GALLICANT

El llogarret de Gallicant es troba situat a la part septentrional del terme municipal d'Arbolí, del qual n'és un agregat des de temps antics, i situat just al límit de la línia imaginària que separa aquest terme de l'antic territori de Siurana, actualment pertanyent al terme municipal de Cornudella de Montsant.

Ocupant un lloc alterós, a 860 metres d'altitud, va bastir-se en un replà a sota mateix dels vessants septentrionals del Puig de Gallicant, d'esquenes a la vall i al curs del riu de Siurana i de la serra de la Gritella i de Montsant. Un petit mirador situat al darrera de les cases de l’indret fa possible la visió d’un gran panorama que s’obre cap al curs del riu i cap al massís de Montsant.

Les terres de l'indret, llevat d'una petita vall que arriba al curs del barranc del Gorg, amb algun antic conreu d'avellaners, són pobres: cingles, pedruscall i costers amb matolls. Aquestes s'estenen cap a l'est per la partida de terra del Solà, els Prats, el collet de la Bassa i arribant fins la Gorguina. També en la mateixa direcció destaquen les partides de l'Obaguet, dels Prats, de les Pinedes i del Solà. En direcció nord li queda la partida de les Obagues, ja en el territori antic de Siurana i per on transiten la majoria dels camins dels graus. Les Obagues és el vessant, abundant en cinglets i recingles, que puja fins al terme d'Arbolí des de la vora esquerra del riu de Siurana. És un sector molt extens, de cap a 571 hectàrees que va des del Gorg fins al veïnatge del mas d'en Torner, al llarg de cap a 6 quilòmetres, amb una amplada planimètrica d'entre 400 i 1.200 metres i un desnivell màxim de cap a 370 metres quan la carena passa entre Sant Pau d'Arbolí i Gallicant; i només 210 metres quan és per allà l'alçada del mas d'en Domènec. El lloc és emboscat i antigament hi havia hagut conreu de vinya. L'aigua hi ha excavat barrancs coneguts per del mas d'en Ribelles, de la Cova de la Gralla, del racó del Salín, de la Coma Fonda, el barranc dels Noguerets, el del Bosc de Sant Pau i el del mas d'en Domènec.

D'entre els masos que poblaven l'indret només hi queden habitats el mas d'en Torner i el Mas del Salín, possiblement anomenat mas de n’Oriol durant el segle XVI i que disposava d’un gran corral annexat a les construccions principals, i que actualment ha estat reconstruït. Els altres, el d'en Domènec; els dos d'en Ribelles i el del Pubill, estan ensorrats.

n  La història.

Dels temps prehistòrics cal destacar l'abric de Gallicant, un recinte d'uns 10 metres d'amplada, 8 de fondària i 5 d'altura, orientat a l'oest i a 700 metres d’alçària sobre el nivell del mar. Aquest abric va ser aprofitat, molt possiblement, des d'època medieval i mostra encara les restes d'antigues construccions; un mur extern que tanca el recinte i restes de pilars en el seu interior i en cadascun dels tres nivells que constitueixen el sòl de l'abalmament. A l’abric hi ha un conjunt de pintures rupestres però llur conservació és molt deficient a causa de les esmentades construccions que destruïren gran part de la paret i també a la seva orientació poc assolellada que facilita el desenvolupament dels líquens. Aquesta degradació qualifica el fris com un conjunt de restes, entre les quals s'identifiquen digitacions aïllades o agrupades, una figura humana i una d'antropomorfa, totes elles realitzades en color vermell o vermell-castany. En quant a la concepció estilística de les figures, cal dir que pertanyen a l'estil esquemàtic-abstracte.

