FLORS A LA VORA DELS SEMBRATS

Durant aquests darrers dies he estat resseguint els camins dels pobles de Rocallaura, Vallbona de les Monges i Llorenç de Rocafort. Amples i polsosos, m’han portat a passar per fondalades i carenes ocupades per camps sembrats de cereals que es troben a recer dels contraforts emboscats de la serra del Tallat i obrint-se la panoràmica vers els cims nevats del Pirineu.

En principi, l’objectiu d’aquestes excursions era anar a trobar les cabanes de volta que tant caracteritzen aquest paisatge, unes construccions que l’humanitzen racionalment i que li donen d’un component artístic completament integrat amb l’entorn.

Posteriorment, també em vaig decidir a seguir la ruta museïtzada de la Línia de Defensa Republicana L2 que permet visitar els diferents punts d’interès que es troben al llarg del seu traçat.

“A l’entorn de Vallbona de les Monges es va bastir, durant l’estiu del 1938, un tram de la línia defensiva L2 durant la guerra civil espanyola. La construcció la van dur a terme presoners del batalló disciplinari de Vallbona, majoritàriament militars de l’exèrcit franquista d’origen gallec que estaven reclosos al monestir d’aquest poble, sota la direcció de les unitats de sapadors i d’obres de l’exèrcit de l’Ebre.

La tipologia de les construccions era diversa: trinxeres, búnquers, nius de fusellers, trinxeres cobertes, nius de metralladores i observatoris d’artilleria que finalment no es van utilitzar.”

Fins aquí, ruralitat i història unides pels feixucs i solitaris camins que anava seguint. Sempre he sentit dir a la gent gran que han estat excursionistes que fent camí sempre hi trobes alguna recompensa i sembla ser que aquesta vegada la dita s’ha acomplert ja que la natura, amb l’esclat de la primavera, em tenia reservat un espectacle de colors i de sensacions espectacular ja que, a la vora dels camps conreats, milers de flors m’han acompanyat durant totes aquestes jornades i m’han fet gaudir de debò d’aquests racons urgellencs. Aquí us en deixo unes quantes de les que he trobat.

.- La rosella (Papaver rhoeas)

És una planta herbàcia anual que té el seu origen a l’Àsia oriental i que s'adapta molt bé als sòls cultivats de secà i als marges dels camins i carreteres. Té una tija dreta, ramificada, peluda i aspra que, en trencar-se, deixa anar un suc lletós blanc. Les fulles són de color verd fosc i tenen el marge dentat o amb lòbuls poc profunds. Les flors, que surten entre els mesos de març i juny, són vermelles, amb quatre pètals que es desprenen fàcilment, molts estams i un ovari força gran. El fruit és una càpsula que conté unes llavors molt petites que s'escapen quan el fruit s'asseca i deixa petites obertures.

Com que és una planta invasora dels cultius de cereals molt sovint ha estat tractada amb herbicides per eliminar-la dels conreus. Tot i això, però, la rosella ha estat sempre molt apreciada com a element característic del paisatge. Popularment se l'anomena amb molts noms com: ruella, puput, badabadoc, pipiripip, quiquiriquic...

.- El lli de Narbona (Linum narbonense)

És una planta herbàcia perenne que creix als voltants dels pasturatges mitjanament secs i les joncedes. La base, una mica llenyosa, té les tiges rígides de fins a mig metre d’alçada, ramificades només a la part superior en una inflorescència en forma de cua d'escorpí.

Les fulles són petites, lanceolades o linears, curtes i sèssils que produeixen un fruit en forma de càpsula  que conté les llavors. A la primavera, en temps de florida, el lli de Narbona es fa veure per les seves flors grans amb 5 pètals de color blau amb la nervació ressaltada de violeta.

.- L’amargot (Urospermum dalechampii)

És una herba perenne de només un o dos pams d'alçada però que al florir a la primavera destaca pels seus magnífics capítols, desproporcionadament grans i alçats per un peduncle potent, de flors totes ligulades de color groc pàl·lid, molt allargades i, en general, amb dents de color negre

El període de floració comprèn des del mes de març fins a l'agost, però és a la primavera quan floreix en abundància L'amargot és una de les herbes més vistoses dels prats secs on és força freqüent, tot i que també se'l troba en terrenys remoguts i marges de camins.

