LA COVA DEL TITÍ O DE DONYA BLANCA

Quan els companys em diuen d’anar a fer una excursió per Siurana ja saben que les possibilitats de pujar i baixar pels graus dels cingles, de seguir els camins que porten a masos carregats d’història o d’acabar remullant-nos als tolls del riu estan assegurades. Però en aquesta ocasió les passes em van encaminar cap a la Siurana de les llegendes fent estada a la Cova del Tití o de Donya Blanca, una cova molt gran oberta al cingle d’arenisca roja que sosté el cingle blanc de la Siuranella, al cantó que mira al barranc de l’Estopinyà.

“Ara, la cova es coneix amb dos noms: un tret de la llegenda, utilitzat majoritàriament per gent sobretot forastera adherida a la contalla de Donya Blanca, i un altre, que és preferit per la gent del país, que correspon al renom d’un propietari, el Tití, de Cornudella. La documentació també li dóna dos noms: la Cova, sense cap compliment, com si fos per excel·lència, perquè és la més important de les que hi ha per les proximitats de la vileta, o de les més importants del terme; i la Covassa, un augmentatiu que en marca la dimensió.

L’indret va ser lloc de residència de diversos siuranencs que es coneixen com «de la Cova». Els Cugat figuren com «de la Cova» una cinquantena d’anys, a partir de les acaballes del segle XVI; després, s’hi devien establer els Franc, més tard els Piquer i, a partir del primer terç del segle XVIII, s’hi van estar les Oliver. No sabem quan van abandonar aquest indret, ni hem trobat després ningú més que portés aquell renom locatiu, cosa que pot fer pensar que no s’hi va viure mai més.”

Per pujar-hi començo a caminar des del Coll de les Esplugues seguint l’actual carretera de Siurana que baixa suaument cap al curs del barranc de l’Estopinyà. Una mica abans d’arribar al pont que travessa el barranc prenc un corriol, que el mapa que porto al damunt anomena Grau del Jueu, que s’enfila dreturer pels vessants assolellats de la Gritella. A mig camí, quan el cingle vermellós de la Siuranella que es perllonga des de les Esplugues fins a les fonts Caldes es mostra més ardit, prenc un corriol que el ressegueix pels seus peus. Què tindrà aquesta roca que cada raconada fa que et quedis sorprès? No és cosa de bruixes ni de follets, sinó de l’aigua i el vent que li han volgut donar aquestes formes capricioses que et deixen embadalit!

 

Després d’uns moments de contemplació i de badar una bona estona, el camí continua planejant fins que els vestigis d’uns murs, bastits aquest sí per la mà de l’home, ja fan acte de presència. Primer, les restes d’unes i parets i, després, la gran cova que aixopluga els enderrocs de les antigues construccions i estances.

Avui encara es veu l’arrencada d’uns arcs medievals així com tapials posteriors. Les piques d’aigua, ben tallades a la pedra, acondueixen els degotalls repicats des de la cova superior. Expliquen que quan a l’hivern el fred és viu, i els caients d’aigua es glacen, els grans caramells s’allargassen i a Siurana es diu que creix el nen de la filla del comte, i quan puja la temperatura i cau tot el nen, el terrabastall se sent a tota la barrancada de l’Estopinyà.

La veritat és que la sensació que tinc és la d’haver entrat en un altre món. Passant per entre els caiguts carreus de pedra arribo al capdamunt de la cova, allà on s’ajunten el sostre i el terra, i el descans és obligat guaitant des de l’alçada tot el recinte. Costa tant d’imaginar com devien viure en temps reculats aquells Franc, Piquer i Oliver aixecant murs i picant la pedra! I encara més les penúries de Donya Blanca, atribuïda filla del comte de Prades que senyorejava sobre Siurana, i que la llegenda ha fet perdurar.       

“Aquest comte era dur i adust i, vidu com havia restat, havia encomanat la filla del seu matrimoni a la cura d’una vella serventa de la difunta muller. Blanca era donzella de tota mena de qualitats. Un dia arribà al castell de Prades un jove trobador perdut, que demanà acolliment. Tot i el caràcter del comte, hi fou emparat. I joglar i comtesseta s’enamoraren. Els amors foren contradits: el joglar acomiadat i la comtesseta resclosa. Però, no sabem com, els enamorats seguiren veient-se i estimant-se; i d’aquesta estima la comtesseta gestava un fill. En adonar-se’n el seu pare, enfurit, féu penjar el patge, féu cremar de viu en viu la serventa que vigilava la comtesseta i féu posar al capçal del llit d’aquesta el casquet, el llaüt i la corda que havia escanyat el joglar. I, nascut el fill, la crueltat del comte el precipità a l’abisme pel Salt de la Reina Mora.

Dona Blanca només demanava la mort, que Déu no li concedí, de moment. Una mica refeta dels tràngols succeïts, son pare la féu anar a fer penitència a la cova de Siurana. Allí visqué abandonada. Només era permès a un pagès de Siurana que li portava pa, aigua i alguna cosa més una vegada cada setmana, i l’acompanyava a missa tots els dies preceptuats. Ningú més podia acostar-se a la cova ni parlar amb Dona Blanca. I aquesta s’hi consumí durant un any i mig que li trigà la mort. Fou enterrada al cementiri de Siurana. El despietat pare no volgué que cap senyal extern en fes memòria, ni tan solament que una rústega creu feta amb dos troncs de pi vetllés el seu son etern.”

Llegenda o realitat, l’indret bé es mereix una visita quan sortim d’excursió pels camins de l’antic territori de Siurana.

La llegenda completa de la Cova de Donya Blanca la podreu trobar al llibre Siurana. Narracions, de Josep Iglésies. Editorial Barcino. Publicacions de la Revista. Barcelona, 1960.

I per saber-ne més sobre el poblament aïllat de Siurana podeu consultar alguns capítols del llibre de Ramon Amigó, Siurana de Prades. La terra i la gent. Col·lecció Camí Ral, núm.12. Rafael Dalmau. Editor. Barcelona, 1998.