UNA MOLA... I TRES NOMS (Mola d'Estat, dels Quatres Termes o de les Tres Creus)

Quina manera millor d’acomiadar l’any que fent una passejada per un dels indrets més bonics de les nostres muntanyes: la Mola dels Quatre Termes. Tot i que s’hi pot arribar des de diversos llocs, pel Coll de la Caldereta venint de Prades o pujant des del mas d’en Toni o la vall de Castellfollit; des de Farena pel collet de la Cova Fumada seguint el senderó del mas de Mateu i del coll de Viladecabres; des de la Pena per l’obac del Tossal Ras, el collet de la Mola, el bosc del Guerxet i el llogarret dels Cogullons...; avui he decidit fer-ho pel camí més fàcil i més planer: des del poble de Rojals passant pel collet de la Mola, el clot del Llop i la Taula dels Quatre Batlles.

En l’actualitat, aquest és un lloc de molta anomenada i molt visitat, però durant molts anys va restar en l’anonimat degut a que el bosc i el sotabosc que l’amagaven eren molt densos i la gent de Rojals i Prades preferien comunicar-se pel camí que transitava entre el Clot del Llop i el coll de la Caldereta pels peus del cingle rogenc acarats a la vall de Castellfollit. Així ho escriu en Josep Iglésies a “El soliloqui de la preferències sobre les Muntanyes de Prades” publicat al recull d’articles “Miscel·lània Muntanyenca” editat per l’Associació Excursionista de Reus l’any 1977, on es relata la redescoberta de la Mola cap allà els anys 20 del segle passat:

... “Nosaltres havíem anat altres vegades de Rojals a Prades pels alts del bosc de Poblet i no havíem vist el pla capçaler de la mola dels Quatre Termes. puix el sender fressat no passa per aquest cim. El voreja per dins del bosc de la banda de Castellfollit, sota la gran roca. Però sempre ens havia atret aquella massa rogenca que quedava damunt la sendera que seguíem, sense que ens haguéssim decidit a enfilar-nos-hi. Aquella vegada anàvem sols, havíem pernoctat a les semiruïnes del mas d’Espasa i anàvem cap al Clot del Llop i vam voler seguir ben bé el fil de la carena. Ens calgué obrir-nos pas com poguérem, puix l’espessetat del bosc i el sotabosc eren extraordinaris. Una esquerda ens permeté d’arribar al capdamunt de la gran pedra i ens trobàrem amb l’enxollament al bell mig del planiol que feia l’estrat horitzontal i un glever gemat, vorejat per grans pins en una sola vora.

L’espai quedava obert per totes les altres, amb un horitzó com no en coneixíem cap de semblant per les muntanyes de les comarques meridionals de Catalunya. Era un matí resplandent amb una transparència excepcional i per una banda albiràvem tota la Depressió Central Catalana amb el retall que hi feia a l’horitzó, sota la volta infinita del cel, l’allargassament dels Pirineus coberts de neu. A la banda oposada, s’apregonia la formidable barrancada atarterada de Viladecabres i tota la vall acongostada del riu Brugent. Ens vam posar a saltar d’entusiasme, anant d’un costat a l’altre amb els ulls esbatanats. D’aleshores ençà en vam fer el nostre lloc predilecte, en el qual hem passat hores solitàries de contemplació. Quina benestança hi trobàvem! En dines successius vam recórrer amb il·lusió creixent els seus encontorns. Vam lligar amistat amb la gent dels Cogullons i sobretot amb el patriarcal Mateu, que era el propietari del mas habitat més proper.” ...

Una Mola i tres noms.

Com passa en altres indrets, un mateix lloc pot ser conegut per diversos noms encara que es vulgui dir el mateix. Aquest és el cas de la Mola dels Quatre Termes, també coneguda com a Mola d’Estat o Mola de les Tres Creus.

Sobre el primer, la toponímia sembla clara doncs, a llevant del pla de la Mola, es troba el punt de coincidència dels termes municipals de Prades, Vimbodí, Mont-ral i l’antic territori de Rojals, actualment agregat al de Montblanc.