.- La perdiguera (Helianthemum apenninum)

També anomenada heliantem apení, és una mata d'aspecte grisenc i fulles linears que pertany a la família cistàcies, com les estepes. El seu port discret es transforma radicalment en un aspecte atractiu quan a la primavera desclou les flors vistoses, Aquestes flors tenen 5 pètals tots iguals, de simetria perfectament radiada i d'una gamma de colors del blanc al rosat, i múltiples estams grocs

Ocupa els llocs secs i assolellats de les pastures, brolles, timonedes, matollars, erms i els marges de camins. La seva etimologia és grega: Helianthemum (helios - sol i  anthos - flor), és a dir, la flor del sol.

.- El pixallits. (Taraxacum officinale)

També coneguda com a dent de lleó, és una planta herbàcia perennifòlia que viu als prats i als marges dels camins i que no sol arribar als dos pams d'alçada La tija no té fulles ja que aquestes neixen directament de la part superior de l'arrel. Les fulles, de color verd, tenen forma allargada i estan molt retallades, presentant dents irregulars i lòbuls triangulars. Tot i el seu punt d'amargor es poden menjar amanides.

Observarem la florida des del febrer fins al novembre amb unes flors ligulades i grogues que s'obren quan fa sol i es tanquen de nit o en dies plujosos. Al madurar, les flors es transformaran en fruits secs que porten un plomall al capdamunt format per molts pèls blancs que fan de paracaigudes i ajuden a la seva dispersió pel vent. El conjunt de fruits amb els pèls formen una bola rodona que popularment s'anomena "angelet". El nom popular de pixallits deriva de la seva propietat diürètica.

.- La llet de pardal (Ornithogalum umbellatum)

Aquesta planta, també coneguda amb els noms d’all de bruixa, estrelleta de monja, llet d'ocell, llet de gallina i ornitògal, pertany al gènere de plantes herbàcies, perennes i bulboses de la família de les jacintàcies. Disposa de fulles linears amb una banda esblanqueïda i les flors, també blanques, s'agrupen en un corimbe en forma de raïm.

L’arrel és bulbosa i antigament es consideraven els seus bulbs com a diürètics i laxants. És una planta datada des de temps molt reculats i ja era anomenada per savis grecs i romans com Dioscórides i Plini. Se la coneixia com a ornitògal, que  significa literalment llet d’ocell (ornithos - ocell i gala - llet). Com veieu, l'etimologia popular ha perviscut al llarg dels segles.

.- La foixarda (Globularia alypum)

És un petit arbust o matoll mediterrani molt ramificat, de fins a 60 centímetres d'alçada, que creix a les brolles assolellades, boscos aclarits i garrigues seques, sempre en terrenys calcaris. Floreix ben aviat, a finals d'hivern, fent  una inflorescència en capítols elegants de flors petites, de color blau lilós i en forma de botó, disposats al capdamunt de les tiges, produint una agradable olor. El fruit és un aqueni que a l’interior guarda les llavors.

Les fulles, de consistència coriàcia, són de pecíol molt curt, lanceolades senceres i acabades en punta. En altres llocs se la coneix com a coroneta blava, escorsiada o olivereta, i antigament s'utilitzava com a purgant i laxant, però actualment ja no es fa servir per la seva toxicitat.

.- El card negre (Carduus nigrescens)

El card negre, nigrescent o del dimoni, és un card biennal que sol superar el metre d'alçada, amb la tija alada i les fulles escasses molt densament plenes d'espines vulnerants. Els capítols, com una petita carxofa elegant, es disposen normalment solitaris al capdamunt de les tiges.

La característica que més identifica el card negre són les bràctees d'aquests capítols, de forma lanceolada-linear, llargues i agudes, recorbades enfora i sovint amb un voraviu o un matís del mateix to rosat porpra de les flors. El card negre s un típic card de les vores de camins, prats, erms i terres calcigades o remogudes.