al davant meu. Per l’esquerra marxa el camí que porta al Collet de la Creu, que és per on vull baixar a Castelló i retornar a Vandellòs, però abans, i aprofitant que ja hi sóc, decideixo pujar-hi. Prenc el Camí del Collet del Corral de Ca la Torre i en ser als peus del tossal segueixo un viarany que han obert les cabres i en poc temps “arribo al cim”. És una alçada modesta que no sobrepassa els 700 metres d’altitud però que m’ofereix una bonica panoràmica sobre el sot de Maimó, les Moles del Taix, els colls de la Basseta i de Navaies, el Molló Puntaire i el Serret dels Avencs.

Torno al camí i acabo de fer el tomb fins al Collet del Corral de Ca la Torre, just on es troben les ruïnes del corral i des d’on també s’albiren les parets enderrocades del corral de la Pubilleta, vestigis de la importància ramadera que va tenir la serra, juntament amb els conreus de secà i el carboneig, unes activitats que es van anar abandonant a partir dels anys cinquanta del segle passat.

Al coll hi ha una important cruïlla de camins: cap a ponent, les Moles del Taix i la Tossa de l’Alzina; vers migdia, cap al Coll de la Basseta i la Font de Navaies i, cap al nord-oest, el camí dels barrancs del Taix, de Casseà i de l’Abellar. Jo acabo de fer la marrada retornant pels vessants meridionals del Tossal de Penjabudells i vorejant el sot del Maimó per seguir, després, el camí de capçada que m’ha de portar al Collet de la Creu. En veure els marges que esglaonaven aquest sot em ve a la memòria un fragment d’un escrit d’Antoni Rovira i Virgili:

... “La terra amb solcs i amb ruïnes és la més noble terra del món. És una terra vella que té una dignitat més alta que la de la terra verge. Bella feina, la dels artigaires que trenquen la terra dura i converteixen l’erm en conreu. Bella audàcia, la dels qui conquisten noves terres i les posen sota el domini intel·ligent de l’home. Estimem les terres verges que passen a ser fecundades pel treball. Però estimem encara més les terres velles, d’antiga maternitat, una mica cansades i sempre fecundes, que han estat conreades per cent generacions.”... (Antoni Rovira i Virgili. "El teatre de la natura". 1928)

El camí ample aviat es transforma en un senderó que ressegueix les ondulacions del terreny en direcció a sol ixent. A l’esquerra les Obagues de Castelló i, per la dreta, el solc profund del barranc del Llord delimitat pels vessants emboscats del Serret dels Avencs.

En arribar al Collet de la Creu enllaço amb l’ample camí que puja de Castelló i que segueixo de baixada fent amples llaçades. Passo per les Obagues i els Graus de Castelló i en un tomb del camí em crida l’atenció una placa de pedra que assenyala que em trobo als Graus de Castelló i on es pot llegir aquesta inscripció: “A Castelló la presó, a Vandellós la cadena, tornemos a Castelló, que és la presó sense pena”.

Quan el camí comença a planejar arribo al despoblat de Castelló on actualment es porten a terme treballs de reconstrucció per part de membres de l’Associació Masia de Castelló i que avui trobo celebrant una calçotada. Faig unes quantes fotografies recordant la primera vegada que hi vaig passar on gairebé tot estava enderrocat. Avui, però, tot ja fa molt més goig, més endreçat i ben cuidat.

... "La Masia de Castelló, petit agregat de Vandellòs sota la cinglera dels Dedalts, presenta una estructura de poble tancat amb cases de paret de pedra tot i que moltes d’elles es troben en estat ruïnós. Fins l'any 1997, data en què comença la seva recuperació, era un indret inaccessible degut al seu avançat estat de deteriorament ja que des dels anys 50 no s’hi habitava. Havia tingut el seu màxim esplendor demogràfic l’any 1900 amb 142 habitants i amb un total de trenta cases envoltades de camps d'ametllers i sembrada." ...

Ara Vandellós ja està més a prop. Surto del llogarret i arribo a una gran plaça on tinc un bon grapat de camins que em permeten arribar-hi. Per l'esquerra, el que transita per la partida de Ruït; per la dreta, el que marxa cap a Masboquera i l'ermita de Santa Marina i, al davant, el que ho fa pel Camí Vell de Castelló, que és el que decideixo seguir.  Sembla que està arranjat de fa poc temps: molt net, de fàcil transit i amb trams empedrats delimitats per marges que sostenen els bancals d'antuvi conreats.

... "Se surt de Castelló pel carrer de Cal Plomat. Resten, a la dreta, l'era del Quirit i a l'esquerra, damunt del marge, els corrals de cal Quirit. El camí és de carro i davalla. S'és de seguida al planet de Missa, on es deixa, a la dreta, el camí de carro que davalla a Masboquera. Es continua per l'esquerra i, de seguida, a la mateixa banda, resta el camí que davall al tros del Casat. Es planeja per la dreta. El camí és molt fressat. Al NE., s'albira el Montredon i la serra de Santa Marina; al N., el Montalt; al NO., la moleta de Fatges; al NO.-O., el coll de Fatges; a l'O., les puntes de Jovara i, ben destacadissa, la moleta de Genessies; al SO., immediata, hi ha la punta de Castelló. A l'esquerra, coronant una vinya, hi ha la caseta del Pauet Santo. Es davalla molt suaument entre pins escadussers. A l'esquerra, hi ha el cingle dels Graus de Vandellós. Es planeja i es domina, per la dreta, la serreta despullada de Santa Marina, en el vessant oposat del riu Llastres. Es passa per sota un cingleró conegut per la Roca Alta. Resta un senderó a l'esquerra. Als quinze minuts de Castelló s'és al capdamunt de la pujada anomenada, pels de Vandellós, Costa de Castelló i, pels de Castelló, Costa de Vandellós. Es davalla fort, fent giragonses entre ametllers i vinya. Vandellós es veu de seguida. Als sis minuts, s'és al capdavall de la Costa i es desemboca a la carretera de l'Hospitalet a Mora. A l'esquerra, es té el pont damunt el barranc de Ruït, anomenat generalment pont de Castelló. Se segueix per la banda esquerra de la carretera i, als vuit minuts de seguir-la, es troba l'encreuament de la mateixa i del ramal que, al cap d'un minut, entra al poble de Vandellós." ... (J.Iglésies i J.Santasusagna. "Del Camp de Tarragona a l'Ebre". 1931)

Per seguir l'excursió, res millor que el mapa "Muntanyes de Vandellòs". Escala 1:20.000. Editorial Piolet. 1ª edició, juny de 2006.