Gallicant és esmentat ja com podium Gallicantum a la carta de repoblació de l'Albiol atorgada el 25 de juny de 1158 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV a favor de Joan de Martorell, ardiaca de l'església de Tarragona, per tal que fortifiqués i repoblés el lloc. També apareix un mas del seu territori donat, a les acaballes del segle XII, per la reina Sança a la sagristia de Poblet. Abans de la reconquesta, però, Siurana era el nucli més important de les Muntanyes de Prades en mans dels sarraïns i tots els llocs que l'envoltaven, cas de Prades, l'Albiol, Mont-ral i fins i tot Gallicant, eren petits castells i llocs de vigilància sarraïna. Durant la reconquesta sembla ser les tropes dels senyors cristians atacaren el territori de Siurana des dels quatre costats: uns pel cantó de la Conca de Barberà, uns altres pel Priorat, uns altres pel Coll d’Alforja (segurament que per Arbolí) i els darrers des del Camp, per l’Albiol, la Mussara i, probablement, per Gallicant.

 Al segle XIII a Arbolí hi funcionava un comunitat càtara. Aquesta doctrina, malgrat tenir en Siurana i les Muntanyes de Prades la barrera per impedir la propagació del catarisme, va aparèixer a l'indret pels volts de l'any 1215, quan l'arquebisbe Aspàreg de la Barca va ordenar a Randulf, prior d'Escaladei, que els seus monjos sortissin a predicar contra l'heretgia. Una referència al catarisme del lloc de Gallicant la trobem en l'obra d'Adroer-Català on s’explica que al començament del segle XIII, Raimundae de Gallicant, mestressa de casa, havent emmalaltit, va rebre l'assistència d'un perfecte de la fe càtara per ajudar-la a ben morir.

Si prenem com a referència l'agregació des de molt antic de Gallicant al terme d'Arbolí, podem dir que aquest formà part des de la seva creació, el 1324, del comtat de Prades, però cal creure que abans havia estat integrat a la denominada baronia d'Entença. Més tard, la jurisdicció senyorial va passar dels comtes de Prades als ducs de Cardona i d'aquests als de Medinaceli.

Cal destacar als principis del segle XVIII, després de la guerra de Successió contra les tropes borbòniques de Felip Vè, l'aparició de la figura de Pere Joan Barceló, conegut pel Carrasclet, que va fer de la zona d'Arbolí i de Gallicant el seu lloc ideal per a portar els militars presoners que feia en les seves topades amb les tropes felipistes. Aquesta zona, que en podríem dir dels dominis naturals d'en Carrasclet, deuria col·laborar en la necessitat que aquest tenia per obtenir i recollir queviures, armes i municions.

"Així com Llaberia servia d'hospital, Arbolí, per la situació amagada i quasi a la vista del Camp, era el lloc ideal per a portar els presoners. Pel que fa als soldats sempre els deixava lliures. En canvi, respecte els oficials els deixava o no en llibertat segons les condicions que procurava amb les autoritats felipistes.

Durant la 1a campanya del 1718, després de l'enfrontament a Alforja, conduí els presoners cingles amunt pel Grau d'Arbolí cap a aquesta vileta, Gallicant i el Mas dels Frares. Envià un dels seus a Tarragona informant al comandant de la plaça que estava disposat a donar llibertat als granaders si a canvi li lliuraven la seva mare que seguia empresonada. Dos dies més tard el comandant li feu saber que no podia complir-ho, malgrat mostrar-s'hi complaent. En resposta, en Carrasclet deixà solts els presoners entragnt-los al batlle d'Arbolí.

Durant la mateixa campanya, tornant a les Muntanyes de Prades des de les terres de l'Ebre, alliberà els presoners que havia obtingut a les topades de Tivissa-Ginestar i que li constituïen una impedimenta, en arribar a Arbolí, igual com havia fet anteriorment." 

n  El nucli de població.

El caseriu de Gallicant, a l'igual que la majoria dels masos que es trobaven escampats pel seu antic territori, havia de tenir una gamma molt variada i completa d’infrastructures i serveis, que diríem avui; malgrat la seva migradesa i sempre intentant, donades les seves circumstàncies de ser autàrquics. A part de les terres de conreu, aprofitant els plans, les petites fondalades dels voltants del llogarret i artigant i abancalant els contraforts i faldars de la muntanya, tenien les seves eres, el seu forn, la seva premsa, la seva olla per fer aiguardent, la seva planeta, el seu hort, la seva font, la seva parada de farratge i, fins i tot, el seu ramat amb les corresponents saleres, o sigui, les pedres buidades amb l'objecte de posar-hi la sal per als bens.