L’origen del segon nom amb el qual es coneix, el d’Estat, es deu als temps en què l’Estat va comprar aquestes terres per agregar-les a les del bosc de Poblet per dur a terme la repoblació forestal d’aquestes terres iniciada l’any 1903. Potser sigui aquesta la terminologia més emprada per la gent encara que hi hagi algú que s’entesti en dir-ho utilitzant el plural, o sigui, Mola d’Estats, definició del tot incorrecta i que pot provenir possiblement per analogia amb la coneguda Pica d’Estats.

I per saber d’on prové el nom de les Tres Creus, potser la nomenclatura menys coneguda de totes, el millor és llegir un bocí de relat que es troba al mateix Soliloqui on es descriu detalladament:

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ...

La Mola a la cartografia i itineraris de principis de segle XX. (Josep Iglésies)

Hem de dir que Artur Osona, en la seva “Guia-itinerària dels llochs més pintoreschs de les serres situades al noroest, nort i norest del Camp de Tarragona”, publicada el 1900, dóna alguns itineraris que passen a la vora dels Quatre Termes i no en fa el més mínim esment. A l’itinerari de “La Riba per Vilaverd á Rojals i Prades per la part superior de las Serras de Poblet” no diu absolutament res de la nostra mola i, per donar a entendre que el camí de Rojals a Prades travessa una regió deserta i difícil, anota que, per a fer-lo, “es indispensable un bon guía, puix sense un guía práctich la excursió no es factible”. Resulta evident que el rojalenc que Osona va prendre per acompanyar-lo, el ca menar sempre pel camí ral i, a jutjar per l’excessiva simplificació que fa de l’itinerari, el va informar de ben poques coses. Aleshores, però els naturals del país singularitzaven ben poc aquella eminència. Val a dir que no ofereix una silueta ardida damunt de la carena general. De lluny estant, no sobresurt i, passant-la pels seus lloms, no sembla oferir res de particular. Venint de Rojals es troba primer el coll de les Moles i, camí enllà, a continuació, vénen diversos indrets, als quals, degut a la seva configuració, s’aplica adequadament el nom de mola. La dels Quatre Termes, alguns pastors l'anomenaven Pla de les Moles, nom que no resulta gaire precís.

El millor mapa de què en aquells temps disposaven era el de Francesc Coello (Madrid 1858), el qual assenyala amb un convincent convencionalisme la carena major de Rojals a Prades amb el nom de Serra de Boquerola, convenientment esmenat en el mapa de B. Chias (1900) per Serra de Roquerola. El mapa itinerari militar (edició de 1916) l’indica com a Sierra del Bosque i, el de l’Institut Geogràfic i Cadastral de 1927, escala 1/50.000, posa solament Molas a la summitat que ens ocupa. A la primera edició de la guia itinerària “Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena” (1929), escrita amb la col·laboració del company Santasusagna, vam indicar-lo com a “cim de la Mola Roquerola” prèvia consulta amb estadans d’aquell veïnatge, i una mica suggestionats per aquella Serra de Roquerola, que provenia dels mapes de Coello, Chias i altres autors, i descrita d’aquesta manera:

... “Cim de La Mola de Roquerola (1.126 m.). Aquesta s’enlaira encinglerada per totes bandes, entre el riu Brugent i el seu afluent, el riu Sec, i la vall del riuet de Castellfollit, tributària del Francolí. El seu cim forma diversos planells gairebé perfectes, puix els estrats de conglomerats de ciment roig que l formen són quasi horitzontals. Al bell mig dels planells es mantenen petits entollaments. És en el de la banda més ponentina on fa de més bon romandre. L’entollament hi és perdurable i el paisatge s’ofereix obert amplament fins al Pireneu.

