EL XALET DE LES AIRASSES

Quantes vegades hauré acabat una excursió pels camins i cingles de la Serra de la Mussara pujant a la punta de les Airasses i descansar a l’ampit dels finestrals del vell refugi? Realment no les he comptades mai però sé que en són moltes; tant a l’estiu, per què sol bufar-hi un brisa refrescant, com a l’hivern quan, en dies que llueix el sol pots gaudir de la seva escalfor. Passar per la Mussara i no atansar-se a les Airasses no té excusa. Recuperar forces gaudint de la tranquil·litat i la panoràmica que ens ofereix l’indret no té preu, amb l'afegit romàntic de saber que per aquest vell i esbatanat refugi han passat moltes generacions d’excursionistes de les nostres comarques.

El vell refugi de la Mussara, també conegut com el Xalet de les Airasses, es troba edificat sobre el punt més alt de la Punta de les Airasses, a 997 metres d’altitud i a molt poca distància de les cases de l’abandonat poble de la Mussara des d’on s’hi accedeix pel caminet de les Airasses o pel camí del Calvari, que tenen l’inici a la Plaça del llogarret davant mateix de la Bassa. Fou fet construir pel Centre Excursionista de Catalunya, per utilitzar-lo com a refugi de muntanya, essent inaugurat el 14 de novembre de 1926. El responsable de les claus i de la seva conservació era l’alcalde de la Mussara, però quan el poble restà abandonat començà la seva degradació, igual que la resta del poble. L’edifici és totalment quadrat, d’una sola planta dividida en dues estances que ocupa una superfície aproximada d’uns 40 metres quadrats, amb una alçada de 2,50 metres. El cobria una teulada la qual avui ha desaparegut. Les parets són fetes de pedra i en cada un dels quatre angles hi ha un contrafort de pedra que falca l’estructura. L’entrada era a la paret del cantó de ponent i tenia tres finestrals en cada una de les cares. Per bastir-lo es va utilitzar pedra, totxo i calç.

De l’any 1929 ens queda aquesta descripció del refugi que podeu trobar a la guia “Les Muntanyes de Prades, el Montsant i serra La Llena” de Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna:

... “Sobre la cinglera de les Airasses, damunt de La Mussara, i posat a 993 metres d’altitud, s’ha bastit de poc un bell xalet-refugi, segons plànols de l’arquitecte reusenc senyor Domènec Sugranyes. La seva construcció va anar a despeses d’un antic i benemèrit soci del Centre Excursionista de Catalunya, que humilment ha amagat el seu nom, i que va ofrenar-lo a l’entitat pairal de l’excursionisme català. Té dos departaments iguals de 7 x 3,75 metres: un destinat a menjador, foc, cuina i armaris per la vaixella, i l’altre, destinat a dormitori, conté sis lliteres en dues sèries de tres, sobreposades, brocal de la cisterna, aigüera i recambra de lloc comú. L’excursionista pot trobar-hi servei de taula complet en roba, atuells de cuina i vaixella, i roba de llit.

La seva situació és magnífica, el caire de l’esfereïdora cinglera de les Airasses, que li han donat nom. D’aquest lloc estant, s’atalaia una visió extensa sobre el Camp de Tarragona i les muntanyes que l’enronden o estan situades dintre seu. A llevant, una gran part de la plana, des de la imperial ciutat de Tarragona al coll de Balaguer, amb la Mediterrània per horitzó; a migdia, el coll de Balaguer, la serra de Llaveria, la Mola de Colldejou, Escornalbou, Puigcerver i el puig de Gallicant; a ponent, els cingles del Montsant i dels Plans de la Guàrdia; al nord, el pròxim serret del Pou del Gel tapa molta perspectiva, però poden atalaiar-se encara el puig de La Mussara i una part molt petita dels Motllats." ...

I encara una altra la llegim al llibre “Records de la Mussara” d’Anton Agustench:

... "Se’l va batejar amb el nom de xalet, però en tenia molt poca cosa. Una vegada el pintor Galofre Surís va pintar un camp tot just segat amb la Mussara al fons. En apropar-m’hi i en comprovar que no hi havia aquest edifici, li ho vaig recordar i em contestà amb cert aire de menyspreu: “Allò, si sembla un panteó de morts!”. El refugi el va costejar un tal Ciriac Bonet de Picamoixons però amb residència a Barcelona, que, una vegada llest, el va lliurar al Centre Excursionista de Catalunya. Quan s’hi va posar la primera pedra ,a mitja dècada dels anys vint, hi havia espectadors com mossèn Francesc Pons, l’administrador encarregat de l’obra, el senyor Estivill, i jo mateix. Hi havia en projecte coses que no es van fer; sota el refugi, s’havien de construir uns pedrissos per anar-hi a l’hivern a prendre el sol, amb unes escales pel senderó que hi davalla. A dalt, arran de la cinglera, s’hi havia de posar unes baranes metàl·liques per a més seguretat dels espectadors que, embadalits de la vista panoràmica que s’hi atalaia, no hi caiguessin. Vaig veure les baranes al corral de cal Po, que era utilitzat com a magatzem. Per què no es van col·locar? Al refugi hi havia una taula amb capacitat per a unes vint o trenta persones, amb la coberteria corresponent, sis llits (tres per banda, un damunt l’altre i separats per unes cortines), un foc a terra i una gran cisterna que s’omplia amb les pluges d’hivern.

L’any 1928, a La Mussara, s’hi va celebrar el segon aplec excursionista de les comarques tarragonines: Valls, Montblanc, Reus..., amb sardanes, ballets, concursos, parlaments... Tot això dels ballets, sardanes i parlaments es va fer en unes eres de davant del refugi. També, un concurs de saltar a corda per a les xiquetes. Es va calcular que van passar de les mil persones: aquelles puntes de les Airasses semblaven un formiguer.” ...

I per acabar de conéixer aquest indret podem afegir aquest apunt literari sobre el paisatge de les Airasses i els seus voltants extret del llibre "Les Ciutats del Món" de Josep Iglésies publicat l'any 1948:

... “És enllà de la Pasqua quan el roquer de les Airasses és una catifa verdejant, espargida de flors múltiples. Plantats arran de l’espadat, mentre criden els corbs que creuen la immensitat, ens subjuga el gran panorama. La plana, presidida per Reus, es manifesta als nostres ulls amb tot l’esclat multicolor, fistonejada pel blau d’acer de la mar, amb la gràcia del cap de Salou; mig de l’aigua, mig de la terra, que la fereix com un glavi. Una opulència verdejant escumosa de verd i d’or, marca la vall oberta, entre Vilaplana i Alforja. Enllà, de ponent a migdia, hi ha la superba successió de serres que va del Camp a l’Ebre. Juguen els primers termes abruptes, acoltellats i sangonents amb les blavors vives o desmaiades de les llunyanies. A sol o a ressol, a claror perla de cel tapat, a llum naixent, o a vermellors de sol ponent, es coloren, es matisen, s’esblaimen, es velen o, per contra s’aviven i prenen puixança, els roquers, les cingleres, els vermellejants planells suspesos, les clapes del bosc, les taquetes dels masos, els esvorancs dels torrents, els arenys de les rieres i la dilatada plana que llangueix tot esblanqueint-se.” ...