Els edificis de Gallicant formaven i es configuraven com una unitat compacta on s'arrengleraven les nou cases que el bastien, avui dia totes elles deshabitades i en vies avançades de total enrunament. De la font de Gallicant, amagada enmig dels esbarzers i que porta la data de 1972, se sap que fou construïda vora el mateix nucli i que es va estroncar per abandó.

Les cases, d'esquerra a dreta, són: Cal Sargantana i la seva era, el propietari de la qual era anomenat així perquè sempre agafava terra dels altres a les partions, igual que la sargantana que sempre grata; Cal Matillo, amb l'era i la bassa; Ca l'Anyep, també propietari d'un petit pla situat a la partida dels Prats; Cal Bodro, amb un bosc i una font a la partida de les Pinedes; Cal Casat, el propietari de la qual apareix l'any 1874 amb el nom de Joan Martorell Casat de Gallicant, amb un bosc al Solà i propietari de l'era més gran de tot Gallicant; Cal Manuel, que posseïa una porta amb dovelles i amb la data del 1884 tallada a la pedra, amb la seva plana que s'estén al davant mateix del llogarret i essent el Manuel, per les vegades que surt en els topònims, el principal propietari del lloc ja que també eren de la seva propietat una era i una caseta als Plans amb aixopluc i regadiu; Ca l'Estudiantó; Cal Joanet, amb la seva era, i Ca l'Estudiant.

El lloc es va anar despoblant sense remei després de la guerra civil, cosa molt comuna en els masos del terme i d'altres propers, però encara s'hi quedaven alguns propietaris a l'època de la collita. La majoria dels habitants de Gallicant anaren a viure a Arbolí. Les cases de Gallicant, tot i essent al terme d'Arbolí, eclesiàsticament corresponien a la parròquia de Siurana, de la qual l'església d'Arbolí n'era sufragània, i ho va ser fins molt tard, segurament que fins a mitjan novembre de l'any 1851. De manera que en la majoria d'aspectes administratius poca diferència hi devia haver entre Gallicant i Siurana.

Hom suposa que al lloc on hi havien els Quatre Molins, en terme de Siurana i proper al riu d'Idrella i de la Font de Verdú; el riuet del Gorg actual, no gaire lluny, hi havia sens dubte, l’any 1229, el molí de Gallicant, un molí que al llarg dels segles devia rebre altres noms segons els seus nous propietaris; així, doncs, surt anomenat molí d'en Cardenal (1322-1365), molí d'en Pascasi Martí (1378), molí d'en Ribelles (1529-1530), molí Serrador (1559), molí de n’Amorós (1540-1724), molí de la Marmolina (1724) i molí de Prades (1728-1773).

De l’any 1929 i extreta de la Guia "Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena”  tenim aquesta descripció del llogarret de Gallicant que ja feia preveure el seu esdevenidor:

            "Gallicant, una renglera de vuit cases; una de caiguda encara; enfront del puig i d'esquena al tall del riu Ciurana, al caire del qual gairebé és dreçada. Està a 860 metres d'altitud. Pertany al municipi d'Arbolí. El seu esdevenidor està gairebé resolt: en un període no massa llunyà, el minúscul agrupament serà completament abandonat. La tendència dels seus habitants a deixar-lo és molt manifesta. És, també, explicable. La vida, allí, ha de mostrar, per força, aires patriarcals i despullats de tota ambició. Les famílies han de tenir, a causa de l'isolament d'aquest caseriu, una íntima i gairebé exclusiva convivència. Ara, només hi ha cinc focs. La comunicació amb els centres productors i ciutadans, sols la tenen oberta per Arbolí, tanmateix ben pròxim. Els conreus, per altra banda, no són grassos. Hi haurà propietaris de molts jornals de terra, però la producció d'aquesta és reduïda. Les parades de conreu són gairebé dedicades exclusivament a la sembra de blat i patates. S'hi aixeca, també, algun ametller. Les collites, a causa de no ésser gaire abundants, no produeixen una sortida per a la venda i la transacció. Algun propietari té terres vora Arbolí, en terreny més planer, i hi conrea vinya. Traslladada la verema dalt, es prepara el vi a casa seva. A Gallicant no hi església ni escola, però la proximitat d'Arbolí fa que els seus habitants s'hi traslladin per un no-res. Del caseriu de Gallicant, amb cosa d'un quart, pot pujar-se al puig del mateix nom, que assoleix 1.008 metres d'altitud."

n  Els camins.

La configuració tabular dels relleus de les Muntanyes de Prades ha estat, des de sempre, un obstacle per al trànsit de les persones. Per transitar per aquestes muralles naturals de pedra els camins havien de menester un grau, és a dir, un pas, que molts cops s’havia de construir artificialment amb un escaló, excavant-lo a la roca o afegint-hi pedres, perquè es pogués superar l’obstacle, generalment de poca magnitud, però infranquejable sense tenir aquest ajut. Tota aquesta munió de graus, amb la finalitat d’enllaçar els masos, entre ells i amb els indrets on es realitzava alguna activitat econòmica, va dotar el territori d’una xarxa de camins que estalviava temps per anar al principal nucli de població o a enllaçar amb camins més importants. Alguns d’ells encara avui conserven restes dels seus antics empedrats per on transitaven els homes i les bèsties de càrrega.
Des de la zona obaga de Gallicant acarada al curs del riu de Siurana ens han quedat dos graus que guanyen els cingles que tanquen la vall per aquest cantó. El grau del Bodro utilitzava el camí que anava del mas d’en Candi a Gallicant, per les Solcides. Cal Bodro era una de les cases de Gallicant que tenia corral, situat en amunt del vessant obac al sud del molí de l’Esquirola, gairebé al caire d’un ample recingle de sota el llogarret, i una font que l’aprofitaven per fer-hi una mica d’hort. El grau de Vincabrer permetia al camí que uneix el mas d’en Candi amb Gallicant de franquejar un dels diversos cingles d’aquells vessants pujant molt proper al curs del barranc homònim que baixa des dels horts de Gallicant. Aquest mateix camí, més amunt, i després d’encreuar-se amb un camí que ve de la banda de la Febró i va cap a la font Voltada, franqueja un altre cinglet gràcies al grau d’Arbolí.

n  Gallicant, una de les ciutats del món.

            "Set cases ben arrenglerades talment un estol de set tórtores blanques, desiguals d'alçada i de gruix, miren l'ampla solitud d'uns sembrats, de cara al puig erm, tità gris, atarterat i disgraciós. Són d'esquena a la immensitat, al caire del solc profund que rella el riu Siurana. No formen carrer ni carreró. Sense església, sense cementiri, posades a un dit del cel, són iguals a set criatures en nuditat, abandonades a la gropa rogenca d'un gegant corser de pedra. El sol, en aixecar-se per damunt de la serra de la Mussara, cada matí, les troba igualment unides les unes a les altres, fent tentines al dors del serret, enfredorides, trèmules de les esgarrifances de la nit.

            Cap cot, crinera roja, l'espanall de les amples teulades aclofadetes, minvant cap al frontis blanc, regalima serení a la matinada, blavor de cel a migdia, rojors sangonents a la posta, celístia a la nit. Els encontorns són pelats. Roquers i ermots, plans del damunt del cingle, amb el bosc entisorat, com la closca d'una novícia. Pobra terra eixuta dels alts, artigues, bladars esclarissats, que, quan són fets, el vent clenxina i colltorça. Però, malgrat tot, el llom pelat i ressec esdevé bell per la presència de Gallicant. La blanca tendresa de les set cases, que neden en la immensitat, fa somriure aquelles solituds desmantellades.

           

            Cap puig ni cinglera no les recolza. Ni una bultra, gairebé ni un arbre els fa de recer. Capcinegen, lliurades ben bé a elles mateixes, cenyides per l'aire, festonejades pel cel. El vent, a la tardor, les assota; els llamps, a l'hivern, les darden; la pluja, a la primavera, els renta la cara; el sol, a l'estiu, les colra. Els dies, ací dalt, passen iguals i seguits, sense sotracs ni tortures, com els grans d'un rosari. A judicar pel que s'esdevé a la majoria dels pobles de les muntanyes de Prades, sembla que a cada casa hi ha d'haver una família; i hi és; amb el pensament fugitiu vers la plana que llangueix a l'altra banda del puig alterós. Però, contra tot averany, d'un any a l'altre, Gallicant no es despobla. El rengle de la mitja dotzena de cases resta al dors de la muntanya i les xemeneies fumen. Ni sota clarors de tempesta arriba a ésser esquiva la blanca seguida dels set petits edificis.

           

            Rústec pitxer humà, les aus, a parelles, el ronden, la llum li cenyeix la cintura i duu el cel a coll-i-be. Humil, sense història ni llegenda, fadristern sense vot ni dot, Gallicant pot semblar que va bastir les barraques al cimeral per mirar a balquena muntanyes, cingles i fondals. Féu el niu en una branca tan alta, que gairebé toca els estels, però es gira d'esquena a la immensitat. La sap, però, al seu darrera i es complau de guaitar el seu immediat senyoriu d'ermots i d'artigues. Les narius sempre enfarigolades, sembla enamorat del seu galdós principat d'argelagues, coscolls, romanís i ginebrons.

            El puig cònic li fa de castell i no hi ha al món millor torre per guaitar. ¡Ah, el seu alt mirador, sí que poden ben envejar-l'hi les més grans ciutats! No hi ha en cap d'elles res que pugui oferir un espectacle semblant al que el cim del tossalot generosament regala...

            Gallicant, ets el centre del món! Gires el clatell amb una era a cada banda, a les pedres velles, daurades d'història, de l'aspriva Siurana, tan graciosament posades allà dalt de la carcanada altívola, a l'altra banda de la canal ferotgement coltellejada. El mateix fas amb el Montsant, blau de llegenda, que fou columbari d'ermitans i avui es serva com a gegantina peanya d'un parell de cases humils ofertes a la Mare de Déu. Diríem que no necessites llur graó per adormir-te al batec de les ales dels àngels. Ets desdenyós de les aigües llangoroses del riu que, dins el badall dels cingles esquius, no arriben ni a emmirallar els corrals del teu darrera. El cant pagà de les fades del gorg del Mas dels Frares tampoc no et fa pertenir. Es debades que elles enfilin la roca brodada de les cascades, llencin llurs cabells alloure i t'enviïn llur verd esguard engolidor des de les ruïnes de la torre dels Moros.

            Blanc el front, crinera roja, d'esquena a tot el que hi ha de més bell i subjugador en el paisatge sublim que et volta, materialitzat, profitós, t'acontentes de mirar les amples parades rosa que hi ha entre tu i el puig. D'estiu a hivern, semblen quietes i mortes. Tal vegada comptant-ne a l'avançada el profit, amb el fred hivernal, vigiles el més petit senyal de la germinació del gra dins les seves entranyes estregades; mesures més tard, dia darrera dia, el lent enfilar-se de les tiges i, després, veus com s'inflen les espigues. A la primavera, tu que has defugit els pèlags del riu, sembles submergir-te en les aigües verdes i onejants de les messes, donat a llur voluptuós refrec."

Tot això, i moltes més coses sobre Gallicant les trobareu a:

§  “Toponímia del terme i del poble d’Arbolí” de Joan Prats Sobrepere. (Revista Catalana de Geografia. Any I. Volum I. Núm.3. Editorial Montblanc-Martin. Barcelona 1978)

§  “Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena” de Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. (Centre de Lectura. Reus, 1929).

§  “Les Ciutats del Món” de Josep Iglésies. (Editorial Arca. Barcelona, 1948).