Per la banda del riu Brugent, hom es troba amb el gran espadat dominant l’eixamplament del mas d’en Toni, amb la gran masia al capdavall del decliu, vora la ratlla brillant de l’aigua corrent. la vila de Capafonts vistent dins l’amfiteatre de muntanyes que dóna els primers caudals al riu. La serra dels Motllats i el turó de Montral es disposen al vessant oposat. Per damunt d’aquest, s’atalaia la planura del Camp, amb la mar a l’horitzó i Tarragona dalt del seu petit promontori. Al SO. es veuen, en la llunyania, les siluetes dels Ports de Beceit.

A la banda de Castellfollit, el cingle es dreça damunt del bosc, que davalla cobrint el fondal. La Conca de Barberà s’extén al final de la barrancada i, per damunt de les collades que la clouen, s’allarga l’Urgell i mostra la Segarra el seu muntanyam. El Pirineu, amb els seus cims nevats, es retalla a l’horitzó coronant tot l’escalonament de les grans serres lleidatanes. S’ix del susdit planell davallant pel S. SO. i per un senderó obert en l’espadat. Uns vuit metres dessota de la part superior d’aquest, es continua lateralment, per la dreta, fins a petjar el collet de la Cova Fumada, el qual es troba al peu del cingle de la punta de la Mola.” ...

Però en la segona edició de la mateixa guia (1930), posàvem “Cim de la Mola de Roquerola, conegut també pel Pla de les Moles o Quatre Termes”, i afegíem: “Hom anomena més aviat Mola de Roquerola un repeu inferior que conté les ruïnes del mas de Roquerola, damunt la vall de Farena”. Per fi, a la tercera edició composta pels autors anteriors amb la col·laboració de Ramon Amigó, restava ben clar que una cosa és la Mola de Roquerola i una altra el “cim de la mola d’Estat o dels Quatre Termes”. El nom de mola d’Estat, que avui és generalitzat, és molt modern i prové de poc abans de la darrera guerra civil, per haver adquirit la propietat el Ministeri d’Agricultura per a afegir-la al Bosc de Poblet.

La Mola... i algunes coses més.

Si bé el bloc emergent de conglomerats de ciment vinós on es drecen les tres creus ja per natural fa una basseta on s'hi abeuraven els ramats que pasturaven per aquest indret, l'any 1956 els excursionistes de l'Associació Excursionista de Reus van construir al seu redós una cisterna que encara avui es troba en bon estat de conservació i que pot fer servitud als excursionistes que descansen en aquest indret. Es va fer aprofitant una gran roca de saldó que es troba al caire de la cinglera mirant a la vall del Brugent, a la qual hi van afegir, en la part inferior, una paret de pedra lligada amb morter i un petit brocalet de totxo que protegeix la pedra on s'hi va col·locar l'aixeta. L'aigua de la pluja continua recollint-se mercès a les canaleres excavades al capdamunt de la mateixa roca, les qual van a parar a un punt de reunió que fa d'embut d'entrada a la cisterna protegit per un filtre metàl·lic.
 
Al llarg dels anys i després del seu redescobriment, la Mola dels Quatre Termes ha acollit nombroses manifestacions excursionistes, tant per la seva privilegiada situació com pels seus atractius geològics, naturals i paisatgístics. Entre els actes de  més anomenada caldria ressaltar els organitzats per la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus: el  IV Congrés Excursionista Català de l'any 1977 on, entre molts altres actes, es va preparar un excursió matinal a la Mola, amb una classe magistral de la geografia de les Muntanyes de Prades a càrrec de Josep Iglésies i la col·locació d'una placa recordatori;  i el Xè Aplec Excursionista dels Països Catalans, amb una excursió de Prades a l'Espluga passant pel pla de la Mola.

L'any 1988, durant els treballs de reparació dels seients de la Taula dels Quatre Batlles, els excursionistes de la Secció de Muntanya del Reus Deportiu van aprofitar per barrar el pas de vehicles al planell herbat de la Mola amb unes roques de gran tamany, col·locades amb l'ajut d'una màquina excavadora, amb l'objectiu de preservar l'encant de l'indret. Una placa commemorativa encastada en una d'aquestes pedres de l'entrada a la Mola és el testimoni d'aquesta encertada acció.