ALBARCA, FONTALBA I LES ERMITES D’ULLDEMOLINS.

Fa un parell de dies que plou i les previsions que escolto avisen que no farà net del tot. No sé si l’encertaran però com que m’agrada caminar sota la pluja no em tiro enrera i a fer camí s’ha dit cap a les ermites d’Ulldemolins. Pot semblar una bajanada però quan plou, la llum, els colors, les olors i les sensacions són diferents.

Arribo a Albarca i el cel està tot tapat, ben amenaçador i dels núvols s’escapa un intermitent plugim molt fi. Ves per on, aquesta vegada l’han encertada i pinta que segurament em mullaré. Començo a caminar des dels Hostalets, just allà on es troben les ruïnes del que van ser les cases que feien la funció de parada i fonda entrant al poble per la partida de Montsant, rebent els hostes que anaven i venien cap a Ulldemolins i Cornudella o fins a Lleida.

Aquí mateix destrio el camí que marxa cap a Cornudella pel Camí de la Llisera i l’inici del que anomenen el Grau Gran que s’enfila Montsant amunt pels ressalts d’un cingleret. Continuo endavant seguint l’ampla pista en direcció a l’ermita de Santa Magdalena i que es coneix com el camí Vell d’Ulldemolins o de Lleida a Reus. Aviat deixo enrera l’antic camí de carro anomenat com a Camí de Montsant i que arriba fins al pla de la cinglada, i segueixo aigües avall el curs del Riuet del Teix que presenta una ben vistent i descarnada capçalera farcida de blocs de pedra despresos del cingle.

Comença a tronar i el camí baixa suau, a voltes planejant, ben proper als boscos de pins que omplen aquest vessant septentrional i obac de Montsant. Deixo a l’esquerra l’inici del camí del Grau de la Mare de Déu i, més endavant, el del Grau del Belart. Els conec bé i penso que pujar a Montsant avui per aquí ha de ser enutjós per la mullena que hi pot haver i per les relliscades que es poden patir. De sobte, una remor d’aigua em crida l’atenció: és el barranc de Fontalba que travessa el camí amb força i es despenja, una miqueta més avall, per entre les roques que fan una petita cascada. És un gran espectacle poder veure això i més quan, aixecant la vista amunt, veig com el torrent baixa dels cingles del mig vessant de la muntanya i la blancor del saltant es destaca per entre la foscor del bosc.

Passo a gual el barranc i una mica més enllà em desvio del camí principal per un branc que porta al Raig de Fontalba. Una ocasió com aquesta no es pot desaprofitar ja que poques vegades, si no és després de fortes pluges, es pot veure un espectacle com aquest. La petita marrada paga la pena. L’aigua ho envaeix tot i baixa amb tanta força que peta al damunt de la roca que es troba al mig de la cadolleta. M’hi estic una bona estona gaudint d’aquest moment fins que comença a arribar gent i destorba l’espectacle. Això vol dir que és hora de marxar.

“De tots els afluents que té el riu Montsant, el més espectacular és sens dubte, Fontalba i a la vegada és un curs d’aigua molt ignorat. En un penya-segat, situat davall de la Punta del Peret, a pocs metres i a l’esquerra de la Cova del Corb, neix el llegendari i desconegut Fontalba. Afloren les seves aigües per entremig d’estretes escletxes obertes al peu d’una paret de conglomerat... Com més plou dalt del cim del Montsant, Fontalba més cabal d’aigua llança muntanya avall. Quan des del poble d’Ulldemolins se sent la remor del feliç esdeveniment, a tots els veïns els neix una esperança, perquè aquest despertar sorollós vol dir tempirada i per aquestes terres de secà, l’aigua és una benedicció. Ja surt Fontalba, ja estem salvats!...

Si en aquest instant suprem és trobés allí a prop algun excursionista o estiuejant, podem assegurar que encaminaria les seves passes cap a Fontalba per arribar-hi el més aviat possible. Quedaria meravellat en veure sorgir el líquid escumejant i, com nosaltres, seria el primer sorprès de la bellesa del seu adollar constant i del seu efímer trajecte, que sembla torrent, rierol, xaragall, cascada, gorg, riu i deu... Encara que les pluges no siguin freqüents, Fontalba segueix esllavissant petits corriols d’aigua, com fils d’argent, que alimenten petites hortes existents al llarg dels seus últims metres, poc abans de trobar el riu Teix, que neix davall mateix de l’ermita de Nostra Dama del Montsant, a prop d’Albarca.”

Modest Montlleó Espasa. Fontalba. 1967.

Torno al camí principal i el segueixo en direcció a Ulldemolins que albiro proper al bell mig de la vall. Accelero el pas i, després de deixar enrera el camí del Grau de la Cova del Corb que queda enlairada a la meva esquerra, arribo a l’ermita de Santa Magdalena.

           “L’ermita, a poc més de mitja hora al sud de la vila, és tan gran i sumptuosa que se l’anomena “la catedral” de Montsant. És al peu de la serra de les Obagues. La va fundar fra Llorenç Julià, el 1564; va començar per engrandir, a cops d’eina, una cova en la qual feia penitència; ara és la cripta del temple, en la qual es guarda el Sant Sepulcre. L’edifici va ésser projectat per mossèn Jaume Amigó, rector de Tivissa, el mateix arquitecte de l’església parroquial. Es diu que, abans de la guerra de 1936-1939, a la cova de fra Llorenç hi havia una imatge de soca de xiprer que representava un frare i que, els que s’hi anaven a casar, havien d’aixecar de terra; era una broma de la gent de l’època. La font és de molta anomenada, a la vora de l’ermita, i es pot fer constar entre les més abundants del terme, tot i que no és la principal.”

