dissabte, 7 de gener del 2012

EL PEDRÓ DELS QUATRE BATLLES

La Serra de Port del Comte conforma un massís la carena del qual fa de partió entre les comarques del Solsonès i de l’Alt Urgell. Aquesta carena, d'uns 4 quilòmetres de longitud i amb una altitud que supera quasi de manera permanent els 2.300 metres, presenta una orografia de formes arrodonides i suaus en la major part de la seva extensió amb cims com el Cap de la Gespeguera (2.333 m) a la banda més oriental, el Pedró dels Quatre Batlles (2.382 m) i la Tossa Pelada (2.379 m) a la part central i el Tossal d'Estivella (2.338 m) a l'extrem occidental. Un cinquè cim, El Vulturó, de 2.349 metres  d'altitud, s'aixeca al sud del Pedró i queda un xic allunyat d'aquesta línia carenal. La vegetació de la part alta és redueix únicament a l'herba dels prats alpins que creix entre els extensos pedregars.



Començo a caminar al Clot de la Vall, des de l'aparcament de l'Estivella de l’estació d’esquí del Port de Comte i em començo a enfilar per una pista de servei remuntant la Costa del Tabac i seguint de ben a prop el traçat del telecadira d'Estivella. Fa un dia radiant, el sol pega de valent i la costa... és molta costa!


Després d’una bona estona de remuntar per l’ampla pista arribo al Clot de l’Orri on em permeto un descans. El paisatge comença a canviar. El bosc dóna pas als prats i ja sóc als peus de la carena. La clotada, amb el contrast de les ombres, la neu i l’herba dels prats és magnífica i no puc deixar d’imaginar-me-la sense els remuntadors ni les instal·lacions que s’hi han bastit.


Continuo el camí i em dirigeixo cap a la Font i el Prat del Duc on començo a trepitjar neu. A mesura que guanyo alçada la panoràmica és del tot formidable; la boires cobreixen les valls i només sobresurten els relleus més enlairats de les muntanyes: Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny tanquen un horitzó blanquinós i enterbolit.


Badant amb aquestes vistes me n’adono que he anat deixant enrera el Pedró i decideixo trencar per un corriol que, fent un flanqueig per entre el pedregam, em porta al cim del Cap de la Gespeguera. En assolir-lo faig memòria del que havia llegit a la guia de muntanya sobre el relleu de la serra: una llarga carena d’on sobresurten una munió de cims arrodonits i nus de vegetació amb fabuloses panoràmiques a banda i banda... i és ben cert!


Al davant meu ja albiro el proper Pedró del Quatre Batlles i cap a ell m’encamino. Trepitjo més neu i en un no res ja sóc al cim del massís del Port del Comte i sostre comarcal del Solsonès. Una gran fita de pedres el corona mentre que als seus voltants un paravent de pedres, un pessebre i una senyera mig estripada per la força del vent em donen la benvinguda.



Al Pedró hi conflueixen quatre termes: de la Vansa, al nord; d’Alinyà a l’oest; d’Odèn al sud i de la Coma i la Pedra a l’est, els dos primers urgellesos. Hom diu que en aquest punt s’aplegaven els batlles dels quatre municipis a discutir sobre els seus afers. Malgrat la seva modesta alçària, 2.382 metres, el fet d’estar separat d’altres sistemes muntanyosos i enclavat al Pre-Pirineu, el converteix en un bon balcó. Al sud-oest tenim el Cap de la Gespeguera, per on continua la carena, el Cogulló de Turp i el Puig Sobirà de Canalda. Te limitada la visibilitat vers el nord-est i llevant per la Serra del Verd, la d’Ensija, el Pedraforca i l’esquena del Cadí sobre els que hi tenim un bon domini visual. En aquesta mateixa direcció, els més propers són la Tossa Pelada i el Tossal d’Estivella, de semblant alçària al Pedró. Més a ponent, apareixen el Montsec de Tost, el Boumort i l’Aubenç. A migdia podem albirar des del Montseny fins a Montserrat, però el relleus més propers, com la serra de Busa, ens queden amagats darrera el Puig de les Morreres i el Cap d’Urdiets. Al nord també contemplem bona part dels cims més elevats dels Pirineus central i oriental i, encara més enllà albirem els massissos del Mont Perdut i de la Maladeta amb l'espectacular i característic Turbón, i cap al mateix sector l'Aneto”.



Després de gaudir d’aquest impressionant panoràmica em decideixo a fer els dos cims que em falten per completar el circuït, la Tossa Pelada i el Tossal d’Estivella, els quals veig força propers. Començo a baixar del Pedró pel vessant nord-oriental fins a una collada ben vistent als meus peus. Ho faig amb compte ja que la neu amaga alguns claps de glaç que obliguen a clavar fort els bastons per no perdre l’equilibri. Sort que només és un tram molt curt fins que la pujada es fa evident cap a la Tossa Pelada, el segon cim del massís que s’enlaira fins els 2.378 metres.  


La Tossa Pelada, amb un vèrtex geodèsic de segon ordre, no és un pic que destaqui de manera notòria sinó que apareix com una més de les suaus ondulacions del massís. La panoràmica és esplèndida per tots costats. A llevant veiem la serra del Verd, el Pedraforca, la serra d’Ensija i la Gallina Pelada, els Rasos de Peguera, el Puigllançada, el Taga i el Cadí tot sencer. Si avancem uns metres al nord, tenim sota els peus la barraca de Sangonelles, sobre el camp de l’Arp. Al fons, a la dreta, Cornellana i Fórnols i, a l’esquerra, Ossera, amb el Montsec de Tost de rerefons. Cadí enllà pugen la Tossa Plana de Lles, Perafita, Monturull, Claror, la Rabassa, Coma Pedrosa, Salòria, la Pica d’Estats i el Monteixo. Al nord-oest hi ha la torreta de l’Orri, Montsent de Pallars, el massís de Bessiberri, la vall de Cabó i Boumort. Girant a l’oest apareixen la serra de Sant Joan, Carreu i, més avall, la serra d’Aubenç i la llarga línia del Montsec. Dret al sud, a la vora, tenim el Pedró dels Quatre Batlles i enllà, darrere seu, la serra de Querol”.

Des de la Tossa Pelada, el Tossal d’Estivella s’alça a sol ixent, lleugerament a gregal. Segueixo un camí fressat que em fa baixar a una altra collada on es troba el final del telecadira i una cruïlla senyalitzada, des d’on inicio la suau pujada.


Amb molt poc temps arribo al Tossal d’Estivella, aquest sense neu i on comença a acompanyar-me un fort vent. Un pal de ferro solitari que devia subjectar una senyera marca el cim. Hi ha una bonica vista sobretot cap a l'est i puc contemplar una vista lateral del Pedraforca, i més a prop, la Serra del Verd i les pistes d’esquí que davallen de la Costa Dreta cap al Prat de les Fontetes.



El fort vent m’obliga a enretirar-me i començo a baixar vers el Clot de l’Orri i fins al punt d’inici d’aquest tomb que m’ha permès assolir els quatre cims principals de la serra del Port de Comte.

Per seguir l’itinerari podeu consultar el llibre Sostres Comarcals de Catalunya (Col·lecció Azimut 36. Cossetània Edicions, 2002) o bé els tríptics de senderisme que trobareu a www.valldelord.cat/

1 comentari: