L'ARENY, LA ROCA I LES ESCALES DEL DIABLE

La muntanya de l'Areny, més coneguda com l'Areny o Roques de Maseres, està situada  entre els termes municipals de Vilanova d'Escornalbou i de Mont-roig del Camp, sobresortint per entremig de dues fondalades que formen dues unitats geogràfiques ben diferenciades: la conca del barranc de Rifà d'una part, i tot l'aiguavés de la Riera de Vilanova, de l'altra. El petit massís és format per calcàries blanques i arenisques roges, elevant-se sobre la plana al·luvial que ocupa bona part del Camp de Tarragona. Vista des de la plana passaria molt desapercebuda si no fora per la vistositat de les roques de color vermell (d’aquí el seu nom antic de Mont Roig) i perquè a tocar del serret, en un turonet encarat a migdia, es van bastir l’ermita de la Mare de Déu de la Roca i l’ermita de Sant Ramon.

Avui hi pujo des de Vilanova d’Escornalbou pel Camí de les Escales, potser l’itinerari menys transitat i sense espectacularitat de panoràmiques, però ple de les històries dels homes que pujaven a treballar a la muntanya per treure la sorra de l’Areny. Des del poble prenc el camí de les Roques, ample i a trams cimentat, que segueix un bocí de la Riera i que destria a banda i banda diversos camins: el de Colldejou, el del Coll Roig, el de Mont-roig.., tenint sempre com a punt referència la Roca del Migdia, vermellosa i ben vistent al capdamunt del cingle de gres.

Arribo a un collet on el camí es desdibuixa i començo a pujar en direcció al cingle seguint un senderó, que anomenen el camí de l’Areny, per entre estepes, brucs, carrasques, arboços, algun pi escadusser i argelagues que et mosseguen les cames. A mesura que guanyo alçada el sender es torna més dret i en algun tram força malmès, sort que per superar el rocam trobo els graons tallats a la roca, les Escales, que després dels anys encara fan servei.

“Al principi de la dècada dels anys 40 del segle passat hom s’adonà que l’arena de l’Areny podia aprofitar-se per fabricar vidre i s’emprengué el buidat de l’arener. Jornalers de pala i senalla, carros i carreters i, fins i tot, alguns camions participaren en la tasca que durà diversos anys, fins que la millor arena fou buidada. Mentre durà l’explotació, hi anaren a treballar els homes de Mont-roig i Vilanova d’Escornalbou, municipis que comparteixen a parts iguals la muntanya, ja que la partió dels dos termes és al bell mig de la coma; els de Mont-roig pujant pel Peiró i pel camí obert per passar carros i camions, mentre que els de Vilanova havien d’anar a donar la volta pel camí de la Mare de Déu de la Roca. Així que, per estalviar-se de donar tanta volta, obriren un camí dret a redós de la roca del Migdia i per facilitar-hi el trànsit tallaren la pedra per formar-hi, als trams més pendents, unes escales.”

En poc temps arribo a la Roca del Migdia i al cingleret de gres vermellós que sosté la capçada del serret. El gres, que per aquí també anomenem sauló o soldó, és una roca molt vulnerable als agents atmosfèrics. La pluja i el vent la desfan a poc a poc van separant els seus components, la fina arena i els còdols de tots colors que l’acompanyen. Aquesta erosió forma a la roca uns forats que s’assemblen a les cel·les de les arnes de les abelles i per aquest motiu la gent anomenava aquestes roques “abelleres”, tot i que són els ocells els que solen fer-hi niu.

 

Acabo de pujar els darrers metres i ja sóc al capdamunt de la vall interior de l’Areny. La panoràmica sobre les terres del Camp és espectacular, i més avui que bufa fort el cerç (el serè o vent de dalt com l’anomenem al meu poble) i l’horitzó s’eixampla per tots costats. Aquí trobo unes quantes cassoles excavades artificialment a la roca a l’igual que les petites canaleres en les que es recull i conserva l’aigua de la pluja, possiblement realitzades pels pastors que tancaven els seus ramats dins d’aquesta protegida raconada.

Fa fred i m’endinso per la petita vall sorrenca poblada per un bosquet esclarissat de pins per protegir-me de l’embat del vent i em dirigeixo cap a l’abric de l’Areny, uns abalmaments erosionats al penya-segat interior de la vall que foren ocupats per l’home de Paleolític inferior segurament durant varis mil·lennis. Aquest jaciment, descobert l’any 1956, estava força malmès en gran part pels treballadors que explotaven la sorra. Tot i això, en les excavacions efectuades per Salvador Vilaseca, es van localitzar instruments i peces de sílex, fragments de ceràmica hallstàttica i cardial.

Continuo pel corriol sorrenc que travessa tota la clotada fins arribar a un encreuament de camins. Per l’esquerra, pel Pla de l’Areny, directament a l’ermita de la Roca; per la dreta, al Coll Roig i, al davant, el camí que es va obrir per poder treure la sorra. Em decideixo per aquest darrer perquè vull anar a veure un dels altres jaciments del serret: la Cova del Patou. Mentre baixo pel camí, on observo les roderes a la roca que van deixar les rodes dels carros amb el seu anar i venir, torno a gaudir de bones panoràmiques sobre les muntanyes que tanquen el Camp per aquesta banda i on destaquen els relleus de la Muntanya Blanca, la Mola i les alçades de Llaberia.