Ramon Pere i Ramon Amigó. Onomàstica del terme municipal d’Ulldemolins. 1997.

“Santa Magdalena. Bella ermita situada a 713 metres d’altitud, en un indret paradisíac. Té arredossades les rústegues cases dels ermitans. Enfront d’aquestes, hi ha una placeta ombrejada per unes gegantines nogueres. El doll abundant i regalat d’una font canta en un extrem. La cinglera alterosa del Montsant es dreça damunt l’ermita, com si talment volgués cobricelar-la.”

J.Iglésies i J. Santasusagna. Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra la Llena. 1929.

           “Es la más espaciosa de cuantas ermitas se venera en Montsant. Sea dicho de paso, este grandioso monte en tiempo de la dominación árabe se le llamaba Albahalka, y tomó el nombre de Mont-Sant, Monte Santo, después de la Reconquista, por las ermitas que se edificaron en él consagradas á los Santos del primer siglo del cristianismo y por haberse erigido entre sus breñas el convento de Bonrepós, del que fué la última abadesa Margarita de Prades, víuda de Martín el Humano, y la Cartuja de Scala-Dei, señora un día de todo el Priorato.

Un camino estrecho, empinado y tortuoso con cipreses á ambos lados conduce á este santuario, cuya fachada é interior resultan iguales á la Iglesia parroquial de Ulldemolíns, á cuya villa pertenece. Antes había pertenecido á Scala-Dei.

Le llaman con razón la catedral de la montaña por ser muy espaciosa y bonita á la vez. El principal retablo no carece de mérito y contiene algunos medallones pintados sobre madera, que representan las escenas principales de la santa penitenta. La imagen de la hermosa pecadora de Galilea ó María Magdalena, como le llamaba el pueblo hebreo, es una artística escultura...

Al pie de este altar hay la cripta que guarda en una vitrina la imagen del Santo Cristo que, según la tradición, llevó á cuestas desde Roma el fundador de la ermita fray Lorenzo Juliá. Que tiene su sepultura en la parroquia de Ulldemolíns. Tras de la vitrina hay la misteriosa cueva abierta á pico por aquel penitente y en ella se consagraba á la oración. Contiene á más esa devota ermita seis altares, coro, tribunas y su pavimento lo forman lustrosos ladrillos con dibujos azules sobre fondo blanco, que producen muy buen efecto...”

Francisco Gras y Elías. Historia de las ermitas del arzobispado de Tarragona. 1909.

M’hi quedo poc temps, només el suficient per fer unes fotografies, ja que l’indret està ple de gent acampada que no paren d’anar amunt i avall. Què diferent la remor de Fontalba a la de Santa Magdalena! Passo a tocar de la font i segueixo el caminet que planeja per damunt de la pista asfaltada fins arribar a l’ermita de Sant Antoni on el sol comença a treure treu el cap per entre els núvols il·luminant-ho tot.

“Santa Bàrbara va ésser el nom primitiu de l’ermita de Sant Antoni. Segons Lladonosa, l’ermitatge de Santa Bàrbara va ésser fundat els anys que seguiren la fundació del santuari de la Mare de Déu de Montsant. L’ermita es va aixecar al peu dels grans cingles de les Obagues, a poca distància del coll del Prat. Va ésser fra Jeroni de l’Albi que va promoure la construcció a Santa Bàrbara d’una capella dedicada a  Sant Antoni, el 1556. Pel mes de juny, la gent de la vila hi va en pelegrinatge: en processó des del poble fins allà on comença el camí vell, vora el collet de l’Arçons, i se la reprèn quan s’arriba al passeig de xiprers de vora l’ermita. Entre aquest passeig i el riuet del Teix, es va descobrir un extens jaciment prehistòric.”

Ramon Pere i Ramon Amigó. Onomàstica del terme municipal d’Ulldemolins. 1997.

“La ermita de Santa Bárbara es una ermita muy pequeña, dista un cuarto de hora de la anterior y su paisaje es tan risueño como frondoso. Cuando formaba parte del patrimonio de la Cartuja de Scala-Dei su ermitaño, que era un anacoreta, cuidaba á un lado de ella una deliciosa huerta regada por fresca y cristalina Fuente, qua aun continua manando, á la que acuden los enfermos de aquella comarca en busca de salud. Es la fuente milagrosa de Montsant. A esta ermita también se la apellida de Sant Antoni de Padua, por venerarse en ella la imagen de este santo fundador que cuenta con tantos devotos en toda España.”

Francisco Gras y Elías. Historia de las ermitas del arzobispado de Tarragona. 1909.

Després de fer un cafetó al refugi habilitat a la casa de l’ermità aprofito la ullada de sol per guaitar cap a l’esplendorosa vall d’Ulldemolins que s’obre al davant meu abans de tornar cap a Albarca, on tinc la sort d’arribar cinc minuts abans que una pedregada deixi el paisatge tot blanc.

Molt interessants per si voleu saber més coses d’aquesta banda de Montsant, són els llibres: “Ulldemolins, història, costums i tradició” de Josep Lladonosa, i l’antologia de prosa i poesia “La Vall d’Ulldemolins” de Modest Motlleó.