EL TOLL DE L'OU

“Aquest lloc és bellíssim. L’aigua del barranc salva un seguit d’esgraonaments i es despenja en saltants de molt d’efecte. Quan l’aigua s’entolla després de la caiguda, no agafa cap coloració; té, al contrari, una transparència, nítida, com en pocs llocs podrà veure’s. El conglomerat, característic d’aquesta serralada, ajuda encara a donar una nota de més claredat a l’aigua que salta i s’entolla entre les roques. El barranc, per gràcia dels seus dos pròxims afluents de les Falles i l’Eixaragall, té una amplitud que dóna al paisatge una bella grandiositat. La blancor grisa de la roca dels vessants és esmaltada d’arbrissons i de mates. La vegetació, barranc avall, s’afigura més obscura i espessa i obscura. El Toll de l’Ou és un fons encisador i claríssim, situat en mig d’un paisatge superb i gran”

J.Iglésies i J.Santasusagna. Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena. 1929.

Més de 80 anys han passat des de que es va fer aquesta descripció i us asseguro que continua tenint la mateixa vigència. Llegint-la i després de dies de pluja..., qui no s’anima a descobrir el Toll de l’Ou?

Des de l’ermita de Santa Magdalena ja començo a pujar cap a les alçades de Montsant seguint el senderó que m’ha de portar al Pi de la Carabasseta. De seguida m’enfilo per entre grans blocs de conglomerat i un bosc de pins i boixos. Ben aviat la Punta Galera es destria per damunt les capçades dels arbres destacant-se a la cinglera com a fent de guia del lloc per on passa el camí.

“És un cingle impressionant, de conglomerat, la forma del qual ha fet pensar en la de l’embarcació medieval d’aquell nom. Arrenca del cingle principal de les Obagues, però queda a una altura inferior i és com una gran balconada damunt de les ermites. Per sota seu, i pel seu cantó de ponent, passa el camí, per allí conegut per camí de les Voltetes de la Galera, que puja fent marrades al Pi de la Carabasseta.”

Hi passo per sota mateix, pujant suaument i aprofitant els eixamplaments del capdamunt d’alguns sacs de cingle que fan de miradors sobre la vall d’Ulldemolins per aturar-me i contemplar la panoràmica. Torno al camí i ja sóc a les Voltetes, algunes giragonses amb revolts protegits per bocins de marges de pedra seca que, si no es posa remei, aviat només seran un record. El ferm està atorrentat, amb escòrrecs, i el pedruscall envaeix la traça del camí.

Passat aquest tram començo la darrera pujada que em porta dreturer a la capçada de les Obagues on ja arribo al Pi de la Carabasseta. La seva soca ofereix un bon recer i no crec que ningú que passi per l’indret no s’hagi assegut als peus del gran tronc reposant a l’ombra de la peculiar capçada. Just a la vora hi ha l’indicador de la Secció Excursionista del Reus Deportiu ben clavat a la cruïlla de senderons: per l’esquerra marxa el que segueix la capçada i va al Portell del Peret; a la dreta, i també per la carena, el que porta als Pins Carrassers i a trobar els graus del Pas de Sant Antoni i del Llop. Segueixo el que marxa al davant meu abocant-me a l’interior del massís per on discorre el curs del barranc dels Pèlags, ben enfonsat, i protegit pels vessants de Serra Major.

“S’està solitari, a la carena de Montsant, al capdamunt de les Obagues, allà on, ja al terme de la Morera, s’inicia el barranc del Madalenet. El vent de serè, que bufa impetuós per aquelles altures, li ha fet créixer totes les branques en una sola direcció. És difícil de dir a quin correspon dels dos termes en contacte en aquella carena. Sobre el nom es diu pel poble que els traginers s’hi aturaven i treien la carabasseta per fer beguda; però això és una etimologia no gens convincent, malgrat que s’afirmi que eren traginers que anaven cap a la Morera, pel grau de la Grallera, o que en venien. Un intercanvi de productes entre aquestes dues localitats és difícil d’imaginar, i ho és sobretot que passessin pel capdamunt de la gran muntanya essent com és planer de recórrer el trajecte pel camí dels Cartoixans o pel de la Llisera.”

Perdo alçada pel senderó molt fressat que voreja el barranc i el comellar del Madalenet fins arribar a l’aiguabarreig amb el barranc del Parral. Per molt estrany que sembli... no deixen anar ni una gota d’aigua tot i que ha plogut bastant aquests darrers dies. Serà un mal auguri? L’interrogant només dura un instant. Uns excursionistes que fan el camí a la inversa em treuen de dubtes: - no et preocupis, al Toll l’aigua no te l’acabaràs! – Continuo endavant i just al passar un tomb del camí la remor de l’aigua que prové del Pèlags és un espectacle per a les meves orelles. No fa falta accelerar el pas. El senderó baixa fort i atorrentat i en poc temps ja sóc a la vora mateix del barranc que creuo per damunt d’unes pedres mullant-me les botes per no perdre el costum.

“El barranc dels Pèlags,  veritable artèria interior de Montsant perquè recull les aigües del sector oriental del vessant nord a través dels barranc de la Mare de Déu, les Pletes, la Bruixa, les Falles, l’Eixaragall, la Cova de l’Ós i el Vidalbar, que hi desguassen per l’esquerra. Per la dreta, només és de menció el barranc del Parral. De fet, el barranc dels Pèlags aporta la major part del cabal estival del riu Montsant, ja que en el seu tram inferior és un dels cursos més constants de tota la serralada i no s’ha vist eixut ni durant els episodi més greus de sequera.”

Prenc un corriolet per entre els boixos que segueix aigües avall el curs del barranc, on l’aigua salta constantment per entre els ressalts de conglomerat, fins arribar al Toll de l’Ou. Si ja tenia les orelles regalades per l’espectacle sonor de la fressa de l’aigua, ara s’amplia amb la mirada cap als ressalts de roca per on es despenja l’aigua entollant-se als gorgs i que no la priven de seguir el seu camí cap a l’aiguabarreig amb el riu Montsant. Poden haver paraules per descriure aquest espectacle? Jo només en tinc una al cap: fabulós!

“El paisatge és d’una bellesa imponent i salvatge. Una vegetació arborescent omple el pas de l’aigua i vesteix els vessants. L’aigua llisca per un desnivell, generalment poc sobtat, però, de tant en tant, es produeixen saltants, algun dels quals és de belles proporcions. La cinglera corona els vessants i, alguna vegada, aquests només són una paret de roca aspriva. El paisatge, a malgrat d’ésser aquests llocs gairebé verges del pas de l’home, té un to clar, que es barreja agradosament amb la seva salvatgia. Després d’haver-se dedicat a un intens exercici per anar salvant els obstacles que presenta un curs d’aigua sense camí obert i fet ja un bon tros de barrancada, es presenta la seva obertura, barrada la vista per un pany de cingle del mateix Montsant.”   

J.Iglésies i J.Santasusagna. Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena. 1929.

M’hi estic una bona estona amunt i avall pel corriol que permet l’accés als tolls i a les petites cascades fins que m’arriba l’hora d’abandonar el lloc. He de reprendre la marxa el camí i ho faig pujant cap a l’inici de l’Aixaragall del Grau, contemplant en alçada l’indret on he estat i seguint l’ample camí que permet transitar i endinsar-se per l’interior de la muntanya pel barranc de la Mare de Déu.

Enrera van quedant, per una banda, els trencalls que porten als Grauets del Mateva, al barranc de les Falles, a la cova del Pedret, a la cova de la Bruixa..., mentre que per l’altra, el camí de la Vorada d’en Franc es dibuixa per sota els vessants de la Moleta i la Punta Pericana. A mesura que remunto el Pèlags el seu nom canvia i ja l’anomenem com a barranc de la Mare de Déu. Avui és un dia de sort, porta aigua i molts cops l’he de travessar ja que el traçat del camí li pren algun bocí de la seva llera.  

Després de deixar enrera l’aiguabarreig del barranc de les Pletes arribo a les envistes de l’Ereta, el lloc on es batia el cereal que es collia quan es conreaven aquestes terres, des d’on començo a pujar cap al Portell del Peret i assolir de nou la capçada de la serra. Des de la petita depressió del Portell, situat entre la Punta del Peret, a ponent, i la del Llurba, a llevant, començo a davallar cap a l’ermita de Santa Magdalena pel Grau de la Cova del Corb.

La part més enlairada d’aquest grau la trobo molt atraient. La traça és ben vistent i passa pels peus dels cingles que s’aboquen a les Obagues per entre el bosc de pinasses tacat de corniguers, alzines i boixos. Ben aviat destrio el corriol que porta a la Roca del Llençol, continuo perdent alçada fent ziga-zagues i arribo a la Cova del Corb.

“És una balma, tancada amb una paret de pedra seca, oberta al cingle de Montsant, a les Obagues, entre Fontalba i la roca del Llençol. A l’indret s’havia guardat bestiar i es va fer servir de refugi en temps de guerra. És El seu nom ve des de molt antic ja que apareix esmentat al Llibre de Vàlues de l’any 1563 preservat a l’Arxiu Municipal d’Ulldemolins.”   

El lloc d’arribada ja l’albiro proper i em permeto la llicència de seure en un relleix de la paret de la gran balma intentant pensar com havia de ser la vida de la gent que transitava per aquest rodals en temps no gaire reculats. Puc intuir alguna cosa, el que és segur és que era molt diferent.  Un pensament que ja no m’abandona fins que arribo de nou a l’ermita de Santa Magdalena...

De guies sobre Montsant actualment se’n poden trobar un bon grapat. Avui em permeto recomanar-ne un parell que trobo molt encertades i ben escrites: “Serra de Montsant. Guia itinerària”, de Rafael Ferré Masip (Edicions del Centre de Lectura, 1999), i “Serra de Montsant. Excursions ple Parc Natural”, de Jaume Mas Roca (Editorial Piolet, 2005).