Arribo a la Cova del Patou i tinc una desagradable sorpresa. La balma, que fa anys estava protegida per parets de pedra i fang arrebossats amb calç, avui és tot un enderroc. De l’abric eneolític ben poca cosa en queda, només les més de 2.000 peces de sílex que es van trobar i que estaven formades per fulles senzilles, puntes de fletxa, burils, perforadors i denticulats. Quina manera de protegir el patrimoni!

No hi penso més i em dirigeixo cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, enlairada i ben vistent al davant meu. Després de la darrera pujada passo per sota l’arcada de la porta que hi dóna accés i ja he arribat. Hi ha molts vehicles estacionats però de gent no se’n veu. Quan m’arriba l’olor de carn a la brasa recent feta que surt per les finestres de la cuina de l’hostatgeria ja en sé el motiu.

La construcció de l’ermita de la Roca, nom amb el que es coneix popularment, es remunta als últims anys del segle XII i primers del XIII quan, en aquella època era un castell feudal tot i que alguns historiadors es plantegen la possibilitat de l’existència d’un antic santuari de tradició ibèrica. Després de fer la visita al santuari començo a pujar escales fins arribar al capdamunt del turó on es troba l’ermita de Sant Ramon, batuda als quatre vents i mig penjada al buit. No hi ha gaires dades sobre la seva construcció però diuen que la seva imatge fou trobada a la platja per uns pescadors, escopida per la mar i pujada a l’ermita. Aquesta, per la seva privilegiada situació acarada al mar i abastant una trentena de pobles, i per mitjà d’un llum posat a la rosassa de la façana, servia de guia quan els pescadors, ja de nit, tornaven a port. Més tard fou pintada de blanc i va ser restaurada i reoberta l’any 1902.

Jo no sóc pescador i ara em toca pujar de nou a l’Areny per prosseguir el camí d’esquena al mar. Surto de la Roca i m’enfilo pel vessant meridional de la muntanya per uns amples esglaons tallats a la roca. Aviat arribo a una cruïlla: per l’esquerra, directament a l’Areny i, per la dreta, pel Camí dels Carlins vers la Cova Foradada i les escales del Diable que és per on vull anar. Ressegueixo el corriol que va per damunt la roca a caire de cingle i aviat arribo a la Cova Foradada, no gaire fonda, amb el terra sorrenc, volta erosionada i amb dues entrades. Vet aquí d’on li ve el nom!

M’hi estic poca estona i continuo endavant fins a trobar les Escales del Diable, uns petits graons tallats que baixen per les grans roques de gres, un xic verticals, i que fan possible el pas. Si no fora per aquestes escales de ben segur que no s’hi podria baixar d’aquesta manera. Vaig en compte ja que la sirga que et donava seguretat ha desaparegut i només queden els pals de fusta que la subjectaven. Sort que el tram és curt i les preses bones.

 

El senderó, després d’unes quantes pujades i baixades, desemboca al capdamunt de l’Areny així que, com vull continuar el camí cap a Vilanova pel Coll Roig, m’endinso una altra vegada per la vall fins trobar l’encreuament que m’hi ha de portar. Una altra pujada, aquesta per la zona calcària de la muntanya i en arribar a una collada de nou més panoràmiques sobre les Muntanyes de Vandellòs i el Cabrafiga, la Mola i Llaberia, la Serra de l’Argentera i el Turó d’Escornalbou. Simplement espectacular.

Quan arribo al Coll Roig ja veig proper el poble de Vilanova d’Escornalbou i, a la llunyania, el fum de l’incendi que està prenent força per allà l’Albiol, darrera el Puig d’en Cama. Les columnes de fum són denses i s’estenen amb molta velocitat per la força del vent. Començo a perdre alçada dreturerament pel vell camí avui força malmès pel pas de les motos i els escòrrecs que fa l’aigua. Qui l’ha vist i qui el veu! Únicament trobo un parell de trams amb l’antic empedrat que no deixo de fotografiar per a tenir-ho com a record sinó potser serà massa tard quan hi torni a passar i no en quedi cap vestigi.

 

Torno a ser al Camí de les Roques que hem porta de nou al poble de Vilanova. El vent encara no s’ha encalmat però el sol que llueix fort ha fet pujar una miqueta la temperatura. Un bon final per a una bonica excursió.

Si voleu saber més coses del poblament primitiu a l’Areny us recomano els treballs del Dr. Salvador Vilaseca “La estación taller de sílex de l’Areny” i “La Cova del Patou”, publicats a principis dels anys 60 del segle passat. I un parell més sobre l’ermita de la Mare de Déu de la Roca: “Notes històriques de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca” (Joan Ivern i Figuerola. 1990.) - “Mont-roig del Camp. Goigs i ermites” (Eduard Boada. Col·lecció El Tinter -31. Cossetània Edicions. 2002).